divendres, 26 de maig de 2017

CONVERSA.


Sortia del restaurant, al migdia.
Hi vaig relativament sovint per que esta a prop de la consulta. Generalment no disposo de massa temps, vaig ràpid, ja que tinc uns 30-40' entre la consulta del mati i la de la tarda.
No fa massa, al final de l'estiu passat, em quedaven uns 30 minuts per a reprendre la consulta. 
Unes poques cadires a fora al jardí que té el restaurant, i un sol agradable. Em vaig asseure, eren uns minuts relaxats.
No havien passat un parell de minuts i a la taula del costat se m'asseu un senyor que també acabava de dinar.
Es treu una cigarreta, em mira, i em pregunta educadament:
-"L'importa que fumi una cigarreta?"-
(Hi tenia dret, aquelles tauletes estan concebudes per això).

-"No, no, faci, tot i que soc especialista d'aparell respiratori, i un gran enemic del tabac."-
-"Gràcies."-
-"No s'ho prengui malament. Però jo ja sé del que m'haig de morir."-
-"Si?"-
-"Si, arrossego de fa un parell d'anys un càncer de fetge. Els metges, fan cara pessimista quant em veuen."-
-"El veig serè"-
-"Si, si. He passat dels setanta, els meus dos fills ja son grans i estan ben situats, he viscut, no em puc queixar."-

Jo no sabia massa que dir davant d'aquesta revelació espontània.
-"Això vol dir que te la consciencia tranquil·la."-
-"Com ho sap?"-

Em vaig encongir d'espatlles
-"Si te raó, he treballat tota la meva vida, i no he fet putades a ningú. Una cosa em sap greu, la meva dona, que és aragonesa, no m’entén. No es fa càrrec de la meva resignació."-

En aquells moments va sortir del restaurant, una senyora, més o menys de la mateixa edat.
-"Oye, que piensas hacer?"-
-"Nada, estoy conversando con este señor."-
-"Asi no te vienes?"-
-"Tardo un poco, ya sabes que el coche lo tenemos en la esquina." --"Yo me vendré andando."-
-"Pues adios."-
-"Vivim a prop. Després hi vaig caminant. És agradable. S'ha fixat? Ja va de negre, ja va de dol per a mi."-
-"Potser no es això."-
-"Si, si, les dones son així."-
-"Ha menjat de gust? Canviant de tema."-
-"Si, conservo la gana. Jo em dic S. I vostè."-
-"Em dic Morera."-
-"L’importaria donar-me el telèfon."
-"No ( li dono). Però soc pneumòleg, no oncòleg."-
-"Ja ho sé, és per si un dia vol dinar amb mi."
-"Ah, be, truqui’m."-
-M’acomiado d’ell, -"ja em toca anar a la consulta."-
-"A reveure. Ha sigut un plaer."-
-"Igualment."-

Al cap de pocs dies el vaig veure assegut, cara de fatigat, a una jardinera, molt a prop de l’estàtua de Rafael Casanova, el dia onze de setembre, minuts abans de la concentració. 
Em va sembla que anava sol. No em vaig atrevir a dir-li res.
El seu segon cognom és especial, té un doble sentit, els dos significats li escauen.
Qualsevol dia ens tornarem a trobar

divendres, 19 de maig de 2017

L'ACOMODADOR.


La sífilis, si féssim una enquesta, probablement la població del nostra país la consideraria una malaltia del passat, i en cert sentit tindrien una part de raó.
Disposem d'un tractament eficaç, mètodes de prevenció,( malgrat que l'estricta doctrina vaticana no permet l’ús del preservatiu), i mètodes sofisticats de diagnòstic.
No obstant una publicació a “The Lancet”, d’ahir 16 d'abril, concloïa que se'n diagnostiquen 5 milions de nous casos a nivell mundial/any.
Quan vaig començar a trepitjar les Sales d’Hospitalització de Medicina de l’Hospital Clínic i del Servei d’Urgències, al 1962, en vaig veure bastants  casos i de totes les formes clíniques possibles, tot i que la penicil·lina ja feia dies que corria.
No pateixin, no faré un monogràfic d'aquest tema.
1969, ambulatori del carrer Manso, 
Agost, començament de la tarda.
Inicio la consulta. Entra un senyor, alt, d'uns cinquanta i escaig, endreçat, educat, aspecte preocupat.
-"Bona tarda."-
-"Bona tarda."-
-"Assegui's, assegui's."-
-"Com es diu?"- 
( impossible recordar-ho).

-"Fuma?"-
-"Si, “Ideales”-
-"Quants?"-
-"No massa, uns deu al dia."-
-"Quina professió?"-
-"Acomodador."-
-"De cinema?"-
-"Si, si, treballo de tarda al cinema..."-
-"Va mencionar un cinema no massa lluny de l'ambulatori."
-"Va fer la mili?"-
-"Si, si, a Melilla."-
-"Quines malalties ha tingut."-
-"Les normals."-
-"Alguna important."-
-"Ah, si, el fel sobreeixit."-
-"Es va curar?"-
-"Si, si."-
-"Se'n recorda d'alguna més."-
-"Doncs no, no."-
-"I per que ve?"-
-"Doncs perquè d’ençà d'un temps a la feina, quant apaguem els llums, caic. Ho estic arreglant una mica, amb la lot, me n'he tingut que comprar una de més potent( baixant la veu) d'amagatotis del meu " jefe"."-

Jo ja ho havia observat en el seu caminar, en els deu metres que deurien haver-hi de la porta a la cadira. Caminava com aixecant molt els peus, i llançant-los cap endavant.
Tenia el diagnòstic.
-"Havia anat de p...abans de casar-se?"-
-"Si clar, com tothom."-
-"I a la mili?"-
-"Si, clar."-
-"Li havien encomanat mai alguna malaltia?"-
-"No mai."-

Vaig passar a explorar-lo. Reflexes rotulians absent
Llanterna: No contracció de les pupil·les 
Li poso el diapasó als tendons d’Aquil·les.
-"Nota alguna cosa?"-
-"Una mica de fred."-

Dret. Amb els braços estesos i els ulls tancats: el vaig tenir que sostenir,   hagués caigut abans de deu segons. 
Fons d'ull, res de particular.
-"Ja hem acabat."-
-"Com em troba?"-
-"Em sap greu, la seva malaltia es una mala coincidència.  Probablement té una Tabes, Tabes Dorsalis,
 (vostès ja saben que els metges ens agrada dir paraules en llatí).
Això es deu a que té una malaltia crònica que afecta a la medul.la espinal , per on passen els cables que transporten la informació de la posició sobretot del peus i les cames. Pet sort no sembla que li afecti el cervell."-
-"Es pot curar?"-
-"A la fase que està farem tots els possibles per aturar-ho."-
-"I de que em ve?"-
-"D'una malaltia venèria."-
-"Però, si jo..."-
-"Li va passar desapercebuda. Ara té el que en diem un terciarisme.  Li importaria ingressar un parell de dies al Clínic?"-
-"Per quin motiu?"-
-"Li traurem líquid de l'esquena per analitzar."-
-"Si no hi ha més remei. Hauré de demanar la baixa?"-
-"Depèn, si aconsegueix dissimular..."-
-"No ho se, ja m'he donat varies testarrades....I com ho explico a casa?"-
-"Això és una cosa seva, ara vostè no ho encomana."-
-"Haurem de mirar a la meva senyora?"-
-"Li farem un anàlisi de sang, si és negatiu, no la molestarem més."-

Ironies del destí. La malaltia més incòmoda per un acomodador.
Els acomodadors quasi s’han eradicat.
La sífilis, encara no.


divendres, 12 de maig de 2017

EL MERCAT DE L'ESTRELLA.

Fa unes poques  setmanes, dues morts fulminants per meningitis meningocòccica en dos cuidadors d'un centre de discapacitats, van crear una certa alarma social. 
En els darrers setanta-cinc anys, encara que  la batalla amb els bacteris hagi fet progressos extraordinaris, no s’ha obtingut una victòria total, i potser , paradoxalment, no s'ha obtenir de forma absoluta, ja que en els més recents  descobriments científic, s’ha vist la importància per la nostra salut, del microbioma intestinal, (bacteris de la flora intestinal),i s’està parlant de que en alguns casos, gràcies a un determinat microbioma, podrem arribar a centenaris (no hi confieu).

La noticia del dos casos m'han remuntat a les guàrdies de l’Hospital Valle d’Hebron. 
Dissabte tarda, primera hora, als voltants del 72, arriba una malalta molt greu, quasi en aturada cardíaca. 
Grassa, diria que encara en bon color, la roba estripada amb tisores per infermeria, una acompanyant entre esgarrifada i plorosa, temps per quatre preguntes, braços i pit i abdomen ple de taques violàcies disseminades d'uns dos centímetres amb tendència a confluir.
Corredisses, parada, intents de reanimació, massatge cardíac, electro sense activitat.
-"Adrenalina si us plau!!, amb agulla de punció lumbar, si us plau, guants no cal, prepareu el desfibril·lador, esta morta!!."-

A la primera, agulla perpendicular, a l'esquerre de l’estèrnum, estic travessant el cor, entra sang a la xeringa, adrenalina endins, el ulls mirant el paper de l'electro que es mou com una serp, no hi ha senyal. 
Pala del desfibril·lador a l’esquena , sisplau, un segon intent, va probe m’ho, algú amb fàstic li està fent el boca a boca intercalant un gruix de gasses, i algú altre continua fent massatge.
Aprofito la segona intracardiaca i n'extrec uns 10 cc de sang.
-"A bacteriologia, si un plau."-

Han passat 20' i abandonem. 
L'acompanyant, mig ocultada l'escena per una cortina de plàstic, color crema, xiscla i plora. 
El Gatopardo de Visconti comença així, amb una línia recta. 
Tots vivim fins la línia recte, electrocardiograma pla.
Calmem a l'acompanyant, amb prou feines.



-"I vostè, és familiar?"-
-"No, no, soc una dependenta."-
-"Una dependenta?"-
-"Si, - mig plorant -, del Mercat de l'Estrella."-
-"Com ha sigut?"-
-"Aquesta senyora estava comprant, i a mitja compra, ha dit:
Uy que no me encuentro bien, que me mareo! 
L'hem estirada al terra. Un taxi, por favor que me voy a desmayar.
Entre unes tres o quatre persones l'hem entrat al taxi, arrossegant-la, amb les cames ja sense força. Jo davant amb el mocador fora la finestreta i el taxi, tocant la botzina. 
Haurem tardat uns deu minuts."-

Fer de metge, amb el cadàver, serveix de poc.
-"Deu haver estat un Waterhouse –Friderichsen"-, dic jo.
-"Mai no n’he vist un cas tan ràpid"-, diu un col·lega.
-"Jo tampoc"-, un altre.

Del cultiu, a la nit ja en teníem el resultat.
Confirmat, és un Meningococ, múltiples colònies.

Efectivament una sèpsia meningocòccica, ultragressiva, una Síndrome de Waterhouse -Friderichsen.
Ara no en diríem així. L’intent de reanimació seria més coordinat, potser ja no faríem una injecció intracardíaca, la tira de paper seria una corba en un monitor, però la malalta segurament també s’hagués mort.
30 minuts en total, des del mercat de l'Estrella, tot massa ràpid. 
Vaig calcular mentalment el temps del trasllat, jo vivia al carrer Ventalló, a 200 m dels Mercat de l’Estrella.

I ara tampoc en diríem Waterhouse- Friderichsen.
I això que el nom no sona malament, podria ser el  nom d'un pintor romàntic o d'una multinacional.

divendres, 5 de maig de 2017

LEMIÈRRE.

Fa un parell de setmanes, estàvem dinant, dinar nostàlgic, em nego a dir-ne crepuscular i tenia al meu costat un ex company no solament de carrera, sinó també de sala de l’Hospital Clínic.
Jo l'havia seguit poc durant aquests any i comprovo per la conversa que durant aquests anys s’ha  dedicat amb entrega a la professió, i que conserva un bon olfacte clínic.
Va explicar-me  d'un diagnòstic recent d’apendicitis que havia fet per mòbil i de les possibilitats d’una bona historia clínica. 
Això em va fer recordar d'un cas, donat que estem a un anecdotari, d'una anècdota.
Can Ruti. Despatx, repassant documents. La Sandra, la meva secretària,  em truca pel telèfon interior:
-"Hola, el Sr. F.... del Lab. X. Sembla que és urgent."-

Me'l vaig imaginar immediatament, baixet, prim, educat, presumit, bona persona però que sempre em deia el nom malament, cosa que em molestava, però mai havia gosat dir-li.
-"Passi-me'l."-
-"Hola, Josep Maria, estic molt espantat, m'estic morint."-
-"Com pot ser?. Fa poc et vaig veure i tenies bon aspecte."-
-"Si, però estic ingressat a l'hospital X, i m'han dit que tinc metàstasi pulmonars múltiples."-
-"D'on?"-
-"No ho saben. Ah, i tinc molta febre."-
-"Molta febre? "- 
(vaig tenir una inspiració).


-"Has tingut angines recentment?"-
-"Si, molt fortes, fa tres setmanes."-
-"Vas prendre antibiòtics?"-
-"Si, vaig prendre X durant una setmana."-
-"Et feia mal el coll al girar-lo?"-
-"Si, si."-
-"Se't va inflar el coll per fora?"-
-"Si, una mica, sobretot el costat dret."-
-"Ah, doncs amb una mica de sort, no et moriràs.".
-"Que penses que tinc?"-
-"Un Lemierre amb múltiples èmbols sèptics."-
-"Que haig de fer?"-
-"Qui et porta?"-
-"El Dr. B."-
-"Doncs dona-li pistes, ara mateix."-

Al cap d'unes tres o quatre setmanes em va venir a saludar.
Ens donem la ma, ell somrient, arrufant el seu bigotet ros.
-"Gracies Josep Maria (altra vegada!), tenies raó."-
-"Els hi vaig insinuar i de seguida es va posar en marxa el tractament adequat. Josep Maria, Com ho vas saber?"-
-"Jo sempre actuo com un advocat defensor. Nego que algú sigui l’assassí, ni que l'hagin enxampat amb l'arma a la mà. Ah, i a més a més, no m'agradava que et morissis."-
-"Oh, doncs sort vaig tenir de tu!"-
-"No, els metges que et portaven són bons i t'haguessin fet també el diagnòstic."-
-"Si, però tu..."-
-"Quedem per dinar i ho celebrem."-

La Síndrome de Lemièrre és actualment rara, (un amic, molt bon infectòleg d'un gran hospital diu que en sol veure una per any), però abans havia sigut una causa de mortalitat sobretot en nens, fins que va arribar la Penicil·lina.
El mecanisme de la síndrome es produeix per flebitis de la vena jugular, per proximitat amb les amígdales, i producció d’èmbols pulmonars sèptics que van als pulmons. 


Casualment, la Síndrome de Lemièrre està a la primera pàgina d'una web Pneumowiki que vàrem inaugurar fa uns set anys, amb App inclosa conjuntament amb el Dr Juan Roldan. http://es.pneumowiki.org/mediawiki/index.php/P%C3%A1gina_principal 
Aleshores era la segona a la xarxa de webs d’especialitats mèdiques. Actualment n'hi han centenars! Tot i que a la nostre pàgina haguem tingut  menys col·laboradors dels desitjables, i que no es renova com caldria, ja hem arribat al milió de visites.

Lemierre, per telèfon!!!!
Que no se n’assabentin les autoritats sanitàries, aviat acabarien les llistes d'espera...