dissabte, 11 d’abril de 2020

PERIMETRAT.

El clúster de casos de COVID-19 a la conca d'Òdena ha obligat al Govern de la Generalitat a un confinament estricte del perímetre de les poblacions d'Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí, Òdena i Jorba, amb l'Hospital d'Igualada com centre de referència assistencial per tota la ciutadania del seu interior, de fet la zona 0.

És com si m'haguessin perimetrat la infància, els meus orígens.
Jo vaig néixer a Igualada, el 44.

L'Hospital d'Igualada fou l'únic que va poder adaptar i modernitzar la Generalitat en el breu temps que va durar del 33 al 39, estava situat al passeig Verdaguer, i tenia un jardí gran i acollidor. Havia estat l'antic Convent dels Caputxins d'Igualada, i durant el segle XIX va ser transformat en hospital.

El meu pare havia sigut el primer i únic director de l'Hospital, fins que la república va ser derrotada amb l'entrada dels nacionals.
Ell, com tants d'altres, va patir les depuracions i revenges del bàndol franquista, i li van fer un consell de guerra per no haver delatat un republicà ferit. El van condemnar a la pena de mort, sent indultat en l'últim moment.

La conca d'Òdena és el lloc on s'originen tots els meus records de quan era petit.
Vaig créixer a Igualada, i sóc conscient que vaig tenir la sort d'uns magnífics professors de matemàtiques i ètica que em van ser de molta utilitat en la meva formació.
Òdena, els meus orígens, la casa pairal dels ancestres del meu pare i l'Espelt unes cases disperses d'Òdena, el mas de can Miqueló, origen de la meva mare.
Santa Margarida de Montbui de 900 habitants aleshores, el poble que li havien adjudicat al meu pare, a 5 km d'Igualada. Ell no conduïa, hi anava cada dia amb un taxi Balilla i jo a l'estiu durant les vacances, l'acompanyava gairebé sempre.
I Vilanova del Camí, on vaig fer una discreta primera comunió l'any de Congrés Eucarístic, en lloc de fer-la a Igualada, en mig de la pompa nacional-catòlica. Aquest fet va ser probablement una silenciosa manera d'expressar el meu pare la seva la rebel·lia.
I encara a Jorba, a on vivia la mainadera, filla d'una cosina, amb una síndrome extrapiramidal que ara amb el temps no puc diagnosticar.

Aquests són els vèrtexs que han perimetrat Igualada aquests dies d'epidèmia del covid19 i que simbòlicament han perimetrat els records de la meva infància.


3 comentaris:

  1. Amic Morera:
    A menys de tres km d'Òdena hi ha la Masia de Cal Morera, podría ser la casa pairal de que ens parles a "Perimetrat"?
    Per cert, quan es va aixecar el tancament perimetral de la Conca del Òdena, segur que et vares sentir més alliberat que nosaltres!

    ResponSuprimeix
  2. ¡Hermoso relato! La patria del hombre es su infancia, dice Kipling. ¿Podrá este aislamiento ser una experiencia valiosa como espacio de reflexión?

    ResponSuprimeix
  3. Pep. Des de la veina Segarra veiem Igualada com la capital del mon i pas obligat fins a Barcelona. Terra de pneumolegs...Morera..Xaubet...la meva infància passa també prop d Igualada i lligada a Sant Ramon per la familia Majoral... una abraçada. Pere

    ResponSuprimeix