MORSE.

Quant era un infant jo era un nen extremadament mimat, un Abel, sempre enganxat als meus pares. 
El meu pare em portava com si fos el seu petit deixeble, al Dispensari Municipal un parell d’hores diàries com a mínim, per familiaritzar-me en la pràctica mèdica.
Ell m’havia estimulat intel·lectualment moltíssim, practicàvem càlcul mental mentre caminàvem, o em comprava atles immensos que feien volar la meva fantasia, o em deixava llibres de medicina que jo llegia sense entendre. 
Recordo especialment una col·lecció d’Història Natural de 8 toms enquadernats artísticament i farcit d’uns meravellosos gravats que haurien pogut ser d’un prestigiós dibuixant. 
La concepció de l’enciclopèdia deuria ser darwiniana perquè l’últim tom estava dedicat a l’Homo Sapiens i els predecessors.
Un dia quan tenia 7 anys, el meu pare em va fer saber que havia comprat la magnifica enciclopèdia Jackson, 12 volums, tapes dures d’un roig intens i un paper setinat i gruixut. El “logo” era el pensador de Rodin molt esquematitzat.
S’hi podien trobar temes aparentment poc lligats, un dels capítols tractava de com aprendre angles, i és amb aquesta finalitat que probablement me l’havia comprat el meu pare.
Una matèria curiosa era l’alfabet Morse, que em va fer aprendre com un més dels exercicis memorístics.

Jo en aquell temps era molt fantasiós, somiador, i un pel espiritual, estava fent 2º de batxillerat, un any avançat, i ens explicaven ciències naturals. Estudiava molt intensament perquè a Igualada no hi havia Institut i ens examinàvem en un sol dia, de totes les matèries a l’Institut “Joan de Peguera” de Manresa, i recordo que allí sempre tenia dolors articulars provocats per la humitat del Cardener i la boira de la ciutat.

A casa es parlava del càncer com una malaltia terrible. 
Les úniques llàgrimes que li vaig veure al meu pare foren un diumenge durant un dinar familiar, quan es va aixecar juntament amb la seva germana i van anar a una habitació per explorar-la i va tornar plorant a llàgrima viva. Tenia l’ou de serpent a l’aixella dreta.
També un dia va arribar molt content comentant els avenços que s’havia fet amb el càncer de tiroides, i ens va explicar les primeres curacions amb isòtops radioactius. Això era l’any 51.

Des de feia temps, jo escrivia un diari en una llibreta de quadricula. 
Un dia, a punt de complir els dotze, vacances just començades, vaig escriure amb Morse, em feia vergonya que ningú ho pogués llegir: “el càncer es curarà amb enzims, tisores que tallin molècules”.

No massa més tard, es va identificar que la substància que curava els càncers experimentals de ratolins, mitjançant la injecció de sèrum de cobai, era l’enzim l-asparaginasa.
La l-asparaginasa fou introduïda al 1974 a Estats Units com un dels primers tractaments de la Leucèmia Linfoblàstica i Limfoma de Hodgkin. És un enzim que es fabrica a partir de bacteris.

Somnis d’infants de poble, com el vil·là que el vent s’endú.