dimarts, 30 d’abril de 2019

ARANYES.

Acabo de rebre d’uns amics que estan passant la Setmana Santa a Donostia, una foto de l’impressionant aranya de Louise Bourgeois, feta a l’any 1999 amb bronze, marbre i acer inoxidable. 
A mi m’havia impressionat molt la primera vegada que la vaig veure, com escultura moderna, un aràcnid de 9 m. d’alçada, la més gran del mon. 
Ningú diria que la titula “Maman”, mare, i és un homenatge a la seva mare que al segle XIX va ser teixidora.

Les aranyes, al contrari que altres insectes no transmeten malalties, ara be, les seves picades produeixen reaccions locals o generalitzades que poden ser poc o molt severes.

A països de l’altra hemisferi, com per exemple Xile, Perú...., existeix  l’anomenada aranya del “Racó”, que sol amagar-se en esquerdes i racons de difícil accés, d'aquí el seu nom. La seva mossegada és greu, provocant a la zona d’inoculació del verí una reacció inflamatòria important, que tant pot curar-se en 3 o 4 dies com evolucionar i fer un shock anafilàctic amb un elevat percentatge de mortalitat.

Una de les més conegudes és la Vídua Negra, pròpia d’Estats Units i Mèxic.  Es distingeix principalment pel color negre i vermell de la femella i pel fet que aquesta es menja el mascle després de la còpula. El verí de la femella és particularment danyí pels humans (les aranyes mascles gairebé mai mosseguen humans). 

L’aracnofòbia és una de les fòbies més comunes i possiblement la fòbia d'animals més estesa. Jo tinc amigues i amics força fòbics. 
En canvi jo no ho soc gens, un niu gegant de color negre que havia al cobert de la masia del meus avis, i que era part del meu paisatge de vacances de la infantesa, em va immunitzar.

Buñuel, el vaig recordar quan fa poc a la TV van sortir els timbalers a la processó de Calanda, tenia una fòbia intensa i irracional  a les aranyes, que encomanava a família i a amics com per exemple a Max Aub. Sovint en els seus films hi havia alguna referència, com ara a “Viridiana”, “El Fantasma de la Libertad”...

Buñuel patia una malaltia hepàtica crònica i segur que desconeixia que en aquella època, els clínics per diagnosticar una hepatopatía, el primer que buscàvem a la pell dels pacients era l’existència d’“Spiders”, o lesions cutànies en forma d’aranya!
Anticipacions.


dimarts, 23 d’abril de 2019

BANYES DE CÉRVOL.

Retrato de Francesco Giamberti (entre 1404 y1482 ), arquitecto y músico.
Obra de Piero di Cosimo
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Piero_di_Cosimo_044.jpg

Deuria tenir uns 75 anys. 
De l’Anoia, però ara de gran vivia a Barcelona amb un nebot. 
D’origen de rabassaires de tota la vida, ella va treballar al tèxtil des de ben joveneta, fent mitges i mitjons durant 12 h al dia, a una fàbrica de marca molt coneguda, per a reforçar l’economia familiar de la postguerra, postguerra llarga i profunda al menys a l’Anoia.
D’estudis bàsics, en unes altres circumstancies més favorables hagués pogut dedicar-se a la literatura, i hagués tingut un estil Proust, per la increïble minuciositat de detalls amb que descrivia qualsevol persona o cosa, fins i tots els fets més quotidians. 
Si s’hagués dedicat a la pintura, sens dubte el seu estil hauria estat el “Puntillisme”.
Des de la infància jo era molt amic del seu nebot, i havíem passat moltes estones jugant a pilota a un gran pati de casa seva. Era una casa típica de poble a on vivia amb tota la família.

Passats els anys, un dia el seu nebot em va trucar:
-"Podries venir a veure la tieta?, fa un parell de mesos que es queixa de mal de cap, i ja la coneixes, diu que no és res, que ja li passarà, i no vol consultar al seu metge de l’ambulatori."-

Quant vaig anar visitar-la em diu:
-"Es que no vens mai a veure’m!"-
-"Doncs ja he vingut, ara expliqui’m que li passa."-
-"Tinc mal de cap, però segur que és de la pressió de la sang."-

Saludant-la, ja sabia el diagnòstic. 
A cada costat de la cara, a les temples, se li dibuixaven unes banyes de cérvol. Eren les arteries temporals terriblement inflamades, com mai abans jo havia vist, i en prou feines trobaríem a cap llibre o revista un cas tant brutal com el d’ella.
Tenia una arteritis de la arteria temporal, o malaltia de Horton.
-"I de vista com anem?"-
-"Com sempre, hi veig be sense ulleres."-
-"I mastegar?, mastega be?, sense dolor?"-
-"Si, si."-
-"I de dolor a les cames, com va?"-
-"De dolor com sempre."-
-"No es preocupi, se li curarà el mal de cap. Caldrà un parell de dies d’ingrés a l’hospital, i li tindran que fer una biòpsia, un mica més amunt de les orelles, a les temples."-

La biòpsia va ser diagnòstica, tenia una arteritis de llibre, amb “necrosi fibrinoide” de la paret arterial.
Es va curar amb corticoides durant 1 any.
El seu enraonar va continuar sent igual o encara més “puntillista” que abans. 
Podia invertir més 30 minuts per explicar amb mil matisos i detalls la conversa que havia tingut amb la caixera del Super, a on sovint comprava la fruita i la verdura.

Va viure fins el 97 anys.
Sense banyes de cérvol.

dimecres, 17 d’abril de 2019

LA SENYORA D.

Em vaig fixar amb ella abans de que entres el despatx. Estava llegint, molt concentrada.
-"Passi, passi. No l’he vista mai abans, veritat?"-
-"No, no. És la primera vegada que vinc, m’envia el Dr. B."-

80 anys, uns 1.45 m, amb una cifoescoliosi evolucionada que la fa més menuda, una mica de tremolor, mans allargassades i lleument deformades que son el centre de la seva expressió. 
Veu i enraonar pausat, sempre amb paraules exactes i construcció gramatical impecable.
-"Quin llibre llegia?"-
-"Llegia un que ha sortit fa poc, “La utilitat de l’inútil. Manifest”. de Nuccio Ordine."-
-"És assaig?"-
-"Si, si. Vaig ser mestra i llegeixo tot el que puc. Crec que això em manté el cap clar."-
-"Quants anys te?"-
-"N’he fet 80 fa poc."-
-"Havia fumat?"-
-"Ja fa molts anys."-
-"Te fills?"-
-"Dues filles."-
-"Pren medicaments?"-
-"De tot. Tinc una Artritis Reumatoide, Asma Bronquial, la deformació a l’esquena i de fa poc Anèmia, diuen que per falta de ferro i ah! i també tinc Arritmia."-
-"Viu sola?"-
-"Si, si, i tant, puc fer-ho tot jo sola, i les filles viuen a prop, aquí al barri."-
-"I a més de llegir amb que es distreu?"-
-"També tinc un altre gran passió, cada setmana vaig al teatre. Ha vist “Prendre partit” amb el Josep Maria Pou?"-
-"Si, si, l’he vista, em va agradar força, i el Pou està brillant. És el millor que estan fent ara."-

Des d’aleshores, quasi sempre parlem de teatre. Te un gust refinat i cultivat.
En una de les visites:
-"La darrera que he vist, vaig anar amb una amiga, i no li recomanaré, era massa moderna per a vostè."-

Em va sorprendre bastant aquesta afirmació, però no vaig voler aprofundir...
Les filles, de tant en tant l’acompanyen a la visita. Es preocupen molt per ella i la cuiden amb afecte, però respecten la seva independència.
Amb aquests tres anys ha ingressat tres vegades, ingressos curts.
-"L’anèmia m’està millorant. Des de que m’han canviat el Sintrom, em sento amb més llibertat. Però no podem fer res per aquest l’ofec?"-
-"Si no fos per la seva columna li podria posar més corticoides..."-
-"Llàstima ara, estiu, ja no fan tant teatre."-
-"Si s’afanya encara pot veure “Immortal” amb el Bruno Oro"-
-"Vol dir?"-
-"Si, vam anar l’altre dia amb la meva dona i vam riure força."-

Pateixo per ella, ja és gran, però d’altre banda l’admiro per la seva gran sensibilitat, i la seva energia, i de com gaudeix de la literatura i del teatre, i com això la fa feliç.
Te un cognom que faria pensar que és creient. Però no li preguntaré.

dimecres, 10 d’abril de 2019

NERÒ.


Avui he visitat  un noi, 31 anys, la mare estava molt preocupada quan em va demanar la visita per telèfon. 
Res important, les mares, i també els pares, tendim a patir massa pels fills.

-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Professió?"-
-"Investigador."-
-"Detectiu?"-
-"No, que va, treballo en regeneració de teixits amb cèl·lules mare."-
-"Molt interessant, probablement serà el futur de la Medicina. Quin problema tens?"-
-"Doncs tos, molta tos des de fa dues setmanes, no em deixa concentrar en res."-
-"Més de nit?"-
-"No, al llevar-me."-
-"Has tingut xiulets?"-
-"No."-

Li fem una Rx de tòrax i una espirometria. Tot normal.

-"Mira, sempre quedo molt malament en casos com el teu, normalment no tenen importància, però pot durar uns quants dies i realment la tos sempre és molt empipadora. Com que no tusses de nit et donaré codeïna per prendre només puntualment. Si per exemple has d’anar al teatre, a un concert, o has de fer una presentació, o fins i tot si  has de llegir la tesi..."-
-"Uf, per la tesi encara em falta molt. Per cert, havia estat al Clínic vostè?"-
-"Si, però al segle passat."-
-"Jo també. Vaig esta investigant sobre càncer. Però hi havia un clima massa competitiu per mi."-
-"No m’estranya, en general això passa a la majoria d’institucions de prestigi, no sempre és fàcil trobar l’equilibri imprescindible per sobreviure amb tranquil·litat."-
-"Totalment d’acord."-

He fet flash-back. 
No sé per què m’ha vingut a la memòria un ex-professor meu del Clínic, al qual jo li havia posat l’àlies de Neró. Jo d’estudiant reconec que era molt crític i burleta amb tot el professorat. 
El sobrenom de Neró era perquè em recordava a l’actor Peter Ustinov, un dels protagonistes de Quo Vadis, que feia el paper del pervers i sanguinari Neró.
Tornant al professor, era molt competent i havia escrit un llibre i una revisió pionera de gran utilitat i interès.
Culte, tenia un cert aire aristocràtic, de tracte afable i cerimoniós.

Vaig visitar-li el pare un parell de vegades.
Un dia em ve amb un paquet molt ben embolicat.
-"Hola, Morera, és un petit regal, un llibre, has estat molt atent amb el meu pare."-
-"Per favor, no calia..."-
I aleshores el cor se’m va posar a 150. 
Seria Quo Vadis de l’autor Henryk Sienkiewicz?
Algú li hauria xivat que jo li deia Neró?
Es tractava d’una petita venjança?

Amb mans tremoloses i cara pálida vaig obrir el paquet, era una versió castellana de l’Alcorà!!.
No vaig poder-ho evitar:
-" l’Alcorà?"-
-"Si, un llibre fonamental, com la Bíblia."-

D’això fa gairebé 50 anys. 
Neró, Mahoma...una broma o un excés d’erudició?

dilluns, 1 d’abril de 2019

ADEU.

Home de 79 anys, gairebé vuitanta, a la seva cara encara es podia trobar la bellesa de la seva joventut.
Era descendent d’una potent família catalana dedicada a una industria molt típica d’aquí, dels anys 60, i que malauradament el temps havia anat empobrint fins la practica ruïna de l’empresa. 
A ell li havia quedat l’orgull d’haver-ne pertangut, i aquest sentiment no el va abandonar mai.
Tenia coneixements de dret, no se si havia acabat els estudis.

Havia tastat la “dolce vita” de la Costa Brava del finals dels cinquanta i Hollywood l’havia fitxat com a actor secundari i també com a extra en escenes de pel·lícules, a on el mar posava en dificultat als protagonistes.

L’aigua i la sorra eren les seves condecoracions de la vida.
Podia explicar-te anècdotes viscudes per ell personalment, amb artistes molt i molt famosos d’aquells anys. Perfectament hagués pogut escriure un llibre.

Als seixanta anys estava ja molt malalt d’emfisema, els cigarretes fumats durant la seva vida li havien passat una cruel factura.

Ell, havia combatut la malaltia amb una tenacitat, perseverança i tossuderia envejables. Els seus secrets eren fer natació a la platja, ara la del Maresme, i sobre tot practicar ioga, tècnica on s’havia fet un gran expert, i n’era tot un mestre.
També el motivava ajudar als amics i coneguts a l’hora de reclamar a l’administració ajudes o compensacions econòmiques, en aquells casos més necessitats.
Alt, erecte, molt musculat, ulls i cabell clars, faccions grecoromanes, accent empordanès típic, valent, tirant a arrogant, en absolut passava desapercebut.
Ara ja ex-pacient meu, manteníem relació telefònica per WhatsApp.
Els seus missatges eren d’una amplia gamma de temes, a on predominaven els missatges independentistes, els reivindicatius i els d’auto ajuda.
Les seves ganes de viure eren indescriptibles, brutals, admirables.
Jo, com si jo fos un “voyeur” tafaner, he tingut l’oportunitat de seguir-lo en les seves últimes aportacions que feia a les xarxes, com si llegís la bitàcola del seu darrer viatge, on ell plasmava el patiment, les ganes de viure i per suposat la desesperació d’anar claudicant davant la vida, sense poder posar el fre.

Ahir el seu fill en el xat va escriure:
-"Aquesta nit el meu pare s’ha mort."-