dilluns, 30 d’abril de 2018

OPERACIÓ RANCH HAND.

Ahir vàrem finalitzar el XVI  “Symposium de EPOC”, amb una conferència magistral de Josep Mª Antó, director científic de l‘ISGlobal, amb el títol “Salud Planetaria”.

La seva presentació tant aviat com sigui possible es penjarà a les xarxes socials, degut a la rellevància de les seves reflexions i a la valuosa informació aportada sobre com l’acció de l’home influeix de forma determinant a la salut planetària: per exemple la contaminació tant exterior com interior de l’aire que respirem, l’escalfament del planeta, l’ús de pesticides, herbicides entre d’altres.
I les guerres, per descomptat, com s’ha vist fa poc a Síria amb l’ús d’armes químiques.

Avui, per WhatsApp, la meva filla que viu a Estats Units em comenta que un conegut seu de setanta anys ha mort. Era un veterà de la guerra de Vietnam, i a la seva esquela, la família, fa constar que ha mort a conseqüències de “l’Agent Taronja”.

L’Agent Taronja era un herbicida-defoliant que es va utilitzar a la Guerra del Vietnam, sobretot en el Vietnam del Sud, per privar de recursos i desforestar el camp de batalla al Viet Cong, entre el 1961 i el1971, amb bombardejos selectius, se’n va dir “Operació Ranch Hand”. 
Algunes xifres li atribueixen tres milions de morts i més 500.000 naixements amb malformacions congènites.
La quantitat acumulada d’Agent Taronja que es va fumigar fou de 76 milions. 
Era una barreja de dos herbicides fabricats per Monsanto Corporation i Dow Chemical, un d’ells derivats de la Dioxina.
Limfomes i diversos càncers en poden ser conseqüències a llarg termini.
Es curiós que l’Agent Taronja, és també el personatge d’un còmic anomenat Larfleeze, dels anys 90, un alienígena pelut amb ullal. Seria mal pensar suposar que pretenia banalitzar la tragèdia del Vietnam.

L’home es l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.
Només dues? 

dimarts, 24 d’abril de 2018

THE TIMES THEY ARE A-CHANGING.


6 de Febrer del 1992. “III Symposium sobre Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica”.
No puc negar que estic nerviós. 
Falten 30’ per començar.

La sala esta preparada, Burrows ja esta col·locant els slides. Dissimuladament crema una cigarreta sense filtre, tres o quatre calades, i no se que fa de la burilla, no troba lògicament cap cendrer. 
Cabells grisos, vestit de gris, estirat, accentuant al màxim la vertical del tors, ulleres d’haver dormit poc. S’asseu a l’altre extrem, solitari. Jet lag, ha fet Tucson, Atlanta, Madrid, Barcelona. Fa una mica més de quatre anys ha publicat al New England “The Course and Prognosis of Different Chronic Airways Obstruction in a Sample from the General Population” . Tres corbes, no ho sabíem aleshores, eren el naixement del que ara n’anomenem “fenotips”. 

Se li acosta Anthonisen, també jet lag, des de Canada, prim, atlètic, àgil, ha dormit unes 3 hores. Pateixo per ell, veurà Barcelona des del taxi, immediatament de fer la ponència ha de sortir corrent a l’aeroport. 
Fa 5 anys justos ha publicat també en un New England sobre l’ús del antibiòtics a les exacerbacions. Publicació també seminal que de passada categoritza les exacerbacions de la  MPOC. 
- "Buscaré una excusa per tornar a Barcelona. Sembla una ciutat maca."-

Speizer, de Harvard, pioner en destacar el factor ocupacional a la MPOC. Captingut, seriós.

Acaba d’arribar “l’star” del moment, R. H. Crystal, en Concorde des de New York passant per Paris. Tot just es comença a parlar de la teràpia gènica de les malalties hereditàries, i ell n’és un portaveu. 30’ d’exposició.
Després ja no va participar, ja no va fer preguntes a cap ponent. A les darreres files escrivia, aleshores amb llapis, un article, la propera publicació, probablement.

Guyatt, “metodòleg”, de Montreal, de la Mc Master, el més jove, atractiu, educat, “ inventor” de la mesura de la qualitat de vida i analític intel·ligent dels assajos clínics, va preparar millor el viatge. Una setmana a Barcelona, el calvinisme li va permetre descobrir “Los Caracoles”.

Cap el tard, rebombori al prosceni, Petty no es troba bé, just acabar la conferencia torna amb preses a l’aeroport i en arribar a Denver va a quiròfan.

Repoker de savis “transatlàntics” També hi havia una “escala de color” europea amb escreix.

Aquesta setmana fem el XVIè Symposium. La MPOC ja figura quasi setmanalment a l’agenda pneumológica. De tabac encara n’hi ha, i em diuen que els personatges de les sèries, no sé si només els dolents, encara fumen.

Posteriorment, coincidint amb un dels meus Symposium, vam inaugurar juntament amb l’equip de B.I., el “Dia de la EPOC”, que crec que va ser el primer de la història.

Però ara les autovies i les autopistes es creuen, sense trobar-se.

The slow one now
They later be last
................
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changing

Bob Dylan, 1964, quasi evangèlic

divendres, 20 d’abril de 2018

MORSE.


Quant era un infant jo era un nen extremadament mimat, un Abel, sempre enganxat als meus pares. 
El meu pare em portava com si fos el seu petit deixeble, al Dispensari Municipal un parell d’hores diàries com a mínim, per familiaritzar-me en la pràctica mèdica.
Ell m’havia estimulat intel·lectualment moltíssim, practicàvem càlcul mental mentre caminàvem, o em comprava atles immensos que feien volar la meva fantasia, o em deixava llibres de medicina que jo llegia sense entendre. 
Recordo especialment una col·lecció d’Història Natural de 8 toms enquadernats artísticament i farcit d’uns meravellosos gravats que haurien pogut ser d’un prestigiós dibuixant. 
La concepció de l’enciclopèdia deuria ser darwiniana perquè l’últim tom estava dedicat a l’Homo Sapiens i els predecessors.
Un dia quan tenia 7 anys, el meu pare em va fer saber que havia comprat la magnifica enciclopèdia Jackson, 12 volums, tapes dures d’un roig intens i un paper setinat i gruixut. El “logo” era el pensador de Rodin molt esquematitzat.
S’hi podien trobar temes aparentment poc lligats, un dels capítols tractava de com aprendre angles, i és amb aquesta finalitat que probablement me l’havia comprat el meu pare.
Una matèria curiosa era l’alfabet Morse, que em va fer aprendre com un més dels exercicis memorístics.

Jo en aquell temps era molt fantasiós, somiador, i un pel espiritual, estava fent 2º de batxillerat, un any avançat, i ens explicaven ciències naturals. Estudiava molt intensament perquè a Igualada no hi havia Institut i ens examinàvem en un sol dia, de totes les matèries a l’Institut “Joan de Peguera” de Manresa, i recordo que allí sempre tenia dolors articulars provocats per la humitat del Cardener i la boira de la ciutat.

A casa es parlava del càncer com una malaltia terrible. 
Les úniques llàgrimes que li vaig veure al meu pare foren un diumenge durant un dinar familiar, quan es va aixecar juntament amb la seva germana i van anar a una habitació per explorar-la i va tornar plorant a llàgrima viva. Tenia l’ou de serpent a l’aixella dreta.
També un dia va arribar molt content comentant els avenços que s’havia fet amb el càncer de tiroides, i ens va explicar les primeres curacions amb isòtops radioactius. Això era l’any 51.

Des de feia temps, jo escrivia un diari en una llibreta de quadricula. 
Un dia, a punt de complir els dotze, vacances just començades, vaig escriure amb Morse, em feia vergonya que ningú ho pogués llegir: “el càncer es curarà amb enzims, tisores que tallin molècules”.

No massa més tard, es va identificar que la substància que curava els càncers experimentals de ratolins, mitjançant la injecció de sèrum de cobai, era l’enzim l-asparaginasa.
La l-asparaginasa fou introduïda al 1974 a Estats Units com un dels primers tractaments de la Leucèmia Linfoblàstica i Limfoma de Hodgkin. És un enzim que es fabrica a partir de bacteris.

Somnis d’infants de poble, com el vil·là que el vent s’endú.

divendres, 13 d’abril de 2018

VIDA.


L’acompanyo al despatx. Camina força coix, de la cama dreta. No massa alt, arrossega 120 quilos.
Barba llarga, punxeguda, com de cua de panotxa, li dona aspecte d’estar a un escenari. Camisa sense corbata, molt descordada, pantalons amb elàstics, roba antiga.
Amb to de queixa:
-"Es fa pesat fer-se proves al mati i tenir la visita a la tarda, i més sobretot si es ve de fora."-

Vaig pensar que tenia raó.
-"On vius?"-
-"Al Montseny."-
(Fent broma) -"Ets l’amo del Montseny?"-
-"No, visc a una casa a les afores de X, a la muntanya."-
-"Quants anys tens?"-
-"53."-
-"Fumes?"-
-"Molt, fins tres paquets al dia. Ho he deixat fa sis mesos."-
-"Et felicito. Quina professió?"-
-"Informàtic."-
-"No calia que m’ho diguessis. Treballes des de casa?"-
-"Si, clar."-
-"Has vingut amb cotxe?"-
-"Si, però l’artrosi amb prou feines amb deixa moure. A vegades em porten."-
-"Vius sol?"-
-"Si."-
-"Separat?"-
-"No, vidu. He tingut una segona parella. La vaig deixar."-
-"Potser ronques?"-
-"Si, però la vaig deixar perquè li estava fotent la vida. Ella ha pogut refer la seva vida."-
-"Tens fills?"-
-"Si, un fill, de 27 anys, magnífic. Per ell no m’he suïcidat i per ell no em suïcido."-
-"No ho facis!"-
-"No, no ho faré."-
-"Veig que l’anterior vegada et va atendre un company meu. Per que has canviat? És un pneumòleg excel·lent."-
-"Si, ja ho se, però jo tenia pressa. Com estic?"-
-"La funció respiratòria és “supernormal”.-
-"I el TAC?"-
-"Quant te’l vas fer?"-
-"Fa sis mesos."-
-"I ara vens pel resultat?"-

Mig avergonyit: 
-"Si, si."-
-"Estàs bé, l’aparell respiratori el tens bé."-
-"Gràcies, si."-
-"Amb que et puc ajudar?"-
-"No ho se, estic en un bucle."-
-"El primer de tot és aprimar-te, després posar-te pròtesi al maluc."-
-"Ho intentaré. Tinc endocrí i traumatòleg."-

Quasi acomiadant-me.
-"Et convé viure sol a la muntanya?"-
-"Ara potser no, si quant hi vaig anar."-
-"El teu fill viu a Barcelona?"-
-"No. A Madrid, ha muntat amb tres companys més una empresa."-
-"Li va bé?"-
-"Fins ara. La setmana passada s’ha suïcidat un dels socis."-
-"Uf!"-
-"Si."-
-"Vine’m a veure. Et faré de Pepito Grillo. Fes-ho coincidir amb la revisió d’algun altre especialista, d’aquí uns dos mesos. Tu ets intel·ligent, mira de sortir del bucle."-
-"Ok. A reveure."-

L’acompanyo, li obro la porta. 
-"A reveure."-

A quins magatzems vendran utopies pret-à-porter el 19?

divendres, 6 d’abril de 2018

RESCUES A MIAMI (Penitència II).

La primera ciutat nord-americana que vaig trepitjar fou Miami. 
Fa més de 25 anys, el 92. Em va fascinar! 
El tecnicolor dels capvespres a prop de les ones de Atlantic, tot  passejant per l’Ocean Drive sota les palmeres, i a l’altra banda els neons il·luminant els locals decó (més tard em vaig adonar que el decó de Miami era modest comparat amb el de Chicago), de façanes de colors “pastel” alternativament diferents, perfilades màgicament, com fet a mà per un pintor fauve. 
I quina sensació tant fascinantment cosmopolita, amb infinita diversitat de gent, i amb la babel d’idiomes, i els aromes de les patinadores que et driblaven i just ensumaves i la música estrident que passava del jazz a la jamaicana. 
I els gratacels que divisaves il·luminats en els rissos de la costa i els illots. 
I després, una hamburguesa gegant, al WPA, al South East, increïblement barata, 8 dòlars,  en una barra extreta del Hopper i uns murals realistes inspirats en la pintura soviètica dels 40 i amb la força del New Deal de Roosevelt.
Era l’Amèrica somiada als anys 50 a Igualada, a l’estiu a la Rambla, a la fresca, quant de tant en tant passava l“americano” conduint un Studebaker.
Segon dia, a Miami, i tot de cop uns xiscles esgarrifosos de dolor d’un patinador a cinquanta metres d’on ens trobàvem, cambrers amb el telèfons al carrer demanant auxili i immediatament una increïble ambulància apareguda del no res, soroll de frenada, i dos espectaculars “rescues” super experts, que mentre es posen els guants i amb gests de cowboys ja li han col·locat la fèrula, li han injectat analgèsics per via endovenosa i li estant prenent les constants.Tot abans que nosaltres poguéssim fer el mig centenar de metres i els cambrers, com en una escena “congelada” encara estaven marcant el numero de SOS. Amèrica...
I a l’endemà crits de socors a la sorra d’un o una banyista i una altre ambulància, uns altres rescues, com fletxes fan massatge cardíac i el boca a boca, i abans de cinc minuts fan el signe de victòria com si els Marlins de Miami acabessin de guanyar.
Els quart dia va ser diferent. 
Migdia, temperatura alta, d’uns trenta dos graus, carrer curt i molt estret del barri de la Petita Havana,(potser l’únic carrer estret de Miami, no en recordo d’altre). Assegut arrambat a una paret, per no dir estirat, un home prim, jove, no gaire alt, pàl·lid, respiració dificultosa, potser acidòtica, sabates estripades, abric gris i curt, homeless, probablement yonki, se’l veia molt malalt, com un colom agonitzant.
Que fem?
No tardaran ni dos minuts els rescues.
I ens em vam oblidar, tot continuant descobrint Miami.
L’atzar a mitja tarda ens va fer passar pel mateix carrer. 
Com pot ser? Un cadàver arraconat a la paret? 
Vaig entendre allò que li vaig llegir a un escriptor, que la mort és escatològica. 
Voldria pensar que l’únic yonki, homeless, “eccehomo” contemporani, mort a les darreries del segle XX, a la societat de l’opulència, com un colom, fou aquell.
Però les ales, mil vegades trepitjades encara em dolen i em fan mal.
Vaig alçar els ulls al cel, voltors, voltors, no se’n veien.