ADEU.
Home de 79 anys, gairebé vuitanta, a la seva cara encara es podia trobar la bellesa de la seva joventut.
Era descendent d’una potent família catalana dedicada a una industria molt típica d’aquí, dels anys 60, i que malauradament el temps havia anat empobrint fins la practica ruïna de l’empresa.
A ell li havia quedat l’orgull d’haver-ne pertangut, i aquest sentiment no el va abandonar mai.
Tenia coneixements de dret, no se si havia acabat els estudis.
Havia tastat la “dolce vita” de la Costa Brava del finals dels cinquanta i Hollywood l’havia fitxat com a actor secundari i també com a extra en escenes de pel·lícules, a on el mar posava en dificultat als protagonistes.
L’aigua i la sorra eren les seves condecoracions de la vida.
Podia explicar-te anècdotes viscudes per ell personalment, amb artistes molt i molt famosos d’aquells anys. Perfectament hagués pogut escriure un llibre.
Als seixanta anys estava ja molt malalt d’emfisema, els cigarretes fumats durant la seva vida li havien passat una cruel factura.
Ell, havia combatut la malaltia amb una tenacitat, perseverança i tossuderia envejables. Els seus secrets eren fer natació a la platja, ara la del Maresme, i sobre tot practicar ioga, tècnica on s’havia fet un gran expert, i n’era tot un mestre.
També el motivava ajudar als amics i coneguts a l’hora de reclamar a l’administració ajudes o compensacions econòmiques, en aquells casos més necessitats.
Alt, erecte, molt musculat, ulls i cabell clars, faccions grecoromanes, accent empordanès típic, valent, tirant a arrogant, en absolut passava desapercebut.
Ara ja ex-pacient meu, manteníem relació telefònica per WhatsApp.
Els seus missatges eren d’una amplia gamma de temes, a on predominaven els missatges independentistes, els reivindicatius i els d’auto ajuda.
Les seves ganes de viure eren indescriptibles, brutals, admirables.
Jo, com si jo fos un “voyeur” tafaner, he tingut l’oportunitat de seguir-lo en les seves últimes aportacions que feia a les xarxes, com si llegís la bitàcola del seu darrer viatge, on ell plasmava el patiment, les ganes de viure i per suposat la desesperació d’anar claudicant davant la vida, sense poder posar el fre.
Ahir el seu fill en el xat va escriure:
-"Aquesta nit el meu pare s’ha mort."-
Era descendent d’una potent família catalana dedicada a una industria molt típica d’aquí, dels anys 60, i que malauradament el temps havia anat empobrint fins la practica ruïna de l’empresa.
A ell li havia quedat l’orgull d’haver-ne pertangut, i aquest sentiment no el va abandonar mai.
Tenia coneixements de dret, no se si havia acabat els estudis.
Havia tastat la “dolce vita” de la Costa Brava del finals dels cinquanta i Hollywood l’havia fitxat com a actor secundari i també com a extra en escenes de pel·lícules, a on el mar posava en dificultat als protagonistes.
L’aigua i la sorra eren les seves condecoracions de la vida.
Podia explicar-te anècdotes viscudes per ell personalment, amb artistes molt i molt famosos d’aquells anys. Perfectament hagués pogut escriure un llibre.
Als seixanta anys estava ja molt malalt d’emfisema, els cigarretes fumats durant la seva vida li havien passat una cruel factura.
Ell, havia combatut la malaltia amb una tenacitat, perseverança i tossuderia envejables. Els seus secrets eren fer natació a la platja, ara la del Maresme, i sobre tot practicar ioga, tècnica on s’havia fet un gran expert, i n’era tot un mestre.
També el motivava ajudar als amics i coneguts a l’hora de reclamar a l’administració ajudes o compensacions econòmiques, en aquells casos més necessitats.
Alt, erecte, molt musculat, ulls i cabell clars, faccions grecoromanes, accent empordanès típic, valent, tirant a arrogant, en absolut passava desapercebut.
Ara ja ex-pacient meu, manteníem relació telefònica per WhatsApp.
Els seus missatges eren d’una amplia gamma de temes, a on predominaven els missatges independentistes, els reivindicatius i els d’auto ajuda.
Les seves ganes de viure eren indescriptibles, brutals, admirables.
Jo, com si jo fos un “voyeur” tafaner, he tingut l’oportunitat de seguir-lo en les seves últimes aportacions que feia a les xarxes, com si llegís la bitàcola del seu darrer viatge, on ell plasmava el patiment, les ganes de viure i per suposat la desesperació d’anar claudicant davant la vida, sense poder posar el fre.
Ahir el seu fill en el xat va escriure:
-"Aquesta nit el meu pare s’ha mort."-
Hermosa profesión la del cuidado humano, compartimos dolores y alegrías, enseñamos y aprendemos. ¡Es difícil decirle adios!
ResponElimina