divendres, 30 de juny de 2017

PÀNIC AL MENJADOR.

Un dia, al post “Metges”, vaig escriure que la maniobra de Heimlich, en un cas, no havia sigut exitosa, i també vaig comentar que entre alguns sectors de la comunitat mèdica l'havien qüestionada.
Un amic meu que em segueix i que el tenia present mentre escrivia el post, Jordi Roig, em va trucar.
-"Hola Josep, he llegit el teu post..."-
-"Si, sé el que em diràs i ho tinc present."-
-"Ah!, te'n recordes?"-
-"Si clar, tens tota la raó, te'n dec un."-


Era al menjador de l'hospital Germans Trias i Pujol, can Ruti. La cap de servei de farmàcia, la Dra Lorente, havia invitat a dinar a un col·lega seu, també farmacèutic.
Jo no hi era al menjador, però em van explicar l'escena.
De cop i volta la Dra. Lorente demana auxili.
Davant seu, el col·lega convidat, amb les mans el coll comença a fer escarafalls de que s’està ofegant. Alguns ni se n’adonen, estan conversant. Altres comencen a fer senyals cap a la taula.
Al convidat anònim se li comencen a posar els llavis blaus.
El meu amic Jordi s'aixeca d’una revolada, va corrent cap a ell, es col·loca darrera i l'agafa per la cintura i amb un braços que el seu dia havien practicat rem, realitza in extremis la maniobra de Heimlich, fins que el semi-moribund expulsa el tros de carn que li obstruïa la tràquea.
Com la balena va escopir al Jonàs.
La Dra Lorente, no sabia com agrair-li, i el farmacèutic no ho deu haver oblidat mai.
Deure complert, Jordi.

A estones estic llegint "El metodo japones para vivir cien años", de la periodista Junko Takahashi, en que troba com una constant en tots centenaris entrevistats, el mastegar moltes vegades els aliments,  ja que a més dels avantatges obvis, propicia la secreció de la Parotina, una hormona protectora de l’envelliment.
Estan proliferant els llibres de divulgació sobre les "zones blaves” japoneses, o àrees geogràfiques amb elevada concentració de centenaris.
Una pacient, i també amiga, m'ha regalat "Ikigai", sobre el mateix tema.

De moment quedem-nos amb Heimlich

divendres, 23 de juny de 2017

AL·LUCINACIONS.

Estic llegint "Alucinaciones" d'Oliver Sacks. En castellà, 2ona edició, ja pòstuma. 
Encara que tinc altres obres d’aquest autor a la biblioteca, mai les havia llegit per que em posen una mica neuròtic les patologies neurològiques, tot i que contínuament en veig, o bé com a metge, o com a comorbiditat de les malalties respiratòries o fins i tot en les relacions socials.
Oliver Sacks em va convèncer fins a l’admiració, amb el llibre "En movimiento", escrit quant ja estava sentenciat per un melanoma de retina, equivalent a un tumor cerebral.
En una mena d'autobiografia, no vull fer de “spoiler”, però per a mi un dels "Streep-tease" literaris més sincers que s'han escrit, en la meva opinió.
 A partir d'aquest llibre, confesso que en sóc un “fan”, encara que és polièdric i ha estat controvertit, per algunes societats científiques i per profans de la medicina.
A "Alucinaciones" descriu prolixament casos d’al·lucinacions no especialment vinculades a esquizofrènia, sinó causades o bé per medicaments, o per malalties orgàniques o per drogues.
Només en el primer capítol parla de nombrosos casos diagnosticats i observats  de la Síndrome de Charles Bonnet, al·lucinacions en pacients amb ceguesa. 
Llibre més que aconsellable per a professionals i lectors curiosos.

Fa unes setmanes, a la consulta. Un pacient que acudia per tos.
-"Hola, quina edat?"-
-"27 anys."-
-"Professió?"-
-"Enginyer."-
(de fet està treballant en una feina que exigeix una gran competència i en àmbit internacional).
-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Practiques esport?"-
-"Running."-
-"Prens medicaments?"-
-"No."-
-"Malalties importants que hagis patit?"-
-"Esquizofrènia"-, sense immutar-se.
-"Estàs curat?"-
-"Si, si, varen ser uns 12 mesos."-
-"En que va consistir?".
-"Un pastís de "maria" als vint anys. No n'havia provat mai. Vaig quedar penjat."-
-"Que et va passar? Al·lucinacions?"-
-"Si."-
-"Alguna especial?"-
-"Si, veia el meu cap separat del cos, i espectres a les parets."-
-"Et felicito, estàs molt bé, t'has curat."-



Vaig continuar fent la història clínica. 
Era una tos sense importància, refredats comuns per excés de viatges i de feina.

Sé que serè polèmic: No és la societat massa benèvola amb el cànnabis?
Mentre menjo, sol, la meva hamburguesa preferida, “wagú” amb Stilton, sona una cançó reggae.
Faig, Shazam
“Legalize it”, de Peter Tosh, menys conegut, però company de  Bob Marley.

divendres, 16 de juny de 2017

MORT SOBTADA.

Sabia prèviament que vindria, i una mica superficialment coneixia la responsabilitat del seu càrrec. Tenia també motius, extra ideològics per tenir-li simpatia. En ocasions anteriors havia visitat algun familiar seu. 
Tarda, despatx 26 de Teknon. El faig passar ràpid, la meva secretària em diu que ve amb escolta.
Entra, educat, una mica distant, preocupat.
-"Quin es el motiu de la consulta?"-
-"Estic molt preocupat, des de fa poc, al final de la tos intensa, he perdut breument el coneixement vàries vegades."-
-"Algú se n'ha donat compte?"-
-"No, afortunadament ningú."-
-"Quantes vegades?"-
-"Unes tres o quatre"-
-"Ha caigut?"-
-"No, sempre m'ha agafat assegut a la taula, a prop l'ordinador."-


Uns 45 anys, aspecte més juvenil, atlètic però amb una mica de sobrepès. No fumador, hàbits sans, no hipertens, poques malalties. Workholic, feia horaris de feina extenuants.
Li vaig explicar que segurament eren episodis de Síncope de Charcot. Amb la tos intensa augmenta la pressió intratoràcica i s’interromp el flux de sang de les venes jugulars. El cor es queda sense suficient volum de sang i es produeix el síncope, la pèrdua de coneixement, i per sort degut al breu desmai, es torna a recuperar el retorn venós. 
Vaig afegir, amb èmfasi:
-"Per això, ningú no es mor mai d’aquest síncope. El perill rau en si condueixes o tens una mala caiguda."-

Vaig recomanar-li que voluntàriament atenues la intensitat de la tos. Li vaig receptar un antitussigen i li vaig demanar un TAC.
El vaig tornar a veure en un parell de setmanes. 
El radiòleg m’informava d'una tràquea que a l’espiració s'estrenyia.
Li vaig comentar, podria haver-hi una traqueomalàcia, o algun altre problema. Li hauríem de fer una broncoscòpia. 
-"No, no, estic sà i no vull més probes. Gràcies per tot."-

A posteriori crec que no em vaig saber guanyar la seva confiança.
Varen transcórrer unes 10 o 12 setmanes.
Els tele-diaris i els diaris digitals n'anaven plens. El càrrec “tal” havia sofert una mort sobtada, a un aeroport fent escala d'un viatge llarg.
El metge de l'aeroport es va negar a signar l'acta de defunció en absència d’autòpsia. 
Es va acceptar mort de causa natural per infart de miocardi.
A l’endemà totes les cròniques comentaven que havia mort d'infart i eren més que elogioses envers la seva persona, com mai, i també els obituaris sobre tot per les seves capacitats.
A les xarxes van haver-hi comentaris en direcció a la teoria de la conspiració.
Jo estic segur que es va morir per un síncope de Charcot potser agreujat per una traqueomalàcia.
Definitivament,  no em vaig saber guanyar la seva confiança o li vaig transmetre un missatge massa optimista.
...Ningú mai es mora d'un síncope de Charcot...

Tot el que diem i fem els metges, pólvora.

divendres, 9 de juny de 2017

OUROBOROS O EL SOMNI DE KEKULÉ.

Ouroboros és un símbol mitològic que es repeteix en múltiples cultures, els egipcis, els grecs, els nòrdics, i altres i se'l podria considerar una imatge arquetípica. 
És la imatge d'una serp enroscada que es mossega la cua. 
Podria representar els cicles de la vida, circulars, l'infinit, el mite de Sísif, o bé més poètic, "la mer, la mer, toujours recomencée" de Paul Valéry. 
D'altre banda la serp és un somni comú que en psicoanàlisi han interpretat com fàl·lic, però que popularment s'interpreta com un mal averany. “La bicha". 
Recordo que si la meva mare somiava una serp durant més d'una setmana podia estar ansiosa. 
imatge: By Haltopub [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons

Kekulé, August Kekulé von Stradonitz(1829-1896) fou un químic, alemany, un dels fundadors de la teoria de l'estructura química, que el 1865 va descriure la formula del benzè amb una figura d'enllaços químics similar a un hexàgon. 
El 1890 en un discurs va comentar que la idea de l'estructura del benzè li va venir inspirada per un somni, una serp enroscada, un ouroboros.
Jo, això, per primera vegada ho vaig llegir en un llibre "Eureka" en que descrivia els avenços científics, fruits en part de la “serendipity", un dels quals, potser el més important de tots, la Penicil·lina. 
És obvi que aquestes màgiques serendípies només les poden obtenir els savis experts.

Un company d'hospital, es va instal·lar un terrari al seu despatx, amb varies serps. Era una extravagància.
Setembre, torno de vacances i ens creuem pel passadís. 

-"Hola, quina enveja, com t'ho fas per mantenir la línia? "-

(vaig vulnerar una regla no escrita, entre professionals mai ens hem de fer comentaris sobre el pes).
Pocs mesos després va patir un càncer fulminant.
De seguida vaig pensar en “la bicha”.
Però a Kekulé, li va portar sort.

Mentre reviso aquest post, me n’adono que d’aquí a dues hores en el Masnou, a Ca n’Humet, es fa la primera representació de Adam i Eva, a partir de les pintures de Dürer, dirigida per Yago Pericot i basada en un text de la meva amiga Dra. Olga Parra.
Veurem quin paper hi tindrà la serp....

dimarts, 6 de juny de 2017

LA DONA QUE SOMRIU.

No pretenc ser oportunista en un esdeveniment trist, a bastament tractat per la premsa, per l’exemplaritat del personatge. 
Tot i que era conegut prèviament, vaig començar a saber d'ell a partir de la fundació del diari ARA. Li llegia les editorials amb regularitat. 

Em va sorprendre la seva substitució a la Direcció, però les males noticies corren ràpid i més en l’àmbit mèdic. 

Com el seu fill Aniol, madur prematurament, diu: ”El que més greu en sap és que quan sigui gran s’haurà descobert el remei pel el càncer”, desitjant  que aviat es curi “l'emperador de tots els mals”. 

Com jo ho també ho espero des del 1950, que després d'una conversa infantil amb el meu pare, em deia que el drac estava a punt de ser vençut,  a partir de les notícies de l’èxit amb el tiroides i el Iode Radioactiu.

Després l'he continuat llegint, ha escrit cròniques magnifiques, com "Diguem-nos coses boniques", http://www.ara.cat/opinio/Diguem-nos-coses-boniques_0_1804019643.html , finalment el seu testament.

A mi m'han colpit especialment dues columnes que d'alguna forma haurien de ser reflexió per a tots el que exercim de metge:
“Mira’m al ulls, he dit als ulls” http://www.ara.cat/opinio/Miram-als-ulls-he-dit_0_1585641464.html   i “La dona que somriu”,  http://www.ara.cat/opinio/Carles-Capdevila-dona-que-somriu_0_1757224281.html ,  aquesta darrera, el millor elogi que mai s'ha escrit dels personatges anònims dels hospitals.


Rellegiu-los, si us plau, sobretot, els que sou col·legues.
Ahir la Rosa em va regalar  “LA VIDA QUE APRENC”


divendres, 2 de juny de 2017

Si vols córrer, córre una milla, si vols canviar la vida, córrer una Marató.


L'autor d'aquesta frase fou Emil Zatopek, ( 1922-2000), la "locomotora humana", una llegenda de les curses de fons, de nacionalitat txeca, l’únic en guanyar a unes mateixes olimpíades, Helsinki al 1952,  les medalles d’or dels 5 i 10.000m i la Marató. Es va retirar de la competició al 58, i formant part de l’exercit comunista txec, era considerat un heroi comunista.
No soc mitòman i no guardo fotografies. Però em sap greu no haver guardat aquesta, per que ara ja ho dic, jo em vaig fer una fotografia al costat de Zatopek. 
Érem un petit grup de metges, a punt de córrer la marató a Frankfurt, i la trobada fou propiciada pel laboratori farmacèutic que finançava el nostre viatge. No la vaig guardar i alguns que també varen posar, ja no hi són. 
Podria tenir un petit recurs per recuperar-ne una còpia, satisfer un fetitxisme que quasi no reconec en mi.
Deuria ser el 81. 
Zatopek, gràcies a la seva mítica carrera, deuria estar remuntant la misèria en que va caure per haver recolzat a Dubcek a la primavera de Praga, i ser expulsat de l'exercit i del partit.
Tinc molts records de l’època en que corria, i no podria resumir-los, nomes en un post.
Dir que la primera marató que vaig córrer fou la de Barcelona, mai diré el temps, mediocre i que malgrat tot ho dec a nou mesos d'entrenament intensos, i a un amic molt superior, alumne meu, mes jove, que la corria amb 2 h 30’ i que em feia d’espàrring.
I també a una amiga, també alumna, creient de la bondat de l'esforç físic, que fins i tot el dia de Nadal, al parc de la Ciutadella nevat, em va obligar a entrenar. 
De la meva foto “finish”, vaig fer un tímid sprint a l'estadi, d'uns cent metres finals, en tinc foto però mai l’ensenyaria per pudor.
Mils de records...
El més trist. A Frankfurt, una conversa a la tarda, reposant de l'esforç, llegint un assaig de l'Aliança editorial sobre la pintura romàntica alemanya, quan va entrar a la meva habitació un col·lega, quin amic, quin company, i que pocs anys després se'n va anar, confirmant el mite de que els millors tenen morts prematures. 
Un record alegre, recent, un guasap fa poc d'una pacient, d’uns 35 anys.
La història comença el 15 de Març 2016. Despatx 26 de Teknon. Cap a les 19 h. Jo ja fatigat.
-"Doctor, no sé el que em passa. Sóc corredora de fons, aficionada. Faig regularment força entrenament, entre 10 i 20 kilòmetres. Vull córrer la marató del 17. Ara no puc córrer ni mig km."-
-"T'ha vist el cardiòleg?"-
-"Si, m'acaba de veure. M'ha dit que tinc el cor perfecte. Saturació d'oxigen 98 %."-

Li faig espirometria: FVC de 115 % i FEV1 del 112 %
Jo li dic: 
-"Em deixes que et llegeixi les línies de la mà?"-
-"M'ho diu seriosament? No em pren el pèl? "-
-"No, no."-
-"Doncs clar que si."-
-"Tens bon color de cara, però les línies de la mà molt pàl·lides. Les regles abundants?"-
-"Si potser massa."-
-"Menges carn?"-
-"Em cuido molt."-
-"Tens anèmia. Punxat aquesta analítica urgent i demà divendres, - li dono el telèfon -, em cantes els resultats."-
-"Anèmia?, no pot ser. Sempre he tingut analítiques normals."-
-"Entrenes molt, vols fer la marató del 17. A vegades els hematies, els glòbuls rojos, es destrueixen a les plantes dels peus, i tens a més a més regles abundants i fas dietes dubtoses."-
-"No sé si acabar-m’ho de creure."-
-"Truca'm dema quant tinguis els resultats."-

Em truca a l’endemà a les 19.47
-"Sigues ràpida, estic al Liceu i l'òpera està a punt de començar. Canta’m."-
-"Aquí posa 2.000.000 d'hematies i una hemoglobina de 7.5 g."-
-"Ostres, quasi estàs a punt de transfusió!!". Demana hora urgent per l’hematòleg, començat a prendre X i sopa avui una hamburguesa de 300g. Demà et truco."-
-"Em trucaràs?"-
-"Si clar, ara ja et tinc el telèfon."-

Uf, just per a seure'm el seient i posar en silenci el mòbil, comença Thaïs de Massanet.
Em va costar concentrar-me
A l’endemà la truco i li dono instruccions, i confirmo que té hora
Durant uns mesos m'anava passant per guasap els anàlisis.
Fa poc, 22 abril 2017, a les 14.07 h. Un guasap
-"Hola."-
-"Hola."-
-"Saps k?"-
-"Digues?"-
-"He acabat la Marató!!"-
-"Amb quin temps?"-
-"3 h. 48¨. El meu home amb molt menys."-
-"Et felicito i amb una mica d'enveja."-
-"Fins aviat."-
-"Fins aviat."-

La Marató ens canvía la vida.
Alguns escriptors han escrit sobre l’experiència de la marató.
Fa poc l’Empar Moliné en una breu columna a l’Ara.cat, “la meva marató” i el Murakami  “De que parlo quan parlo de córrer”.