dilluns, 9 de març de 2020

JUNGLA.


Visita sol·licitada d’urgència. 
Des de fa tres meses té tos intensa tant de dia com de nit, que acaba vomitant per l’esforç. No es treu l’abric, a sota porta un jersei de llana gruixuda, artesanal. Alt i decidit, encara jove, m’explica entre dolgut i enfadat, gesticulant, el poc cas que l’hi han fet en els diferents centres sanitaris visitats.
L’esposa, va assentint amb el cap sense dir res.
-"Té una tos similar a la dels pacients amb tos ferina."-, li comento. 
-"¿En què treballes o has treballat?"-
-"Treballava en el sector metal·lúrgic, era xapista."-
-"¿Et protegies?"-
-"No gaire, en aquella època no hi havia tanta conscienciació ni informació com ara..."-
-"Quines malalties has tingut?"-
-"Les típiques de la infància i em van operar d’una hèrnia inguinal fa uns cinc anys."-

De tant en tant apareixia la terrible tos, que començava amb un gall i continuava amb una intensitat i durada preocupant, molt superior al que se sol veure a la consulta.
-"Fumes?"-
-"Havia fumat molt de jove, però ja fa trenta anys que ho vaig deixar."-

I de cop i volta pregunta: 
-"No tindré el coronavirus, oi?"-
-"No, impossible, tu ja fa tres mesos que tens símptomes, encara no hi havia casos a Espanya, i a més a més, el primer cas va aparèixer a Canàries."-

Avui no li hauria contestat amb tanta seguretat!
El pacient no havia aconseguit ser visitat per un especialista d'ençà que va iniciar el quadre clínic,  vàries visites a l’ambulatori, a urgències de centres privats, una anada a l’hospital de referència...
No se’l considerava un cas greu, se l’etiquetava d’EPOC i l’hi donaven medicació simptomàtica.
El pacient cada dia empitjorava més, finalment va aconseguir que el programessin per una visita de pneumologia, però no immediata, amb un temps d’espera de tres setmanes...
A la consulta li vam fer una espirometria: FEV1 del 55%.
-"Be, anem a veure si al servei de radiologia et poden fer un TAC ara mateix."-

Al cap de 30’ ja teníem el resultat, i no era bo: Tumoració pulmonar avançada i afectació hepàtica.
Sempre ho he dit, el més terrible és donar la notícia al pacient.
-"Demà al matí t’hauràs de fer un TAC-PET."-

Vaig contactar amb el responsable de pneumologia d’un hospital de referència, amb qui tenia relació, per accelerar el diagnòstic i l’inici del tractament.
-"Et dono el meu telèfon per si tens algun problema."-
-"Moltes gràcies."-

A tres quarts d’onze de la nit del mateix dia, m’entren al mòbil unes vuit fotografies
-"Hola, sóc el teu malalt, les fotos són de pintures meves, tria la que vulguis, que demà te la porto."-

Així ho vaig fer.
-"Moltes gràcies."-
-"Bona nit."-

L’endemà me la portava. Un excel·lent oli hiperrealista, de 1,20 x 80 cm , paisatge urbà d’una capital americana, gratacels, grans avingudes, neons, cotxe espectaculars...
-"És teu."-

Durant tres o quatre nits per guasap em deia bona nit, acompanyat d’alguna foto de la seva obra. La darrera, una pintura hiperrealista d’una nena desdentegada i desnodrida de fesomia vietnamita
Sé que ja se li ha fet la primera tanda de quimioteràpia i està a casa. 
Li trucaré.