EL CAS DE L´EMPAQUETADORA DE GALETES.
El cap de cardiologia em va cridar.
-"Hola Morera, tinc un cas per tu, és contradictori. El Dr. P... l'ha vist a consultes externes. Es una dona jove de 22 anys, amb hipertensió arterial pulmonar, com a mínim de 100 mm. de Hg. per electrocardiograma. Li hem fet un cateterisme i estranyament ha sortit una tensió arterial pulmonar de 30 mm. Hg., quasi normal.-"
Era el 1970 i moltes coses que sabem ara, aleshores les ignoràvem.
La noia estava ingressada i vaig anar-la a veure. Vint anys, dolça, educada. Catalunya central, ni grassa ni prima, però la cara no era normal. Asimètrica, petita, i quasi sense mandíbula.
Vaig fer la l’historia clínica detallada, segur que fins aquell moment ningú no hi havia dedicat tant de temps.
-"Per que estàs aquí?"-
-"Perquè se m'inflen les cames i m'ofego i m'han dit que tinc el cor gros."-
-"En que treballes Maria?"-
-"Empaqueto galetes. Els meus pares m'han dit que no puc fer cap més treball. No he pogut estudiar, sempre suspenia.
A la feina sempre m'han de cridar l’atenció perquè m'adormo."-
-"I aquesta boca, des de quant la tens així?"-
-"Ui, de molt petita. Els meus pares m'han dit que amb 19 mesos se’m va fer una bossa de pus a aquesta juntura "-,
senyalant-se l’articulació temporo-mandibular dreta.
Mentre jo parlava amb ella, la noia se'm va adormir més d’una vegada. Jo la despertava.
-"Hola, hola."-
-"Ai, crec que m'havia adormit. Que em perdona?"-
-"Clar que si."-
Vaig sortir de l’habitació i vaig pensar: ¡ja ho tinc, això és un Pickwick sense Pickwick!
La meva hipòtesi era obvia. Hipertensió arterial pulmonar que va i ve, la deformació de la mandíbula i la hipersomnolència no podien ser casualitat. Per força estaven relacionades.
La hipersomnoléncia aguda en obesos va ser primer descrita per un novel·lista, Charles Dickens, abans que no per un metge, a la seva novel·la, “Els papers pòstums del Club Pickwick”.
Durant els anys seixanta, especialment els Neurofisiòlegs, havien fet importants avenços sobre l'apnea i les seves conseqüències; la relació durant la nit del oxigen i el cor, començaven a conèixer-se.
La noia no era obesa, o sigui que la causa per força havia de ser la seva anomalia anatòmica mandíbular. Probablement la llengua de nit, no la deixava respirar, tapant-li el pas de l’aire. Ja ho teníem tot per interpretar el cas.
Vam col·laborar els serveis de Cardiologia, Pneumologia, Neurofisiologia i sobretot Cures Intensives. L’Hospital del Valle d’Hebron era un bon lloc per a aquesta petita tempesta científica.
Teníem el primer i únic laboratori de Neurofisiologia a España amb la Dra. Segales.
Vàrem ingressar la pacient, cap al tard, a un llit d’Intensius, li vam col·locar un catèter de Swan-Ganz per monitoritzar la pressió de l’arteria pulmonar i un catèter radial per la pressió arterial sistèmica. Els sensors de respiració, la pulsioximetria, els elèctrodes cerebrals, els electromiografics i els electrocardiografics.
Afortunadament cap problema, cap complicació, funcionament ben sincronitzat.
El resultat més sorprenent fou que al començament de la nit tenia una tensió arterial pulmonar normal i al final de la nit molt alta, de 120 mm hg.
Jo vaig emprar la “metàfora” de que es comportava com un feocromocitoma del cercle menor, - circulació pulmonar - , però sense èxit, ningú l'ha repetida.
Solució: ningú s'atrevia a ficar-se en una complexa cirurgia reparativa. Es va optar per una traqueostomia que curtcircuitava la obstrucció. Era la segona mundial que es practicava per a aquesta situació.
Resultats: la Maria era una altre. No es dormia, espavilada, tenia cura de la traqueotomia, havia reprès els estudis. El cor se li va reduir fins a la normalitat.
Vaig seguir-la al menys 10 anys. M'agradaria recuperar-la, estic segur que viu. Potser algun cirurgià maxil·lo-facial més atrevit i amb nous medis, l'ha acabat de curar.
Vaig aprendre amb un matí i una nit, tot el que sé de patologia de l'apnea, o quasi tot.
-"Hola Morera, tinc un cas per tu, és contradictori. El Dr. P... l'ha vist a consultes externes. Es una dona jove de 22 anys, amb hipertensió arterial pulmonar, com a mínim de 100 mm. de Hg. per electrocardiograma. Li hem fet un cateterisme i estranyament ha sortit una tensió arterial pulmonar de 30 mm. Hg., quasi normal.-"
La noia estava ingressada i vaig anar-la a veure. Vint anys, dolça, educada. Catalunya central, ni grassa ni prima, però la cara no era normal. Asimètrica, petita, i quasi sense mandíbula.
Vaig fer la l’historia clínica detallada, segur que fins aquell moment ningú no hi havia dedicat tant de temps.
-"Per que estàs aquí?"-
-"Perquè se m'inflen les cames i m'ofego i m'han dit que tinc el cor gros."-
-"En que treballes Maria?"-
-"Empaqueto galetes. Els meus pares m'han dit que no puc fer cap més treball. No he pogut estudiar, sempre suspenia.
A la feina sempre m'han de cridar l’atenció perquè m'adormo."-
-"I aquesta boca, des de quant la tens així?"-
-"Ui, de molt petita. Els meus pares m'han dit que amb 19 mesos se’m va fer una bossa de pus a aquesta juntura "-,
senyalant-se l’articulació temporo-mandibular dreta.
Mentre jo parlava amb ella, la noia se'm va adormir més d’una vegada. Jo la despertava.
-"Hola, hola."-
-"Ai, crec que m'havia adormit. Que em perdona?"-
-"Clar que si."-
Vaig sortir de l’habitació i vaig pensar: ¡ja ho tinc, això és un Pickwick sense Pickwick!
La meva hipòtesi era obvia. Hipertensió arterial pulmonar que va i ve, la deformació de la mandíbula i la hipersomnolència no podien ser casualitat. Per força estaven relacionades.
La hipersomnoléncia aguda en obesos va ser primer descrita per un novel·lista, Charles Dickens, abans que no per un metge, a la seva novel·la, “Els papers pòstums del Club Pickwick”.
Durant els anys seixanta, especialment els Neurofisiòlegs, havien fet importants avenços sobre l'apnea i les seves conseqüències; la relació durant la nit del oxigen i el cor, començaven a conèixer-se.
La noia no era obesa, o sigui que la causa per força havia de ser la seva anomalia anatòmica mandíbular. Probablement la llengua de nit, no la deixava respirar, tapant-li el pas de l’aire. Ja ho teníem tot per interpretar el cas.
Vam col·laborar els serveis de Cardiologia, Pneumologia, Neurofisiologia i sobretot Cures Intensives. L’Hospital del Valle d’Hebron era un bon lloc per a aquesta petita tempesta científica.
Teníem el primer i únic laboratori de Neurofisiologia a España amb la Dra. Segales.
Vàrem ingressar la pacient, cap al tard, a un llit d’Intensius, li vam col·locar un catèter de Swan-Ganz per monitoritzar la pressió de l’arteria pulmonar i un catèter radial per la pressió arterial sistèmica. Els sensors de respiració, la pulsioximetria, els elèctrodes cerebrals, els electromiografics i els electrocardiografics.
Afortunadament cap problema, cap complicació, funcionament ben sincronitzat.
El resultat més sorprenent fou que al començament de la nit tenia una tensió arterial pulmonar normal i al final de la nit molt alta, de 120 mm hg.
Jo vaig emprar la “metàfora” de que es comportava com un feocromocitoma del cercle menor, - circulació pulmonar - , però sense èxit, ningú l'ha repetida.
Solució: ningú s'atrevia a ficar-se en una complexa cirurgia reparativa. Es va optar per una traqueostomia que curtcircuitava la obstrucció. Era la segona mundial que es practicava per a aquesta situació.
Resultats: la Maria era una altre. No es dormia, espavilada, tenia cura de la traqueotomia, havia reprès els estudis. El cor se li va reduir fins a la normalitat.
Vaig seguir-la al menys 10 anys. M'agradaria recuperar-la, estic segur que viu. Potser algun cirurgià maxil·lo-facial més atrevit i amb nous medis, l'ha acabat de curar.
Vaig aprendre amb un matí i una nit, tot el que sé de patologia de l'apnea, o quasi tot.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada