dilluns, 27 de novembre de 2017

UD. SI QUE SABE.

Divendres passat, fa una setmana, vàrem organitzar conjuntament amb el Dr Malet Casajuana una reunió científica a Col·legi de Metges de Barcelona.
Jo hi explicava la Síndrome de Disfunció de cordes vocals, tema que s’aborda poc freqüentment. Se l’ha anomenat també el “Síndrome de Munchausen Respiratori”, “Malaltia del Moviment Paradoxal de les cordes vocals” i altres.
Quan una malaltia te massa noms, massa epònims, és que encara planteja moltes incògnites.
Però es com les “meigas”, haberlas haylas.

El meu amic el Dr Daniel Rodenstein al 1984 a l'Hospital de Sant Luc de la Universitat de Lovaina va estudiar molt exhaustivament el cas d’una dona obesa que patia aquesta síndrome, i posteriorment el va publicar, sent una de les primeres publicacions mundials sobre aquest tema.
El cas es va  interpretar com de "Conversió", terme que provenia de Freud, per designar malalties orgàniques derivades de conflictes psicològics.
Actualment sabem més coses de la malaltia, per exemple que el 10% dels pacients diagnosticats d’asma crònic de difícil tractament, en realitat pateixen de disfunció de cordes i no d’asma, i que en un 30% d’asmes crònics, coincideixen les dues patologies.
Disfunció de cordes vocal significa que quan inspires, en lloc d’obrir-se les cordes, es tanquen.
Deixem-ho...
Les meves anècdotes fugen de les exposicions massa tècniques.

Tot plegat vaig evocar una pacient de començaments dels setanta, l'Emilia, alegre, entranyable, de la Barceloneta, molt obesa, sempre amb olor a una colònia forta per a dissimular l'olor de suor.
L'Emilia, era molt coneguda de tots els metges del Departament de Medicina del Valle Hebron per les innombrables vegades que ingressava. 
Absolutament depenent de tots els fàrmacs. 
Molt probablement es tractava d’un cas mixt d'asma i disfunció de cordes, però aleshores no coneixíem l’entitat.
Fins i tot va arribar a anar, amb molta fe, a Lourdes. 
En sap greu confessar que jo li feia alguna broma “cruel”, de forma amistosa, ja que hi havia una relació molt cordial:
-"Emilia, i que has anat a fer-hi a Lourdes? Els deus haver buidat la piscina miraculosa quant t'hi has ficat..."-

En un dels ingressos la duia un col·lega amb "aficions psiquiàtriques".
Un dia, sortint de passar visita de les meves sales, veig passar pel meu costat un zelador que duia l’Emilia en una llitera. 
Se la veia cianòtica, respiració dificultosa.
Li vaig preguntar preocupat: 
-"Emilia que et passa?"-

No em va poder contestar
Em vaig adreçar al zelador:
-"Dónde la lleva?"-
-"La llevo a consultas externes para hacer la terapia."-
-"¿Quién lo ha ordenado?"-
-"El Dr. A..."-
-"¿Y para qué?"-
-"Le hace una sesiones de hipnosis."-
-"Súbala corriendo a intensivos, que yo tambien los acompañaré."-
-"Ya, pero me han ordenado que vaya a hacer la terapia..."-
-"Ni teràpia ni h... venga, vamos corriendo a UCI."-

El cap de dues hores l'Emilia es va morir d'una aturada respiratòria!!
Durant al menys 3 o 4 setmanes el zelador anava repetint com un lloro, la següent cantarella:
-"Dr Morera, usted si que sabe, Dr Morera, usted si que sabe..."-

La frase “usted si que sabe” venia d’un anunci de la TV, molt popular a l’època, on es veia una famosa model rossa, cavalcant un cavall blanc per una platja, i una veu en off dient: "Terry me va. Usted sí que sabe".

Que se sàpiga, la medicina sempre ha estat una pintura de clars obscurs. Ara també se sap que alguns pacients amb disfunció de cordes vocals, havien sofert abús sexual, a la infància, i en molts casos dintre la llar familiar.
A medicina també és tabú, no es pregunta mai.