dimecres, 19 de febrer de 2020

SHY-DRAGER.

Durant molt de temps algunes malalties eren anomenades per noms propis, en general els cognoms del o dels metges descobridors. Menys vegades el noms propis estaven relacionats amb la ciutat o regió on es feien les primeres descripcions.

La malaltia de Shy-Drager té el nom dels metges que la van descobrir, encara que actualment s’anomena Atrofia Multisistemica (AMS).
En la meva opinió, l’ús de sigles és la pitjor opció, ja que amb els diferents idiomes, la Babel es consolida.
Una col·lega de medicina ensopega amb mi i em diu: 
-"Tenim una malalta difícil a la 204, i se li hauria de fer una polisomnografia perquè els familiars diuen que té apnees."-
-"Val, però la veuré un moment abans que li facin la prova."-

Està prostrada al llit. Relativament jove. Uns 55 anys, una cara molt dolça.
-"Que et passa?"-
-"Els neuròlegs diuen que tinc un Parkinson. Tinc tremolor."-
-"¿Com camines?"-
-"Haig d’eixamplar les cames, sinó caic."-
-"¿A l’aixecar-te et mareges?"-
-"A vegades moltíssim."-

Ni li vaig preguntar, la parla no era de Parkinson, era atàxica.
-"Se t’escapa el pipi?"-
-"Sí, des de fa un temps."-

Ja feia anys, en un article de la versió castellana de “Clínicas Médicas de Norteamerica”, en un llistat de causes d’apnees, citaven com a causa rara la malaltia de Shy-Drager. També mencionava la coexistència d’hipotensió ortostàtica, és a dir, hipotensió a l’aixecar-se.
-"Consulteu un altra neuròleg, crec que podria ser un Shy-Drager"-, els hi vaig dir als meus companys de medicina interna. 

Es varen confirmar tant les apnees com el diagnòstic d’aquesta infreqüent malaltia.
George Milton Shy i Glenn Albert Drager, varen descriure i analitzar la malaltia l’any 1960,  tot i que ja s’havia intuït al 1925.
Molt aviat totes les malalties seran anomenades per sigles (per exemple AMS).
Les desambiguacions ocuparan més de 20 rengleres, i la veu robòtica desitjo que sigui almenys tan sensual com la de la meva SIRI.
Si jo hagués estudiat el Shy-Drager com AMS,  mai no l’hagués memoritzat, i per tant mai hauria diagnosticat la malalta.

La Rosa ja m’ho diu,  tinc coses de vell.

divendres, 7 de febrer de 2020

MAI EN SABREM PROU...

A finals dels 70. Havia ingressat la tarda abans en un llit de l’habitació numero 2. 
Uns 25 anys. No era freqüent que pacients joves ingressessin. Atractiu físicament, 1,75 m. aproximadament, educat, enraonar culte, prim, aire romàntic, mans fines, expressives, pàl·lid, somrient en respondre.
-"Hola, com et trobes?"-
-"Bé, molt bé, potser una mica cansat."-
-"En què treballes?"-
-"El meu pare té una empresa tèxtil. Li porto la comptabilitat."-
-"Fumes?"-
-"Mai."-
-"Que és el que t’ha passat?"-
-"Des de fa unes sis setmanes em surten taques pel cos."-
-"A on? "-
-"Just el pijama me les tapa totes."-

Es va descordar el pijama, i es va apujar també els camals. Estava ple d’unes taques violàcies, algunes lanceolades, però també d’altres formes, vinoses de color,  sobrelevades al tacte.
Miri, també les tinc al tòrax, davant i darrere, va dir mentre es treia del tot la jaqueta, també alguna als engonals.
Les més grans podien tenir uns 10 cm però altres no passaven d’un centímetre. En total unes 30 taques disperses.
-"T’han sortit de cop?"-
-"No, progressivament en unes setmanes. Ha estat com una mena d’invasió."-
-"Dolor, picor?"-
-"Gens ni mica."-
-"T’han sagnat?"-
-"No, no."-
-"Algun conegut te taques semblants?"-
-"No."-
-"Viatges exòtics?"-
-"No, vaig anar a Amsterdam, fa dos mesos a veure una exposició de Van Gogh. Ah!, també tinc una taca al paladar, notava una rugositat i l’he vista."-
-"A més a més de les taques, has notat alguna altra cosa de particular? Alguna molèstia..?"-
-"M’he aprimat una mica, un forat del cinturó."-

No en tenia ni idea de quina malaltia podia tenir aquest noi,  la dermatologia no havia estat mai el meu fort.
A l’analítica va sortir anèmia i els limfòcits baixos.
Vàrem consultar el professor Piñol, màxima autoritat en dermatologia, que immediatament ens va acompanyar a veure el pacient.
Es va mirar les lesions amb sorpresa.
-"Has estat a l’Àfrica?"-
-"Mai."-

Adreçant-se a mi, però lluny del malalt: 
-"En sembla que podria tractar-se d’un tumor de Kaposi, descrit a Àfrica, i que va afectar a molt africans entre els anys 50 i 60. Però mai l’he vist tant disseminat. Fes biòpsia Morera, no m’estranyaria que sigui una malaltia encara no descrita."-

Es va biopsiar. Angiosarcoma. Amb metàstasis. Es va traslladar a Oncologia. Al cap de poc la malaltia li va afectar als pulmons, i després es va escampar massivament per tot arreu, a una velocitat mai vista fins aleshores.

Faltava poc més d’un any perquè es descrivís la síndrome d’immunodeficiència humana, la SIDA i més tard es va saber que podia originar una malaltia de Kaposi.

dimarts, 21 de gener de 2020

UN XISCLE A LA NIT.

Feia una setmana que a la nit havia anat a Urgències per un intensíssim dolor toràcic esquerre. No li van trobar res després de moltes proves i el van enviar a consultes externes.
67 anys, mai fumador, jubilat, havia treballat com a comercial d’una farmacèutica veterinària, vidu, vivia sol. Vestia gavardina, cabells arrissats, educat, ulls sortits, cara d’espantat.
-"Explica’m que t’ha passat."-
-"Jo sempre he estat un home sa, és veritat que sóc d’hàbits sedentaris i que el meu capçalera ja m’ha fet un parell d’avisos pel sucre. La tensió arterial me la controlo amb una pastilla al dia.
Fa una setmana, a la nit, em va despertar un dolor fortíssim aquí dalt a les costelles (es va senyalar el costat esquerre), com una punyalada. Vaig fer un crit esgarrifós, i instintivament vaig encendre el llum i amb la mirada vaig rastrejar l’habitació cercant algun intrús. 
Després em vaig assabentar que el meu xiscle l’havien senti molts veïns.Vaig telefonar el meu fill que em va acompanyar a l’hospital, allí em varen mirar bé i tot era normal. Amb sèrum i analgèsics em varen calmar a poc a poc el dolor."- 

Era un pacient gras, d’1.72 m, 84 kg, l’índex de massa corporal (IMC) de 28,4, obesitat simple.
-"Quin coll de camisa gastes?"-
-"Talla 5."-

L’obesitat era de tronc. La mandíbula superior i inferior eren petites, boca de pinyó. Les parpelles inferiors flàccides.
-"Ronques?"-
-"No ho sé, dormo sol."-
-"Molt bé, no estiguis espantat que no serà res greu, el divendres et farem un estudi de la son, una polisomnografia."-

Al cap d’uns dies. 
-"Hola, mira, sospitava que tenies apnees, però no tantes, en tens 66 per l’hora. Alguna és molt llarga, d’un minut i mig. Malgrat això, el nivell d’oxigen el mantens correctament."-
-"I això explica el dolor que em va despertar?"-
-"Potser sí. Et demanaré un TAC de Tòrax sobretot per examinar les costelles."-

Dies més tard em va portar el TAC, a on s’identificaven uns incipients calls ossis de fractura a  nivell dels arcs antero-laterals de la 2ª i 3ª costelles esquerres.
Una mica presumit em varen venir ganes de dir...: "elemental!"

-"Mira, crec que he descobert el que et va passar: per culpa de les llargues i freqüents apnees, el teu cos reacciona inflant les costelles al màxim per superar el tap de la “gola”. Com arcs excessivament tensats.  No és exacte, ho simplifico perquè ho entenguis millor. 
Les fractures que vas fer espontàniament aquella nit, en repòs mentre dormies, són com les fractures d’estrès descrites en els remers olímpics, per sobreesforç."-
-"I per què les de l’esquerre?"-
-"Que ets esquerrà?"-
-"Esquerrà i d’esquerres -, va fer amb un somriure de conill.

El malalt disciplinadament ara fa tractament amb CPAP, i s’ha aficionat molt al senderisme que practica sempre que pot.

I està llegint les obres completes del Pla.

dimarts, 31 de desembre de 2019

JOC.

29 de desembre del 1972. 
Cap a les set de la tarda, guàrdia de divendres que era mítica, hospital, ara Vall d'Hebron, equip mèdic compacte en molts sentits, treballant amb entusiasme, aprenent de cada malalt, defensors de la medicina pública.
Potser actualment ningú la voldria fer, sent un divendres i a sobre en aquella època, l'endemà no es lliurava i el dissabte es treballava com cada dia.
Faltava molt poc per canviar d'any, avui fa 46 anys, el sostre del passadís estava modestament guarnit amb boix grèvol i bombetes de color. No cregueu, poques, potser deu punts de llum, tants com "cubicles".
Unes quantes infermeres amb esperit voluntari i nadalenc ho havien fet per animar aquells dies en què tots a la guàrdia estàvem una mica nostàlgics de les nostres llars.

Aquella tarda hi havia menys volum de feina. Epidèmia de grip segur que no.
A mi sempre m'han atret les dianes, i aquell dia vaig entrar a la nostra sala, buscant, sabia que no em costaria trobar-la, una goma elàstica, i amb l'esperit infantil de l'escola o bé de les vacances d'estiu a pagès, a l'Espelt d'Òdena, imaginant arcs amb branques i cordills, vaig fabricar amb la goma i un cartró compactat una mena de "tirachinas" amb projectil inclòs.
Sortint al passadís amb un dels companys, vaig dir-li:
-"Fixa-t'hi bé, faré "punteria" a aquella bombeta de color vermell."-

Unes quantes infermeres veient les meves intencions, es van afegir a nosaltres, tot rient, amb ambient d'expectació per veure el resultat.
Amb extremada concentració, sostenint l'improvisat "tirachinas" entre el polze i el quart dit de la mà dreta, tensant al màxim l'estri, mirant fixament la bombeta escollida, i tancant l'ull esquerre, van passar no menys de seixanta segons.
De cop i volta, el meu company es va girar cap a l'entregada audiència amb un gran somriure dibuixat a la cara. La bombeta havia caigut a terra, i s'havien escampat els vidres per tot arreu.
-"Vigileu!, no us talleu."-

Entre tots després ho vàrem recollir.
Ningú no es va adonar que el "balí" de cartró no va arribar a sortir mai del "tirachinas", vaig dissimular.
Un parell de veus:
-"Quina punteria Morera!", "Hauries de dedicar-t'hi!"-
-"Si, si."-

Transcendent, amb pensament matemàtic, vaig rumiar: "No massa més decimals que des del Big-bang, haguem pogut arribar a la guàrdia."

Vaig memoritzar la data.
Faltava poc per a què arribessin les lluites i la repressió als hospitals públics.