dimarts, 28 d’agost de 2018

QUARTANA.


Primavera del 71. Urgències de la Vall d’Hebron. 
Malalt del Carmel. Metal·lúrgic. Amb barba d’una setmana, mal aspecte, abatut, tot i que fort de complexió. L’acompanya la seva dona. 

-"Doctor estem molt preocupats. Cap metge sap el que té."-
-"Que li passa?"-
-"Els matins està bé. Arribant a la tarda li entren unes esgarrifances terribles."-
-"L’hem de tapar al menys amb 4 o 5 mantes. Es posa a suar fins al punt que em fa por de que es deshidrati."-
-"Algun altre símptoma?"-
-"Molt mal de cap, haig de deixar l’habitació a les fosques."-
-"Deu tenir febre?"-
-"Si, clar, ha arribat a més de 41 graus."-
-"I que li doneu?"-
-"Piramidon, però no li fa res."-
-"Després al fer-se clar, la febre se li en va, s’eixoriveix. Seria perfecte si no fos que a l’endemà..."-
-"Que?"-
-"La mateixa pel·lícula. Però és molt curiós. Al tercer dia treva. Sembla que s’hagi curat, com després d’una grip forta, però al quart dia “nuestro gozo en un pozo”, no falla, torna a repetir-se tot, les esgarrifances, el mal de cap.... Ja portem així quatre cicles."-

La dona era espavilada, va utilitzar la paraula cicle. L’havia encertat ella sense saber-ho.
-"Si, per això se’ns està aprimant i fa aquesta fila. Va sense afaitar de dues setmanes."-

La dona ho havia abocat tot. No ens havia deixat ni preguntar.
-"Quants anys tens?"-
-"45 anys."-
-"De que treballes?"-
-"Aquí a un taller, al Carmel."-
-"Que hi fas?"-
-"Fem peces per maquinària."-
-"Soldes?"-
-"Si, si molt de tant en tant."-

Jo mentrestant li feia preguntes, li baixava el pijama per explorar-lo.
-"Li ha picat algun insecte?"-
-"No que sapiguem."-
-"On feu vacances?"-
-"Ui, al Montbau, tenim un fill de 12 anys que volem que tingui estudis."-
-"La mili a on la vas fer?"-
-"A Barcelona, a Capitania. Li arreglava el cotxe a la dona del coronel. En tinc bon record."-
-"Bé, no em dius res de la cicatriu a la panxa."-

La dona va saltar.
-"Ai, perdoni doctor, amb el nervis me n’havia oblidat. Li van treure un tros d’estomac, hi tenia una llaga."-
-"On li van fer?"-
-"Aquí, a l’hospital."-
-"Li van tenir que posar sang? "-
-"Si, quasi mig litre."-

Mentre, li palpava la panxa. Tenia una melsa gran. Que estava anèmic ja ho havia vist abans amb la pal·lidesa de la pell.
-"Teniu algú que us faci vudú?"-
-"Ai doctor, quines bromes fa..."-
-"Si, no en facin cas."-

Jo anava rumiant: això que explica tan bé aquesta dona ja ho he vist abans, és una febre Quartana (2 dies de febre, un de descans i torna al quart). Ho havia vist en un malalt del Clínic, feia uns 3 anys, era un militar destinat a l’Ifni, Àfrica.
Lo del Vudú tenia una base, la malaltia venia de l’Africa, de les terres de la Bruixeria i la Màgia Negra.
Vaig decidir ingressar-lo immediatament.
A l’endemà, just arribar, vaig parlar amb el metge del laboratori dient-li el que cercava, i li vaig demanar que fes un examen en fresc de ”gota grossa”.
Un parell d’hores després em trucava: 
-"Si, es veuen Plasmodiums, com capgrossos en un estanc. On l’ha agafat el Paludisme?"-
-"Després t’ho dic."-

M’ho vaig callar. 
Directe, me’n vaig anar al Servei d’Hematologia. Vaig parlar amb discreció amb el Cap de Servei:
-"Hola, que et porta per aquí?"-
-"Tinc un cas ingressat, sospitós de Paludisme transmès aquí al nostre hospital per transfusió."-
-"Vols dir?, seria el primer cas."-
-"Ja, sempre hi ha un primer. Es fa cribratge del paràsit en els donants?"-
-"No, no està en el protocol."-
-"Teniu algun subsaharià donant?"-
-"Algun comença a haver-hi. "-
-"La data de la transfusió i el nom del pacient te’l dono. Mireu si us queda sang d’aquest lot."-

Al cap d’una estona.
-"No, ja s’ha anat administrant tota la sang d’aquest lot."-
-"Val, haurem d’estar atents. Segur que hi haurà algun cas més."-
-"És probable. Investigarem els donants i els receptors."-

Medicina Interna i Urgències coneixien el cas i estaven alertats.
Van haver-hi mitja dotzena més de casos, i es varen publicar a una revista espanyola el 72. 
A partir d’aquest succés, es varen prendre mesures a tots els Centres, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya.
Malgrat tot, a Espanya del 1993 al 2002 se’n varen detectar 31casos. Alguns ja provenien de donants autòctons que havien viatjat a àrees endèmiques.
Ara tot és diferent, i les malalties a detectar en els donants de sang s’han ampliat molt, la tasca dels Bancs de Sang és molt important i complexa.
A l’Àfrica el Paludisme encara avui dia causa 2 milions de morts a l’any. Una xifra terrible. No obstant, avui dia els viatgers no li tenen por.

El malalt de l’historia va respondre bé al tractament. 
A l’alta, la seva dona em va dir: 
-"Tenia raó doctor, era vudú."-


divendres, 17 d’agost de 2018

AMOR.

De la primera vegada que el vaig veure, deu fer deu anys i escaig. 
Afable, intel·ligent, mínim sobrepès, treballador rural, venia per que s’ofegava fent les tasques que abans podia fer fàcilment. 
Tenia al voltant de seixanta anys.
Amb els tests dels que disposem, fou relativament fàcil el diagnòstic.  Diguem-ne “Pneumònia Intersticial Crònica Usual”, tot i que la terminologia d’aquestes malalties la he vist canviar no menys de 5 vegades.
Li vaig explicar que teníem pocs tractaments a l’abast per la seva malaltia, però que ho provaríem, i que controlaria l’evolució de forma minuciosa.  Ho va entendre i ho va acceptar, una mica amb la fatalitat dels pagesos que han vist com uns pedregada els fon la collita i els fa perdre la feina i els diners.
Que hi farem...
Vaig continuar-li fent controls fins que un terrabastall a la seva salut, ja previst, el va obligar a un ingrés hospitalari també programat. 
Durant uns mesos vaig anar tenint noticies puntuals d’ell, algunes telefonades, missatges a la secretària....
Al cap de sis mesos va venir, acompanyat del seu fill. 
Estaven molt agraïts pels meus contactes i consells durant l’ingrés, i ara s’estava remuntant.
Em duien un regal. Me’l varen entregar amb molta il·lusió. Parlaven els dos alhora, era un I-Pad. Una de les cobertes era metal·litzada, i estava gravat el meu nom.
Jo estava satisfet, ells també, va ser el meu primer I-Pad.

El vaig veure durant aquests anys  per problemes concrets, una lesió fúngica a una cama i alguna febrada de menys de 24 h. El control estricte el duien al seu  l’hospital de referència. 
Durant els darrers quatre anys, un silenci, que sabia que tenia un significat menys optimista.
Un dia em va arribar un guasap d’ell:
-"Qualsevol tarda que baixi a Barcelona el passo a saludar."-

Fa unes setmanes, consulta plena, la Mònica em diu:
-"Ha vingut un pacient que està al passadís, i ha dit que no venia a visitar-se, que només vol saludar-lo."-
-"Val, ara el faig passar."-

Vaig sortir al passadís.
D’una distancia de uns 10m, amb veu potent em diu: 
-"Em reconeixes oi?"-
-"Si, clar."-

Ara anava amb cadira de rodes i duia oxigen portàtil.
-"Hola, i tant que et conec, veig un malalt, i després entres de seguida."-
-"No pateixis, porto bateries de recanvi per l’oxigen."-

Al cap de no massa estona surto i li dic: 
-"Passeu."-

Cap dels malalts que estaven primer varen protestar, cadira de rodes i oxigen desperten solidaritat.
La cadira la conduïa amb cura el seu fill.
Els dos davant meu. El pacient ara portava una barba llarga, blanca, ben retallada i cuidada.
Li donava un aire bíblic, semblava el Moisès de Miguel Angel. Vaig mirar buscant si duia les taules de la llei.
No, no, em portava uns tomàquets de l’hort.
-"Ostres, mira, - li dic tot senyalant el meu I-Pad- , encara utilitzo el vostre regal de fa set anys."-
L’atzar va fer que el portes aquell dia, no es freqüent, ja que amb el mòbil ho resolc gairebé tot.

-"Hem vingut perquè, -va senyalar el seu fill-, hem anat al traumatòleg."-
-"Res important?"-
-"No, una lesió cervical, poc important."-

Vàrem parlar afablement. Adaptat perfectament al oxigen, no se’l veia gens afligit. Algunes preguntes mèdiques intercalades amb una conversa variada.
-"Quina edat tens ara?"-
-"Acabo de complir 72."-
-"La collita de raïm serà bona?"-
-"Si, molt bona."-

Vaig adonar-me de que el fill també ja era més gran. Alt, ben plantat, samarreta negra oberta d’espatlles, ja calbejava.
-"I el teu cosí?"-  (És un personatge famós, surt sovint a la premsa)
-"El meu cosí, no para."-
-"Teniu molts turistes al poble?"-
-"Si, no tants com a Barcelona."-

Vàrem anar a parar al Procés.
-"Com ho veus?"-

Ell va encongir-se d’espatlles...
Jo: -"Començo a pensar que estem encallats."- , després d’una petita pausa afegeixo: -"...però be no dic res, que igual el teu fill és dels CDR."
-"No, no ho sóc."-

No vàrem tardar gaire més.
-"Va, treu-nos fora que tens la consulta plena, ja et tornarem a fer una visita."-
-"Ok, val."-

Surto a fora a acompanyar-los.
La Mònica impacient.
-"Corri, enllesteixi que se’ns han acumulat."-
-"Val"-
Faig fer passar el següent pacient que ja portava una estona esperant, em vaig disculpar i li vaig dir: 
-"Posat aquí al costat de la finestra que veuràs les palmeres, jo torno en un moment."- (ja em tocava fer una visita al Sr Roca). 

Just al costat del lavabo, vaig veure com el meu anterior pacient estava batallant amb la cadira i l’oxigen per entrar a l’ascensor.
M‘acosto, i dirigint-me a ells:
-"T’haig de felicitar per com cuides al teu pare."-

I aleshores, el pacient diu:
-"Es que no és el meu fill, - i orgullosament continua, somrient els dos: - és el meu “novio”, la meva parella."-

Encara em vaig atrevir a dir:
-"Va, encara m’ho creuré..."-

Somrient més els dos:
-"I ja fa 17 anys."-

I m’ensenya un braçalet que duia a l’avantbraç.
Aquí ja rèiem els tres.
-"A doncs, -xocant les mans -, així us felicito a tots dos."-

I des d’uns metres els hi dic.
-"Ah, us faré sortir a les meves anècdotes."-
-"Ah molt bé"-, van dir. Continuant rient els tres.

Al cap de pocs minuts, tornant al despatx, em vaig dir a mi mateix: - Això és amor!"-