dimarts, 22 de setembre de 2020

SEMÀFORS.

Durant el període del confinament, al cap d’un parell de setmanes d’inactivitat professional total, vaig decidir visitar telemàticament, amb el telèfon i ajudat per la meva secretaria que viu al Vallès. 

Ho vaig organitzar per poder revisar des de casa la radiologia i l’analítica que aportaven els pacients, així com sol·licitar-ne de noves quan era necessari.

La majoria de les trucades eren de pacients de covid donats d’alta amb una certa precipitació, o casos lleus de covid, o persones que creien que el tenien. 

Malgrat que jo no estava a primera línia, va ser un període estressant (a vegades acabava a les 12 de la nit), però també molt fèrtil i satisfactori en aprenentatge.

Sovint aconsellava als pacients de comprar pulsioxímetres, i de vegades un peak-flow-meter, enviant un tutorial de Google de funcionament. Senzilles tecnologies molt útils en aquestes circumstàncies.

Un dia truco a un pacient de covid, que m’havia dit la meva secretaria que era urgent.

-"Hola, ets en Joan X?"-

Veu femenina

-"No, no, sóc la seva dona."-

-"Ja. Puc parlar amb ell."-

-"Es que és a la feina, està sempre molt ocupat."-

-"Doncs faré la història i tu em contestes per ell. Quina edat té?"-

-"35 anys."-

-"Professió?"-

-"Empresari. Tenim una constructora i una immobiliària que la porto més jo."-

-"És esportista?"-

-"Sí, molt, ho era molt. Futbol i muntanyisme."-

-"Té alguna malaltia, diabetis, hipertensió, o feia algun tractament abans del covid?"-

-"No."-

-"Mida i pes?"-

-"75 kg i 1,80 m."-

-"I ara expliquem el problema actual."-

-"A final de maig jo vaig perdre l’olfacte i la PCR fou positiva. Jo estava bé, ni febre ni tos, però al cap de dues setmanes, el meu marit va començar a tenir febre alta i tos. Vàrem anar a l’hospital H, tenia PCR positiva i el van tenir ingressat per pnemonia covid una setmana. A l’alta li van dir que l’evolució era molt bona, però que necessitava control per un pneumòleg. Per això l’hem contactat."-

-"El van tractar amb oxigen?"-

-"Crec que només un parell de dies."-

-"Val, perfecte, però de totes maneres hauré de parlar amb el teu marit."-

-"Ja, bé, però és que no li he dit tot."-

-"Ahir, en anar a dormir em va dir:

Irene, crec que em moriré aviat, aquesta tarda he volgut pujar a una bastida i no he pogut."-


Mig plorant, la seva dona continua explicant-me:

-"... i aleshores aquest matí ha anat a l’hospital, li han fet una radiografia i li han dit que probablement té una fibrosi pulmonar i que això no es cura."-

-"És poc probable i espero que no ho sigui. Envia a la meva secretaria tota la documentació que tingueu. Ella us enviarà les peticions d’analítiques i d’un Tac, que s’haurà de fer. Demà al matí m’aviseu immediatament que ja s’hagi fet el Tac. Teniu pulsioximetre?"-

-"No."-

-"Us enviaré fotos del model que va millor. Us serà útil."-


En el TAC es veien unes poques opacitats que en diem en “Ground glass”

Li truco per comunicar-li. Veu femenina, la Irene altra vegada.

-"Hola, alguna vegada podré parlar amb el protagonista?"-

-"D’aquí uns segons. S’acosta un semàfor."-

-"Hola Dr., encara no havíem tingut ocasió de parlar."-

-"Tinc bones noticies, el Tac està moderadament afectat i t’acabaràs curant en uns mesos."-

-"Oh!, quina alegria, gràcies Dr. Continuarem enraonant, el semàfor es posa verd."- 


Va fer tractament, vam repetir anàlisis ,TAC, i seguiment de pulsioximetria i l’evolució era força bona. La Irene continuava sent la interlocutora, i jo ja m’hi havia acostumat.

Finalment, ja desconfinat, li truco un dia per veure com anava, i si va posar ell.

-"Hola Dr. Morera, estic preocupat. Estava creuant un semàfor en verd i he arribat en vermell. Abans m’ofegava i ara tinc poca força a les cames."-

-"Es també pel covid, vine dilluns a les 9h."-


Dilluns puntual, alt atlètic, amb corbata, cartera d’executiu, sorprenentment no acompanyat. Vaig repassar amb ell el seu cas, li vaig donar bones perspectives.

-"Ara et miraré les cames."-


Reflex rotulià mínim i panxells moderadament atròfics, el covid li havia afectat la musculatura.

-"Ostres si, ara m’adono."-

-"Tens algun altre símptoma?"-

-"Doncs he notat, no se si és aprensió o real, que conduint a vegades, en rutes perfectament conegudes, tinc dubtes de si haig de girar cap a la dreta o a l’esquerra."- 

-"No és impossible, el covid gairebé ho pot fer tot. Si no millora ho haurem de mirar. Però, pensa, que això els hi passa a la majoria dels polítics."-

Va somriure, bon senyal.


dimarts, 8 de setembre de 2020

HISTÒRIES DE COVID 19 (5) - Narratives

 Era primera visita. Ni alt ni baix, pes correcte, cognoms catalans, vestit de gris fosc, bigoti Clark-Gable. 

-"Permís?"-

Emanava un aire anys cinquanta.

-"Si, si,  passa, i si no t’importa, posa’t bé la mascareta."-

La portava sota bigoti i era obvi que estava deteriorada  i no massa neta. Unes formes exquisides.

-"Edat?"-

-"40 anys."-

-"Quina professió?"-

-"Mestre de primària."-

-"Esport?"-

-"Poca cosa."

-"Fas algun tractament?"-

-"No, no."-

Vaig pensar, ostres dos mestres al matí! Una hora abans havia vist una mestra molt motivada de l’àrea de Girona

-"Quines malalties has tingut?"-

-"Doncs tota la vida he sigut una mica malaltís. Res important. Angines, refredats, tos que s’allargava. Però ara, i potser des de fa tres anys, cada matí expectoro en gran quantitat."-

-"De quin color?"-

-"Groguenc."-

-"Fa mal olor?"-

-"No, no."-

-"N’has fet fotos?"-

-"No."-

-"El pròxim dia porta’ns."-

Després d’auscultar-lo: 

-"Mira, l’auscultació és molt normal, però per història clínica podries tenir bronquièctasis, que són dilatacions de bronquis que s’infecten més fàcilment."-

-"I això com s’arregla?"-

-"Primer de tot s’ha de confirmar, i per això cal fer un TAC. Et veuré la setmana vinent. T’has fet la PCR o algun test de covid?"-

-"No, no."-

-"Mira, a mi m’aniria bé que t’ho fessis. Aquí a la clínica costen 30 €. I així el pròxim dia et podré fer una espirometria per veure’t la funció respiratòria, si la PCR és negativa. I a tu també et serà útil donat que esteu a punt d’obrir les escoles."-

Una mica nerviós i incòmode, i fent moure nerviosament el coll de camisa, va i diu:

-"És que jo no hi crec en tot això."-

Va començar aixecar el braç esquerre amb timidesa i rígid per adquirir un aire educador/predicador. I va continuar: 

-"...és que ara la narrativa ja no és la narrativa d’abans. He llegit molt sobre la situació actual de la pandèmia i les mesures adoptades i francament no hi crec. Tots plegats hem perdut la llibertat!"-

La mascareta ja li havia caigut del tot.

M’havia equivocat, els aires no eren dels cinquanta, eren dels anys quaranta. 


diumenge, 2 d’agost de 2020

HISTORIES DE COVID 19 (4).

Dilluns mati, 13 de juliol, primer pacient, caminar elegant, ben arreglada, sense cap luxe, ulls clars, prima, més de 1,70, no passarà de 60 kg.

-"Hola, bon dia. Abans de res li faré la història clínica: Quants anys té?"-
-"75 anys"-
-"Ha fumat mai?"-
-"No, no, mai."-
-"Quina professió?"-
-"He sigut professora d'història a la Universitat."-
-"Practica o ha practicat algun esport?"-
-"No, però sóc molt caminadora. Sóc de pagès, nosaltres caminem molt."-
-"D'on és?"-
-"Soc de...l'Anoia."-
-"Vau està confinats?"
-"No, a nosaltres no ens va arribar el confinament."-
-"Pren algun medicament?"-
-"No, no."-

Sense quasi mirar- la:
-"Jo també sóc de l'Anoia, d'Igualada i d'Òdena, i també son caminador. Ha tingut alguna malaltia?"-
-"Cap d'important."-
-"Que és el que li passa? per què ve?"-
-"M'envia una pneumòloga d'Igualada."-
-"La Dra. X.?"-
-"Si."-
-"Ah, si, és molt bona professional, ha estat resident meva. Però quins símptomes té vostè?"-
-"No sabria dir-li. He perdut pes, el metge de família em va fer una radiografia de tòrax i es veu que no ha sigut normal. Vaig anar a l'especialista."-
-"Que li va dir la pneumòloga?"-
-"Que tinc fibrosi pulmonar, però que és, una fibrosi rara?"-
-"Es cansa el caminar?"-
-"No. Pujo tres pisos sense cansar-me i camino diàriament més de deu kilòmetres."-

La pneumòloga, me la dirigia amb una breu nota de fibrosi pulmonar a estudiar.

-"Suposo que no ha tingut la covid 19?"-
-"No, no, que va, impossible. Em vaig autoconfinar sola durant quatre mesos, i em feia portar el menjar. Després gairebé no he tingut contacte amb ningú."-
-"Doncs miri, farem el següent, com que li haig de fer un estudi de la funció respiratòria que consisteix en respirar profundament i exhalar l'aire amb força vàries vegades. És una prova amb molt de risc per la persona que la fa, i per això li demano que es faci primer una serologia de la covid, ara, i demà passat li farem l’estudi respiratori. Encara que li sembli impossible, vostè també podria ser covid positiva."-

A casa em vaig mirar el Cd del TAC que li havien fet. Tenia línies de fibrosi pels dos pulmons, i imatges en "panal" o rusc, només a les bores de les bases, que indicaven fibrosi.

Dimecres, a mig mati:
-"Bon dia, vostè tenia tota la raó doctor, sóc positiva de la covid. Tinc la IgG positiva i la IgM negativa. Encara no m'ho puc creure, si no vaig enlloc!!, com li pogut agafar?"-
-"Pensi. Pensi en les vegades que va anar a Igualada. Això li ve almenys des de febrer."-
-"Ara que ho diu, a finals de febrer vaig anar a l'Hospital d'Igualada a visitar una amiga meva."-
-"Doncs ja ho tenim, allà es va infectar."-
-"Però no vaig tenir cap símptoma!"-
-"És una malaltia molt variable, i pot ser difícil de diagnosticar quan és atípica."-

Adreçant-me a la tècnica: 
-"Si us plau, li vols fer l'espirometria?, tranquil·la que no és contagiosa."-

Al cap de poc veia el resultat, la funció respiratòria va sortir normal.

Vam distendre'ns.
-"Tu ets del 45 i jo del 44. Jo vaig anar als Escolapis, potser tu anaves a les Escolàpies?"-
-"No, no! A l’escola pública del meu poble."-
-"Potser alguna vegada ens havíem creuat a la rambla..."-
-"No és impossible..."-

I aleshores, la malalta després d'un minut de silenci em diu: 
-"Em va passar una cosa molt rara doctor, fa uns mesos, a la nit tenia pessigolles a les cames i l'endemà se'm fonia la musculatura. M'ha passat a tot el cos. Ara em veus prima com una canya, però fins fa poc, jo era molt atlètica, amb una bona massa muscular a cames i braços, ara han desaparegut."-
-"Perquè no m'ho vas dir el primer dia?"-
-"Vaig pensar que em prendries per boja."-
-"Doncs és un símptoma típic de Covid 19."-
-"Els teus pulmons són com un cotxe amb la carrosseria ratllada i el motor que funciona bé. Hem d'evitar que s'estengui."-
-"Podem?"-
-"Crec que si, fes aquest tractament i ens veiem en quatres setmanes."-

Ja ens acomiadàvem, l'acompanyava a la porta.
-"Per curiositat, quina especialitat d'història és la teva?"-
-"La contemporània."-
-"Algun motiu?"-
-"Si, el meu pare va estar al camp de concentració d'Argelers, ho vaig considerar un deure."-

dilluns, 22 de juny de 2020

HISTORIES DE COVID19 (3).


En aquests temps de pandèmia no he estat a primera línia, tot i que en diverses ocasions de la meva professió hi havia estat. D'haver-hi estat, haguera tingut molta por, però sense pànic.

En dies previs al confinament havia vist a la consulta alguns probables Covid19, no diagnosticats amb certesa per la dificultat de fer tests.

Durant el primer mes de confinament vaig reposar molt, cada setmana esperava els dijous i els divendres, que eren els dies que sortien el NEJM i el Lancet, per informar-me de les últimes notícies. El meu interès també estava motivat per la visita d’un pacient el darrer dia abans de l’estat d’alarma, posteriorment confirmat Covid, que m’havia estossegat amb zero distanciament social.

Vaig defensar a Linkedin la Hidroxicloroquina com medicament de primera fase després d’haver llegit un article del doctor marsellès Didier Raoult, barreja de post-hippy, pirata, fetiller i savi. 

Curiosament el treball de Raoult s’havia basat en un estudi virològic propiciat pel NIH i publicat el 2005 al AJRCCM, i que ningú estava citant! Deu meu, tant costa buscar la literatura del 2005, quan tothom recorda perfectament el “Pon de Replay” de la Rihanna, del 2005.
També defensava els corticoides a dosis altes a la segona fase, ara simplificats com Dexametasona, ja que les analogies amb el Distress (ARDS) ho feien aconsellable.

Retrocedint l'any 1964, a l'Hospital Clínic, mai oblidaré el bolus de 1000 mg. de prednisona a una pacient amb els pulmons blancs, l'endemà de què se m'hagués mort un malalt similar, un estudiant d'econòmiques, tractat amb nor-adrenalina. Jo aleshores era un estudiant de 4rt, fent guàrdies de Medicina.

Durant aquests dies de rigorós confinament, he llegit només medicina, he escoltat poca música, no veig series, he repassat els records que el cervell ens esborra i he fruit de la bellesa dels canvis de llum fins a l'hora foscant, al pati de casa.

A partir del segon mes he fet visita telemàtica, preferentment telefònica.
Gràcies a això he vist molts malalts amb post-Covid, entre altres patologies.
Els pacients que ho necessitaven es feien un TAC i un test en 24 h, i entre la meva dona que és radiòleg i jo orientàvem el diagnòstic. Aquest és el tàndem ideal pneumològic: pneumòleg/radiòleg. Estic satisfet de la feina feta.

Un dia, a les 19 h em truquen.
-"Em dic..., soc el fill d’un senyor ja gran que vostè va visitar un dia fa un parell d’anys. Es ex fumador i pateix dels pulmons."-
-"Quina edat té?"-
-"87 anys."-
-"D’acord, continua, continua."-
-"El meu pare està a una residència, a una residència cara, de la part alta de BCN. M’han avisat  que ha agafat el Covid19 i em diuen que als hospitals no hi ha lloc, i s’han negat a traslladar-lo."-
-"Està tot tant ple..., i aleshores que puc fer?"-
-"Me l’emportat amb el cotxe quasi per la força. De moment he anat a dos hospitals (un públic i un privat) i me l’han rebutjat per falta de llits. Voldria que vostè m’ajudes."-
-"Ho intento i et dic alguna cosa."-

Vaig parlar amb un tercer hospital, sabia que si podien l’ingressarien. Em van dir que ho mirarien i em dirien alguna cosa, però a les 20,30 h. em varen comunicar que l’únic llit vuit l’acabaven d‘ocupar.

Truco al fill i li explico la situació.
-"Que faig?, estic gairebé a la porta de l’Hospital X."-
-"No, no, aquest no té l’ingressaran. Millor proba a l’Hospital Y, que faré una trucada a urgències."-

A prop de les 22h em sona el mòbil.
-"Una altra vegada sóc jo. Estem a urgències de l’hospital que vostè m’ha dit, me l’estan visitant i l’ingressen."-
-"Ah, molt bé, que vagi tot bé."-

Des de fa 15 dies ja estic fent visites presencials, les “normals”. 
Entra somrient un home, d’enraonar un mica “pijo”, conduint una cadira de rodes amb un pacient gran, tapat fins el coll, bronzejat, molt prim, ulls vius.
-"Se’n recorda de nosaltres?, ...un vespre."-
-"Si, ara hi caic. Com està?"-
-"Molt bé"- , i de sota el llençol van sortir dos dits fent el signe de la victorià. També va ensenyar el puny d’una camisa perfectament blanca i neta. 
El fill: -"Esta molt bé, fins i tot manté el sentit de l’humor de sempre. M’ha costat que no entres al despatx fent el fantasma."-

Vaig riure. Jo també tinc sentit de l’humor. Dilluns vinent el veuré amb analítica i TAC. Les mascaretes ens recordaven que no podíem fer efusions emotives.

Arribo a casa, poso la tele i veig les cues per menjar a Santa Anna, i la següent noticia on s’aplaudeix la generositat de l’Estat per haver aconseguit “l’ingrés mínim vital”. La mirada es creua amb el llibre de Rutge Bregman, “ Utopia per a realistes”.
Aixeco el cap davant del mirall de la sala, i veig els núvols d’una pintura, semblen de Magritte, i unes lletres, cal·ligrafia de Magritte: ....aquesta distòpia si que és una distòpia. 

Lamentablement no tinc cap pintura de Magritte, però si que tinc imaginació.

dimarts, 19 de maig de 2020

HISTORIES DE COVID19 (2)


23 de Desembre del 2019, vigílies de Nadal, consulta menys plena que de costum. 
La gent està fent les compres d’aquests dies.

El següent pacient, no és exactament un pacient, entren un noi i una noia d’uns 30 anys, preocupats, tímids.
-"Venim a veure si vostè ens pot ajudar, el nostre pare està ingressat a l’hospital N..."-
-"Seieu. Faré la historia clínica com si fos ell."-
-"D’acord."-
-"Quina edat té el vostre pare?"-
-"62 cap als 63."-
-"Fuma?"-
-"Ha estat fumador d’un paquet diari fins fa tres mesos."-
-"De que treballa?"-
-"De manteniment a una indústria."-
-"Està exposat a inhalacions tòxiques?"-
-"No, no, però el dia abans havia estat netejant en una nau."-
-"Medicació?"-
-"Pren un IECA i un beta-bloquejant. (el fill és sanitari). Té una hipertensió controlada."-
-"Practica esport?"-
-"No, no, però està en forma."-
-"Quines malalties ha tingut el vostre pare?"-
-"Poques, la hipertensió i una mica de colesterol."-
-"I que li passa ara?"-
-"Doncs fa uns quatre dies va tenir un cruiximent general, febreta i diarrees. Al vespre se’n va anar el CAP. Li varen fer un electrocardiograma que era normal i una radiografia de tòrax normal. Si vol després li passo per guasap. El van enviar a casa amb el tractament d’una aspirina diària. A l’endemà va començar a dir que s’ofegava, i el varen ingressar a l’hospital. Ara, porta 2 dies ingressat i està molt greu. Li falta oxigen i té una pneumònia bilateral."-
-"Us agraeixo la confiança. No us hi puc fer res, podria ser una grip molt agressiva complicada. L’equip que el porta és bo i l’hospital també."-
-"Si, d’acord, però ens agradaria estar en contacta amb vostè per explicar-li com va tot."-

Vam quedar d’acord i cada dia m’anaven informant de l’evolució.
Cada vegada necessitava més oxigen. Em varen enviar tres TACS, (el fill era bo en informàtica i com sanitari tenia alguns avantatges).

El 3 de gener, quan portava 13 dies ingressat va morir. 

L’evolució entre el primer TAC i el darrer va ser brutal, amb pocs dies li van augmentar molt les lesiones, i va desenvolupar una fibrosis amb destrucció pulmonar, com jo mai havia vist abans, en tant poc temps.

Vaig pensar que aquesta clínica em recordava molt l’epidèmia de SARS del 2002, a Xina, de molt elevada mortalitat. Aleshores, jo havia revisat en profunditat la bibliografia, ja que tenia por que pogués arribar aquí. 
En aquella ocasió havia mort molt personal sanitari. 

El Dr. Carlo Urbani, epidemiòleg de l'OMS, va ser el primer que va identificar el SARS com una nova malaltia vírica i altament contagiosa. Tot i que es va infectar i va morir amb la SARS als 46 anys, el seu avís precoç a l’OMS va dur a una resposta ràpida i global que salvà nombroses vides. 
Com a mostra de reconeixement es va afegir el seu nom al virus del SARS, soca Urbani.

Quan a finals de gener varen començar les noticies del coronavirus de Xina, vaig trucar al fill amb qui mantenia contacte.
-"No podria ser que el teu pare hagués mort de coronavirus?"-
-"No, no, encara no existia al desembre."-

Vaig trucar també al Cap de Servei de l’hospital on havia estat ingressat.
-"No has pensat que el pacient X podria haver tingut el Covid-19?"-
-"No, no ho havia pensat. Però tens raó. Ho tindré present, ho investigaré."-

Posteriorment m’he assabentat que la filla té anticossos del Covid-19. 
La historia encara no esta acabada.

Recentment el fill em va dir: 
-"Dr. Morera, potser si que tenia raó, ha sentit les noticies d’un cas de Covid-19 a França el mes de desembre?"-
-"Si, ho he sentit, i cada vegada tinc més clar que el teu para va morir d’això."-

A octubre del 2019 es varen celebrar a Wuhan els Jocs Mundials Militars d’atletisme que va acollir a més de 10.000 assistents, i sembla que el Mercat de Wuhan és una de les atraccions de la ciutat.
La tempesta perfecte!!

dimecres, 29 d’abril de 2020

HISTÒRIES DE COVID19 (1)

Finals de febrer.

-"Puc trucar-li?"-
-"Sí, sí, és clar que sí."-

És una col·lega, més jove que jo. Ara fa temps que no ens veiem ni parlàvem per telèfon, és una llàstima però sovint no mantenim prou actives, per falta de temps, les relacions amb amics.
Introvertida, superdotada, estudiosa constant, de pensament pessimista, visionària. Té un gat que es diu Negre.
Em parla de vostè. 
-"Hola, truco perquè he pensat que de vegades no apreciem l’amistat de les persones que ens rodegen."-

Se sent sola, s’enyora.
-"Hola com va tot, m’alegro molt de sentir la teva veu, tu diràs, que necessites alguna cosa?"-
-"No, no, enraonar una mica. Vostè se n’adona del que se’ns acosta?"-
-"Et refereixes al Coronavirus?"-
-"Sí, sí, clar. No tardarem gaire a tenir hospitals desbordats, UCIS  a vessar, ancians sense possibilitat d’ingrés pel col·lapse sanitari, negocis tancats, atur massiu, potser aviat saquejos, l’exercit controlant el confinament..."-
-"Ostres! vols dir que no exageres una mica?"-
-"Tant de bo m’equivoqués, però per desgràcia jo crec que tot això ho patirem molt aviat. Miri si no el que està passant a la Xina, i al nord d’Itàlia. I a més, a més el “marrón” polític que ens vindrà a sobre, com creu que reaccionarà Catalunya quan es passegi l’exercit pels carrers?"-
-"Segueixo pensant que en fas un gra massa."-
-"Sigui com sigui, jo em cuido molt i em netejo les mans compulsivament per si de cas."-

15 de març. 

M’arriba un guasap d’ella: 
-"Ingresso a l’hospital. Fa una setmana tinc febre, dolors musculars, amb atacs de tos i des d’ahir tinc ofec. Tinc una saturació d’oxigen del 94%. M’acaba d’arribar el resultat de PCR, positiu. Li adjunto les imatges del meu TAC. Tinc Pneumònia bilateral. Faré testament..."-
-"No fotis, tot anirà bé, encara ets jove i forta."-

Ens fèiem guasaps un parell de vegades al dia. 
Vaig contactar amb algun col·lega de l’hospital perquè estès pendent del cas i fer que se sentis més acompanyada en un hospital completament desbordat.

Un dia: 
-"He empitjorat a la radiografia de tòrax, la pulsioximetria basal a 92%."-

Aquella nit, guasap a les 24h: 
-"Saturació de 90% amb flux de 3l/min."Renego interiorment. 
-"M’estàs fent patir, que puc fer per tu?"-
-"Res, per desgràcia no pot fer res. No sobreviuré. No queden llits d’UCI."-

L’endemà. 
-"Estic estable. M’han afegit “bolus” de corticoides i un nou fàrmac."-

Va anar millorant lentament. Amb guasaps m’anava informant:
-"Avui saturació basal de 95%. Crec que parlen de donar-me l’alta." "Per fi l’alta. Encara estic amb una radiografia patològica. Continuo amb tractament."-
-"Tens menjar a cas?"-
-"Sí, sí, ja tenia la nevera plena."-

Ha anat millorant. M’envia bibliografia, també notícies de la xarxa de caràcter conspiratiu, i algun acudit  sobre la Covid. Se sent més forta però encara no ha sortit al carrer.

Diumenge passat.
-"He sortit a comprar. He caminat 2946 passos. Obsessivament exacte. Happy end."-
-"I el gat?"-
-"Me l’ha cuidat un amic. Me’n queden sis."-
-"Gats?"-
-"Vides."-

dissabte, 11 d’abril de 2020

PERIMETRAT.

El clúster de casos de COVID-19 a la conca d'Òdena ha obligat al Govern de la Generalitat a un confinament estricte del perímetre de les poblacions d'Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, Òdena i Jorba, amb l'Hospital d'Igualada com centre de referència assistencial per tota la ciutadania del seu interior, de fet la zona 0.

És com si m'haguessin perimetrat la infància, els meus orígens.
Jo vaig néixer a Igualada, el 44.

L'Hospital d'Igualada fou l'únic que va poder adaptar i modernitzar la Generalitat en el breu temps que va durar del 33 al 39, estava situat al passeig Verdaguer, i tenia un jardí gran i acollidor. Havia estat l'antic Convent dels Caputxins d'Igualada, i durant el segle XIX va ser transformat en hospital.

El meu pare havia sigut el primer i únic director de l'Hospital, fins que la república va ser derrotada amb l'entrada dels nacionals.
Ell, com tants d'altres, va patir les depuracions i revenges del bàndol franquista, i li van fer un consell de guerra per no haver delatat un republicà ferit. El van condemnar a la pena de mort, sent indultat en l'últim moment.

La conca d'Òdena és el lloc on s'originen tots els meus records de quan era petit.
Vaig créixer a Igualada, i sóc conscient que vaig tenir la sort d'uns magnífics professors de matemàtiques i ètica que em van ser de molta utilitat en la meva formació.
Òdena, els meus orígens, la casa pairal dels ancestres del meu pare i l'Espelt unes cases disperses d'Òdena, el mas de can Miqueló, origen de la meva mare.
Santa Margarida de Montbui de 900 habitants aleshores, el poble que li havien adjudicat al meu pare, a 5 km d'Igualada. Ell no conduïa, hi anava cada dia amb un taxi Balilla i jo a l'estiu durant les vacances, l'acompanyava gairebé sempre.
I Vilanova del Camí, on vaig fer una discreta primera comunió l'any de Congrés Eucarístic, en lloc de fer-la a Igualada, en mig de la pompa nacional-catòlica. Aquest fet va ser probablement una silenciosa manera d'expressar el meu pare la seva la rebel·lia.
I encara a Jorba, a on vivia la mainadera, filla d'una cosina, amb una síndrome extrapiramidal que ara amb el temps no puc diagnosticar.

Aquests són els vèrtexs que han perimetrat Igualada aquests dies d'epidèmia del covid19 i que simbòlicament han perimetrat els records de la meva infància.


dijous, 2 d’abril de 2020

EL SÉPTIMO SELLO.

El 9 de març del 2020, la noticia de la mort de Max von Sydow va ser engolida per l’allau de terribles i inquietants informacions que ens començaven a arribar sobre els progressius contagis i morts que també afectaven a Espanya, per el #coronavirus, o Covid-19.

Max von Sydow va morir als 90 anys a la Provença Francesa, com va confirmar la seva dona, Catherine, a diversos mitjans francesos, "amb el cor trencat i una tristesa infinita". 
Va ser un dels grans actors europeus de les últimes dècades, protagonista de clàssics com “El séptimo sello” , “Fresas salvajes”, “El manantial de la doncella” entre molts d’altres.

Havia Nascut a Lund (Suècia), en el sí d'una família aristocràtica.
Von Sydow va estudiar art dramàtic a Estocolm, i al 1955 va entrar en el cercle de confiança d'Ingmar Bergman i es va incorporar al grup d'actors i actrius que participaven en les seves obres teatrals i produccions de cinema.
La versatilitat, profunditat i qualitat de la interpretació en la seva nombrosa obra el posaria en els “Top ten”, juntament amb seu director tòtem Bergman.
”El septimo sello”, que la vaig veure quan tenia nomes 13 anys, està situada al segle XIV, durant la Pesta Negra, que va ser una pandèmia per la infecció de la bactèria Yersinia pestis, que es transmetia de les rates als éssers humans a través de les puces, i va tenir una taxa de mortalitat d’entre el  50% i gairebé el 100%,  originant  uns 75 milions de morts, entre Àsia, on va començar  i Europa.
Algunes de les escenes impactants són la dels penitents que s’autoflagelen amb l’esperança d’aconseguir el perdó del Déu castigador.
Ningú que hagi vist la pel·lícula haurà pogut oblidar l’escena de la partida d’escacs, on el cavaller Antonius Blovk (Sydow), home turmentat i ple de dubtes i la mort juguen una angoixant partida, asseguts als esculls de les roques amb el mar al fons. 

Analitzo les peces i la situació del tauler, ara per ara, sembla que en Sydow va perdent.

dilluns, 9 de març de 2020

JUNGLA.


Visita sol·licitada d’urgència. 
Des de fa tres meses té tos intensa tant de dia com de nit, que acaba vomitant per l’esforç. No es treu l’abric, a sota porta un jersei de llana gruixuda, artesanal. Alt i decidit, encara jove, m’explica entre dolgut i enfadat, gesticulant, el poc cas que l’hi han fet en els diferents centres sanitaris visitats.
L’esposa, va assentint amb el cap sense dir res.
-"Té una tos similar a la dels pacients amb tos ferina."-, li comento. 
-"¿En què treballes o has treballat?"-
-"Treballava en el sector metal·lúrgic, era xapista."-
-"¿Et protegies?"-
-"No gaire, en aquella època no hi havia tanta conscienciació ni informació com ara..."-
-"Quines malalties has tingut?"-
-"Les típiques de la infància i em van operar d’una hèrnia inguinal fa uns cinc anys."-

De tant en tant apareixia la terrible tos, que començava amb un gall i continuava amb una intensitat i durada preocupant, molt superior al que se sol veure a la consulta.
-"Fumes?"-
-"Havia fumat molt de jove, però ja fa trenta anys que ho vaig deixar."-

I de cop i volta pregunta: 
-"No tindré el coronavirus, oi?"-
-"No, impossible, tu ja fa tres mesos que tens símptomes, encara no hi havia casos a Espanya, i a més a més, el primer cas va aparèixer a Canàries."-

Avui no li hauria contestat amb tanta seguretat!
El pacient no havia aconseguit ser visitat per un especialista d'ençà que va iniciar el quadre clínic,  vàries visites a l’ambulatori, a urgències de centres privats, una anada a l’hospital de referència...
No se’l considerava un cas greu, se l’etiquetava d’EPOC i l’hi donaven medicació simptomàtica.
El pacient cada dia empitjorava més, finalment va aconseguir que el programessin per una visita de pneumologia, però no immediata, amb un temps d’espera de tres setmanes...
A la consulta li vam fer una espirometria: FEV1 del 55%.
-"Be, anem a veure si al servei de radiologia et poden fer un TAC ara mateix."-

Al cap de 30’ ja teníem el resultat, i no era bo: Tumoració pulmonar avançada i afectació hepàtica.
Sempre ho he dit, el més terrible és donar la notícia al pacient.
-"Demà al matí t’hauràs de fer un TAC-PET."-

Vaig contactar amb el responsable de pneumologia d’un hospital de referència, amb qui tenia relació, per accelerar el diagnòstic i l’inici del tractament.
-"Et dono el meu telèfon per si tens algun problema."-
-"Moltes gràcies."-

A tres quarts d’onze de la nit del mateix dia, m’entren al mòbil unes vuit fotografies
-"Hola, sóc el teu malalt, les fotos són de pintures meves, tria la que vulguis, que demà te la porto."-

Així ho vaig fer.
-"Moltes gràcies."-
-"Bona nit."-

L’endemà me la portava. Un excel·lent oli hiperrealista, de 1,20 x 80 cm , paisatge urbà d’una capital americana, gratacels, grans avingudes, neons, cotxe espectaculars...
-"És teu."-

Durant tres o quatre nits per guasap em deia bona nit, acompanyat d’alguna foto de la seva obra. La darrera, una pintura hiperrealista d’una nena desdentegada i desnodrida de fesomia vietnamita
Sé que ja se li ha fet la primera tanda de quimioteràpia i està a casa. 
Li trucaré.

dimecres, 19 de febrer de 2020

SHY-DRAGER.

Durant molt de temps algunes malalties eren anomenades per noms propis, en general els cognoms del o dels metges descobridors. Menys vegades el noms propis estaven relacionats amb la ciutat o regió on es feien les primeres descripcions.

La malaltia de Shy-Drager té el nom dels metges que la van descobrir, encara que actualment s’anomena Atrofia Multisistemica (AMS).
En la meva opinió, l’ús de sigles és la pitjor opció, ja que amb els diferents idiomes, la Babel es consolida.
Una col·lega de medicina ensopega amb mi i em diu: 
-"Tenim una malalta difícil a la 204, i se li hauria de fer una polisomnografia perquè els familiars diuen que té apnees."-
-"Val, però la veuré un moment abans que li facin la prova."-

Està prostrada al llit. Relativament jove. Uns 55 anys, una cara molt dolça.
-"Que et passa?"-
-"Els neuròlegs diuen que tinc un Parkinson. Tinc tremolor."-
-"¿Com camines?"-
-"Haig d’eixamplar les cames, sinó caic."-
-"¿A l’aixecar-te et mareges?"-
-"A vegades moltíssim."-

Ni li vaig preguntar, la parla no era de Parkinson, era atàxica.
-"Se t’escapa el pipi?"-
-"Sí, des de fa un temps."-

Ja feia anys, en un article de la versió castellana de “Clínicas Médicas de Norteamerica”, en un llistat de causes d’apnees, citaven com a causa rara la malaltia de Shy-Drager. També mencionava la coexistència d’hipotensió ortostàtica, és a dir, hipotensió a l’aixecar-se.
-"Consulteu un altra neuròleg, crec que podria ser un Shy-Drager"-, els hi vaig dir als meus companys de medicina interna. 

Es varen confirmar tant les apnees com el diagnòstic d’aquesta infreqüent malaltia.
George Milton Shy i Glenn Albert Drager, varen descriure i analitzar la malaltia l’any 1960,  tot i que ja s’havia intuït al 1925.
Molt aviat totes les malalties seran anomenades per sigles (per exemple AMS).
Les desambiguacions ocuparan més de 20 rengleres, i la veu robòtica desitjo que sigui almenys tan sensual com la de la meva SIRI.
Si jo hagués estudiat el Shy-Drager com AMS,  mai no l’hagués memoritzat, i per tant mai hauria diagnosticat la malalta.

La Rosa ja m’ho diu,  tinc coses de vell.

divendres, 7 de febrer de 2020

MAI EN SABREM PROU...

A finals dels 70. Havia ingressat la tarda abans en un llit de l’habitació numero 2. 
Uns 25 anys. No era freqüent que pacients joves ingressessin. Atractiu físicament, 1,75 m. aproximadament, educat, enraonar culte, prim, aire romàntic, mans fines, expressives, pàl·lid, somrient en respondre.
-"Hola, com et trobes?"-
-"Bé, molt bé, potser una mica cansat."-
-"En què treballes?"-
-"El meu pare té una empresa tèxtil. Li porto la comptabilitat."-
-"Fumes?"-
-"Mai."-
-"Que és el que t’ha passat?"-
-"Des de fa unes sis setmanes em surten taques pel cos."-
-"A on? "-
-"Just el pijama me les tapa totes."-

Es va descordar el pijama, i es va apujar també els camals. Estava ple d’unes taques violàcies, algunes lanceolades, però també d’altres formes, vinoses de color,  sobrelevades al tacte.
Miri, també les tinc al tòrax, davant i darrere, va dir mentre es treia del tot la jaqueta, també alguna als engonals.
Les més grans podien tenir uns 10 cm però altres no passaven d’un centímetre. En total unes 30 taques disperses.
-"T’han sortit de cop?"-
-"No, progressivament en unes setmanes. Ha estat com una mena d’invasió."-
-"Dolor, picor?"-
-"Gens ni mica."-
-"T’han sagnat?"-
-"No, no."-
-"Algun conegut te taques semblants?"-
-"No."-
-"Viatges exòtics?"-
-"No, vaig anar a Amsterdam, fa dos mesos a veure una exposició de Van Gogh. Ah!, també tinc una taca al paladar, notava una rugositat i l’he vista."-
-"A més a més de les taques, has notat alguna altra cosa de particular? Alguna molèstia..?"-
-"M’he aprimat una mica, un forat del cinturó."-

No en tenia ni idea de quina malaltia podia tenir aquest noi,  la dermatologia no havia estat mai el meu fort.
A l’analítica va sortir anèmia i els limfòcits baixos.
Vàrem consultar el professor Piñol, màxima autoritat en dermatologia, que immediatament ens va acompanyar a veure el pacient.
Es va mirar les lesions amb sorpresa.
-"Has estat a l’Àfrica?"-
-"Mai."-

Adreçant-se a mi, però lluny del malalt: 
-"En sembla que podria tractar-se d’un tumor de Kaposi, descrit a Àfrica, i que va afectar a molt africans entre els anys 50 i 60. Però mai l’he vist tant disseminat. Fes biòpsia Morera, no m’estranyaria que sigui una malaltia encara no descrita."-

Es va biopsiar. Angiosarcoma. Amb metàstasis. Es va traslladar a Oncologia. Al cap de poc la malaltia li va afectar als pulmons, i després es va escampar massivament per tot arreu, a una velocitat mai vista fins aleshores.

Faltava poc més d’un any perquè es descrivís la síndrome d’immunodeficiència humana, la SIDA i més tard es va saber que podia originar una malaltia de Kaposi.

dimarts, 21 de gener de 2020

UN XISCLE A LA NIT.

Feia una setmana que a la nit havia anat a Urgències per un intensíssim dolor toràcic esquerre. No li van trobar res després de moltes proves i el van enviar a consultes externes.
67 anys, mai fumador, jubilat, havia treballat com a comercial d’una farmacèutica veterinària, vidu, vivia sol. Vestia gavardina, cabells arrissats, educat, ulls sortits, cara d’espantat.
-"Explica’m que t’ha passat."-
-"Jo sempre he estat un home sa, és veritat que sóc d’hàbits sedentaris i que el meu capçalera ja m’ha fet un parell d’avisos pel sucre. La tensió arterial me la controlo amb una pastilla al dia.
Fa una setmana, a la nit, em va despertar un dolor fortíssim aquí dalt a les costelles (es va senyalar el costat esquerre), com una punyalada. Vaig fer un crit esgarrifós, i instintivament vaig encendre el llum i amb la mirada vaig rastrejar l’habitació cercant algun intrús. 
Després em vaig assabentar que el meu xiscle l’havien senti molts veïns.Vaig telefonar el meu fill que em va acompanyar a l’hospital, allí em varen mirar bé i tot era normal. Amb sèrum i analgèsics em varen calmar a poc a poc el dolor."- 

Era un pacient gras, d’1.72 m, 84 kg, l’índex de massa corporal (IMC) de 28,4, obesitat simple.
-"Quin coll de camisa gastes?"-
-"Talla 5."-

L’obesitat era de tronc. La mandíbula superior i inferior eren petites, boca de pinyó. Les parpelles inferiors flàccides.
-"Ronques?"-
-"No ho sé, dormo sol."-
-"Molt bé, no estiguis espantat que no serà res greu, el divendres et farem un estudi de la son, una polisomnografia."-

Al cap d’uns dies. 
-"Hola, mira, sospitava que tenies apnees, però no tantes, en tens 66 per l’hora. Alguna és molt llarga, d’un minut i mig. Malgrat això, el nivell d’oxigen el mantens correctament."-
-"I això explica el dolor que em va despertar?"-
-"Potser sí. Et demanaré un TAC de Tòrax sobretot per examinar les costelles."-

Dies més tard em va portar el TAC, a on s’identificaven uns incipients calls ossis de fractura a  nivell dels arcs antero-laterals de la 2ª i 3ª costelles esquerres.
Una mica presumit em varen venir ganes de dir...: "elemental!"

-"Mira, crec que he descobert el que et va passar: per culpa de les llargues i freqüents apnees, el teu cos reacciona inflant les costelles al màxim per superar el tap de la “gola”. Com arcs excessivament tensats.  No és exacte, ho simplifico perquè ho entenguis millor. 
Les fractures que vas fer espontàniament aquella nit, en repòs mentre dormies, són com les fractures d’estrès descrites en els remers olímpics, per sobreesforç."-
-"I per què les de l’esquerre?"-
-"Que ets esquerrà?"-
-"Esquerrà i d’esquerres -, va fer amb un somriure de conill.

El malalt disciplinadament ara fa tractament amb CPAP, i s’ha aficionat molt al senderisme que practica sempre que pot.

I està llegint les obres completes del Pla.