divendres, 20 d’abril de 2018

MORSE.


Quant era un infant jo era un nen extremadament mimat, un Abel, sempre enganxat als meus pares. 
El meu pare em portava com si fos el seu petit deixeble, al Dispensari Municipal un parell d’hores diàries com a mínim, per familiaritzar-me en la pràctica mèdica.
Ell m’havia estimulat intel·lectualment moltíssim, practicàvem càlcul mental mentre caminàvem, o em comprava atles immensos que feien volar la meva fantasia, o em deixava llibres de medicina que jo llegia sense entendre. 
Recordo especialment una col·lecció d’Història Natural de 8 toms enquadernats artísticament i farcit d’uns meravellosos gravats que haurien pogut ser d’un prestigiós dibuixant. 
La concepció de l’enciclopèdia deuria ser darwiniana perquè l’últim tom estava dedicat a l’Homo Sapiens i els predecessors.
Un dia quan tenia 7 anys, el meu pare em va fer saber que havia comprat la magnifica enciclopèdia Jackson, 12 volums, tapes dures d’un roig intens i un paper setinat i gruixut. El “logo” era el pensador de Rodin molt esquematitzat.
S’hi podien trobar temes aparentment poc lligats, un dels capítols tractava de com aprendre angles, i és amb aquesta finalitat que probablement me l’havia comprat el meu pare.
Una matèria curiosa era l’alfabet Morse, que em va fer aprendre com un més dels exercicis memorístics.

Jo en aquell temps era molt fantasiós, somiador, i un pel espiritual, estava fent 2º de batxillerat, un any avançat, i ens explicaven ciències naturals. Estudiava molt intensament perquè a Igualada no hi havia Institut i ens examinàvem en un sol dia, de totes les matèries a l’Institut “Joan de Peguera” de Manresa, i recordo que allí sempre tenia dolors articulars provocats per la humitat del Cardener i la boira de la ciutat.

A casa es parlava del càncer com una malaltia terrible. 
Les úniques llàgrimes que li vaig veure al meu pare foren un diumenge durant un dinar familiar, quan es va aixecar juntament amb la seva germana i van anar a una habitació per explorar-la i va tornar plorant a llàgrima viva. Tenia l’ou de serpent a l’aixella dreta.
També un dia va arribar molt content comentant els avenços que s’havia fet amb el càncer de tiroides, i ens va explicar les primeres curacions amb isòtops radioactius. Això era l’any 51.

Des de feia temps, jo escrivia un diari en una llibreta de quadricula. 
Un dia, a punt de complir els dotze, vacances just començades, vaig escriure amb Morse, em feia vergonya que ningú ho pogués llegir: “el càncer es curarà amb enzims, tisores que tallin molècules”.

No massa més tard, es va identificar que la substància que curava els càncers experimentals de ratolins, mitjançant la injecció de sèrum de cobai, era l’enzim l-asparaginasa.
La l-asparaginasa fou introduïda al 1974 a Estats Units com un dels primers tractaments de la Leucèmia Linfoblàstica i Limfoma de Hodgkin. És un enzim que es fabrica a partir de bacteris.

Somnis d’infants de poble, com el vil·là que el vent s’endú.

divendres, 13 d’abril de 2018

VIDA.


L’acompanyo al despatx. Camina força coix, de la cama dreta. No massa alt, arrossega 120 quilos.
Barba llarga, punxeguda, com de cua de panotxa, li dona aspecte d’estar a un escenari. Camisa sense corbata, molt descordada, pantalons amb elàstics, roba antiga.
Amb to de queixa:
-"Es fa pesat fer-se proves al mati i tenir la visita a la tarda, i més sobretot si es ve de fora."-

Vaig pensar que tenia raó.
-"On vius?"-
-"Al Montseny."-
(Fent broma) -"Ets l’amo del Montseny?"-
-"No, visc a una casa a les afores de X, a la muntanya."-
-"Quants anys tens?"-
-"53."-
-"Fumes?"-
-"Molt, fins tres paquets al dia. Ho he deixat fa sis mesos."-
-"Et felicito. Quina professió?"-
-"Informàtic."-
-"No calia que m’ho diguessis. Treballes des de casa?"-
-"Si, clar."-
-"Has vingut amb cotxe?"-
-"Si, però l’artrosi amb prou feines amb deixa moure. A vegades em porten."-
-"Vius sol?"-
-"Si."-
-"Separat?"-
-"No, vidu. He tingut una segona parella. La vaig deixar."-
-"Potser ronques?"-
-"Si, però la vaig deixar perquè li estava fotent la vida. Ella ha pogut refer la seva vida."-
-"Tens fills?"-
-"Si, un fill, de 27 anys, magnífic. Per ell no m’he suïcidat i per ell no em suïcido."-
-"No ho facis!"-
-"No, no ho faré."-
-"Veig que l’anterior vegada et va atendre un company meu. Per que has canviat? És un pneumòleg excel·lent."-
-"Si, ja ho se, però jo tenia pressa. Com estic?"-
-"La funció respiratòria és “supernormal”.-
-"I el TAC?"-
-"Quant te’l vas fer?"-
-"Fa sis mesos."-
-"I ara vens pel resultat?"-

Mig avergonyit: 
-"Si, si."-
-"Estàs bé, l’aparell respiratori el tens bé."-
-"Gràcies, si."-
-"Amb que et puc ajudar?"-
-"No ho se, estic en un bucle."-
-"El primer de tot és aprimar-te, després posar-te pròtesi al maluc."-
-"Ho intentaré. Tinc endocrí i traumatòleg."-

Quasi acomiadant-me.
-"Et convé viure sol a la muntanya?"-
-"Ara potser no, si quant hi vaig anar."-
-"El teu fill viu a Barcelona?"-
-"No. A Madrid, ha muntat amb tres companys més una empresa."-
-"Li va bé?"-
-"Fins ara. La setmana passada s’ha suïcidat un dels socis."-
-"Uf!"-
-"Si."-
-"Vine’m a veure. Et faré de Pepito Grillo. Fes-ho coincidir amb la revisió d’algun altre especialista, d’aquí uns dos mesos. Tu ets intel·ligent, mira de sortir del bucle."-
-"Ok. A reveure."-

L’acompanyo, li obro la porta. 
-"A reveure."-

A quins magatzems vendran utopies pret-à-porter el 19?

divendres, 6 d’abril de 2018

RESCUES A MIAMI (Penitència II).

La primera ciutat nord-americana que vaig trepitjar fou Miami. 
Fa més de 25 anys, el 92. Em va fascinar! 
El tecnicolor dels capvespres a prop de les ones de Atlantic, tot  passejant per l’Ocean Drive sota les palmeres, i a l’altra banda els neons il·luminant els locals decó (més tard em vaig adonar que el decó de Miami era modest comparat amb el de Chicago), de façanes de colors “pastel” alternativament diferents, perfilades màgicament, com fet a mà per un pintor fauve. 
I quina sensació tant fascinantment cosmopolita, amb infinita diversitat de gent, i amb la babel d’idiomes, i els aromes de les patinadores que et driblaven i just ensumaves i la música estrident que passava del jazz a la jamaicana. 
I els gratacels que divisaves il·luminats en els rissos de la costa i els illots. 
I després, una hamburguesa gegant, al WPA, al South East, increïblement barata, 8 dòlars,  en una barra extreta del Hopper i uns murals realistes inspirats en la pintura soviètica dels 40 i amb la força del New Deal de Roosevelt.
Era l’Amèrica somiada als anys 50 a Igualada, a l’estiu a la Rambla, a la fresca, quant de tant en tant passava l“americano” conduint un Studebaker.
Segon dia, a Miami, i tot de cop uns xiscles esgarrifosos de dolor d’un patinador a cinquanta metres d’on ens trobàvem, cambrers amb el telèfons al carrer demanant auxili i immediatament una increïble ambulància apareguda del no res, soroll de frenada, i dos espectaculars “rescues” super experts, que mentre es posen els guants i amb gests de cowboys ja li han col·locat la fèrula, li han injectat analgèsics per via endovenosa i li estant prenent les constants.Tot abans que nosaltres poguéssim fer el mig centenar de metres i els cambrers, com en una escena “congelada” encara estaven marcant el numero de SOS. Amèrica...
I a l’endemà crits de socors a la sorra d’un o una banyista i una altre ambulància, uns altres rescues, com fletxes fan massatge cardíac i el boca a boca, i abans de cinc minuts fan el signe de victòria com si els Marlins de Miami acabessin de guanyar.
Els quart dia va ser diferent. 
Migdia, temperatura alta, d’uns trenta dos graus, carrer curt i molt estret del barri de la Petita Havana,(potser l’únic carrer estret de Miami, no en recordo d’altre). Assegut arrambat a una paret, per no dir estirat, un home prim, jove, no gaire alt, pàl·lid, respiració dificultosa, potser acidòtica, sabates estripades, abric gris i curt, homeless, probablement yonki, se’l veia molt malalt, com un colom agonitzant.
Que fem?
No tardaran ni dos minuts els rescues.
I ens em vam oblidar, tot continuant descobrint Miami.
L’atzar a mitja tarda ens va fer passar pel mateix carrer. 
Com pot ser? Un cadàver arraconat a la paret? 
Vaig entendre allò que li vaig llegir a un escriptor, que la mort és escatològica. 
Voldria pensar que l’únic yonki, homeless, “eccehomo” contemporani, mort a les darreries del segle XX, a la societat de l’opulència, com un colom, fou aquell.
Però les ales, mil vegades trepitjades encara em dolen i em fan mal.
Vaig alçar els ulls al cel, voltors, voltors, no se’n veien.

divendres, 30 de març de 2018

PENITÈNCIA.


Fa uns dos anys, el temps passa ràpid, es va publicar en castellà el llibre “Ante todo no hagas daño” del neurocirurgià angles Henry Marsh,  que es va convertir en un èxit immediat.
El títol és una vulgarització de l’aforisme hipocràtic “Primum Non Nocere” que és una norma ètica mèdica, però que seria exportable a les relacions personals, laborals o altres. 

Setmana Santa, divendres Sant, en la tradició cristiana, sobretot quant era nen, tenia una connotació de penitencia.
Jo no em sento cristià però en vinc, i parlaré d’un no exactament error mèdic meu, però si d’una contravenció per part meva del principi de “Primum Non Nocere”.
Començaments dels setanta, hospital Vall d’Hebron, Departament de Medicina, planta segona, habitació 4, un nen d’uns tretze anys ingressat amb una síndrome febril, és a dir, febre de molts dies sense saber-ne la causa. 
En aquella època a l’edifici de Pediatria s’ingressaven nens nomes fins l’edat de 7 anys, per tant a partir d’aquest edat els nens ingressaven a l’Hospital General d’adults.
 Amb els ulls actuals això  seria vist com un criteri inacceptable, i en aquella època, tant  els metges com la infermeria ens veiem obligats a una enginyeria logística per evitar situacions com ara podia ser la cohabitació d’un nen amb una crisis d’asma al costat d’un pacient cirròtic agonitzant. 
Pot molestar llegir-ho o escoltar-ho,  però era  la realitat d’aleshores.
Es tractava d’un nen de 13 anys, pacífic, grassonet, que des de feia uns 14 dies tenia febre que a la tarda arribava a 38'5, aparentment sense causa. 
No tenia germans, l’entorn higiènic era bo i des de feia un dos dies, l’orina era groc fosca.
No tenia angines ni ganglis i es palpaven fàcilment el  fetge i també la melsa agrandits.
Ràpidament van tenir resultats d’anàlisi positius per a toxoplasmosi aguda produïda per un petit paràsit anomenat “Toxoplasma Gondii” molt prevalent a tot el món. 
Nomes havíem d’iniciar tractament amb Pirimetamina i el curàvem.
El Dr. V. d’un altra planta se’m va acostar:
-"Crec que tens un pacient amb toxoplasmosi."-
-"Si, si, un nen."-
-"Ja saps que la toxoplasmosi dona granulomes al fetge."-
-"Si, si, i aquest el té afectat."-
-"El Dr. G. diu que s’hauria de fer una biòpsia hepàtica."-
-"No cal,  és molt petit."-
-"Es que no tenim cap cas de toxoplasmosi hepàtica ben documentat. En tenim amb tuberculosi, sarcoïdosi, febre Q,  però no amb toxoplasmosi. En farem una publicació científica."-
-"És una p....., i a més a més és un nen. La biòpsia és dolorosa i té risc."-
-"Be, no n’hi ha per tant..."-
-"El malalt és meu i no ho aprovo."-
-"Doncs..."-, se’n va anar.

Trenta minuts més tard veig el dr G que ve cap a mi somrient.
-"Hola, li fem aquesta tarda."-
-"El què?"-
-"La biòpsia."-
-"No ho autoritzo."-
-"Tu no, però ho mana el Dr. B."-
-"No hi estic d’acord."-
-"Nosaltres si."-
-"Comuniqueu- ho vosaltres al pare."-

A l’endemà el pacient no estava a l’habitació.
-"Que ha passat amb el nen de la 4?"-
-"Està a la planta de cirurgia"-,  em va contestar la infermera MP.
-"Que li ha passat?"-
-"La biòpsia es va complicar amb un hemoperitoneu. Es va tenir que transfondre i practicar una laparotomia. Ara està fora de perill."-

Vaig córrer escales amunt fins la sisena. 
El nen, un mica més pàl·lid i groc, però be. 
Els pares estaven tranquils. Els hi vaig dir quatre frases sense massa sentit.
Vaig anar a escridassar el Dr V.
-"Sou imbècils, sabíeu que no era necessària."-
-"Ha sigut un accident."-

Un any més tard vaig llegir la publicació de granulomes hepàtics. 
Jo n’era un del vuit signants, em vaig avergonyir.

Poc temps després vàrem tenir un pacient d’uns 25 anys. 
Alt i fort. Va ingressar per febre. Va ser una toxoplasmosi que es va curar ràpid.
A la visita de control va venir amb un paquet embolicat
-"Tingui, és un regal."-
-"Què és?"-
-"Obri-ho."-

Era un còmic. Els personatges érem el meu petit equip passant visita i jo.
A mi em dibuixava amb els cabells molt llargs. 
Aleshores no apreciava aquestes joies que son els còmics. 
No l’he tirat, l’hauria de buscar.

L’edat m’ha fet prudent. 
Frases meves: Mai s’ha de fer una prova de risc nomes per curiositat científica. Els casos no són papallones per col·leccionar.

En el llibre del Henry Marsh hi ha el següent diàleg:
-"Saps quin avantatges tenim els metges?"-
-"Digues."-
-"Que no ens cal estar a la llista d’espera i que recollim moltes anècdotes."-

Marsh davant dels elogis del Cameron al seu llibre, va respondre reivindicatiu, criticant la situació de la sanitat britànica.

Setmana de penitència.