divendres, 19 de maig de 2017

L'ACOMODADOR.


La sífilis, si féssim una enquesta, probablement la població del nostra país la consideraria una malaltia del passat, i en cert sentit tindrien una part de raó.
Disposem d'un tractament eficaç, mètodes de prevenció,( malgrat que l'estricta doctrina vaticana no permet l’ús del preservatiu), i mètodes sofisticats de diagnòstic.
No obstant una publicació a “The Lancet”, d’ahir 16 d'abril, concloïa que se'n diagnostiquen 5 milions de nous casos a nivell mundial/any.
Quan vaig començar a trepitjar les Sales d’Hospitalització de Medicina de l’Hospital Clínic i del Servei d’Urgències, al 1962, en vaig veure bastants  casos i de totes les formes clíniques possibles, tot i que la penicil·lina ja feia dies que corria.
No pateixin, no faré un monogràfic d'aquest tema.
1969, ambulatori del carrer Manso, 
Agost, començament de la tarda.
Inicio la consulta. Entra un senyor, alt, d'uns cinquanta i escaig, endreçat, educat, aspecte preocupat.
-"Bona tarda."-
-"Bona tarda."-
-"Assegui's, assegui's."-
-"Com es diu?"- 
( impossible recordar-ho).

-"Fuma?"-
-"Si, “Ideales”-
-"Quants?"-
-"No massa, uns deu al dia."-
-"Quina professió?"-
-"Acomodador."-
-"De cinema?"-
-"Si, si, treballo de tarda al cinema..."-
-"Va mencionar un cinema no massa lluny de l'ambulatori."
-"Va fer la mili?"-
-"Si, si, a Melilla."-
-"Quines malalties ha tingut."-
-"Les normals."-
-"Alguna important."-
-"Ah, si, el fel sobreeixit."-
-"Es va curar?"-
-"Si, si."-
-"Se'n recorda d'alguna més."-
-"Doncs no, no."-
-"I per que ve?"-
-"Doncs perquè d’ençà d'un temps a la feina, quant apaguem els llums, caic. Ho estic arreglant una mica, amb la lot, me n'he tingut que comprar una de més potent( baixant la veu) d'amagatotis del meu " jefe"."-

Jo ja ho havia observat en el seu caminar, en els deu metres que deurien haver-hi de la porta a la cadira. Caminava com aixecant molt els peus, i llançant-los cap endavant.
Tenia el diagnòstic.
-"Havia anat de p...abans de casar-se?"-
-"Si clar, com tothom."-
-"I a la mili?"-
-"Si, clar."-
-"Li havien encomanat mai alguna malaltia?"-
-"No mai."-

Vaig passar a explorar-lo. Reflexes rotulians absent
Llanterna: No contracció de les pupil·les 
Li poso el diapasó als tendons d’Aquil·les.
-"Nota alguna cosa?"-
-"Una mica de fred."-

Dret. Amb els braços estesos i els ulls tancats: el vaig tenir que sostenir,   hagués caigut abans de deu segons. 
Fons d'ull, res de particular.
-"Ja hem acabat."-
-"Com em troba?"-
-"Em sap greu, la seva malaltia es una mala coincidència.  Probablement té una Tabes, Tabes Dorsalis,
 (vostès ja saben que els metges ens agrada dir paraules en llatí).
Això es deu a que té una malaltia crònica que afecta a la medul.la espinal , per on passen els cables que transporten la informació de la posició sobretot del peus i les cames. Pet sort no sembla que li afecti el cervell."-
-"Es pot curar?"-
-"A la fase que està farem tots els possibles per aturar-ho."-
-"I de que em ve?"-
-"D'una malaltia venèria."-
-"Però, si jo..."-
-"Li va passar desapercebuda. Ara té el que en diem un terciarisme.  Li importaria ingressar un parell de dies al Clínic?"-
-"Per quin motiu?"-
-"Li traurem líquid de l'esquena per analitzar."-
-"Si no hi ha més remei. Hauré de demanar la baixa?"-
-"Depèn, si aconsegueix dissimular..."-
-"No ho se, ja m'he donat varies testarrades....I com ho explico a casa?"-
-"Això és una cosa seva, ara vostè no ho encomana."-
-"Haurem de mirar a la meva senyora?"-
-"Li farem un anàlisi de sang, si és negatiu, no la molestarem més."-

Ironies del destí. La malaltia més incòmoda per un acomodador.
Els acomodadors quasi s’han eradicat.
La sífilis, encara no.


divendres, 12 de maig de 2017

EL MERCAT DE L'ESTRELLA.

Fa unes poques  setmanes, dues morts fulminants per meningitis meningocòccica en dos cuidadors d'un centre de discapacitats, van crear una certa alarma social. 
En els darrers setanta-cinc anys, encara que  la batalla amb els bacteris hagi fet progressos extraordinaris, no s’ha obtingut una victòria total, i potser , paradoxalment, no s'ha obtenir de forma absoluta, ja que en els més recents  descobriments científic, s’ha vist la importància per la nostra salut, del microbioma intestinal, (bacteris de la flora intestinal),i s’està parlant de que en alguns casos, gràcies a un determinat microbioma, podrem arribar a centenaris (no hi confieu).

La noticia del dos casos m'han remuntat a les guàrdies de l’Hospital Valle d’Hebron. 
Dissabte tarda, primera hora, als voltants del 72, arriba una malalta molt greu, quasi en aturada cardíaca. 
Grassa, diria que encara en bon color, la roba estripada amb tisores per infermeria, una acompanyant entre esgarrifada i plorosa, temps per quatre preguntes, braços i pit i abdomen ple de taques violàcies disseminades d'uns dos centímetres amb tendència a confluir.
Corredisses, parada, intents de reanimació, massatge cardíac, electro sense activitat.
-"Adrenalina si us plau!!, amb agulla de punció lumbar, si us plau, guants no cal, prepareu el desfibril·lador, esta morta!!."-

A la primera, agulla perpendicular, a l'esquerre de l’estèrnum, estic travessant el cor, entra sang a la xeringa, adrenalina endins, el ulls mirant el paper de l'electro que es mou com una serp, no hi ha senyal. 
Pala del desfibril·lador a l’esquena , sisplau, un segon intent, va probe m’ho, algú amb fàstic li està fent el boca a boca intercalant un gruix de gasses, i algú altre continua fent massatge.
Aprofito la segona intracardiaca i n'extrec uns 10 cc de sang.
-"A bacteriologia, si un plau."-

Han passat 20' i abandonem. 
L'acompanyant, mig ocultada l'escena per una cortina de plàstic, color crema, xiscla i plora. 
El Gatopardo de Visconti comença així, amb una línia recta. 
Tots vivim fins la línia recte, electrocardiograma pla.
Calmem a l'acompanyant, amb prou feines.



-"I vostè, és familiar?"-
-"No, no, soc una dependenta."-
-"Una dependenta?"-
-"Si, - mig plorant -, del Mercat de l'Estrella."-
-"Com ha sigut?"-
-"Aquesta senyora estava comprant, i a mitja compra, ha dit:
Uy que no me encuentro bien, que me mareo! 
L'hem estirada al terra. Un taxi, por favor que me voy a desmayar.
Entre unes tres o quatre persones l'hem entrat al taxi, arrossegant-la, amb les cames ja sense força. Jo davant amb el mocador fora la finestreta i el taxi, tocant la botzina. 
Haurem tardat uns deu minuts."-

Fer de metge, amb el cadàver, serveix de poc.
-"Deu haver estat un Waterhouse –Friderichsen"-, dic jo.
-"Mai no n’he vist un cas tan ràpid"-, diu un col·lega.
-"Jo tampoc"-, un altre.

Del cultiu, a la nit ja en teníem el resultat.
Confirmat, és un Meningococ, múltiples colònies.

Efectivament una sèpsia meningocòccica, ultragressiva, una Síndrome de Waterhouse -Friderichsen.
Ara no en diríem així. L’intent de reanimació seria més coordinat, potser ja no faríem una injecció intracardíaca, la tira de paper seria una corba en un monitor, però la malalta segurament també s’hagués mort.
30 minuts en total, des del mercat de l'Estrella, tot massa ràpid. 
Vaig calcular mentalment el temps del trasllat, jo vivia al carrer Ventalló, a 200 m dels Mercat de l’Estrella.

I ara tampoc en diríem Waterhouse- Friderichsen.
I això que el nom no sona malament, podria ser el  nom d'un pintor romàntic o d'una multinacional.

divendres, 5 de maig de 2017

LEMIÈRRE.

Fa un parell de setmanes, estàvem dinant, dinar nostàlgic, em nego a dir-ne crepuscular i tenia al meu costat un ex company no solament de carrera, sinó també de sala de l’Hospital Clínic.
Jo l'havia seguit poc durant aquests any i comprovo per la conversa que durant aquests anys s’ha  dedicat amb entrega a la professió, i que conserva un bon olfacte clínic.
Va explicar-me  d'un diagnòstic recent d’apendicitis que havia fet per mòbil i de les possibilitats d’una bona historia clínica. 
Això em va fer recordar d'un cas, donat que estem a un anecdotari, d'una anècdota.
Can Ruti. Despatx, repassant documents. La Sandra, la meva secretària,  em truca pel telèfon interior:
-"Hola, el Sr. F.... del Lab. X. Sembla que és urgent."-

Me'l vaig imaginar immediatament, baixet, prim, educat, presumit, bona persona però que sempre em deia el nom malament, cosa que em molestava, però mai havia gosat dir-li.
-"Passi-me'l."-
-"Hola, Josep Maria, estic molt espantat, m'estic morint."-
-"Com pot ser?. Fa poc et vaig veure i tenies bon aspecte."-
-"Si, però estic ingressat a l'hospital X, i m'han dit que tinc metàstasi pulmonars múltiples."-
-"D'on?"-
-"No ho saben. Ah, i tinc molta febre."-
-"Molta febre? "- 
(vaig tenir una inspiració).


-"Has tingut angines recentment?"-
-"Si, molt fortes, fa tres setmanes."-
-"Vas prendre antibiòtics?"-
-"Si, vaig prendre X durant una setmana."-
-"Et feia mal el coll al girar-lo?"-
-"Si, si."-
-"Se't va inflar el coll per fora?"-
-"Si, una mica, sobretot el costat dret."-
-"Ah, doncs amb una mica de sort, no et moriràs.".
-"Que penses que tinc?"-
-"Un Lemierre amb múltiples èmbols sèptics."-
-"Que haig de fer?"-
-"Qui et porta?"-
-"El Dr. B."-
-"Doncs dona-li pistes, ara mateix."-

Al cap d'unes tres o quatre setmanes em va venir a saludar.
Ens donem la ma, ell somrient, arrufant el seu bigotet ros.
-"Gracies Josep Maria (altra vegada!), tenies raó."-
-"Els hi vaig insinuar i de seguida es va posar en marxa el tractament adequat. Josep Maria, Com ho vas saber?"-
-"Jo sempre actuo com un advocat defensor. Nego que algú sigui l’assassí, ni que l'hagin enxampat amb l'arma a la mà. Ah, i a més a més, no m'agradava que et morissis."-
-"Oh, doncs sort vaig tenir de tu!"-
-"No, els metges que et portaven són bons i t'haguessin fet també el diagnòstic."-
-"Si, però tu..."-
-"Quedem per dinar i ho celebrem."-

La Síndrome de Lemièrre és actualment rara, (un amic, molt bon infectòleg d'un gran hospital diu que en sol veure una per any), però abans havia sigut una causa de mortalitat sobretot en nens, fins que va arribar la Penicil·lina.
El mecanisme de la síndrome es produeix per flebitis de la vena jugular, per proximitat amb les amígdales, i producció d’èmbols pulmonars sèptics que van als pulmons. 


Casualment, la Síndrome de Lemièrre està a la primera pàgina d'una web Pneumowiki que vàrem inaugurar fa uns set anys, amb App inclosa conjuntament amb el Dr Juan Roldan. http://es.pneumowiki.org/mediawiki/index.php/P%C3%A1gina_principal 
Aleshores era la segona a la xarxa de webs d’especialitats mèdiques. Actualment n'hi han centenars! Tot i que a la nostre pàgina haguem tingut  menys col·laboradors dels desitjables, i que no es renova com caldria, ja hem arribat al milió de visites.

Lemierre, per telèfon!!!!
Que no se n’assabentin les autoritats sanitàries, aviat acabarien les llistes d'espera...

dissabte, 29 d’abril de 2017

JOCS PROHIBITS.

El títol està agafat d'una pel·lícula entendridora i trista de René Clément, “Jeux Interdits”, que va obtenir el Lleo d'Or a Venècia  al 52, i que com es diu ara, s'hauria de “revisitar”, i obligadament.
Haig de confessar que la memòria m'estava traint per què em pensava que es basava en una petita novel·la de Jean Cocteau, i no és així, em confonia amb “Enfants Terribles”, també protagonitzada per nens, de la que n'havia llegit la versió catalana un estiu a pagès, als meus 13 anys, i de la pel que sembla només en recordo de les magnifiques cobertes  color carabassa brillant d'Edicions Proa.
Ja no m’allargaré més en aquesta divagació sobre el títol, més que en mencionar que la música simple i contagiosa  del film de Renè Clément està interpretada per Narciso Yepes, i  composta pel compositor català, Ferran Sor i que no sé per quin motiu s'escamoteja.
Dir que “Enfants Terribles” de Cocteau,  també va tenir el seu film, d' Henri Melville. Tot cineclub, carrer Mercaders, quant era jove.

La anècdota  té en comú amb les obres que he mencionat, que els protagonistes del meu “post” eren nens, els joc eren prohibits i que estaven niuant  una tragèdia.
1974, sala de medicina, planta segona, a la Vall d’Hebron, un noi de 15 anys, ascites, petit basament pleural. 
Per laparotomia, el primer cas que n’hagi vist, n'he vist pocs, es va diagnosticar d’un mesotelioma del peritoneu.
És una malaltia neoplàsica, molt maligna d'origen en el peritoneu, la capa de “cel·lofana” que embolica els budells i les vísceres abdominals. 
És molt rar, potser menys 1 per milió d'habitants i any,  amb tendència a disminuir des de la prohibició de l'amiant.
Com s'havia exposat a l'amiant?
I com és que tant jove.?
No va ser fàcil esbrinar-ho.
De molt petits, dels 4 als 7 anys, els nens d'una classe d'un col·legi de l’extraradi, havien descobert  que a un descampat hi havien una pila de sacs. 
Era una superfície flonja, i si es despullaven i es rebolcaven, la fibra de l'amiant els produïa una mena de frisança o picor agradable, i s’hi estaven hores, jugant, fent tombarelles, barallant-se, i així cada dia. 
Que el mesotelioma fos peritoneal i no pleural, com son els més comuns en els treballadors, estava probablement relacionat amb el joc infantil. Mai ho sabrem, però quasi segur.
La malaltia era, de fet encara és, indeturable i els jocs prohibits acabaren en tragèdia.
Una altra vegada, “Eren els sacs”.

Escolteu per YouTube a Yepes, es com un conjunt de cercles que no es clou i quan es clou et sap greu que no sigui infinit. Ferran Soro i Montané, (1978-1839) no va ser profeta a la seva terra i descansa al Cementiri de Montmartre. 
Li han dit el Beethoven de la guitarra.