dilluns, 16 de novembre de 2020

ORGULL.


Setanta-dos anys. Uns 1.60. Pentinat “estilos”. Ben maquillada. Vesteix molt elegant.
La visito des de fa uns sis anys, però no li agrada gens anar a metge. 
És distant, i tot i els cognoms mai parla en català. És extremadament educada.
Sempre s'ha dedicat a la família i cultiva les amistats femenines jugant al bridge.

-"Encara jugues al bridge?"-
-"Sí i tant, però ja no és el mateix. Abans jugant es fumava molt, totes fumàvem, però ara ja no. I és una llàstima perquè la nicotina ajuda a concentrar-te."-
-"Has de plantejar-t'ho seriosament, qualsevol edat és bona per deixar de fumar."-
-"No, no penso fer-ho, és que m'agrada massa."-
-"Ja saps que tens emfisema i que el teu oxigen ha començat a caure."-

Mira al sostre, imagina el cel, i sembla que de pensament expressa un desig.
-"Bé, farem una altra ITV. Has tingut algun problema mèdic en aquest darrer any?"-
-"Uf! Molts. Al febrer vaig caure a les galeries... i em vaig fracturar l'húmer dret. Per sort no em varen haver de posar cap clau."-
-"Has de vigilar, les persones a partir dels setanta anys, estadísticament caiem una vegada a l'any."-
-"I espera, al juliol, no sé encara com, vaig relliscar i em vaig fracturar la pelvis. Això sí que ha sigut terrible, dos mesos immobilitzada i després en bastó. Ja fa tres mesos que l'he deixat."-
-"Déu n’hi do! Has tingut més ofec?"-
-"No, no. A més a més em porta el xofer del meu fill."-
-"Et demanaré un TAC. Vine d'aquí a una setmana amb el resultat."-
-"I no puc enviar-te'l? Em fa por anar per hospitals."-
-"D'acord, només quedaràs pendent de fer-te les proves de capacitat pulmonar."-
-"Oi, que contenta em fas!"-
-"Sobretot no caiguis, intenta fumar el mínim i no t'oblidis de donar menjar al teu àngel de la guarda."-
-"T'ho agraeixo molt. És tan perillós venir. Tornaré l'any vinent."-

Mentre la meva secretaria li feia les peticions de les proves, jo vaig creuar el passadís per recollir a recepció uns nous protocols de la Clínica.
Tornant, tot just ella sortia del despatx, i alentint el pas la vaig veure caminar uns quants metres. Caminava amb una certa solemnitat, el cap dret, mínimament inclinat a la dreta, mirada al cel infinit, i els raigs del sol, que les portes de l'entrada deixaven passar, li feien brillar el maquillatge del coll.
La vaig aturar: 
-"Escolta, has de mirar cap a terra, si no tornaràs a caure!"-
-"No puc, jo no sabria caminar mirant cap a terra, no ho he fet mai."-

(Em sembla que sé perquè)

dimarts, 22 de setembre de 2020

SEMÀFORS.

Durant el període del confinament, al cap d’un parell de setmanes d’inactivitat professional total, vaig decidir visitar telemàticament, amb el telèfon i ajudat per la meva secretaria que viu al Vallès. 

Ho vaig organitzar per poder revisar des de casa la radiologia i l’analítica que aportaven els pacients, així com sol·licitar-ne de noves quan era necessari.

La majoria de les trucades eren de pacients de covid donats d’alta amb una certa precipitació, o casos lleus de covid, o persones que creien que el tenien. 

Malgrat que jo no estava a primera línia, va ser un període estressant (a vegades acabava a les 12 de la nit), però també molt fèrtil i satisfactori en aprenentatge.

Sovint aconsellava als pacients de comprar pulsioxímetres, i de vegades un peak-flow-meter, enviant un tutorial de Google de funcionament. Senzilles tecnologies molt útils en aquestes circumstàncies.

Un dia truco a un pacient de covid, que m’havia dit la meva secretaria que era urgent.

-"Hola, ets en Joan X?"-

Veu femenina

-"No, no, sóc la seva dona."-

-"Ja. Puc parlar amb ell."-

-"Es que és a la feina, està sempre molt ocupat."-

-"Doncs faré la història i tu em contestes per ell. Quina edat té?"-

-"35 anys."-

-"Professió?"-

-"Empresari. Tenim una constructora i una immobiliària que la porto més jo."-

-"És esportista?"-

-"Sí, molt, ho era molt. Futbol i muntanyisme."-

-"Té alguna malaltia, diabetis, hipertensió, o feia algun tractament abans del covid?"-

-"No."-

-"Mida i pes?"-

-"75 kg i 1,80 m."-

-"I ara expliquem el problema actual."-

-"A final de maig jo vaig perdre l’olfacte i la PCR fou positiva. Jo estava bé, ni febre ni tos, però al cap de dues setmanes, el meu marit va començar a tenir febre alta i tos. Vàrem anar a l’hospital H, tenia PCR positiva i el van tenir ingressat per pnemonia covid una setmana. A l’alta li van dir que l’evolució era molt bona, però que necessitava control per un pneumòleg. Per això l’hem contactat."-

-"El van tractar amb oxigen?"-

-"Crec que només un parell de dies."-

-"Val, perfecte, però de totes maneres hauré de parlar amb el teu marit."-

-"Ja, bé, però és que no li he dit tot."-

-"Ahir, en anar a dormir em va dir:

Irene, crec que em moriré aviat, aquesta tarda he volgut pujar a una bastida i no he pogut."-


Mig plorant, la seva dona continua explicant-me:

-"... i aleshores aquest matí ha anat a l’hospital, li han fet una radiografia i li han dit que probablement té una fibrosi pulmonar i que això no es cura."-

-"És poc probable i espero que no ho sigui. Envia a la meva secretaria tota la documentació que tingueu. Ella us enviarà les peticions d’analítiques i d’un Tac, que s’haurà de fer. Demà al matí m’aviseu immediatament que ja s’hagi fet el Tac. Teniu pulsioximetre?"-

-"No."-

-"Us enviaré fotos del model que va millor. Us serà útil."-


En el TAC es veien unes poques opacitats que en diem en “Ground glass”

Li truco per comunicar-li. Veu femenina, la Irene altra vegada.

-"Hola, alguna vegada podré parlar amb el protagonista?"-

-"D’aquí uns segons. S’acosta un semàfor."-

-"Hola Dr., encara no havíem tingut ocasió de parlar."-

-"Tinc bones noticies, el Tac està moderadament afectat i t’acabaràs curant en uns mesos."-

-"Oh!, quina alegria, gràcies Dr. Continuarem enraonant, el semàfor es posa verd."- 


Va fer tractament, vam repetir anàlisis ,TAC, i seguiment de pulsioximetria i l’evolució era força bona. La Irene continuava sent la interlocutora, i jo ja m’hi havia acostumat.

Finalment, ja desconfinat, li truco un dia per veure com anava, i si va posar ell.

-"Hola Dr. Morera, estic preocupat. Estava creuant un semàfor en verd i he arribat en vermell. Abans m’ofegava i ara tinc poca força a les cames."-

-"Es també pel covid, vine dilluns a les 9h."-


Dilluns puntual, alt atlètic, amb corbata, cartera d’executiu, sorprenentment no acompanyat. Vaig repassar amb ell el seu cas, li vaig donar bones perspectives.

-"Ara et miraré les cames."-


Reflex rotulià mínim i panxells moderadament atròfics, el covid li havia afectat la musculatura.

-"Ostres si, ara m’adono."-

-"Tens algun altre símptoma?"-

-"Doncs he notat, no se si és aprensió o real, que conduint a vegades, en rutes perfectament conegudes, tinc dubtes de si haig de girar cap a la dreta o a l’esquerra."- 

-"No és impossible, el covid gairebé ho pot fer tot. Si no millora ho haurem de mirar. Però, pensa, que això els hi passa a la majoria dels polítics."-

Va somriure, bon senyal.


dimarts, 8 de setembre de 2020

HISTÒRIES DE COVID 19 (5) - Narratives

 Era primera visita. Ni alt ni baix, pes correcte, cognoms catalans, vestit de gris fosc, bigoti Clark-Gable. 

-"Permís?"-

Emanava un aire anys cinquanta.

-"Si, si,  passa, i si no t’importa, posa’t bé la mascareta."-

La portava sota bigoti i era obvi que estava deteriorada  i no massa neta. Unes formes exquisides.

-"Edat?"-

-"40 anys."-

-"Quina professió?"-

-"Mestre de primària."-

-"Esport?"-

-"Poca cosa."

-"Fas algun tractament?"-

-"No, no."-

Vaig pensar, ostres dos mestres al matí! Una hora abans havia vist una mestra molt motivada de l’àrea de Girona

-"Quines malalties has tingut?"-

-"Doncs tota la vida he sigut una mica malaltís. Res important. Angines, refredats, tos que s’allargava. Però ara, i potser des de fa tres anys, cada matí expectoro en gran quantitat."-

-"De quin color?"-

-"Groguenc."-

-"Fa mal olor?"-

-"No, no."-

-"N’has fet fotos?"-

-"No."-

-"El pròxim dia porta’ns."-

Després d’auscultar-lo: 

-"Mira, l’auscultació és molt normal, però per història clínica podries tenir bronquièctasis, que són dilatacions de bronquis que s’infecten més fàcilment."-

-"I això com s’arregla?"-

-"Primer de tot s’ha de confirmar, i per això cal fer un TAC. Et veuré la setmana vinent. T’has fet la PCR o algun test de covid?"-

-"No, no."-

-"Mira, a mi m’aniria bé que t’ho fessis. Aquí a la clínica costen 30 €. I així el pròxim dia et podré fer una espirometria per veure’t la funció respiratòria, si la PCR és negativa. I a tu també et serà útil donat que esteu a punt d’obrir les escoles."-

Una mica nerviós i incòmode, i fent moure nerviosament el coll de camisa, va i diu:

-"És que jo no hi crec en tot això."-

Va començar aixecar el braç esquerre amb timidesa i rígid per adquirir un aire educador/predicador. I va continuar: 

-"...és que ara la narrativa ja no és la narrativa d’abans. He llegit molt sobre la situació actual de la pandèmia i les mesures adoptades i francament no hi crec. Tots plegats hem perdut la llibertat!"-

La mascareta ja li havia caigut del tot.

M’havia equivocat, els aires no eren dels cinquanta, eren dels anys quaranta.