divendres, 21 de juliol de 2017

THE SOUND OF SILENCE.

L'altre vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i dels "camps".
Cantava Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.


La veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic i poètic, amb el públic.
Jo esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris, psicodèlics, i onírics.
En algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis vívids.

I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci

Però parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un creixement silenciós.
En general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara"
Vençuda la tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort blanca".


Contra tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no ens hi enamorem.

divendres, 14 de juliol de 2017

HANSEN HANSEN HANSEN.

Un dels meus professors de Facultat era molt i molt  histriònic, probablement era el seu tarannà, però podria haver sigut una mimesis d’algun antic professor seu.
Les seves classes eren molt espectaculars, teatrals, i alguna de elles, com ara quan explicava l'agonia, era mítica i adquiria cotes per obtindré un premi Goya. 
Haig de confessar, que les seves eren una de les poques classes a les que jo assistia amb regularitat durant la meva estada a la facultat, i sempre feia tot el possible per assentar-me a la primera fila.
En aquella època, els passos de visita dels professors a les sales d’hospitalització,  tenien també un caràcter cerimoniós i magistral, i el teatre podia sorgir en qualsevol moment.


El metge del pacient explica la història clínica. 
Es tractava d'un pacient d'uns 45 anys. 
Havia ingressat perquè tenia febre des de feia un mes, i recentment li havien aparegut unes lesions eritematoses extenses a les cames i cuixes. 
No hi havia encara cap dada de laboratori.
El professor, com si fos un mag o un prestidigitador davant del públic, només li  faltava la vareta màgica i el barret negre de copa, d’una revolada amb rapidesa destapa els llençols del llit del pacient.
Com era molt aprensiu, immediatament amb un avantbraç es va cobrir els ulls, i tot seguit  es va desplaçar cap el següent llit del costat, i alçant la veu, que quasi va fer ressonar les parets del Clínic, va cridar-invocar : Hansen, Hansen, Hansen!!, tot fugint.

Això significava que el diagnòstic que sospitava era el de lepra, també anomenada malaltia de Hansen, per un metge noruec que es va dedicar a estudiar aquesta infecció, però que té una antiguitat de 5000 anys i múltiples referències bíbliques.
Posteriorment, els resultats del laboratori van demostrar que no es tractava d’una malaltia de lepra, sinó d’un secundarisme luètic, sifilític. 
Però el teló havia caigut tres dies abans

divendres, 7 de juliol de 2017

CAP AL SUD.

Passen dels vuitanta. No massa més. Parella gran, ben avinguda, ara mateix no sé si tenen fills, suposo que si. 
A ella la controlo de fa temps, des del seus setanta i escaig. 
Els dos estan prou bé. No obstant ella té infeccions bronquials recurrents, degut a una anomalia congènita d'un bronqui.
S'acostava l'hivern, final de la tardor, i vénen a consultar-me:
-"Hola com et trobes E...?"-
-"Bé, de moment no m'he refredat, ja tenim dia per vacunar-nos, però li tinc molta por a l'hivern, cada any  em poso fatal, vostè ja ho sap."-
-"Si, però ja saps que normalment et controles bé."-
-"Si, si, però el meu marit i jo, ho hem pensat i ens ho podem permetre, llogaríem un apartament o aniríem a algun hotel durant un parell de mesos."-

El marit va intervenir.
-"On creu que la meva senyora trobaria el millor clima?"-
-"Home, no sé, cap al sud."-
-"I del sud?"-
-"Home, potser la costa, Alacant o Almeria."-
-"Si, nosaltres també ho havíem pensat."-
-"I si té una recaiguda?"-
-"Em truqueu, i us deixo feta per si de cas, la recepta d’antibiòtic que prens en aquests casos."-
-"Ah!molt bé."-
-"I com hi anireu, amb tren o avió?"-

Mig ofès, el marit.
-"No, no, que jo encara condueixo, tota la vida he conduit. Ah i encara que no els sobrepasso, em sento perfectament a 120 per hora. Un passeig."-
-"Ah, molt bé. Quant torneu passeu per la consulta."-
-"Així ho farem."-

Varen passar uns dies i em truquen.
-"Hola, em reconeix? Soc la E..."-
-"Si clar. Que feu?"-
-"El meu marit i jo estem ingressats a l'Hospital..."-

El cor se'm va accelerar. Em vaig sentir culpable immediatament.
-"I per quin motiu?"-
-"Per diarrees."-

Em vaig sentir molt alleugerat.
-"Esteu molt fotuts?"-
-"No, estem aguantant."-
-"Per quant en teniu?"-
-"Els metges diuen que ens donaran l'alta aviat."-
-"Ah! perfecte."-
-"Si, però sap que, no ens hi quedarem. Ara ja preferim tornar al Vallès. Jo el vindré a veure, que no fos que se m'hagin espatllat els bronquis."-
-"D’acord, com vulgueu."-

Al cap d'uns dies, els tenia a la consulta.
-"Com us trobeu?"-
-"Ara bé, però quant vam ingressar, estàvem molt fotuts."-
-"Si, heu estat de molt mala sort."-
-"Si, clar. Però sap una cosa, em diu ella, mentre vam estar ingressats, a vostè no ens el podíem treure del cap."-

Vaig pensar que em feien un retret per aconsellar-los viatjar.
-"Home, potser no n'hi ha per tant."-
-"Sap com es deia el metge que ens va atendre a urgències?"-
-"Com es deia?"-
-"Morera, es deia Morera."-
-"Si, ostres, quina casualitat."-
-"Si, però no ho sap tot. Sap com es deia la infermera que teníem a l’habitació?"-
-"Doncs no ho sé,  no es diria Prat?"-
-"No, no, també es deia Morera..."
-"Caram! Quantes casualitats."-

Han continuat confiant, i de tant en tant vénen a visitar-se.
Però jo, mai més he aconsellat a cap pacient que vagi cap al sud.

divendres, 30 de juny de 2017

PÀNIC AL MENJADOR.

Un dia, al post “Metges”, vaig escriure que la maniobra de Heimlich, en un cas, no havia sigut exitosa, i també vaig comentar que entre alguns sectors de la comunitat mèdica l'havien qüestionada.
Un amic meu que em segueix i que el tenia present mentre escrivia el post, Jordi Roig, em va trucar.
-"Hola Josep, he llegit el teu post..."-
-"Si, sé el que em diràs i ho tinc present."-
-"Ah!, te'n recordes?"-
-"Si clar, tens tota la raó, te'n dec un."-


Era al menjador de l'hospital Germans Trias i Pujol, can Ruti. La cap de servei de farmàcia, la Dra Lorente, havia invitat a dinar a un col·lega seu, també farmacèutic.
Jo no hi era al menjador, però em van explicar l'escena.
De cop i volta la Dra. Lorente demana auxili.
Davant seu, el col·lega convidat, amb les mans el coll comença a fer escarafalls de que s’està ofegant. Alguns ni se n’adonen, estan conversant. Altres comencen a fer senyals cap a la taula.
Al convidat anònim se li comencen a posar els llavis blaus.
El meu amic Jordi s'aixeca d’una revolada, va corrent cap a ell, es col·loca darrera i l'agafa per la cintura i amb un braços que el seu dia havien practicat rem, realitza in extremis la maniobra de Heimlich, fins que el semi-moribund expulsa el tros de carn que li obstruïa la tràquea.
Com la balena va escopir al Jonàs.
La Dra Lorente, no sabia com agrair-li, i el farmacèutic no ho deu haver oblidat mai.
Deure complert, Jordi.

A estones estic llegint "El metodo japones para vivir cien años", de la periodista Junko Takahashi, en que troba com una constant en tots centenaris entrevistats, el mastegar moltes vegades els aliments,  ja que a més dels avantatges obvis, propicia la secreció de la Parotina, una hormona protectora de l’envelliment.
Estan proliferant els llibres de divulgació sobre les "zones blaves” japoneses, o àrees geogràfiques amb elevada concentració de centenaris.
Una pacient, i també amiga, m'ha regalat "Ikigai", sobre el mateix tema.

De moment quedem-nos amb Heimlich