MÜNCHHAUSEN.
La Síndrome de Münchhausen és una d’aquestes malalties en que el seu nom prové de personatges del mon literari.
De vegades el nom és molt encertat, com la Síndrome de Pickwick descrit en "Els papers pòstums del club Pickwick", a on Dickens anticipant-se cent anys a la medicina, va descriure detalladament els símptomes de la malaltia en el personatge del cotxer Tom.
Altres com la Síndrome de Lady Windermere és excessiu, donat que la relació està forçada tot i que encertada.
O per exemple la Malaltia de Job, (malaltia immunològica hereditària), que cursa amb èczemes, pústules i úlceres cutànies, similars al personatge bíblic de Job, que amb infinita paciència va patir entre altres desgracies, una esgarrifosa afectació de la pell.
La Síndrome de Münchhausen és un excés literari de Richard Asher, hematòleg angles, que va publicar a la revista The Lancet al 1951.
El nom és un homenatge al Baró de Münchhausen, personatge de la novel·la de Rudolf Raspe, del 1785 : Baron Münchhausen's Narrative of his Marvellous Travels and Campaigns in Russia, on descriu a un militar alemany de finals del XVIII i les seves aventures exagerades i impossibles en diverses campanyes bèl·liques, entre elles amb les tropes russes contra els turcs.
Posteriorment la historia va passar al cinema, que encara va exagerar més el protagonista, tant a la pel·lícula muda dels anys 20 com a la posterior versió anglesa de Terry Gilliam de l’any 88, aquesta última més en la línia de cinema fantàstic amb escenes tant al·lucinants com el baró cavalcant en un coet, potser inspirada en Kubrick a “¿Teléfono Rojo?, volamos hacia Moscú”.
La Síndrome de Münchhausen no és infreqüent, amb diferents graus de severitat i significació, és una malaltia psiquiàtrica, que es caracteritza per inventar-se i fingir malalties (o fins i tot provocar-se-les a un mateix, mitjançant la ingesta de medicaments o mitjançant autolesions) per cridar l'atenció dels metges i ser tractat com un malalt/a. Forma part dels trastorns ficticis en les classificacions psiquiàtriques internacionals
S’hauria de distingir del pacient simulador, en que el pacient vol aconseguir simplement una compensació econòmica, o laboral, o la compassió familiar, però mai fa res per autoperjudicar la seva salut. (veure anècdota Fair-Play)
Un exemple típic de la meva època, era simular malaltia amb l’objectiu molt preuat de lliurar-se de la mili (jo sóc inútil total).
També s’hauria de distingir de la Síndrome de Conversió en que un problema psicològic obvi o latent es converteix amb somàtic real, com per exemple els pneumòlegs i otorrinos podem veure casos de “Síndrome de disfunció de cordes vocals”. (veure conferència)
M’estic donant compte que el post serà llarg i tècnic. Intento encarrilar-lo
Els meus lectors em demanen anècdotes amb happy end. Aquesta no serà una d’elles.
Anys 70. Hospitalització del Vall D’Hebron. Una pacient jove, d’uns 30 anys, ingressa en cadira de rodes.
Cama dreta totalment amputada. Soltera sense fills, de professió auxiliar de clínica del mateix hospital, obesitat, moltes cicatrius a l’abdomen.
Dolors per “síndrome del membre fantasma” en fase de dosis altes pautades de morfina.
Hepatitis crònica segurament per transfusió.
Hostil quant li faig la historia. Malalta coneguda per tots el serveis de l’hospital, porta més d’un any ingressada.
La seva historia clínica havia començat feia uns cinc anys, amb baixes freqüents. Sempre per dolors abdominals, sense coincidir amb cicle menstrual.
Se li havien fet gastroscòpies i rectoscòpies, ( aleshores sense anestesia, molestes i agressives), ènemes, transits... No li havien trobat mai res.
-“Pues así yo no puedo vivir.”-
-“Te lo hemos mirado todo.”-
-“Si, pero no me habeis hecho una laparotomia exploradora”.-
-“Es innecesaria”.-
-“¿Y si tengo un tumor?” -
-“De momento todo es negativo.”-
-“Asi, usted no se atreve a operarme”?-
-“No, no es ésto, sencillamente no está indicado en tu caso”.-
- “Bueno, iré a ver al cirujano Dr N. que es mucho mejor que Usted”-
El doctor N la va operar i no es va trobar res patológic.
Va continuar fent baixes.
Un any i mig després està ingressada a urgències, ara és greu. Vomita des de fa 24 hores, no va de ventre i la panxa esta inflada i és dolorosa.
Va a quiròfan. Cirurgia molt difícil, varies obstruccions intestinals per brides, amb trossos de budell necrosat. Sobtadament un cop de bisturí equivocat lesiona àmpliament l’arteria ilíaca, camp operatori inundat de sang com els carrers de Granollers a la darrera riuada.
-"Correu porteu sang ràpid, ràpid, i busqueu un cirurgià vascular."-
-"Com esta la pressió?"-
-"La pressió sistòlica a 50 mm, ja portem cinc litres de sang."-
-"Haurem de lligar la ilíaca."-
Es lliga la ilíaca, l’hemorràgia cessa i s’acaba la intervenció.
Drenatges, sondes, i a les 24 hores la cama negra, els dits gangrenats.
S’haurà amputar.
Alta justeta i ingressa als tres mesos per síndrome de membre fantasma. Dolors insuportables.
-“Asi no podré vivir.”-
-“Probaremos con morfina.”-
Ja era completament addicta als trenta dies de tractament.
Tothom a l’hospital se la treu de sobre.
Jo enraono algunes tardes amb ella.
-“Y decían que todo era cuento, invenciones mías. El novio que tenia se esfumó. Mi madre en el pueblo se entera poco. En los ultimos meses engordé, claro. No tengo ilusión. Apenas me muevo con mi silla."-
-"Si, lo comprendo."-
La vaig passar al servei de Psiquiatría. Va ingressar a la planta primera.
Al cap de pocs dies va agafar l’ascensor. Planta desena. Surt. S’acosta a la barana de color daurat. Les darreres forces per abocar-se.
El malalt amb Münchhausen es vol fer mal, s’autolesiona. Però nosaltres els metges no hi contribuïm?
De vegades el nom és molt encertat, com la Síndrome de Pickwick descrit en "Els papers pòstums del club Pickwick", a on Dickens anticipant-se cent anys a la medicina, va descriure detalladament els símptomes de la malaltia en el personatge del cotxer Tom.
Altres com la Síndrome de Lady Windermere és excessiu, donat que la relació està forçada tot i que encertada.
O per exemple la Malaltia de Job, (malaltia immunològica hereditària), que cursa amb èczemes, pústules i úlceres cutànies, similars al personatge bíblic de Job, que amb infinita paciència va patir entre altres desgracies, una esgarrifosa afectació de la pell.
La Síndrome de Münchhausen és un excés literari de Richard Asher, hematòleg angles, que va publicar a la revista The Lancet al 1951.
El nom és un homenatge al Baró de Münchhausen, personatge de la novel·la de Rudolf Raspe, del 1785 : Baron Münchhausen's Narrative of his Marvellous Travels and Campaigns in Russia, on descriu a un militar alemany de finals del XVIII i les seves aventures exagerades i impossibles en diverses campanyes bèl·liques, entre elles amb les tropes russes contra els turcs.
Posteriorment la historia va passar al cinema, que encara va exagerar més el protagonista, tant a la pel·lícula muda dels anys 20 com a la posterior versió anglesa de Terry Gilliam de l’any 88, aquesta última més en la línia de cinema fantàstic amb escenes tant al·lucinants com el baró cavalcant en un coet, potser inspirada en Kubrick a “¿Teléfono Rojo?, volamos hacia Moscú”.
La Síndrome de Münchhausen no és infreqüent, amb diferents graus de severitat i significació, és una malaltia psiquiàtrica, que es caracteritza per inventar-se i fingir malalties (o fins i tot provocar-se-les a un mateix, mitjançant la ingesta de medicaments o mitjançant autolesions) per cridar l'atenció dels metges i ser tractat com un malalt/a. Forma part dels trastorns ficticis en les classificacions psiquiàtriques internacionals
S’hauria de distingir del pacient simulador, en que el pacient vol aconseguir simplement una compensació econòmica, o laboral, o la compassió familiar, però mai fa res per autoperjudicar la seva salut. (veure anècdota Fair-Play)
Un exemple típic de la meva època, era simular malaltia amb l’objectiu molt preuat de lliurar-se de la mili (jo sóc inútil total).
També s’hauria de distingir de la Síndrome de Conversió en que un problema psicològic obvi o latent es converteix amb somàtic real, com per exemple els pneumòlegs i otorrinos podem veure casos de “Síndrome de disfunció de cordes vocals”. (veure conferència)
M’estic donant compte que el post serà llarg i tècnic. Intento encarrilar-lo
Els meus lectors em demanen anècdotes amb happy end. Aquesta no serà una d’elles.
Anys 70. Hospitalització del Vall D’Hebron. Una pacient jove, d’uns 30 anys, ingressa en cadira de rodes.
Cama dreta totalment amputada. Soltera sense fills, de professió auxiliar de clínica del mateix hospital, obesitat, moltes cicatrius a l’abdomen.
Dolors per “síndrome del membre fantasma” en fase de dosis altes pautades de morfina.
Hepatitis crònica segurament per transfusió.
Hostil quant li faig la historia. Malalta coneguda per tots el serveis de l’hospital, porta més d’un any ingressada.
La seva historia clínica havia començat feia uns cinc anys, amb baixes freqüents. Sempre per dolors abdominals, sense coincidir amb cicle menstrual.
Se li havien fet gastroscòpies i rectoscòpies, ( aleshores sense anestesia, molestes i agressives), ènemes, transits... No li havien trobat mai res.
-“Pues así yo no puedo vivir.”-
-“Te lo hemos mirado todo.”-
-“Si, pero no me habeis hecho una laparotomia exploradora”.-
-“Es innecesaria”.-
-“¿Y si tengo un tumor?” -
-“De momento todo es negativo.”-
-“Asi, usted no se atreve a operarme”?-
-“No, no es ésto, sencillamente no está indicado en tu caso”.-
- “Bueno, iré a ver al cirujano Dr N. que es mucho mejor que Usted”-
El doctor N la va operar i no es va trobar res patológic.
Va continuar fent baixes.
Un any i mig després està ingressada a urgències, ara és greu. Vomita des de fa 24 hores, no va de ventre i la panxa esta inflada i és dolorosa.
Va a quiròfan. Cirurgia molt difícil, varies obstruccions intestinals per brides, amb trossos de budell necrosat. Sobtadament un cop de bisturí equivocat lesiona àmpliament l’arteria ilíaca, camp operatori inundat de sang com els carrers de Granollers a la darrera riuada.
-"Correu porteu sang ràpid, ràpid, i busqueu un cirurgià vascular."-
-"Com esta la pressió?"-
-"La pressió sistòlica a 50 mm, ja portem cinc litres de sang."-
-"Haurem de lligar la ilíaca."-
Es lliga la ilíaca, l’hemorràgia cessa i s’acaba la intervenció.
Drenatges, sondes, i a les 24 hores la cama negra, els dits gangrenats.
S’haurà amputar.
Alta justeta i ingressa als tres mesos per síndrome de membre fantasma. Dolors insuportables.
-“Asi no podré vivir.”-
-“Probaremos con morfina.”-
Ja era completament addicta als trenta dies de tractament.
Tothom a l’hospital se la treu de sobre.
Jo enraono algunes tardes amb ella.
-“Y decían que todo era cuento, invenciones mías. El novio que tenia se esfumó. Mi madre en el pueblo se entera poco. En los ultimos meses engordé, claro. No tengo ilusión. Apenas me muevo con mi silla."-
-"Si, lo comprendo."-
La vaig passar al servei de Psiquiatría. Va ingressar a la planta primera.
Al cap de pocs dies va agafar l’ascensor. Planta desena. Surt. S’acosta a la barana de color daurat. Les darreres forces per abocar-se.
El malalt amb Münchhausen es vol fer mal, s’autolesiona. Però nosaltres els metges no hi contribuïm?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada