dimarts, 18 de juny de 2019

"En picado".

Mai he tingut por de pujar a un avió. 
Les estadístiques ho diuen, és molt més probable patir un accident de carretera que un d'aeri.
Ara bé, se'm fa molt pesada tota la litúrgia dels aeroports: els temps d'espera, els endarreriments, els controls i el low cost en general.

Era el 2000, anàvem a Bilbao, al Congrés de la SEPAR. Dic anàvem per què m'acompanyaven la Rosa i el meu fill, l'Adrià, que tenia aleshores uns 14 anys.

Una mica d'esgarrifança va resseguir-me la columna en entrar a l'avió, semblava de fireta: anàvem amb un bimotor superantic, petit i tronat. Tot plegat no inspirava gaire confiança.
No era un avió precisament per posar a prova, però el temps era rúfol i les previsions meteorològiques poc tranquil·litzadores.
Deuríem portar uns 20 minuts de vol, quan de sobte l'avió va començar a saltar, a vibrar i a fer altres moviments i sorolls inusuals i per cert molt inquietants, com a conseqüència de les turbulències i de la forta tempesta que tots podíem veure des de les finestretes.

Jo, malgrat viatjar sovint, no m'havia trobat mai amb una situació similar. Tot d'una la Rosa que estava asseguda amb el meu fill just davant, es gira i em diu: 
-"El teu col·lega, a l'altra banda del passadís, està pàl·lid com un full de paper i sembla que resi."-

Vaig aixecar-me, i me'n vaig anar cap a ell.
-"Et trobes malament?"-
-"Estic molt espantat, les turbulències són el de menys, des d'aquí veig perfectament que el motor de l'esquerre s'ha parat. Anem només amb un motor!"-

La major part dels viatgers eren joves, hi havia un equip d'handbol, alguns residents de pneumologia i també pneumòlegs.
La situació va anar "increscendo", i tot d'una des de la cabina per altaveu:
-"Les habla el capitán, tenemos problemas, uno de los motores está averiado y el otro empieza a fallar. Estamos dudando si aterrizar de emergencia en Pamplona o llegar hasta Bilbao."-

La majoria de viatgers varen reaccionar relativament bé.
Em sabia  greu no està assegut amb la meva família.
El meu fill de tant en tant filmava amb una càmera antiga. La meva dona cada vegada feia pitjor cara.
Al meu costat un basc, per crear atmosfera anava explicant acudits del tipus "...oye Patxi.." .

Els temps anava passant, amb molta pluja i molts llampecs, i ja ens havien dit que aterraríem a Bilbao, però encara faltaven 30 eterns minuts.
Jo evocava a cada cop de turbulència les pel·lícules, en blanc negre de guerra: "Capitán, estamos perdiendo altura. ¿Que hacemos?".

Una de les hostesses va agafar el telèfon per alertar del "Mayday.
Això la va posar encara més nerviosa. De fet l'escassa tripulació estaven més nerviosos que el passatge.

Feia estona que ens havien distribuït les safates amb el berenar, i enlloc recollir-les ens van dir que les tiréssim a terra.
A hores d'ara, es veien moltes cares preocupades, però sense pànic.
Vàrem començar a baixar. A poca distància es veien les llums de les ambulàncies, i els cotxes de la policia.
Aterrem.
-"Ya pueden bajar. Al final todo ha ido bien..."-

Molts aplaudiments i les cares ja relaxades.

L'Adrià continuava filmant fins que un policia li va prohibir.
Els pneumòlegs que hi viatjàvem ens vàrem fer una fotografia amb el senyal de victòria, per immortalitzar el moment.
L'endemà al congrés, en un descans se'm va asseure al meu costat el Dr Picado.
-"Hola."-
-"Hola, - li dic -, ahir la tarda només pensava amb tu."-

Va arronsar les espatlles, ell no va entendre el joc de paraules amb el seu cognom.

Tornant de Bilbao vaig jurar que mai més volaria en un bimotor.
A la següent setmana donava una confe a Santander. Bimotor.

Fa dos anys vaig visitar un pilot. Conversant li vaig dir: 
-"Yo no tengo miedo a los aviones, pero una vez yendo hacia Bilbao con un bimotor..."-

Em va interrompre: 
-"Bilbao 2000, ¿verdad? Se explica en todas las escuelas de pilotos."-

El meu col·lega de l'avió, fa poc: 
-"Tu te'n riuràs, però ens vàrem salvar gràcies a les meves oracions."-

 ..estamos perdiendo altura, ¿que hacemos?

dimarts, 4 de juny de 2019

ERRORS.


En el mon del futur, amb l’acceleració de la transformació digital, amb els avenços de la intel·ligència artificial i amb el desplegament de la xarxa 5 G i l’internet de les coses, aquestes anècdotes no passarien. El Big Data ho controlarà tot, diuen que pel nostre bé.

-"Que passi el Sr T."-
-"Hola."-
-"Hola, bon dia, que em porta?"-
-"El resultat del TAC."-

Començo a mirar-me’l i no hi havia possibilitat de confusió. 
Es tractava d’un TAC cranial, (no és el fort dels pneumòlegs), i a més a més era un TAC molt particular, que corresponia a un malalt que li faltava gairebé mig cervell.
Discretament: 
-"Perdoni, l’han operat mai d’una patologia greu?"-
-"No, no, mai. Perquè m’ho pregunta?"-
-"Un error, s’ha produït un error. Aquest TAC no és seu."-
-"I com n’està tant segur?"-
-"Per que aquest malalt està operat del cervell."-

Vaig observar que el pacient va fer un gest d’estupefacció.
-"I el meu TAC on és?"-
-"No pateixi ja el localitzarem."-

La mala sort havia fet que es confongués el seu TAC amb el TAC d’un pacient de neurocirurgia, amb el mateix cognom i fet el mateix matí.
Uns dies després. 
Entra a la consulta un pacient amb molt bon estat general.
-"Traigo el TAC que me mandó la doctora. Seguramente estará todo bien."-

Miro el TAC i no vaig poder dissimular una expressió de preocupació. Era un Tac propi d’una malaltia greu, d’una fibrosi pulmonar molt avançada.
-"Se fatiga mucho?"-
-"No, no, que va, pa ná!"-
-"Como se llama usted?"-
-"Me llamo Erroniz."-
-"Ah, pues este TAC es de un tal Sr. González."-
-"Pues está equivocado"-
- "Efectivamente, ha sido un “erroniz”.


dimecres, 22 de maig de 2019

LA DAMA DELS CROISSANTS.

Ha vingut la dama dels croissants.
N’ha portat un munt. L’haurem de veure de seguida, ha vingut sense hora i està malament, em varen dir la Laia i la Montse.
-"De moment feu-la passar al despatx del costat."-

De la primera vegada que la vaig veure, ja fa uns vuit anys. 
Cada vegada que venia a la consulta  solia portar-nos croissants d’una pastisseria de la part alta de Barcelona que els fan boníssims i que ens agraden molt.
Crec que per aquest motiu sempre la vàrem imaginar d’origen benestant. 
Fumadora empedreïda amb emfisema avançat, va seguir les meves recomanacions em va fer cas i va deixar-ho. 
Vestida tota de negre, amb una certa elegància, cap lúcid  i explicacions clares, galtes vermelles que enrogien si li retreies, amb uns talons una mica elevats per l’edat y bolso de marca.

L’he anat veient, sense problemes, no amb tanta freqüència com els nostres estomacs haurien desitjat. 
No era misteriosa, simplement parlava molt poc d’ella mateixa. Vídua i sense fills.
Un mes abans, a l’entrar vaig notar una mica d’olor de tabac.
-"No hauràs tornat a fumar, oi?"-
-"No, no, és de la meva companya del taller, que no para de fumar. Ara el tanquem, estic a punt de complir 88."-
-"M’ho vas explicar, però ara no me’n recordo de que era el taller."- 
-"És un taller d’artesania, i és únic a Barcelona. És molt apreciada la nostra feina."-

Per damunt de la Diagonal, vaig pensar.

Ara la tinc davant. 
-"Que t’ha passat?"- 
-"Un parell de dies de febre, molta tos i una secreció espessa que em costa treure. Les nits son horroroses."-

Les galtes roges havien emblavit. L’oxigen just. L’espirometria molt empitjorada. 
Una radiografia sense pneumònia.
-"T’hauré d’ingressar."-
-"No m’ingressi, si us plau."-

Estàvem a divendres.
-"Faràs el que et digui?"-
-"Clar que si."-
-"Ara mateix vas a la farmàcia i a més a més del que estàs prenent afegeix...  Si empitjores, o be em truques o vas a Urgències. I torna el dilluns."- 

El dilluns, bona senyal, teníem croissants.
-"Estic content. La saturació d’oxigen la tens a 96%, has millorat molt!"-
-"Jo també estic contenta. No em veia amb una bata blanca i ensenyant el cul."-

Va entrar en catarsi: 
-"Doctor, he patit molt a la meva vida. El meu pare va morir quant jo tenia 6 anys, del mateix mal que el meu avi, de tisi, amb un mes de diferencia. El meu pare era sord-mut i es va esgotar i afeblir agafant trens per comunicar als coneguts la mort del meu avi. La meva mare també era sord muda."-
-"Tu no ho has estat."-
-"No, eren diferents malalties. El meu pare havia immigrat de Murcia. La meva mare era de l’Empordà. Es varen conèixer en un casal de muts, es varen casar i em varen fer.  La mare va tirar endavant.  I jo he estat de molta sort."-

Va mirar cap el sostre.

dimarts, 14 de maig de 2019

PERLADO.

Tinc molt bona memòria pels casos clínics. Mai he entès com en l’àmbit acadèmic d’avui en dia el resident ha de llegir la historia clínica. 
En la meva època la podíem recitar del dret i del revés sense equivocar ni una sola coma.
La historia clínica sovint és fonamental per fer el diagnòstic i el seu domini t’aplanarà el camí per orientar la malaltia.

En canvi tinc poca memòria per las fesomies i encara menys pels noms. 
No és estrany que al saludar un pacient per primera vegada li pregunti:
-"L’he visitat abans?"-
I així m’estalvio moltes planxes...

Un dia un conegut de l’àmbit sanitari per el que jo tenia simpatia i que veia amb una certa freqüència, em va portar a la consulta el seu cunyat.
Tant punt va entrar al despatx,  em vaig adonar que no recordava el seu cognom, i imperceptiblement vaig començar a suar. 
Sabia que era un cognom poc freqüent i també curiós, d’aquells que no s’obliden fàcilment.
Salutacions, paraules amables, divagacions i començo a fer la historia clínica del cunyat.

-"¿Qué edad tiene?"-
-"Acabo de cumplir cuarenta."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno."-
-"¿Cual es su profesión?"-
-"Abogado."-

Mentrestant jo estava poc concentrat intentant recordar el cognom del meu conegut.

-"¿Toma algun fármaco?"-
-"De vez en cuando salbutamol."-
-"¿Cual es el motivo de la consulta?"-
-"Durante la infancia tuve asma y al hacerme mayor desapareció. Pero ahora, de vez en cuando, tengo una opresión en el tórax y tos."- 
-"¿Expectora?"-
-"Pues si, y esto es lo mas peculiar. Con gran dificultad consigo expulsar unos esputos muy pequeños, de milimetros, y muy viscosos."-
-"¿Cómo perlas?"-
-"Sí, exacto, como pequeñas perlas."-
-"Ah! los neumólogos le llamamos a este tipo de expectoración, esputos perlados."-

Just acabo de pronunciar la paraula “perlados” quan de cop i volta em ve al cap el cognom que se m’havia esborrat de la memòria, el meu conegut es deia...Perlado!!.

Semblava impossible la coincidència, ni jo mateix m’ho creia.
Ja molt més relaxat, vaig continuar fent la visita.