dimarts, 17 de juliol de 2018

SATURNISME.

De petits, en els còmics, els quals molts no em valorat suficient per que fou la distracció de la nostra infància i que en dèiem TBOs, no era infreqüent trobar-hi frases com aquesta: “manos arriba o te lleno el cuerpo de plomo”. També es sentien expressions similars en els mai prou enyorats westerns que veiem en el cinema Mundial, d’Igualada, diumenges tarda, sessió doble i paperina de cacauets.

Un malalt difícil per a mi. Fou un pacient ingressat als setanta al Vall d’Hebron per un dolor abdominal. Alt, fort, amb sobrepès, nascut a la província de Leon, ja feia temps que es queixava de cansament i feblesa i d’episodis de dolor abdominal que ell en deia “calambres”, i restrenyiment.
Tenia un color pàl·lid groguenc que feia pensar que estava anèmic i una panxa “inflada”
-"¿Qué edad tienes?"-
-"46 años."-
-"¿Fumas?"-
-"Sí, pero no mucho. Menos de una cajetilla de Bisontes."-
-"¿En qué trabajas?"-
-"En una fundición."-
-"¿Fundición de qué?"-
-"De todo, pero sobretodo de plomo."-
-"¿Te proteges?"-
-"Hay muchos vapores, pero a veces me olvido de ponerme mascarilla."-
-"Hace mucho que trabajas en la empresa?"-
-"Unos diez años. Antes trabajaba de repartidor."-

El diagnòstic ja estava fet. Intoxicació crònica per plom, Saturnisme. 
Era el primer cas que veia.
-"A ver, abre la boca."-

No, no hi havia anell de Burton, una pigmentació blava que es forma a l’arrel de les genives.
Tenia una anèmia important. I el seus glòbuls rojos vistos al microscopi tenia la pigmentació típica i les xifres de plom en sang eren elevades.
Es va tractar amb èxit amb EDTA.

Al 1976 ó 1977, el Col·legi de Metges de Barcelona em va nomenar, sorprenentment, membre representant d’un tribunal a unes places de Medicina molt cobejades, per ser de les primeres que es convocaven de caràcter hospitalari, i a les quals es presentaven molts Residents acabats de les primeres promocions i que a molts d’ells coneixia.
“Naif” encara, franquisme aleshores pensàvem que liquidat, creia en la meritocràcia.
Amb reunió prèvia del tribunal, es va acordar que jo m’encarregaria d’una part de l’examen i   vaig anunciar que ho faria en forma de 20 preguntes d’històries clíniques breus.
Una d’elles es tractava d’un pacient que havia sigut ferit a la cuixa durant la guerra amb una bala que no s’havia extret.
Acudia a urgències per dolor abdominal i se li detectava una anèmia important. A l’enunciat de la pregunta jo afegia una fotografia dels glòbuls rojos del pacient, amb la pigmentació característica del Saturnisme, amb l’ànim de que fos la pista pel diagnòstic. 
No fou així, innocent de mi.
Al sortir de l’examen es varen abraonar contra mi sense arribar a estovar-me. 
Algun d’ells, ara ja catedràtics de Medicina, encara amb la seva mirada els hi detecto, passats 40 anys, que no ho han oblidat.
Jo pensava que havia posat un examen just, que discernia millor, i a la fi i al cap era igual per a tots i prou variat, i a més a més en el Harrison, la nostra Bíblia, ho posava, les bales no extretes poden ser una causa de Saturnisme crònic. Ah, però, qui s’ha llegit la Bíblia sencera?

Els enverinaments han alimentat les novel·les de l’Agatha Christie i encara jugant un paper important en les sèries de forenses nord-americanes.

La concentració de plom a l’atmosfera de Barcelona es correcte, però encara no ens hem de refiar completament dels utensilis metàl·lics i ceràmiques antigues. I si viatgem a països asiàtics, no tinguem el caprici de comprar pintallavis de color vermell intens.

A USA molt regulat, en alguns estats encara no es poden llogar pisos amb pintura antiga a parelles amb infants.
Ah, i felicitacions als metges anglesos amb l’alerta dels verins neurotòxics misteriosos.

Ah, i el tabac?
No us preocupeu, es un verí lent.... 
En trobareu fàcilment  a les màquines expenedores de tabac dels bars.

dimarts, 10 de juliol de 2018

TOSSUT.

El Sr. S., 85 anys, és un “resilient”, però prefereixo dir tossut. És corpulent, gesticulador, cridaner, se’l veu acostumat a manar.
Encara fuma un parell d’havans al dia.
Encorbatat no li costa desbotonar-se per exhibir la llarga cicatriu a l’estèrnum del seus by-pass coronari practicat ja fa anys.
-"Per dintre m’ho van fer molt bé, però per fora no van acabar d’ajuntar bé l’os."-

Viu a una urbanització, a les afores de Barcelona.
-"Viu sol?"-
-"De dia tinc a la Graciela que se’n va a les vuit de la tarda. Els fills i els néts vénen quan volen."-
-"Vostè no té un problema respiratori seriós, una mica d’emfisema i bronquièctasi."-
-"M’ha de donar un antibiòtic per a que me’l prengui de seguida que em comença el refredat, si espero, no tarda en sortir-me la porqueria."-
-"Ho intentarem."-

A la primera visita: 
-"Quines altres malalties ha tingut?"-
-"Als cinquanta vaig patir una depressió."-
-"Els negocis?"-
-"No, no, se’m va morir el fill gran."-
-"Un accident?"-
-"No, més terrible, una malaltia."-
-"Buf, però s’ha pogut refer."-
-"Si, Déu no abandona. El que és dolent per una cosa pot ser bona per una altra."-
-"Si?"-
-"El meu fill m’ha salvat. I parlo cada nit amb ell."-

Aquí no vaig preguntar més. Els dos baixàrem el cap.

He anat veient sovint aquest pacient.
-"Miri, jo sóc molt creient, cada dia vaig a missa. He tingut una gran sort a la vida, la meva dona em va presentar una vident. Ella m’enviava els missatges del meu fill. Estava al cel, estava bé i em protegia. Més tard vaig enviudar i vaig estar apunt de casar-me amb una senyora. El meu fill em va avisar, no et convé casar-te. Jo abans no hi creia en aquestes coses. La vident tenia un pis a l’eixample. Quant la meva dona hi anava, jo mai pujava. Però quant el meu fill va morir vaig pensar que ho provaria. A l’obrir la porta i veure’m, em va dir: 
Ah, senyor S..., sabia que acabaria venint. El seu fill està bé i m’ha dit que el protegeix.
Vaig plorar una bona estona, encara que els homes no ploren. He tingut molta sort a la vida."-
-"Segueix anant a la vident?"-
-"No, ella es va retirar al seu poble, a Andalusia. Fins que s’ha mort, l’he mantinguda."-
-"Com li ha sortit la revisió del cor?"-
-"Que estic com un roure."-
-"S’acosta l’hivern, s’ha de vacunar."-
-"Si, si, ja ho he fet. Sap?"-
-"Digui."-
-"A casa li he fet un altar al meu fill. Cada nit  enraono amb ell."-
-"Com està dels bronquis?"-
-"Força bé."-
-"Ens veiem l’any vinent?"-
-"Si, d’acord."-
-"Com torna a casa?"-
-"Amb cotxe, jo encara condueixo. Sóc molt tossut. No em volien renovar. Per l’oïda, però jo hi sento de meravella."-

divendres, 29 de juny de 2018

SALVATORE QUASIMODO.

No, no em refereixo al famós personatge de Notre Dame, em refereixo al poeta Salvatore Quasimodo (1901-1968).
Quasimodo, molt desconegut, encara recordo quant la premsa va donar la notícia del seu premi Nobel al 1959, que com tantes vegades els agafava amb el pas canviat, no se’n coneixia gran cosa d’ell. 
En aquell moment es sabia que formava part del moviment “Hermètic” juntament amb Ungaretti i Montale, molt més coneguts.

- L'estudiant ( el Clinic 2017), per cortesia de Javier Fraile -

Recentment, el grup de WhatsApp de la meva promoció de Medicina té molta activitat, i aprofitaré aquesta setmana, quan editi el post, per preguntar-les-hi  qui d’ells recorda que Quasimodo, un migdia del 1961, va fer una lectura de poesia a l’Hospital Clínic.
Crec que va ser a iniciativa del professor Ramon Sarró, i amb  la meva complicitat segur, però no exclusiva, es varen organitzar unes activitats culturals pels estudiants de medicina del Clínic. 
La primera, sens dubte, ho recordo bé, fou la projecció del film “Psicosi” de Hitchcock, el personatge Norman Bates, comentat per Sarró, i un col·loqui posterior, al paranimf de la facultat, amb erudites divagacions sobre el complexa d’Edip, que  deurien ser força interessants.
En el context d’aquestes  jornades culturals , jo vaig invitar al poeta Quasimodo, no recordo el contacte, tal vegada Marià Manent, a una lectura de poemes al Clínic. 
Vestit fosc, corbata de funcionari, bigoti retallat a l’època, seriós, cara d’ulcerós, educat, veu greu de fumador, entonació lenta.
Poesia hermètica que anticipava, a fragments, el moviment de poesia social. Fill de pare ferroviari a Sicilia, havia tingut una destacada activitat antifeixista.
La seva presència al Clínic fou aprofitant que el novembre del 61 va venir a Barcelona, a l’antiga Casa del Llibre, on es presentà el volum publicat per Editorial Selecta que recollia part dels seus poemes traduïts al català.

Ara mateix tinc a la taula l’edició de la Selecta de 1961, traducció i pròleg documentat per J. M. Bordas i un epíleg “El poeta i el Polític”.
L'any 1953, compartí amb Dylan Thomas el Premi Etna-Taormina de poesia.
Quasimodo va morir el 1969, d’un accident vascular cerebral. 

Aquestes activitats foren força efímeres. 
Medicina és de ciències o d’humanitats?

divendres, 22 de juny de 2018

EL PROFESSOR BERNHARDI.

Fa un parell de setmanes vaig donar la conferència “ La medicina i la literatura, tant lluny i tant a prop” al Col·legi de Metges de Barcelona,(COMB) en el context del seu programa d’activitats culturals. 




 

La conferència, molt generalista, mencionava que en algunes ocasions la literatura reflexa dilemes ètics millor que el mateix ensenyament de la medicina curricular. Un dels exemples que vaig posar, va ser l’obra de teatre “El professor Bernhardi” d’Arthur Schnitzler.
Aquesta obra fou representada fa 2 anys i escaig al Teatre Nacional de Catalunya representada per Lluis Homar i dirigida per Xavier Alberti.
L’obra succeeix a la Viena del 1900.
A un hospital ha ingressat una noia, greument malalta, amb una septicèmia, sense cap esperança de sobreviure en aquella època. 
La infecció era deguda a un avortament clandestí. 
La malalta ignora la seva mort inevitable, però té un sentiment d’esperança i felicitat tot pensant que es curarà.
Aleshores acudeix, avisat per una infermera, el sacerdot de l’hospital per donar-li els darrers sagraments i Bernhardi, director de l’hospital ho impedeix. 
Mentre ho argumenten ell i el sacerdot, ja arriba la noticia del decés inexorable. 
No vull fer “d’spoiler” però el professor Bernhardi posteriorment rep un càstig tant de caràcter professional com de la justícia ordinària.

Subjacent a l’obra hi havia el fet de que l’autor, Arthur Schnitzler, fos de religió jueva, i l’obra va originar una polèmica a la societat vienesa, que anticipava el que trenta anys desprès hauria de sotragar no solament Àustria sinó tota Europa, l’antisemitisme.
Schnitzler, fill d’un otorinolaringòleg vienès de prestigi, va estudiar també la carrera de Medicina i la va exercir com a psiquiatra.
Va compartir algun mestre amb Freud com ara Meynert, però en cap cas fou de l’escola psicoanalista. Freud va admirar-lo com a escriptor i es varen cartejar. 

Schintzler fou membre d’un grup literari fèrtil, “La Viena Jove”
Estilísticament fou el primer autor en introduir el diàleg interior a la novel·la.
Mestre en erotisme, gràcies a Max Ophüls amb “La Ronda” i a Kubrick amb “Eyes Wide Shut”, ambdós films mítics, basats amb obres d’Schintzler, es va amplificar la seva importància literària.

El dilema ètic de l’obra “El professor Bernhardi” encara no està universalment resolt. 
Si no dir la veritat a un pacient, fet també il·lustrat per Tolstoi a “La mort d’Ivan Ilitx”, és quasi un tema del passat, malgrat tot, ...sempre hem de dir la veritat i nomes que la veritat?