dimarts, 27 d’agost de 2019

PARPELLES.

Veníem del segon torn de dinar. Començaments de tardor del 73. 
Servei d’Urgències de la Vall d’Hebron.
Tot semblava en calma, l’hora de dinar hi havia menys afluència de pacients. 
Encara no havíem arribat al nostre despatx, una sala que compartíem els metges de la guàrdia, quan un resident amb cara d’impaciència se m’acosta dient:
-"Morera, podies mirar-te la pacient del 8, no tinc ni idea del que té."-
-"Fes-me’n 5 cèntims."- (estava amb mandra postprandial).
-"És una noia de quinze anys, fa tres dies què té febrícula i avui li ha pujat a 39º. Té també urticària i un exantema facial, però el que crida més l’atenció son les miàlgies intenses generalitzades, especialment als panxells què semblen inflats i infiltrats i quan li toques crida de dolor."-
-"Som-hi, doncs, anem a veure-la."-
......

-"Hola, com estàs?"-

-"No em trobo bé, em fa malt tot el cos, gairebé no puc caminar..."-
-"D’on sou?"-
-"Del baix Llobregat."-
-"T’has fixat en què tens els ulls inflats?"-
-"Si, si, em molesta molt,  però no m’he maquillat."-
-"No, no, no t’ho deia per això."-

Vaig explorar-la superficialment. Tenia una inflor vermellosa i molt dolorosa a les parpelles, va ser la primera i última vegada que he vist un edema així, però per sort havia vist fotos iguals als llibres de patologia.


També tenia un exantema com un xarampió poc profús i les cames terriblement doloroses. Ja sabia el que tenia.
Em vaig dirigir a la mare. 

-"Heu menjat porc no controlat pel veterinari?"-
-"Si, i tant, de la matança, molts del poble ho fem."-
-"N’ha menjat molta gent?"-
-"No, no, és per consum familiar. Més o menys uns trenta entre família i alguns veïns."-
-"Doncs de moment que ningú en mengi, i quan confirmen la malaltia que sospitem, haureu de llençar-ho tot. Ah! i alerteu a tots els que n’han menjant, que hauran de passar per l’hospital. Tranquils, no és greu si es tracta a temps. "-
El resident feia cara de sorpresa.


-"Feu-li un electrocardiograma, de vegades  pot haver-hi afectació del miocardi. També s’haurà de fer analítica per si té eosinofília, i sobretot serologia.  Ingressa-la amb el diagnòstic de probable triquinosi.  No és contagiosa. Comenceu el tractament ara mateix."-


L’electrocardiograma va ser normal i a l’analítica tenia una eosinofília del 15 %. 
Es va avisar a Sanitat. 
La majoria dels altres casos afectats van anar a hospitals de l’àrea.

Jo havia viscut una infància en què el meu pare, metge, estava sempre molt preocupat pel contagi alimentari, en aquella època salmonel·losi, brucel·losi i tuberculosi bovina. 

De fet el primer gelat el vaig menjar quan ja era grandet, el meu pare ens els tenia prohibits, per si la llet estava contaminada.

A Catalunya la triquinosi per porc està totalment controlada i els senglars són l’únic perill, si no passen per veterinari.


Però els animals es vengen d’aquesta manera, i si no la Listeriosi.


Escrivint el post, per un moment m’ha semblat veure somrient el Cloney.


dimarts, 13 d’agost de 2019

WALLAPOP.

La vaig visitar per primera vegada quan ella estava a punt de complir els cinquanta.
La coneixia superficialment perquè era una col·lega d'algun hospital en què havíem coincidit.
El motiu de la visita era que tenia tos i també perquè fumava massa.
Jo ja sabia que en aquell moment estava de baixa per esquizofrènia. Mai sabrem la causa de l'esquizofrènia però ella arrossegava una vida de gran timidesa, bullyng, desamors, i finalment un intens mobbing a la feina.
Família de l'eixample, el pare la va tenir quan era bastant gran.
Òbviament tenia psiquiatra responsable. Mai havia sigut agressiva, ni havia fet intents d'autòlisi.
L'havia vist passejar pel carrer un gos que devia ser la màxima companyia. Feia brots de mania persecutòria.
-"Hola, Morera, vinc perquè el meu pare em fa visitar per tos i perquè fumo massa."-

Vam parlar del mobbing que li feien, de la seva darrera època d'especialitat mèdica activa, potser també de cinema, aparentant tenir tema.
Sabia que no deixaria de fumar i em vaig limitar a comprovar que no tenia cap malaltia greu. L'anava citant unes 4 o 5 vegades per any, conversàvem, ella coherent però massa obsessiva.
El temps passava i un dia va entrar amb un embalum de metre per metre. 
-"Te, t'he portat un regal. És un quadre d'un pintor que m'agrada."-

La pintura, acadèmica, totalment kitsch, representava una noia menjant-se un ou ferrat. De tan acadèmica impossible que m'agrades. Vaig identificar el pintor perquè sovint exposava a una galeria a prop d'on ella vivia.
-"Oh, que maca, et fa venir ganes de menjar un ou ferrat!"-
-"Te l'he comprat perquè a mi m'encanta i com a mostra de l'estimació que et tinc. També com a acomiadament, ja no tornaré a la consulta. M'internen."-
-"Ostres, que dius?"-
-"El pare és ja molt gran i el meu psiquiatre ho considera convenient."- 
-"I el teu gos?"-
-"El Black es va morir fa un mes. Sospito que algú el va enverinar."-
-"Ho sento molt."-
-"Et podré telefonar?"-
-"Si, clar."-

En aquell temps jo tenia el meu primer mòbil, un Erikson. A partir d'aleshores em trucava amb una freqüència d'un parell de vegades per mes.
Costava mantenir una conversa de deu minuts, tractament, menjar, alguns símptomes, el fred, rarament al·lusions al seu nèmesi del mobbing final.
-"Un dia Morera, ja no et podré trucar més. La família em diu que gasto massa amb el mòbil."-

Ara ja fa anys que no sé res d'ella.
Crec que malgrat ser bastant gran, encara deu ser viva.
Recordo haver vist l'esquela del pare ja fa temps.
La pintura mai la vàrem penjar, la vàrem deixar recolzada a la paret d'un lloc molt poc visible.

-"I si la posem a Wallapop?"-, em diu la meva dona.
-"No, no, és un record."-

A la pacient l'havien posat a Wallapop ja feia molts anys!