dijous, 2 d’abril de 2020

EL SÉPTIMO SELLO.

El 9 de març del 2020, la noticia de la mort de Max von Sydow va ser engolida per l’allau de terribles i inquietants informacions que ens començaven a arribar sobre els progressius contagis i morts que també afectaven a Espanya, per el #coronavirus, o Covid-19.

Max von Sydow va morir als 90 anys a la Provença Francesa, com va confirmar la seva dona, Catherine, a diversos mitjans francesos, "amb el cor trencat i una tristesa infinita". 
Va ser un dels grans actors europeus de les últimes dècades, protagonista de clàssics com “El séptimo sello” , “Fresas salvajes”, “El manantial de la doncella” entre molts d’altres.

Havia Nascut a Lund (Suècia), en el sí d'una família aristocràtica.
Von Sydow va estudiar art dramàtic a Estocolm, i al 1955 va entrar en el cercle de confiança d'Ingmar Bergman i es va incorporar al grup d'actors i actrius que participaven en les seves obres teatrals i produccions de cinema.
La versatilitat, profunditat i qualitat de la interpretació en la seva nombrosa obra el posaria en els “Top ten”, juntament amb seu director tòtem Bergman.
”El septimo sello”, que la vaig veure quan tenia nomes 13 anys, està situada al segle XIV, durant la Pesta Negra, que va ser una pandèmia per la infecció de la bactèria Yersinia pestis, que es transmetia de les rates als éssers humans a través de les puces, i va tenir una taxa de mortalitat d’entre el  50% i gairebé el 100%,  originant  uns 75 milions de morts, entre Àsia, on va començar  i Europa.
Algunes de les escenes impactants són la dels penitents que s’autoflagelen amb l’esperança d’aconseguir el perdó del Déu castigador.
Ningú que hagi vist la pel·lícula haurà pogut oblidar l’escena de la partida d’escacs, on el cavaller Antonius Blovk (Sydow), home turmentat i ple de dubtes i la mort juguen una angoixant partida, asseguts als esculls de les roques amb el mar al fons. 

Analitzo les peces i la situació del tauler, ara per ara, sembla que en Sydow va perdent.

dilluns, 9 de març de 2020

JUNGLA.


Visita sol·licitada d’urgència. 
Des de fa tres meses té tos intensa tant de dia com de nit, que acaba vomitant per l’esforç. No es treu l’abric, a sota porta un jersei de llana gruixuda, artesanal. Alt i decidit, encara jove, m’explica entre dolgut i enfadat, gesticulant, el poc cas que l’hi han fet en els diferents centres sanitaris visitats.
L’esposa, va assentint amb el cap sense dir res.
-"Té una tos similar a la dels pacients amb tos ferina."-, li comento. 
-"¿En què treballes o has treballat?"-
-"Treballava en el sector metal·lúrgic, era xapista."-
-"¿Et protegies?"-
-"No gaire, en aquella època no hi havia tanta conscienciació ni informació com ara..."-
-"Quines malalties has tingut?"-
-"Les típiques de la infància i em van operar d’una hèrnia inguinal fa uns cinc anys."-

De tant en tant apareixia la terrible tos, que començava amb un gall i continuava amb una intensitat i durada preocupant, molt superior al que se sol veure a la consulta.
-"Fumes?"-
-"Havia fumat molt de jove, però ja fa trenta anys que ho vaig deixar."-

I de cop i volta pregunta: 
-"No tindré el coronavirus, oi?"-
-"No, impossible, tu ja fa tres mesos que tens símptomes, encara no hi havia casos a Espanya, i a més a més, el primer cas va aparèixer a Canàries."-

Avui no li hauria contestat amb tanta seguretat!
El pacient no havia aconseguit ser visitat per un especialista d'ençà que va iniciar el quadre clínic,  vàries visites a l’ambulatori, a urgències de centres privats, una anada a l’hospital de referència...
No se’l considerava un cas greu, se l’etiquetava d’EPOC i l’hi donaven medicació simptomàtica.
El pacient cada dia empitjorava més, finalment va aconseguir que el programessin per una visita de pneumologia, però no immediata, amb un temps d’espera de tres setmanes...
A la consulta li vam fer una espirometria: FEV1 del 55%.
-"Be, anem a veure si al servei de radiologia et poden fer un TAC ara mateix."-

Al cap de 30’ ja teníem el resultat, i no era bo: Tumoració pulmonar avançada i afectació hepàtica.
Sempre ho he dit, el més terrible és donar la notícia al pacient.
-"Demà al matí t’hauràs de fer un TAC-PET."-

Vaig contactar amb el responsable de pneumologia d’un hospital de referència, amb qui tenia relació, per accelerar el diagnòstic i l’inici del tractament.
-"Et dono el meu telèfon per si tens algun problema."-
-"Moltes gràcies."-

A tres quarts d’onze de la nit del mateix dia, m’entren al mòbil unes vuit fotografies
-"Hola, sóc el teu malalt, les fotos són de pintures meves, tria la que vulguis, que demà te la porto."-

Així ho vaig fer.
-"Moltes gràcies."-
-"Bona nit."-

L’endemà me la portava. Un excel·lent oli hiperrealista, de 1,20 x 80 cm , paisatge urbà d’una capital americana, gratacels, grans avingudes, neons, cotxe espectaculars...
-"És teu."-

Durant tres o quatre nits per guasap em deia bona nit, acompanyat d’alguna foto de la seva obra. La darrera, una pintura hiperrealista d’una nena desdentegada i desnodrida de fesomia vietnamita
Sé que ja se li ha fet la primera tanda de quimioteràpia i està a casa. 
Li trucaré.

dimecres, 19 de febrer de 2020

SHY-DRAGER.

Durant molt de temps algunes malalties eren anomenades per noms propis, en general els cognoms del o dels metges descobridors. Menys vegades el noms propis estaven relacionats amb la ciutat o regió on es feien les primeres descripcions.

La malaltia de Shy-Drager té el nom dels metges que la van descobrir, encara que actualment s’anomena Atrofia Multisistemica (AMS).
En la meva opinió, l’ús de sigles és la pitjor opció, ja que amb els diferents idiomes, la Babel es consolida.
Una col·lega de medicina ensopega amb mi i em diu: 
-"Tenim una malalta difícil a la 204, i se li hauria de fer una polisomnografia perquè els familiars diuen que té apnees."-
-"Val, però la veuré un moment abans que li facin la prova."-

Està prostrada al llit. Relativament jove. Uns 55 anys, una cara molt dolça.
-"Que et passa?"-
-"Els neuròlegs diuen que tinc un Parkinson. Tinc tremolor."-
-"¿Com camines?"-
-"Haig d’eixamplar les cames, sinó caic."-
-"¿A l’aixecar-te et mareges?"-
-"A vegades moltíssim."-

Ni li vaig preguntar, la parla no era de Parkinson, era atàxica.
-"Se t’escapa el pipi?"-
-"Sí, des de fa un temps."-

Ja feia anys, en un article de la versió castellana de “Clínicas Médicas de Norteamerica”, en un llistat de causes d’apnees, citaven com a causa rara la malaltia de Shy-Drager. També mencionava la coexistència d’hipotensió ortostàtica, és a dir, hipotensió a l’aixecar-se.
-"Consulteu un altra neuròleg, crec que podria ser un Shy-Drager"-, els hi vaig dir als meus companys de medicina interna. 

Es varen confirmar tant les apnees com el diagnòstic d’aquesta infreqüent malaltia.
George Milton Shy i Glenn Albert Drager, varen descriure i analitzar la malaltia l’any 1960,  tot i que ja s’havia intuït al 1925.
Molt aviat totes les malalties seran anomenades per sigles (per exemple AMS).
Les desambiguacions ocuparan més de 20 rengleres, i la veu robòtica desitjo que sigui almenys tan sensual com la de la meva SIRI.
Si jo hagués estudiat el Shy-Drager com AMS,  mai no l’hagués memoritzat, i per tant mai hauria diagnosticat la malalta.

La Rosa ja m’ho diu,  tinc coses de vell.

divendres, 7 de febrer de 2020

MAI EN SABREM PROU...

A finals dels 70. Havia ingressat la tarda abans en un llit de l’habitació numero 2. 
Uns 25 anys. No era freqüent que pacients joves ingressessin. Atractiu físicament, 1,75 m. aproximadament, educat, enraonar culte, prim, aire romàntic, mans fines, expressives, pàl·lid, somrient en respondre.
-"Hola, com et trobes?"-
-"Bé, molt bé, potser una mica cansat."-
-"En què treballes?"-
-"El meu pare té una empresa tèxtil. Li porto la comptabilitat."-
-"Fumes?"-
-"Mai."-
-"Que és el que t’ha passat?"-
-"Des de fa unes sis setmanes em surten taques pel cos."-
-"A on? "-
-"Just el pijama me les tapa totes."-

Es va descordar el pijama, i es va apujar també els camals. Estava ple d’unes taques violàcies, algunes lanceolades, però també d’altres formes, vinoses de color,  sobrelevades al tacte.
Miri, també les tinc al tòrax, davant i darrere, va dir mentre es treia del tot la jaqueta, també alguna als engonals.
Les més grans podien tenir uns 10 cm però altres no passaven d’un centímetre. En total unes 30 taques disperses.
-"T’han sortit de cop?"-
-"No, progressivament en unes setmanes. Ha estat com una mena d’invasió."-
-"Dolor, picor?"-
-"Gens ni mica."-
-"T’han sagnat?"-
-"No, no."-
-"Algun conegut te taques semblants?"-
-"No."-
-"Viatges exòtics?"-
-"No, vaig anar a Amsterdam, fa dos mesos a veure una exposició de Van Gogh. Ah!, també tinc una taca al paladar, notava una rugositat i l’he vista."-
-"A més a més de les taques, has notat alguna altra cosa de particular? Alguna molèstia..?"-
-"M’he aprimat una mica, un forat del cinturó."-

No en tenia ni idea de quina malaltia podia tenir aquest noi,  la dermatologia no havia estat mai el meu fort.
A l’analítica va sortir anèmia i els limfòcits baixos.
Vàrem consultar el professor Piñol, màxima autoritat en dermatologia, que immediatament ens va acompanyar a veure el pacient.
Es va mirar les lesions amb sorpresa.
-"Has estat a l’Àfrica?"-
-"Mai."-

Adreçant-se a mi, però lluny del malalt: 
-"En sembla que podria tractar-se d’un tumor de Kaposi, descrit a Àfrica, i que va afectar a molt africans entre els anys 50 i 60. Però mai l’he vist tant disseminat. Fes biòpsia Morera, no m’estranyaria que sigui una malaltia encara no descrita."-

Es va biopsiar. Angiosarcoma. Amb metàstasis. Es va traslladar a Oncologia. Al cap de poc la malaltia li va afectar als pulmons, i després es va escampar massivament per tot arreu, a una velocitat mai vista fins aleshores.

Faltava poc més d’un any perquè es descrivís la síndrome d’immunodeficiència humana, la SIDA i més tard es va saber que podia originar una malaltia de Kaposi.

dimarts, 21 de gener de 2020

UN XISCLE A LA NIT.

Feia una setmana que a la nit havia anat a Urgències per un intensíssim dolor toràcic esquerre. No li van trobar res després de moltes proves i el van enviar a consultes externes.
67 anys, mai fumador, jubilat, havia treballat com a comercial d’una farmacèutica veterinària, vidu, vivia sol. Vestia gavardina, cabells arrissats, educat, ulls sortits, cara d’espantat.
-"Explica’m que t’ha passat."-
-"Jo sempre he estat un home sa, és veritat que sóc d’hàbits sedentaris i que el meu capçalera ja m’ha fet un parell d’avisos pel sucre. La tensió arterial me la controlo amb una pastilla al dia.
Fa una setmana, a la nit, em va despertar un dolor fortíssim aquí dalt a les costelles (es va senyalar el costat esquerre), com una punyalada. Vaig fer un crit esgarrifós, i instintivament vaig encendre el llum i amb la mirada vaig rastrejar l’habitació cercant algun intrús. 
Després em vaig assabentar que el meu xiscle l’havien senti molts veïns.Vaig telefonar el meu fill que em va acompanyar a l’hospital, allí em varen mirar bé i tot era normal. Amb sèrum i analgèsics em varen calmar a poc a poc el dolor."- 

Era un pacient gras, d’1.72 m, 84 kg, l’índex de massa corporal (IMC) de 28,4, obesitat simple.
-"Quin coll de camisa gastes?"-
-"Talla 5."-

L’obesitat era de tronc. La mandíbula superior i inferior eren petites, boca de pinyó. Les parpelles inferiors flàccides.
-"Ronques?"-
-"No ho sé, dormo sol."-
-"Molt bé, no estiguis espantat que no serà res greu, el divendres et farem un estudi de la son, una polisomnografia."-

Al cap d’uns dies. 
-"Hola, mira, sospitava que tenies apnees, però no tantes, en tens 66 per l’hora. Alguna és molt llarga, d’un minut i mig. Malgrat això, el nivell d’oxigen el mantens correctament."-
-"I això explica el dolor que em va despertar?"-
-"Potser sí. Et demanaré un TAC de Tòrax sobretot per examinar les costelles."-

Dies més tard em va portar el TAC, a on s’identificaven uns incipients calls ossis de fractura a  nivell dels arcs antero-laterals de la 2ª i 3ª costelles esquerres.
Una mica presumit em varen venir ganes de dir...: "elemental!"

-"Mira, crec que he descobert el que et va passar: per culpa de les llargues i freqüents apnees, el teu cos reacciona inflant les costelles al màxim per superar el tap de la “gola”. Com arcs excessivament tensats.  No és exacte, ho simplifico perquè ho entenguis millor. 
Les fractures que vas fer espontàniament aquella nit, en repòs mentre dormies, són com les fractures d’estrès descrites en els remers olímpics, per sobreesforç."-
-"I per què les de l’esquerre?"-
-"Que ets esquerrà?"-
-"Esquerrà i d’esquerres -, va fer amb un somriure de conill.

El malalt disciplinadament ara fa tractament amb CPAP, i s’ha aficionat molt al senderisme que practica sempre que pot.

I està llegint les obres completes del Pla.