divendres, 15 de juny de 2018

VACANCES A VIETNAM.

Entra decidit al meu despatx, és alt, prim, atlètic, faccions agradables. 60 anys.
-"Hola, no sé si vostè se’n recorda de mi."-

Tinc la historia a mà, no he tingut temps de donar-li una ullada.
-"Si però, continuï..."-
-"Fa tres anys vaig venir-lo a veure, una tarda. Li vaig preguntar si me’n podia anar de vacances."-
-"Que li vaig dir?"-
-"M’ho va desaconsellar."-

Té un aspecte saludable, penso per mi.  
-"Segur? No és freqüent que desaconselli les vacances. On anava?"-
-"A Vietnam."-
-"S’havia vacunat?"-
-"Si, si, jo tenia el vol a les 8 del vespre, quatre hores després."-

Vaig donant ullades a la documentació. Ara ja sé que tenia.
-"I com va anar.?"-
-"Millor que li hagués fet cas. Un desastre."-
-"Digui."-
-"Eren 30 dies. Al 17 vam tornar. Ens vam barallar. Un mal son. Un munt de diners a Can Pistracs."-
-"La seva dona?"-
-"No, una amiga."-
-"Llençols?"-
-"No, no, potser per això ens vàrem discutir."-
-"I el tumor?, te’l deuries operar?"-
-"Si, si. Me’l vaig operar a l’hospital...? Si, si, un trau que deu n’hi do. Sense Químio com vostè havia dit."-
-"Per que vens ara?"-
-"M’han trobat en els controls un nou nòdul de 4mm a l’altre pulmó. I el cirurgià que em controla, revisant el TAC diu no el veu. Ara desconfio."-
-"No has de desconfiar, 4 mm és molt petit, detectar-lo potser és més funció del radiòleg."-

Remugant: -"no sé, no sé, els metges sempre us defenseu els uns als altres."-
-"I que han decidit?"-
-"Em repeteixen et TAC ara als dos mesos."-
-"Estarà igual, no pateixis, aquesta vegada, falsa alarma. Amb sort t’haurà desaparegut. Quantl tinguis el TAC me’l portes."-
-"D’acord."-
-"De lletres o ciències?"-

Somrient, satisfet: -"De ciències. De Telecos."-
-"Així sabràs que només amb dues dimensions és difícil mesurar amb exactitud una figura esfèrica. Millor mesures volumètriques.
Vine abans d’agost, jo faig vacances."-
-"Ah, jo també."-
-"Tens plans?"-
-"Si, me’n vaig a Birmània un mes."-
-"Sol?"-
-"No, amb una amiga."-
-"La mateixa?"-
-"No, una altra."-

dissabte, 9 de juny de 2018

PARSONAGE.

No, no, no parlarem de cap personatge.
Fa quatre dies, des d’urgències, el Dr H... em diu: 
-"Li han fet a aquest pacient una radiografia de tòrax, i no és normal."-
-"Doncs que passi, ara tinc un “forat” i el veuré."-
-"Hola, passi."-
-"Hola."-

Jo ja sabia que tenia una paràlisis del múscul diafragma dret.
-"Que li passa?"-
-"Tinc una contractura brutal."-

 Amb un gest adolorit es senyala l’espatlla dreta. 
-"I a més a més, m’he fet una cremada de tercer grau aquí darrera l’espatlla."-
-"I com va ser?"-
-"L’estoreta elèctrica."-
-"Deu n’hi do de contractura. Pots aixecar el braç?"-

L’aixecava a mitges.
-"I que t’han dit?"-
-"Una contractura."-
-"Tens un Parsonage amb paràlisis del diafragma dret."-
-"No entenc res."-

Miro d’explicar-t’ho. 
-"Tens una síndrome que es diu Síndrome de Parsonage-Turner, no en facis cas del nom, són els cognoms dels metges que van descobrir la malaltia.  En realitat és una inflamació dels nervis del plexe braquial que és com un feix de cables nerviosos que mouen el braç, l’escàpula i també el diafragma, que es un múscul que mou el pulmó. Pensa que per això que conec la malaltia, no sóc ni traumatòleg ni neuròleg. Sóc pneumòleg, per això el Dr. H. al veure la radiografia m’ha consultat."-

Amb cara d’escepticisme:
-"De veritat?"-
-"Si, per això et vas cremar, perquè també has perdut sensibilitat."-
-"I tot això per que m’ha passat?"-
-"No ho sabem, potser un virus...."-
-"I em curare?"-
-"Quasi tots els pacients es curen amb unes 4-8 setmanes. Et veus amb cor de bufar?"-
-"Si, vaig força “dopat”."-
-"Et farem una espirometria."-

Cinc minuts i miro el resultat: 
-"Tens una capacitat vital només del 66%. Farem servir l’espirometria d’avui per anar mesurant la milloria."-
-"I ara que?"-
-"Et torno al metge traumatòleg i t’enviarà al neuròleg. Et faran un estudi de “l’electricitat” dels nervis. Jo prèviament els informaré del teu cas."-
-"Haig de tornar?"-
-"Si, si."-

Se’n va anar desconfiant una mica. Segurament pensant: tinc una contractura, res més que una contractura.

És una malaltia rara, i l’afectació del diafragma encara més, però tot combinat és més fàcil fer el diagnòstic que reconèixer una pintura del Goya.

Encara desconfiat va tornar a entrar el pacient.
-"De veritat milloraré?"-
-"Si, hauràs de fer rehabilitació del braç."-
-"Val, gràcies."-

Aquesta setmana no, aquest malalt no ha sigut el personatge de la setmana. Estava a Madrid.

divendres, 1 de juny de 2018

PRÉSSECS GROCS.

-"On vas tant despistat?"-
-"Ah, hola,"- vaig respondre, -"anava capficat."-

Un antic amic, de l’època del Clínic.
-"Com va tot?"-
-"Be, be, molt bé?"-
-"Aniràs al Pallars?"-
-"Encara no ho tinc planejat."-
-"A veure si fas el favor d’explicar histories de les guàrdies del Clínic."-
-"Ja ho faig!"-
-"No, nomes n’expliques de la Vall d’Hebron."-
-"No és cert, també del Clínic."-

Ell és molt bo, és un dels col·legues que més admiro, dos o tres anys menys que jo. 
Vàrem coincidir amb el seus començaments, però jo me’n vaig anar del Clínic abans que ell.
Me’n recordo del seu primer malalt a la Sala, un home d’uns 45 anys, amb séqueles “ terribles” d’un mal de Pott, tuberculosis de les vertebres, que va ingressar per una “factura endarrerida”, una meningitis tuberculosa. 
I també recordo, el seu primer dia de guàrdia, i el primer malalt que va resoldre.

-"Tu també hauries d’escriure la teva novel·la, a veure si la comences..."-
-"Ho tinc present."-

Jo en se fins i tot el títol, però no el puc dir, és “secret de confessió”.

Les guàrdies del Clínic a ulls d’ara, serien molt depriments. 
Subterrani, a un extrem, el de Provença, un zelador que explicava histories de la Morgue com si fossin poemes de Gottfried Benn, i que feia de “practicant”. Una monja devota que intentava que reséssim, i tres estances, en total, no més de 35 m2. 
Una, la principal, amb una llitera rígida metàl·lica i de vidre per explorar, i algunes lleixes per alguns tubs d’assaig, un fogonet elèctric per analitzar la proteïnúria i els reactius de Fehling per a diagnosticar diabetis, algunes sondes, i potser l’aparell més sofisticat, un oftalmoscopi. Un armari metàl·lic buit que mai s’obria.
La segona estança, li dèiem “la banyera”. Els 6 m2 estaven presidits per una banyera on s’hi feien els rentats gàstrics als intoxicats. 
L’altra, un llit on el que feia la guàrdia es quedava a dormir. 
I potser, me’n oblidava, una petita cuina on la “hermana” preparava els esmorzars,  que mai vaig prendre. 
I els malalts que acudien a urgències, tots de beneficència.
Urgències de Cirurgia estava a dalt, més digna, més espaiosa, on s’hi  arribava amb un ascensor lentíssim.
Quasi presidia la sala principal, una pissarra on s’apuntaven els diagnòstics amb el nom al costat de qui els feia. 

Malalt cirròtic, que començava a tenir ascites. Alcohòlic. S’havia despertat amb molt dolor abdominal.
El Dr. T..., expert cirurgia:
-"Morera, i per que dius que es un perforat gàstric?"-
-"Per la historia clínica."-
-"Però a l’abdomen no està contracturat..."-
-"Li protegeix l’ascites, vaig contestar."-

Ho vam apuntar a la pissarra.
Ho va ser-ho, una perforació gàstrica.
Ho havia llegit feia un parell de setmanes en el Miatello.

Sí, amic, en aquell temps els préssecs grocs eren més saborosos. 
A l’Anoia també em dèiem préssecs de vinya

dissabte, 26 de maig de 2018

DETALLS.


Un amic em diu: 
-"se’t notava que a les guàrdies t’ho passaves molt bé."-

No és ben bé això, però en aquella època, anys setanta, ara impensable per un resident actual, que li és més fàcil demanar un TAC d’abdomen que fer la historia clínica o explorar el pacient, nosaltres disposàvem de pocs medis per a explorar vísceres internes, època de transició, una medicina moderna però, encara faltaven molts avenços. Les guàrdies eren tot un repte.

Box número 6. Una noia jove, d’uns trenta. De l’Aragó, origen rural. Ara treballava al mercat de Gràcia. Descarregava caixes de fruita.
-"T’has donat un cop a la panxa?"-
-"No li puc dir. No n’estic segura."-

Tot de cop li ve un dolor a l’abdomen molt fort, que la fa doblegar. Es mareja.
L’amiga que l’acompanya: 
-"Estàvem al mercat i li ha vingut una basca. Ha buscat de seguida una cadira. Hem agafat un taxi per venir."-
La malalta esta molt pàl·lida. Gairebé no pot contestar les preguntes. Es col·loca la mà a la banda dreta de la panxa.
-"Et fa molt mal?"-
Sense obrir els ulls
-"Si, si molt.. Vull vomitar."-
-"Aguanta una mica."-
La infermera, veu baixa: 
-"Costa trobar-li la pressió i el pols."-
Li aixeco la brusa i li baixo la faldilla deixant-li l’abdomen al descobert.
La infermera la tapa amb un llençol.
-"I aquesta urticària?"-
-"No ho se, no la tenia abans."-
L’amiga: 
-"No para de rascar-se des de que hem agafat el taxi."-
Dic : 
-"Feu-li un hemograma.(la punxen).  Sèrum fisiològic i un parell d’ampolletes de Reargon, i una Neo-Melubrina directe, i aviseu ara mateix a cirurgia. Que preparin una laparotomia urgent!"-

-"Teníeu bestiar, a casa vostre, al poble?"-
Quasi amb gest de que no la molestés: 
-"Nosaltres érem pobres, però si, la gent en té."-
-"I gossos, que en teníeu?"
Amagant un somriure: 
-"Si, el Negre, encara l’enyoro."-

-"Està fet l’hemograma?"-
-"Si, leucocitosi de 15.000, eosinòfils de 15 per cent."-

Tots sospitàvem el mateix diagnòstic: Dolor sobtat, col·lapse, urticària, eosinofília, origen rural....

-"Traslladeu-la a cirurgia sense perdre un segon."-

Urgències Cirurgia estava a 20 metres. Cirurgians tots ells molt ràpids i experts.

-"No t’espantis. T’operaran i et curaràs."-
-"De veritat m’ho diu?"-
-"I tant que si!"-
-"Que tinc?"-
-"Se t’ha trencat un quist hidatídic que tenies al fetge."-

Mitja hora desprès trec el cap per cirurgia. 
Una infermera: 
-"Si, s’ha confirmat Morera. Encara estaran una bona estona amb la intervenció."-

Més tard, ja pujant l’ascensor junt amb els residents per anar a sopar: 
-"si, si, tots els detalls lligaven."-