divendres, 20 d’octubre de 2017

DALTÒNIC.

No viu aquí, viu a un país europeu. Es un metge magnífic, com a pràctic, com a teòric científic i com a ponent. Crec que malgrat ha col·laborat amb molts col·legues catalans i de l'estat espanyol, jo vaig ser el primer que el vaig invitar com a ponent en actes científics organitzats per mi.
Li direm D.
Era un ponent tant brillant barrejant saviesa i humor que captivava el públic.
Tant era així, que en un congres, el conferenciant que anava després d’ell, molt bo i amic meu, al descans se'm va adreçar una mica “mosca”
-"Morera, ets un c..., ho has fet expressament, m'has posat darrera del D., per anular-me."-
-"Com pots pensar això, mai se m’hagués acudit!"-

Em va plantar remugant: 
-"Ets un c..,"-

Repeteixo, som amics.

D. no es cansava de repetir al començament de les seves conferències: 
-"Sobretot, no abuseu dels fons i les lletres de múltiples colors. Soc daltònic."-


1280px-Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant
Tothom ho sabia.
Jo li dec molt, ell potser no ho sap però gràcies a ell, tot i que jo ja tenia uns 15 anys d’experiència en el tema, vaig ser el primer a l'estat espanyol a introduir el tractament amb CPAP pels malalts amb apnees, actualment tan emprat i divulgat.
A Florència, crec que al 85 sortint ell d'una presentació:
-"Morera, el SAOS lo tenemos resuelto."-
-"No me lo creo."-
-"Sullivan un australiano lo ha presentado."-
-"Ya veremos, no me lo creo."-

D. tenia raó.
Fa uns tres anys, en un congres a Madrid, jo anava després d'ell. No m'importava que m'apagués.
La seva presentació fou diferent, brillant però més continguda, probablement de forma  intencionada. 
Cada diapo, millor dit, pantalles del power point, fons blanc no brillant i en totes elles en un angle, una reproducció d'una pintura, no al·lusiva, principalment de mestres del renaixement italians o d'escola flamenca barroca.
Al sopar el tenia al costat meu:
-"Morera, me he jubilado."-
-"Que dices! Tu no puedes jubilarte."-
-"En mi pais no me han permitido continuar y solo trabajaba para la pública."- 
-"Ya, pero tu eres demasiado bueno..."-,  ( uns 66 anys) 
-"Empiezo otra etapa."-
-"Que haras?"-
-"Me he matriculado en Historia del arte. Mira..."-,  ( va obrir la maleta i em va ensenyar un llibre d'art).
-"Morera, tengo que confesarte que seguramente la conferencia de hoy es la ultima de mi anterior vida professional, tengo demasiados amigos aqui, no podia negarme."-

Em vaig emocionar una mica. No sabia que dir.
Als postres em va dir que tenia una filla a Barcelona. Ens vàrem creuar telèfons. Jo no m'he atrevit a trucar-lo, li tinc massa respecte. A veure...
Probablement per la sorpresa, fins molts mesos després no se'm va acudir.
D? Història de l'art?. Però si és daltònic!!
Coneixent-lo, un repte personal.
Segur que als 80 es matricularà de Física Quàntica.

divendres, 13 d’octubre de 2017

13 PESSETES.

El haver organitzat de forma bianual un Simpòsium de MPOC (Symposium Internacional d’EPOC), durant mes de trenta anys, m’ha proporcionat una gran quantitat d’anècdotes.
De fet se'n quasi se’n podria escriure un llibre.
Potser el màxim mèrit d’organitzar aquest Simpòsium és l'haver estat el primer pneumòleg d’atrevir-se a fer reunions monogràfiques internacionals sobre aquesta malaltia que era “la Ventafocs” de la Pneumologia i que ara n’és quasi l'estrella.
Mèrit o sort, hi han desfilat al llarg dels anys tots els investigadors mes importants mundials i també haver-ne aconseguit subvencions, intentant en el possible no creuar la línia ètica que sempre els metges i les farmacèutiques estem exposats no solament a creuar sinó a trepitjar.
Un dels records més tristos, potser el que més, la mort de David Flenley uns dies després d'haver-me confirmat per carta manuscrita la seva assistència al Simpòsium. Aleshores les comunicacions eren lentes, per correu, moltes vegades contestades manualment com en aquest cas.
Va morir el 27 de Març, als 56 anys, d’una hemorràgia cerebral.
Va deixar una escola fructífera en les seves línies de recerca, de MPOC i Apnea de la Son, com deixebles tant reconeguts com P. Calverley. 
El professor Flenley era temut a qualsevol reunió o debat, savi, sever, rotund, i una mica colèric. Era catedràtic i cap de Departament de Pneumologia de la Universitat d'Edimburg.

Aquesta anècdota per força l'haig de contrarestar amb alguna més alegre o còmica.
En una ocasió vaig rebre una carta de Canadà, a cobrament revertit, d'un professor que havia participat en el Simpòsium, on el ponent em reclamava 13 pessetes d'una conferència telefònica que per confusió no li havíem retornat entre els seus honoraris. Canadenc, el seu cognom ens deia d'on provenien el seus ancestres, sempre seguint les estereotípies populars.

Però altres han estat més previsors. Un “Star”, procedent de NY, va venir en Concorde passant per Paris i de forma anticipada ja havia cobrat un milió de pessetes. 
Va fer una exposició d’uns 30', i 10’ més de cortesia a l’aula. 

No va cantar, va predicar.

divendres, 6 d’octubre de 2017

L’HORA.

Baixet, prim, neguitós e impacient, acostumat a manar. 
Franc, extravertit, no tenies que preguntar-li, t'ho explicava tot. 
Flaire de cigarreta.
La primera vegada que el vaig visitar i conèixer tenia uns 65 anys, era d’origen basc, tan de cognom com de fets, guipuscoà. 
Presumit, presumia de tot, de malaltia, de cirurgians, de metges, de resistència, de com havia caigut, s'havia aixecat, caigut i tornat a refer, en els negocis, en la salut...
Però també humil, gens orgullós, agraint-li a la vida cada dia que es despertava.
Feia un 7 anys operat, de càncer de colon, feia uns 4 anys operat de metàstasis hepàtica a la Clínica Mayo, i feia dos anys d’una metàstasis pulmonar. També li havien fet a BCN radioteràpia i quimioteràpia, i actualment el portava un oncòleg de prestigi a Barcelona.
Venia a veurem amb molta recança per que li havien dit que tenia una funció respiratòria dolenta degut a una severa MPOC per fumador, agreujada per la cirurgia de la metàstasis pulmonar.
Supervivent, era un home poc disciplinat, però no ho amagava: 
-“Mira Morera, ves, ahora solo me fumo diez y los parto por la mitad. El tratamiento de la mañana lo hago pero el de las noches casi siempre me olvido. Y ademas Morera, tu sabes que me voy a morir del càncer, no de la MPOC, y que ademas he vivido mas de lo que merezco.”-

I després immediatament t'explicava un acudit. 
Era molt bo explicant acudits, amb les especialitats dels acudits verds i dels de bascos. Sempre molt curts.
Em venia a veure tant aviat  li augmentava l’expectoració i l'ofec.
-“No jodas, no me pongas oxigeno. Dejaré de fumar por unos dies.”-

La Rosa i jo varem anar tres vegades a sopar a casa seva, fora de Barcelona. Aprofitant el bon temps de la tardor o del final de la primavera, seiem al porxo de casa seva, d'una planta, acompanyat de la seva esposa, també del nord, de Santander, discreta i encantadora.
Els sopars sempre excel·lents, immillorables. Tenia una bodega prodigiosa que ens havia ensenyat,al soterrani de la casa, i n’estava molt orgullós, amb botelles molt antigues, que no vaig tastar mai, jo soc estrictament aiguader.
No hi havien compliments, volia ser estimat.
-“El año que viene nos vamos los cuatro a la Dominicana, lo pasaremos estupendamente.”-

La darrera vegada que vàrem sopar, estava taciturn. No tenia bones noticies de l’oncòleg.
-“Morera, esto ya va a durar poco.”-

Aprofitant un moment que estàvem sols: 
-“Morera, durante estos  tres años que nos conocemos, creo que nos hemos hecho amigos. No quiero sufrir. Tu sabes como y cuando lo tendras que hacer.”-
-“No digas eso."-

Va fer el gest de donar-me un sobre que ni vaig deixar que me l'acostes...
-“Por favor, J..."-
-“Bueno, confio en ti.”-

Després de l'estiu va tornar a Barcelona. Estava inquiet, amb insuficiència hepàtica i insuficiència respiratòria.
-“Tienes que ingresar.”-
-“No me jodas, para que me pongan sueros y oxigeno...”-

Vam estar de sort. Al caure la nit va entrar en coma.
Fa pocs dies a la Vanguardia, un In Memoriam de los seres queridos.
Ja han passat cinc anys i el recordo com si fos ara.

dijous, 28 de setembre de 2017

LA TAULA COMPANYS. (2)

De fa temps m'he resistit a escriure aquest post.
Em semblava entre d'altres coses, que podia convertir en banal el transcendent o fins i tot ser sacríleg.
Un post frívol, estúpid o presumit.
Els fets recents m'han decidit a escriure’l, i no sense una dosi d’emoció.
A casa, al Masnou, casa antiga del 1905, a l’habitació de la meva dona i meva, hi tenim la taula Companys, ficció i veritat.
Que ningú dels descendents del President Companys s'ofengui. M’explicaré.

Al 1979 es va estrenar una pel·lícula titulada "Companys: Procés a Catalunya", dirigida per Josep Maria Forn.
No la vaig anar a veure per què la vida de Companys sempre m'ha produït una gran tristesa. La mort, encara que heroica, la detenció per la Gestapo, i algunes circumstancies familiars que l’anguniejaven i sobre el que sóc molt sensible, digueu-me sentimental.
Una part de la pel·lícula fou gravada a la torre d'uns oncles de la Rosa, i quant la van vendre, va coincidir amb la compra de la nostre casa al Masnou, i els oncles generosament, ens varen regalar diferents mobles, entre els quals n’hi havia un que ells anomenaven  la " taula Companys" per que era la del despatx del President a la pel·lícula.

La pel·lícula es pot veure sencera a You Tube.
Al voltant de minut 21del film, la policia de la Gestapo registra violentament el despatx del President, regirant papers i fent caure els calaixos del escriptori de Companys. Aquests calaixos de la ficció, son els de l’habitació de casa meva.
És una taula modesta, més aviat petita, d’una fusta senzilla, ara ja corcada. Sempre li he tingut un respecte especial. Mai l'he fet servir per escriure ni per estudiar.
Només hi tinc alguns llibres, assajos.... en lectura activa.
 Per què escric i publico ara aquest post?
La resposta desgraciadament és obvia. Per res del món m'agradaria que es repetissin en el moment actual escenes similars a les del film.
Algun del meus lectors em podran retreure:
-"Que no era un bloc d’anècdotes mediques?"-

Ho és, però sempre he dit que ni la medicina, ni el cinema, ni l'art ni quasi res a la vida és neutre. 
Com excusa podria parlar de l'Hospital d'Igualada, construït del 36 al 39, durant la Generalitat, i del que el primer director de l'hospital fou el meu pare, o també de la intensa lluita contra la tuberculosi durant aquest període. No cal...

Aquests dies s'ha cantat sovint “l'Estaca, però ningú ha cantat la cançó del Lluis Llach, dedicada a la revolució dels clavells: Abril 74  (
https://www.youtube.com/watch?v=Jptmz2svi5g)


Que tinguem sort...