RESCUES A MIAMI (Penitència II).

La primera ciutat nord-americana que vaig trepitjar fou Miami. 
Fa més de 25 anys, el 92. Em va fascinar! 
El tecnicolor dels capvespres a prop de les ones de Atlantic, tot  passejant per l’Ocean Drive sota les palmeres, i a l’altra banda els neons il·luminant els locals decó (més tard em vaig adonar que el decó de Miami era modest comparat amb el de Chicago), de façanes de colors “pastel” alternativament diferents, perfilades màgicament, com fet a mà per un pintor fauve. 
I quina sensació tant fascinantment cosmopolita, amb infinita diversitat de gent, i amb la babel d’idiomes, i els aromes de les patinadores que et driblaven i just ensumaves i la música estrident que passava del jazz a la jamaicana. 
I els gratacels que divisaves il·luminats en els rissos de la costa i els illots. 
I després, una hamburguesa gegant, al WPA, al South East, increïblement barata, 8 dòlars,  en una barra extreta del Hopper i uns murals realistes inspirats en la pintura soviètica dels 40 i amb la força del New Deal de Roosevelt.
Era l’Amèrica somiada als anys 50 a Igualada, a l’estiu a la Rambla, a la fresca, quant de tant en tant passava l“americano” conduint un Studebaker.
Segon dia, a Miami, i tot de cop uns xiscles esgarrifosos de dolor d’un patinador a cinquanta metres d’on ens trobàvem, cambrers amb el telèfons al carrer demanant auxili i immediatament una increïble ambulància apareguda del no res, soroll de frenada, i dos espectaculars “rescues” super experts, que mentre es posen els guants i amb gests de cowboys ja li han col·locat la fèrula, li han injectat analgèsics per via endovenosa i li estant prenent les constants.Tot abans que nosaltres poguéssim fer el mig centenar de metres i els cambrers, com en una escena “congelada” encara estaven marcant el numero de SOS. Amèrica...
I a l’endemà crits de socors a la sorra d’un o una banyista i una altre ambulància, uns altres rescues, com fletxes fan massatge cardíac i el boca a boca, i abans de cinc minuts fan el signe de victòria com si els Marlins de Miami acabessin de guanyar.
Els quart dia va ser diferent. 
Migdia, temperatura alta, d’uns trenta dos graus, carrer curt i molt estret del barri de la Petita Havana,(potser l’únic carrer estret de Miami, no en recordo d’altre). Assegut arrambat a una paret, per no dir estirat, un home prim, jove, no gaire alt, pàl·lid, respiració dificultosa, potser acidòtica, sabates estripades, abric gris i curt, homeless, probablement yonki, se’l veia molt malalt, com un colom agonitzant.
Que fem?
No tardaran ni dos minuts els rescues.
I ens em vam oblidar, tot continuant descobrint Miami.
L’atzar a mitja tarda ens va fer passar pel mateix carrer. 
Com pot ser? Un cadàver arraconat a la paret? 
Vaig entendre allò que li vaig llegir a un escriptor, que la mort és escatològica. 
Voldria pensar que l’únic yonki, homeless, “eccehomo” contemporani, mort a les darreries del segle XX, a la societat de l’opulència, com un colom, fou aquell.
Però les ales, mil vegades trepitjades encara em dolen i em fan mal.
Vaig alçar els ulls al cel, voltors, voltors, no se’n veien.