dimarts, 19 de maig de 2020

HISTORIES DE COVID19 (2)


23 de Desembre del 2019, vigílies de Nadal, consulta menys plena que de costum. 
La gent està fent les compres d’aquests dies.

El següent pacient, no és exactament un pacient, entren un noi i una noia d’uns 30 anys, preocupats, tímids.
-"Venim a veure si vostè ens pot ajudar, el nostre pare està ingressat a l’hospital N..."-
-"Seieu. Faré la historia clínica com si fos ell."-
-"D’acord."-
-"Quina edat té el vostre pare?"-
-"62 cap als 63."-
-"Fuma?"-
-"Ha estat fumador d’un paquet diari fins fa tres mesos."-
-"De que treballa?"-
-"De manteniment a una indústria."-
-"Està exposat a inhalacions tòxiques?"-
-"No, no, però el dia abans havia estat netejant en una nau."-
-"Medicació?"-
-"Pren un IECA i un beta-bloquejant. (el fill és sanitari). Té una hipertensió controlada."-
-"Practica esport?"-
-"No, no, però està en forma."-
-"Quines malalties ha tingut el vostre pare?"-
-"Poques, la hipertensió i una mica de colesterol."-
-"I que li passa ara?"-
-"Doncs fa uns quatre dies va tenir un cruiximent general, febreta i diarrees. Al vespre se’n va anar el CAP. Li varen fer un electrocardiograma que era normal i una radiografia de tòrax normal. Si vol després li passo per guasap. El van enviar a casa amb el tractament d’una aspirina diària. A l’endemà va començar a dir que s’ofegava, i el varen ingressar a l’hospital. Ara, porta 2 dies ingressat i està molt greu. Li falta oxigen i té una pneumònia bilateral."-
-"Us agraeixo la confiança. No us hi puc fer res, podria ser una grip molt agressiva complicada. L’equip que el porta és bo i l’hospital també."-
-"Si, d’acord, però ens agradaria estar en contacta amb vostè per explicar-li com va tot."-

Vam quedar d’acord i cada dia m’anaven informant de l’evolució.
Cada vegada necessitava més oxigen. Em varen enviar tres TACS, (el fill era bo en informàtica i com sanitari tenia alguns avantatges).

El 3 de gener, quan portava 13 dies ingressat va morir. 

L’evolució entre el primer TAC i el darrer va ser brutal, amb pocs dies li van augmentar molt les lesiones, i va desenvolupar una fibrosis amb destrucció pulmonar, com jo mai havia vist abans, en tant poc temps.

Vaig pensar que aquesta clínica em recordava molt l’epidèmia de SARS del 2002, a Xina, de molt elevada mortalitat. Aleshores, jo havia revisat en profunditat la bibliografia, ja que tenia por que pogués arribar aquí. 
En aquella ocasió havia mort molt personal sanitari. 

El Dr. Carlo Urbani, epidemiòleg de l'OMS, va ser el primer que va identificar el SARS com una nova malaltia vírica i altament contagiosa. Tot i que es va infectar i va morir amb la SARS als 46 anys, el seu avís precoç a l’OMS va dur a una resposta ràpida i global que salvà nombroses vides. 
Com a mostra de reconeixement es va afegir el seu nom al virus del SARS, soca Urbani.

Quan a finals de gener varen començar les noticies del coronavirus de Xina, vaig trucar al fill amb qui mantenia contacte.
-"No podria ser que el teu pare hagués mort de coronavirus?"-
-"No, no, encara no existia al desembre."-

Vaig trucar també al Cap de Servei de l’hospital on havia estat ingressat.
-"No has pensat que el pacient X podria haver tingut el Covid-19?"-
-"No, no ho havia pensat. Però tens raó. Ho tindré present, ho investigaré."-

Posteriorment m’he assabentat que la filla té anticossos del Covid-19. 
La historia encara no esta acabada.

Recentment el fill em va dir: 
-"Dr. Morera, potser si que tenia raó, ha sentit les noticies d’un cas de Covid-19 a França el mes de desembre?"-
-"Si, ho he sentit, i cada vegada tinc més clar que el teu para va morir d’això."-

A octubre del 2019 es varen celebrar a Wuhan els Jocs Mundials Militars d’atletisme que va acollir a més de 10.000 assistents, i sembla que el Mercat de Wuhan és una de les atraccions de la ciutat.
La tempesta perfecte!!

dimecres, 29 d’abril de 2020

HISTÒRIES DE COVID19 (1)

Finals de febrer.

-"Puc trucar-li?"-
-"Sí, sí, és clar que sí."-

És una col·lega, més jove que jo. Ara fa temps que no ens veiem ni parlàvem per telèfon, és una llàstima però sovint no mantenim prou actives, per falta de temps, les relacions amb amics.
Introvertida, superdotada, estudiosa constant, de pensament pessimista, visionària. Té un gat que es diu Negre.
Em parla de vostè. 
-"Hola, truco perquè he pensat que de vegades no apreciem l’amistat de les persones que ens rodegen."-

Se sent sola, s’enyora.
-"Hola com va tot, m’alegro molt de sentir la teva veu, tu diràs, que necessites alguna cosa?"-
-"No, no, enraonar una mica. Vostè se n’adona del que se’ns acosta?"-
-"Et refereixes al Coronavirus?"-
-"Sí, sí, clar. No tardarem gaire a tenir hospitals desbordats, UCIS  a vessar, ancians sense possibilitat d’ingrés pel col·lapse sanitari, negocis tancats, atur massiu, potser aviat saquejos, l’exercit controlant el confinament..."-
-"Ostres! vols dir que no exageres una mica?"-
-"Tant de bo m’equivoqués, però per desgràcia jo crec que tot això ho patirem molt aviat. Miri si no el que està passant a la Xina, i al nord d’Itàlia. I a més, a més el “marrón” polític que ens vindrà a sobre, com creu que reaccionarà Catalunya quan es passegi l’exercit pels carrers?"-
-"Segueixo pensant que en fas un gra massa."-
-"Sigui com sigui, jo em cuido molt i em netejo les mans compulsivament per si de cas."-

15 de març. 

M’arriba un guasap d’ella: 
-"Ingresso a l’hospital. Fa una setmana tinc febre, dolors musculars, amb atacs de tos i des d’ahir tinc ofec. Tinc una saturació d’oxigen del 94%. M’acaba d’arribar el resultat de PCR, positiu. Li adjunto les imatges del meu TAC. Tinc Pneumònia bilateral. Faré testament..."-
-"No fotis, tot anirà bé, encara ets jove i forta."-

Ens fèiem guasaps un parell de vegades al dia. 
Vaig contactar amb algun col·lega de l’hospital perquè estès pendent del cas i fer que se sentis més acompanyada en un hospital completament desbordat.

Un dia: 
-"He empitjorat a la radiografia de tòrax, la pulsioximetria basal a 92%."-

Aquella nit, guasap a les 24h: 
-"Saturació de 90% amb flux de 3l/min."Renego interiorment. 
-"M’estàs fent patir, que puc fer per tu?"-
-"Res, per desgràcia no pot fer res. No sobreviuré. No queden llits d’UCI."-

L’endemà. 
-"Estic estable. M’han afegit “bolus” de corticoides i un nou fàrmac."-

Va anar millorant lentament. Amb guasaps m’anava informant:
-"Avui saturació basal de 95%. Crec que parlen de donar-me l’alta." "Per fi l’alta. Encara estic amb una radiografia patològica. Continuo amb tractament."-
-"Tens menjar a cas?"-
-"Sí, sí, ja tenia la nevera plena."-

Ha anat millorant. M’envia bibliografia, també notícies de la xarxa de caràcter conspiratiu, i algun acudit  sobre la Covid. Se sent més forta però encara no ha sortit al carrer.

Diumenge passat.
-"He sortit a comprar. He caminat 2946 passos. Obsessivament exacte. Happy end."-
-"I el gat?"-
-"Me l’ha cuidat un amic. Me’n queden sis."-
-"Gats?"-
-"Vides."-

dissabte, 11 d’abril de 2020

PERIMETRAT.

El clúster de casos de COVID-19 a la conca d'Òdena ha obligat al Govern de la Generalitat a un confinament estricte del perímetre de les poblacions d'Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, Òdena i Jorba, amb l'Hospital d'Igualada com centre de referència assistencial per tota la ciutadania del seu interior, de fet la zona 0.

És com si m'haguessin perimetrat la infància, els meus orígens.
Jo vaig néixer a Igualada, el 44.

L'Hospital d'Igualada fou l'únic que va poder adaptar i modernitzar la Generalitat en el breu temps que va durar del 33 al 39, estava situat al passeig Verdaguer, i tenia un jardí gran i acollidor. Havia estat l'antic Convent dels Caputxins d'Igualada, i durant el segle XIX va ser transformat en hospital.

El meu pare havia sigut el primer i únic director de l'Hospital, fins que la república va ser derrotada amb l'entrada dels nacionals.
Ell, com tants d'altres, va patir les depuracions i revenges del bàndol franquista, i li van fer un consell de guerra per no haver delatat un republicà ferit. El van condemnar a la pena de mort, sent indultat en l'últim moment.

La conca d'Òdena és el lloc on s'originen tots els meus records de quan era petit.
Vaig créixer a Igualada, i sóc conscient que vaig tenir la sort d'uns magnífics professors de matemàtiques i ètica que em van ser de molta utilitat en la meva formació.
Òdena, els meus orígens, la casa pairal dels ancestres del meu pare i l'Espelt unes cases disperses d'Òdena, el mas de can Miqueló, origen de la meva mare.
Santa Margarida de Montbui de 900 habitants aleshores, el poble que li havien adjudicat al meu pare, a 5 km d'Igualada. Ell no conduïa, hi anava cada dia amb un taxi Balilla i jo a l'estiu durant les vacances, l'acompanyava gairebé sempre.
I Vilanova del Camí, on vaig fer una discreta primera comunió l'any de Congrés Eucarístic, en lloc de fer-la a Igualada, en mig de la pompa nacional-catòlica. Aquest fet va ser probablement una silenciosa manera d'expressar el meu pare la seva la rebel·lia.
I encara a Jorba, a on vivia la mainadera, filla d'una cosina, amb una síndrome extrapiramidal que ara amb el temps no puc diagnosticar.

Aquests són els vèrtexs que han perimetrat Igualada aquests dies d'epidèmia del covid19 i que simbòlicament han perimetrat els records de la meva infància.


dijous, 2 d’abril de 2020

EL SÉPTIMO SELLO.

El 9 de març del 2020, la noticia de la mort de Max von Sydow va ser engolida per l’allau de terribles i inquietants informacions que ens començaven a arribar sobre els progressius contagis i morts que també afectaven a Espanya, per el #coronavirus, o Covid-19.

Max von Sydow va morir als 90 anys a la Provença Francesa, com va confirmar la seva dona, Catherine, a diversos mitjans francesos, "amb el cor trencat i una tristesa infinita". 
Va ser un dels grans actors europeus de les últimes dècades, protagonista de clàssics com “El séptimo sello” , “Fresas salvajes”, “El manantial de la doncella” entre molts d’altres.

Havia Nascut a Lund (Suècia), en el sí d'una família aristocràtica.
Von Sydow va estudiar art dramàtic a Estocolm, i al 1955 va entrar en el cercle de confiança d'Ingmar Bergman i es va incorporar al grup d'actors i actrius que participaven en les seves obres teatrals i produccions de cinema.
La versatilitat, profunditat i qualitat de la interpretació en la seva nombrosa obra el posaria en els “Top ten”, juntament amb seu director tòtem Bergman.
”El septimo sello”, que la vaig veure quan tenia nomes 13 anys, està situada al segle XIV, durant la Pesta Negra, que va ser una pandèmia per la infecció de la bactèria Yersinia pestis, que es transmetia de les rates als éssers humans a través de les puces, i va tenir una taxa de mortalitat d’entre el  50% i gairebé el 100%,  originant  uns 75 milions de morts, entre Àsia, on va començar  i Europa.
Algunes de les escenes impactants són la dels penitents que s’autoflagelen amb l’esperança d’aconseguir el perdó del Déu castigador.
Ningú que hagi vist la pel·lícula haurà pogut oblidar l’escena de la partida d’escacs, on el cavaller Antonius Blovk (Sydow), home turmentat i ple de dubtes i la mort juguen una angoixant partida, asseguts als esculls de les roques amb el mar al fons. 

Analitzo les peces i la situació del tauler, ara per ara, sembla que en Sydow va perdent.