dissabte, 26 de maig de 2018

DETALLS.


Un amic em diu: 
-"se’t notava que a les guàrdies t’ho passaves molt bé."-

No és ben bé això, però en aquella època, anys setanta, ara impensable per un resident actual, que li és més fàcil demanar un TAC d’abdomen que fer la historia clínica o explorar el pacient, nosaltres disposàvem de pocs medis per a explorar vísceres internes, època de transició, una medicina moderna però, encara faltaven molts avenços. Les guàrdies eren tot un repte.

Box número 6. Una noia jove, d’uns trenta. De l’Aragó, origen rural. Ara treballava al mercat de Gràcia. Descarregava caixes de fruita.
-"T’has donat un cop a la panxa?"-
-"No li puc dir. No n’estic segura."-

Tot de cop li ve un dolor a l’abdomen molt fort, que la fa doblegar. Es mareja.
L’amiga que l’acompanya: 
-"Estàvem al mercat i li ha vingut una basca. Ha buscat de seguida una cadira. Hem agafat un taxi per venir."-
La malalta esta molt pàl·lida. Gairebé no pot contestar les preguntes. Es col·loca la mà a la banda dreta de la panxa.
-"Et fa molt mal?"-
Sense obrir els ulls
-"Si, si molt.. Vull vomitar."-
-"Aguanta una mica."-
La infermera, veu baixa: 
-"Costa trobar-li la pressió i el pols."-
Li aixeco la brusa i li baixo la faldilla deixant-li l’abdomen al descobert.
La infermera la tapa amb un llençol.
-"I aquesta urticària?"-
-"No ho se, no la tenia abans."-
L’amiga: 
-"No para de rascar-se des de que hem agafat el taxi."-
Dic : 
-"Feu-li un hemograma.(la punxen).  Sèrum fisiològic i un parell d’ampolletes de Reargon, i una Neo-Melubrina directe, i aviseu ara mateix a cirurgia. Que preparin una laparotomia urgent!"-

-"Teníeu bestiar, a casa vostre, al poble?"-
Quasi amb gest de que no la molestés: 
-"Nosaltres érem pobres, però si, la gent en té."-
-"I gossos, que en teníeu?"
Amagant un somriure: 
-"Si, el Negre, encara l’enyoro."-

-"Està fet l’hemograma?"-
-"Si, leucocitosi de 15.000, eosinòfils de 15 per cent."-

Tots sospitàvem el mateix diagnòstic: Dolor sobtat, col·lapse, urticària, eosinofília, origen rural....

-"Traslladeu-la a cirurgia sense perdre un segon."-

Urgències Cirurgia estava a 20 metres. Cirurgians tots ells molt ràpids i experts.

-"No t’espantis. T’operaran i et curaràs."-
-"De veritat m’ho diu?"-
-"I tant que si!"-
-"Que tinc?"-
-"Se t’ha trencat un quist hidatídic que tenies al fetge."-

Mitja hora desprès trec el cap per cirurgia. 
Una infermera: 
-"Si, s’ha confirmat Morera. Encara estaran una bona estona amb la intervenció."-

Més tard, ja pujant l’ascensor junt amb els residents per anar a sopar: 
-"si, si, tots els detalls lligaven."-

dissabte, 19 de maig de 2018

MILWAUKEE.

Abril de l’any passat. Un matrimoni gran, vuitanta llargs.
Nomes enraona la dona, ell no diu gairebé mai res.
-"Hola doctor Morera, el Marius té ganes de que fem un viatge."-
-"Viatge a on?"-
-"A Milwaukee. Li sona?"-
-"Tenen un equip a la NBA, (en broma), no voldreu pas anar a veure un partit de Basket?"-
-"No, no, és que el nostres fills hi viuen, tenen unes beques de recerca i ara aviat tindrem un net."-
-"Mira Josefina, tu ja saps que el Marius està molt delicat, té una artritis reumatoide, una fibrosis pulmonar afegida i porta un stent. Milwaukee és fred, està a dalt de tot del mapa."-
-"Si, ja ho sabem, anirem preparats, amb assegurances del RACC i d’altres i a més a més hi tenim els fills..."-
-"No se, no se,  però dues setmanes potser si..."-
-"Es que no li hem dit tot, doctor, volem estar-hi uns tres mesos. La meva filla necessitarà que l’ajudin quan tingui el nen. Però no pateixi doctor, que qualsevol cosa que ens passes, els fill ens ajudarien."-

A la dona no l’he visitada mai. Deu estar bé. Molt decidida, tossuda, educada, i es mou còmodament  per les xarxes socials. 
-"Mira, ara està estable, té una saturació de 93%-94% però qualsevol cosa us el pot descompensar."-
-"Però Dr Morera, no ens ho faci, tenim molta il·lusió."-
-"Avui no, no us dono permís, torneu en 15 dies."-

En Marius, s’acomiada. Baixet, no fa més d’un metre i mig, té les dues mans deformades ( en coll de cigne) i quan li dones la mà notes com una bossa d’ossets.

La Montse em diu: 
-"No els hi trauràs del cap, ella és molt tossuda."-
-"Si..."-

Dues setmana després.
-"Ja tenim els bitllets, viatgem amb primera,  som del RACC, i de tres asseguradores més. Ens fa molta il·lusió. No ens ho faci..."-
-"Feu el que vulgueu, però jo no hi aniria."-

Vaig rebre múltiples guasaps:
-"Dr Morera, ja hem arribat. Saturació 96%. A Amèrica l’oxigen es més alt."-
-"Potser si."-

En van enviar fotos de ciutat, de camp, de flors, de paisatges, de canvis d’estació de començament de tardor, de festes folklòriques.....

Un dia: “ males noticies”.
-"Que passa?"-
-"Una pneumònia."-
-"Ingressat?"-
-"L’ingressen de dia i cap al tard ens el tornen. Li hem tingut que posar oxigen."-

Cada dia em feia el “parte”.
-"Doctor, un problema més. El dilluns que ve els nostres fills ja tornen a Barcelona, però la companya Delta no deixa viatjar encara al Marius."-
-"No es poden quedar uns dies més els teus fills?"-
-"No, als dos se’ls hi ha acabat  la beca i a més a més el dimecres operen a la meva filla a l’hospital de Sant Pau d’un malaltia importat. Estava programada de feia molt temps. "-
-"I vosaltres que fareu? Us enteneu amb prou feines..."-
-"L’amo de la casa ens ha allargat el contracte i els veïns ens ajuden."-
-"Com aneu de peles?"-
-"L’assegurança de moment ens cobreix."-

Dues setmanes després:
-"Bones noticies. Ens donen l’alta."-
-"Viatjarem amb oxigen."-

Ja a la consulta:
-"Quina “aventi”!"-
-"Oh, ja ho pot ben dir."-
-"Com et trobes?"-
-"Ara millor."-, (em va ensenyar el TAC fet a l’hospital, i era terrorífic)
-"Però ara estic molt trist."-
-"I ara, per que?"-
-"La meva filla m’acaba de telefonar que han ingressat a Sant Joan de Deu al meu net per una bronquiolitis. No s’acaba mai de patir..."-

Mai!

divendres, 11 de maig de 2018

ADRENALINA.

El terme “danys colaterals” és una frase que els periodistes solen posar a les cròniques de guerra, com a dany no intencional o accidental producte d’una operació militar.
El terme “efectes secundaris” és un expressió que sol referir-se a efectes no desitjats, i fins i tot no previstos dels fàrmacs.
Era octubre del 76, les guàrdies d’Urgències de Medicina al Valle Hebron eren “adrenalíniques”, excitants, reptadores, però també dramàtiques. 
Gairebé la majoria dels pacients de BCN, sóc exagerat, anaven a parar a aquells “boxes”.


6 de la matinada. Cares cansades. Unes quatre o cinc bates blanques raonen:
-"Aquesta dona, nomes amb cinquanta anys, ens ha arribat molt greu."-
-"Si, estava col·lapsada, els dits freds amb les puntes blaves, ofegant-se, desvariant."-
-"Hem començat a tractar-la però no hem pogut salvar-la, se’ns ha quedat."-
-"Hem demanat l’autòpsia, i l’hem obtinguda, justament el pare, una germana i una neboda havien sofert també una mort sobtada."-

Jo pregunto: 
-"Alguna pista?, alguna dada que ens pugui ajudar a fer diagnòstic?"-
-"Abans de posar-se greu s’havia pres una pastilla de Dogmatil."-
-"Ah, això pot ser una bona pista!"-

Alguns varen exclamar: 
-"Que vols dir?"-
-"El Dogmatil, té com principi actiu el “sulpiride”, és un psicòtrop, i te la particularitat que en casos de que el pacient tingui un feocromocitoma, pot provocar una alliberació  massiva d’adrenalina i noradrenalina."-
-"Seria una gran casualitat, una terrible coincidència!"-, algú va qüestionar-ho.
-"Si, però pot passar. Al cinema constantment.“Con la Muerte en los Talones” per exemple."-
-"Ens estem desviant, falta poc pel canvi de guàrdia. Que és quedi un i els altres anem a dormir.  Demà ens llevarem a les 11, li fan l’autòpsia a les 11.30h."-

Vaig arribar a les dotze. Primer vaig passar per la Planta.
No m’agradava entrar a “l’edifici dels pins”. El camí, trepitjant l’escorça, la molsa, les agulles assecades, inclús algun bolet. Maquillatge, la “Morgue” estava a 25 metres
Entro. L’olor de formol i de sang m’imposa.
-"Hem trobat dos feocromocitomes, el del costat dret de 170 g i 50 gr el de l’esquerra."-,  va dir la Dra. Plans. 
-"Les morts sobtades dels familiars?"-
-"Si, si, molt probablement també per feocromocitomes, doncs n’existeixen amb herència genètica."-
-"L’efecte secundari del Dogmatil és conegut?"-
-"No, un parell de casos a l’any passat a França. És un fàrmac nou."-

Els feocromocitomes son tumors poc freqüents de les glàndules suprarenals que fabriquen adrenalina.
Si, aquella nit de guàrdia, com sempre adrenalínica, massa adrenalínica.


divendres, 4 de maig de 2018

FILLS.


Antoni Ribas treballa a la Universitat de los Angeles. 
Ribas és un jove investigador català, just cinquanta, científicament “exiliat” que ha contribuït de forma principal en el tractament del melanoma avençat. Ha introduït el que ara de forma simplificada s’anomena tractament d’immunoteràpia del càncer, aplicat inicialment al melanoma i que ara s’està extrapolant a altres càncers, principalment al càncer de pulmó.
En realitat el tractament es basa en estimular la immunitat pròpia del individu, bloquejant uns frens de la immunitat, PD-1, i PD-L1.

Degut a que jo coneixia els pares, vaig assistir al seu casament, a la Cerdanya, a la Torre del Remei, un dia lluminós, un bon presagi. 
A la nostra taula vàrem gaudir de la bonhomia de mossèn Ballarin.

Fa una mica més d’un parell d’anys vaig escoltar en Ribas a una conferencia, a un think-tank.
Ja tenia una mica d’accent americà, però no havia perdut el seu tarannà senzill i humil. Molt clara i entenedora la seva exposició. 
El tractament d’immunoteràpia ja esta donant bones noticies al càncer de pulmó.

Vaig conèixer al seu pare, Manuel Ribas Mundó, catedràtic de Medicina.
Fama d’estudiós, ho era, una mica “maudit”, potser una dosi d’heterodòxia que sempre és mal rebuda. 
Fou el meu cap de Departament, i també amic, i encara que no era de la meva especialitat, coneixia la seva dèria, als anys 80, sobre l’aplicació de la immunoteràpia en el tractament del càncer, concebuda diferent que l’actual, mitjançant l’estimulació del propis limfòcits killer enfrontats al tumor, en cultius “in vitro”, i creació d’un exercit de “killers” especialitzat. 

Els seus col·legues no li feien massa cas, i aquesta història em sembla una història magnifica, la del fill que anys després reivindica amb èxit les idees i els somnis científics del seu pare. 
Aquest punt de vista no l’he sentit de ningú i és possible que sigui només una fantasia meva. Però em sembla d’una enorme grandesa.

A començaments dels setanta, al Salo d’Actes del Valle Hebron, un altra gegant feia una conferencia sobre càncer: Lucien Israel, un oncòleg francès va parlar del futur de la immunoteràpia del càncer de pulmó.
En Ribas Mundó hi era.
Les idees nien, i els ocells volen arreu.

Jo havia coincidit amb el Manuel Ribas a les guàrdies del Clínic.
Més tard, un dia em va cridar per fitxar-me com a Cap de Servei de Pneumologia a Can Ruti. 
Jo tenia menys de 40 anys. Ens vàrem agradar.
Aquell dia jo portava a les mans un exemplar de la novel·la “La Conspiración de los Necios” un best-seller d’aleshores. El títol fou una premonició.