dilluns, 27 de novembre de 2017

UD. SI QUE SABE.

Divendres passat, fa una setmana, vàrem organitzar conjuntament amb el Dr Malet Casajuana una reunió científica a Col·legi de Metges de Barcelona.
Jo hi explicava la Síndrome de Disfunció de cordes vocals, tema que s’aborda poc freqüentment. Se l’ha anomenat també el “Síndrome de Munchausen Respiratori”, “Malaltia del Moviment Paradoxal de les cordes vocals” i altres.
Quan una malaltia te massa noms, massa epònims, és que encara planteja moltes incògnites.
Però es com les “meigas”, haberlas haylas.

El meu amic el Dr Daniel Rodenstein al 1984 a l'Hospital de Sant Luc de la Universitat de Lovaina va estudiar molt exhaustivament el cas d’una dona obesa que patia aquesta síndrome, i posteriorment el va publicar, sent una de les primeres publicacions mundials sobre aquest tema.
El cas es va  interpretar com de "Conversió", terme que provenia de Freud, per designar malalties orgàniques derivades de conflictes psicològics.
Actualment sabem més coses de la malaltia, per exemple que el 10% dels pacients diagnosticats d’asma crònic de difícil tractament, en realitat pateixen de disfunció de cordes i no d’asma, i que en un 30% d’asmes crònics, coincideixen les dues patologies.
Disfunció de cordes vocal significa que quan inspires, en lloc d’obrir-se les cordes, es tanquen.
Deixem-ho...
Les meves anècdotes fugen de les exposicions massa tècniques.

Tot plegat vaig evocar una pacient de començaments dels setanta, l'Emilia, alegre, entranyable, de la Barceloneta, molt obesa, sempre amb olor a una colònia forta per a dissimular l'olor de suor.
L'Emilia, era molt coneguda de tots els metges del Departament de Medicina del Valle Hebron per les innombrables vegades que ingressava. 
Absolutament depenent de tots els fàrmacs. 
Molt probablement es tractava d’un cas mixt d'asma i disfunció de cordes, però aleshores no coneixíem l’entitat.
Fins i tot va arribar a anar, amb molta fe, a Lourdes. 
En sap greu confessar que jo li feia alguna broma “cruel”, de forma amistosa, ja que hi havia una relació molt cordial:
-"Emilia, i que has anat a fer-hi a Lourdes? Els deus haver buidat la piscina miraculosa quant t'hi has ficat..."-

En un dels ingressos la duia un col·lega amb "aficions psiquiàtriques".
Un dia, sortint de passar visita de les meves sales, veig passar pel meu costat un zelador que duia l’Emilia en una llitera. 
Se la veia cianòtica, respiració dificultosa.
Li vaig preguntar preocupat: 
-"Emilia que et passa?"-

No em va poder contestar
Em vaig adreçar al zelador:
-"Dónde la lleva?"-
-"La llevo a consultas externes para hacer la terapia."-
-"¿Quién lo ha ordenado?"-
-"El Dr. A..."-
-"¿Y para qué?"-
-"Le hace una sesiones de hipnosis."-
-"Súbala corriendo a intensivos, que yo tambien los acompañaré."-
-"Ya, pero me han ordenado que vaya a hacer la terapia..."-
-"Ni teràpia ni h... venga, vamos corriendo a UCI."-

El cap de dues hores l'Emilia es va morir d'una aturada respiratòria!!
Durant al menys 3 o 4 setmanes el zelador anava repetint com un lloro, la següent cantarella:
-"Dr Morera, usted si que sabe, Dr Morera, usted si que sabe..."-

La frase “usted si que sabe” venia d’un anunci de la TV, molt popular a l’època, on es veia una famosa model rossa, cavalcant un cavall blanc per una platja, i una veu en off dient: "Terry me va. Usted sí que sabe".

Que se sàpiga, la medicina sempre ha estat una pintura de clars obscurs. Ara també se sap que alguns pacients amb disfunció de cordes vocals, havien sofert abús sexual, a la infància, i en molts casos dintre la llar familiar.
A medicina també és tabú, no es pregunta mai.

dissabte, 18 de novembre de 2017

RETORN AL PASSAT.

El 2 d'octubre vaig rebre un “guasap” d'un amic meu, pneumòleg excel·lent, amb diverses fotos d’un nebot seu, amb uns brutals hematomes a cuixes, glutis i esquena.
Les fotos eren terriblement explicites.
-"Son del meu nebot de Tarragona, d'ahir, d'una càrrega a un col·legi electoral."-

Li vaig contestar amb un “guasap” de recolzament.
No em sorprenia. Tot això ho havíem vist el dia anterior per TV3.
Aquest noi no arriba als 18 anys.
No he tingut ocasió de parlar amb el meu amic, però ser que varen penjar les imatges a les xarxes.

Deuria ser els començaments dels anys 70, jo era metge adjunt del Servei de Medicina a la “Residencia Francisco Franco”, i 2 ó 3  tardes a la setmana ho complementava  amb una plaça guanyada per oposició, de metge d’Ajuntament de Barcelona, fent guàrdies de dues hores a diferents dispensaris. Era una tasca poc engrescadora, inclús poc adequada pels meus coneixements.
Dispensari de la Plaça d'Espanya, a la banda muntanya del final del Paral·lel.
No massa més de les sis de la tarda.
Enrenou de gent entrant. Una parella de policies nacionals, aleshores "grisos" escortant a un noiet d’uns 16 anys. Respectuosos.
-"Buenas tardes, venimos a que certifique las lesiones del muchacho."-

Vaig fer passar-lo al despatx i estirar-lo a una llitera, tot molt sòrdid
-"Que t'ha passat?"-

-"Sense plorar, aguantant, quasi mossegant-se els llavis: 
Fa una setmana vaig anar a una manifestació de Comissions Obreres, a Cornellà. Jo visc a Cornellà. 
Un guàrdia civil em va detenir i em va agafar el DNI i em va dir que em passés per la caserna  avui a la tarda per fitxar-me. 
He anat sol, no temia res d'especial. Quant he arribat, sense dir-me res, m'han estirat a terra, boca terrosa, tres o quatre, m’han baixat els pantalons i pujat la camisa, i amb cables d'electricitat, amb fúria, m’han fuetejat. 
Han sigut només 5 minuts, quasi ni me n'he sentit. Ara si que em fot mal.  
Ha sigut una venjança, el meu germà es un líder de Comissions Obreres, molt valent, no el poden veure."-

Vaig prendre-li la tensió arterial. 100/65 mm Hg. No estava anèmic.
-"Sobretot, a les properes hores beu molta aigua. Segurament pixaràs fosc o inclús sang. Si orines poc o no orines, o si et trobes pitjor que ara, has d'ingressar urgentment a l’hospital."-

Tenia un hematoma extens, profund, enorme, al menys un centenar de fuetades, ben arrenglerades, amb una geometria perfecte. Bons professionals.
Al sortir:
-"¿Hará parte médico?"-
-"Si, claro."-
-"¿Pronóstico?"-
-"Pronóstico reservado, ya que tiene peligro de insuficiencia renal aguda. Espero que no."-

(sabia que posant reservado es comunicava al jutge)
-"¿Qué hacemos?"-
-"Lo acompañan inmediatamente a casa con sus padres. Ni se les ocurra retenerlo"-

Es varen quadrar. No se perquè.

Als anys 70, els hematomes eren més grans, però no es negaven com s'ha fet ara, ni es deia que els metges ens inventàvem les lesions, com s’ha dit ara.

Aleshores Comissions Obreres sabien quins horitzons volien. Actualment  estan confosos per antics líders que cobren als Consells d’Administració d’ENDESA i d’altres grans empreses.

“Retorn al Passat”, és un film americà, cinema negre, del 47, de Jacques Tourneur, de culte als antics “Cahiers du Cinéma”. Tenia intenció de tornar-la a veure. 

El que no volia de cap manera, és haver de veure aquest altre “Retorn al Passat”.


dissabte, 11 de novembre de 2017

PODEMOS.

Ha estat un dels pacients que he seguit durant més anys.
El vaig visitar per primera vegada, fa uns 35 anys, perquè un col·lega meu me'l va remetre per una segona opinió, per si calia fer una biòpsia quirúrgica pulmonar.
Al TAC toràcic s’havia detectat un possible "patró intersticial", però les imatges del TAC d’aquells anys eren de poca definició i tant els radiòlegs com els pneumòlegs no havíem tingut temps d’adquirir prou experiència.

El Sr. Ph. uns 55 anys, aleshores potent empresari català, anys després l’empresa va ser fusionada o comprada per una multinacional.
Molt educat, elegant, ja canós, caminar i postura sempre recte, hagués pogut passar per un empresari de New-York. 
No queia mai en el parany de enraonar català, tot i parlar-lo. 
Afegia sempre alguna "muletilla" al final de les frases que crec que era una manifestació subtil de la malaltia de La Tourette. 
Com empresari, era exemplar, treballant sempre colze a colze al costat dels seus obrers.
Des del primer dia va venir a la consulta acompanyat  de la seva esposa, uns 15 anys més jove, elegant i discreta.
La historia clínica era molt explicita. Mai cap malalt no m'ha portat una gràfica de temperatura tan detallada, de més de dos anys d’evolució, amb diversos fulls de doble pagina quadriculada, 
on s'hi veien fàcilment múltiples episodis de febre alta d'una setmana, i que eren una demostració de que la seva malaltia era en part infecciosa i que a la vegada mostrava el  caràcter obsessiu del pacient.
Als 20 anys, amb una enginyeria acabada, s'havia incorporat a l'empresa familiar que després va heretar. Sempre embrutant al final del dia el seu "mono de feina" com qualsevol dels seus obrers.
Als 25 anys va començar a tenir secreció nasal purulenta, que es va etiquetar de sinusitis crònica. 
Als 35 anys va aparèixer tos i expectoració abundant. 
Als 45  li van fer una espirometria a la Clínica Universitària de Pamplona, amb el resultat d’obstrucció bronquial.
Quan va venir a veurem, als 55, vaig orientar el pacient com unes bronquièctasis bilaterals i al cultiu d’esput li va sortir que tenia pseudomona.
Vaig comunicar-li que no era necessari fer cap biòpsia pulmonar per diagnosticar  la seva malaltia, i sobretot que no podia continuar exposant-se a la contaminació de la fabrica com fins aleshores.
Va viatjar a la Clínica Mayo en busca d’una tercera opinió, i allí amb estudis més sofisticats li van confirmar el meu diagnòstic.
En aquells anys van aparèixer al mercat els antibiòtics inhalats i va millorar extraordinàriament, la febre va desaparèixer, l'espirometria va remuntar, superant a la dels començament dels anys setanta. Ni jo m'ho creia...
-"Que, vens a Lourdes?"-, li deia.
-"Si claro, cada 4 meses."-

El temps va anar passant, sempre em van ser fidels.
Fa una mica més de dos anys, em truquen.
-"Hola, soc l'esposa del Sr Ph..."- , (ella si em parlava en català).
-"Doctor, estic molt espantada, el meu marit esta al·lucinant!"-
-"No perdis la calma, ja saps que fa anys li va passar un parell de vegades, coincidint  amb febre alta. Té febre ara?"-
-"Si, si, 39 i mig. Té una grip."-
-"Me'l vols passar.?"-
-"Si, li passo."-

Vaig sentir la seva veu que li deia:
-"...és el Dr. Morera."-
-"Hola, que es lo que pasa?".
-"Nada, que los de Podemos nos están invadiendo y atacando!"-
-"Estás seguro Ph? "-
-"Si, si. Nos cogerán y se quedaran con nuestro dinero y nuestro patrimonio!"-
-"Bueno, tranquilo que tienes mucho patrimonio. Pásame de nuevo a tu esposa."-
-"Hola, mira, no et preocupis, segur que és degut a la febre, fa anys havia tingut un quadro similar. Dóna-li un gram i mig de Paracetamol i si al vespre no li ha passat truca'm."-
-"Val, et trucaré també si esta bé."-

Un parell d'hores després em va trucar.
-"Hola Dr. Morera. Està sense febre i ja s’ha calmat."-

Encara el vaig veure una altre vegada un parell de mesos després.
Ja havia complert els 90, sabíem que estava greu per una malaltia digestiva.
-"Hola Dr Morera. Vengo a que me mires como estoy de oxígeno."-
-"Vas a estar bien, mira estas a 97 %."-
-"Ah, estupendo!"-
I canviant

-"Y que te ocurrió el otro dia con los de Podemos?"-
-"Si, no te rias, se que el otro dia deliraba. Pero estoy seguro que los de Podemos nos incautaran!"-
-"Va, cuídate."-

Si ara visques, ja no patiria per això.
Sembla que els seus estan guanyant.


divendres, 3 de novembre de 2017

ELS COGNOMS.


M'hi fixo. Diuen coses i més ara amb la globalització. 
A vegades, exagerant, dic que es poden fer diagnòstics només amb els cognoms.
Degut a això, i perquè òbviament els policies d’immigració d'Estats Units també s'hi fixen, dur segons quin cognom, com per exemple Escobar, pot ser un problema. 
A un col·lega meu amb aquest cognom, li van obstaculitzar 
una bona estona l’entrada a USA a la duana de l’aeroport, amb el conseqüent ensurt!
De fet, el meu pare m'ho va transmetre quant era petit. Dos cognoms idèntics significaven parentesc o consanguinitat, i per tant,  major probabilitat de patir alguna malaltia de transmissió hereditària.
Tinc que dir que abans d'entrar a la consulta vaig diagnosticar de Microlitiasi Pulmonar a un pacient amb un cognom extremadament inusual.
El motiu va ser que uns anys abans havia tingut un pacient amb el mateix cognom i la mateixa malaltia.
N'hi ha un cognom a les illes Pitiüses d'Eivissa, que especialment si és repetit, es pràcticament diagnòstic d'una malaltia no letal i que jo, alguna vegada a la consulta, he utilitzat per impressionar alguns pacients que m’han arribat a atribuir poders de mag!!!.
Arriba a la consulta una pacient, 40 anys, una mica de tos, però persistent i repetitiva, fumadora. Nascuda a un país llatinoamericà. De cognoms, B, B, típics d'origen basc.
-"¿Tu padre vive?"-
-"No, no, hace años ya murió."-
-"¿De qué?"-
-"Los médicos decian que tenia enfisema."-

Vaig demanar-li una determinació de genotipat d'alpha-1- antitripsina, per confirmar les meves sospites.
Efectivament, era tipus ZZ, una varietat d’emfisema hereditari.
Tot molt tècnic pel lector, però comprensible en el seu context.

Cognoms...