divendres, 29 de juny de 2018

SALVATORE QUASIMODO.

No, no em refereixo al famós personatge de Notre Dame, em refereixo al poeta Salvatore Quasimodo (1901-1968).
Quasimodo, molt desconegut, encara recordo quant la premsa va donar la notícia del seu premi Nobel al 1959, que com tantes vegades els agafava amb el pas canviat, no se’n coneixia gran cosa d’ell. 
En aquell moment es sabia que formava part del moviment “Hermètic” juntament amb Ungaretti i Montale, molt més coneguts.

- L'estudiant ( el Clinic 2017), per cortesia de Javier Fraile -

Recentment, el grup de WhatsApp de la meva promoció de Medicina té molta activitat, i aprofitaré aquesta setmana, quan editi el post, per preguntar-les-hi  qui d’ells recorda que Quasimodo, un migdia del 1961, va fer una lectura de poesia a l’Hospital Clínic.
Crec que va ser a iniciativa del professor Ramon Sarró, i amb  la meva complicitat segur, però no exclusiva, es varen organitzar unes activitats culturals pels estudiants de medicina del Clínic. 
La primera, sens dubte, ho recordo bé, fou la projecció del film “Psicosi” de Hitchcock, el personatge Norman Bates, comentat per Sarró, i un col·loqui posterior, al paranimf de la facultat, amb erudites divagacions sobre el complexa d’Edip, que  deurien ser força interessants.
En el context d’aquestes  jornades culturals , jo vaig invitar al poeta Quasimodo, no recordo el contacte, tal vegada Marià Manent, a una lectura de poemes al Clínic. 
Vestit fosc, corbata de funcionari, bigoti retallat a l’època, seriós, cara d’ulcerós, educat, veu greu de fumador, entonació lenta.
Poesia hermètica que anticipava, a fragments, el moviment de poesia social. Fill de pare ferroviari a Sicilia, havia tingut una destacada activitat antifeixista.
La seva presència al Clínic fou aprofitant que el novembre del 61 va venir a Barcelona, a l’antiga Casa del Llibre, on es presentà el volum publicat per Editorial Selecta que recollia part dels seus poemes traduïts al català.

Ara mateix tinc a la taula l’edició de la Selecta de 1961, traducció i pròleg documentat per J. M. Bordas i un epíleg “El poeta i el Polític”.
L'any 1953, compartí amb Dylan Thomas el Premi Etna-Taormina de poesia.
Quasimodo va morir el 1969, d’un accident vascular cerebral. 

Aquestes activitats foren força efímeres. 
Medicina és de ciències o d’humanitats?

divendres, 22 de juny de 2018

EL PROFESSOR BERNHARDI.

Fa un parell de setmanes vaig donar la conferència “ La medicina i la literatura, tant lluny i tant a prop” al Col·legi de Metges de Barcelona,(COMB) en el context del seu programa d’activitats culturals. 




 

La conferència, molt generalista, mencionava que en algunes ocasions la literatura reflexa dilemes ètics millor que el mateix ensenyament de la medicina curricular. Un dels exemples que vaig posar, va ser l’obra de teatre “El professor Bernhardi” d’Arthur Schnitzler.
Aquesta obra fou representada fa 2 anys i escaig al Teatre Nacional de Catalunya representada per Lluis Homar i dirigida per Xavier Alberti.
L’obra succeeix a la Viena del 1900.
A un hospital ha ingressat una noia, greument malalta, amb una septicèmia, sense cap esperança de sobreviure en aquella època. 
La infecció era deguda a un avortament clandestí. 
La malalta ignora la seva mort inevitable, però té un sentiment d’esperança i felicitat tot pensant que es curarà.
Aleshores acudeix, avisat per una infermera, el sacerdot de l’hospital per donar-li els darrers sagraments i Bernhardi, director de l’hospital ho impedeix. 
Mentre ho argumenten ell i el sacerdot, ja arriba la noticia del decés inexorable. 
No vull fer “d’spoiler” però el professor Bernhardi posteriorment rep un càstig tant de caràcter professional com de la justícia ordinària.

Subjacent a l’obra hi havia el fet de que l’autor, Arthur Schnitzler, fos de religió jueva, i l’obra va originar una polèmica a la societat vienesa, que anticipava el que trenta anys desprès hauria de sotragar no solament Àustria sinó tota Europa, l’antisemitisme.
Schnitzler, fill d’un otorinolaringòleg vienès de prestigi, va estudiar també la carrera de Medicina i la va exercir com a psiquiatra.
Va compartir algun mestre amb Freud com ara Meynert, però en cap cas fou de l’escola psicoanalista. Freud va admirar-lo com a escriptor i es varen cartejar. 

Schintzler fou membre d’un grup literari fèrtil, “La Viena Jove”
Estilísticament fou el primer autor en introduir el diàleg interior a la novel·la.
Mestre en erotisme, gràcies a Max Ophüls amb “La Ronda” i a Kubrick amb “Eyes Wide Shut”, ambdós films mítics, basats amb obres d’Schintzler, es va amplificar la seva importància literària.

El dilema ètic de l’obra “El professor Bernhardi” encara no està universalment resolt. 
Si no dir la veritat a un pacient, fet també il·lustrat per Tolstoi a “La mort d’Ivan Ilitx”, és quasi un tema del passat, malgrat tot, ...sempre hem de dir la veritat i nomes que la veritat?



divendres, 15 de juny de 2018

VACANCES A VIETNAM.

Entra decidit al meu despatx, és alt, prim, atlètic, faccions agradables. 60 anys.
-"Hola, no sé si vostè se’n recorda de mi."-

Tinc la historia a mà, no he tingut temps de donar-li una ullada.
-"Si però, continuï..."-
-"Fa tres anys vaig venir-lo a veure, una tarda. Li vaig preguntar si me’n podia anar de vacances."-
-"Que li vaig dir?"-
-"M’ho va desaconsellar."-

Té un aspecte saludable, penso per mi.  
-"Segur? No és freqüent que desaconselli les vacances. On anava?"-
-"A Vietnam."-
-"S’havia vacunat?"-
-"Si, si, jo tenia el vol a les 8 del vespre, quatre hores després."-

Vaig donant ullades a la documentació. Ara ja sé que tenia.
-"I com va anar.?"-
-"Millor que li hagués fet cas. Un desastre."-
-"Digui."-
-"Eren 30 dies. Al 17 vam tornar. Ens vam barallar. Un mal son. Un munt de diners a Can Pistracs."-
-"La seva dona?"-
-"No, una amiga."-
-"Llençols?"-
-"No, no, potser per això ens vàrem discutir."-
-"I el tumor?, te’l deuries operar?"-
-"Si, si. Me’l vaig operar a l’hospital...? Si, si, un trau que deu n’hi do. Sense Químio com vostè havia dit."-
-"Per que vens ara?"-
-"M’han trobat en els controls un nou nòdul de 4mm a l’altre pulmó. I el cirurgià que em controla, revisant el TAC diu no el veu. Ara desconfio."-
-"No has de desconfiar, 4 mm és molt petit, detectar-lo potser és més funció del radiòleg."-

Remugant: -"no sé, no sé, els metges sempre us defenseu els uns als altres."-
-"I que han decidit?"-
-"Em repeteixen et TAC ara als dos mesos."-
-"Estarà igual, no pateixis, aquesta vegada, falsa alarma. Amb sort t’haurà desaparegut. Quantl tinguis el TAC me’l portes."-
-"D’acord."-
-"De lletres o ciències?"-

Somrient, satisfet: -"De ciències. De Telecos."-
-"Així sabràs que només amb dues dimensions és difícil mesurar amb exactitud una figura esfèrica. Millor mesures volumètriques.
Vine abans d’agost, jo faig vacances."-
-"Ah, jo també."-
-"Tens plans?"-
-"Si, me’n vaig a Birmània un mes."-
-"Sol?"-
-"No, amb una amiga."-
-"La mateixa?"-
-"No, una altra."-

dissabte, 9 de juny de 2018

PARSONAGE.

No, no, no parlarem de cap personatge.
Fa quatre dies, des d’urgències, el Dr H... em diu: 
-"Li han fet a aquest pacient una radiografia de tòrax, i no és normal."-
-"Doncs que passi, ara tinc un “forat” i el veuré."-
-"Hola, passi."-
-"Hola."-

Jo ja sabia que tenia una paràlisis del múscul diafragma dret.
-"Que li passa?"-
-"Tinc una contractura brutal."-

 Amb un gest adolorit es senyala l’espatlla dreta. 
-"I a més a més, m’he fet una cremada de tercer grau aquí darrera l’espatlla."-
-"I com va ser?"-
-"L’estoreta elèctrica."-
-"Deu n’hi do de contractura. Pots aixecar el braç?"-

L’aixecava a mitges.
-"I que t’han dit?"-
-"Una contractura."-
-"Tens un Parsonage amb paràlisis del diafragma dret."-
-"No entenc res."-

Miro d’explicar-t’ho. 
-"Tens una síndrome que es diu Síndrome de Parsonage-Turner, no en facis cas del nom, són els cognoms dels metges que van descobrir la malaltia.  En realitat és una inflamació dels nervis del plexe braquial que és com un feix de cables nerviosos que mouen el braç, l’escàpula i també el diafragma, que es un múscul que mou el pulmó. Pensa que per això que conec la malaltia, no sóc ni traumatòleg ni neuròleg. Sóc pneumòleg, per això el Dr. H. al veure la radiografia m’ha consultat."-

Amb cara d’escepticisme:
-"De veritat?"-
-"Si, per això et vas cremar, perquè també has perdut sensibilitat."-
-"I tot això per que m’ha passat?"-
-"No ho sabem, potser un virus...."-
-"I em curare?"-
-"Quasi tots els pacients es curen amb unes 4-8 setmanes. Et veus amb cor de bufar?"-
-"Si, vaig força “dopat”."-
-"Et farem una espirometria."-

Cinc minuts i miro el resultat: 
-"Tens una capacitat vital només del 66%. Farem servir l’espirometria d’avui per anar mesurant la milloria."-
-"I ara que?"-
-"Et torno al metge traumatòleg i t’enviarà al neuròleg. Et faran un estudi de “l’electricitat” dels nervis. Jo prèviament els informaré del teu cas."-
-"Haig de tornar?"-
-"Si, si."-

Se’n va anar desconfiant una mica. Segurament pensant: tinc una contractura, res més que una contractura.

És una malaltia rara, i l’afectació del diafragma encara més, però tot combinat és més fàcil fer el diagnòstic que reconèixer una pintura del Goya.

Encara desconfiat va tornar a entrar el pacient.
-"De veritat milloraré?"-
-"Si, hauràs de fer rehabilitació del braç."-
-"Val, gràcies."-

Aquesta setmana no, aquest malalt no ha sigut el personatge de la setmana. Estava a Madrid.

divendres, 1 de juny de 2018

PRÉSSECS GROCS.

-"On vas tant despistat?"-
-"Ah, hola,"- vaig respondre, -"anava capficat."-

Un antic amic, de l’època del Clínic.
-"Com va tot?"-
-"Be, be, molt bé?"-
-"Aniràs al Pallars?"-
-"Encara no ho tinc planejat."-
-"A veure si fas el favor d’explicar histories de les guàrdies del Clínic."-
-"Ja ho faig!"-
-"No, nomes n’expliques de la Vall d’Hebron."-
-"No és cert, també del Clínic."-

Ell és molt bo, és un dels col·legues que més admiro, dos o tres anys menys que jo. 
Vàrem coincidir amb el seus començaments, però jo me’n vaig anar del Clínic abans que ell.
Me’n recordo del seu primer malalt a la Sala, un home d’uns 45 anys, amb séqueles “ terribles” d’un mal de Pott, tuberculosis de les vertebres, que va ingressar per una “factura endarrerida”, una meningitis tuberculosa. 
I també recordo, el seu primer dia de guàrdia, i el primer malalt que va resoldre.

-"Tu també hauries d’escriure la teva novel·la, a veure si la comences..."-
-"Ho tinc present."-

Jo en se fins i tot el títol, però no el puc dir, és “secret de confessió”.

Les guàrdies del Clínic a ulls d’ara, serien molt depriments. 
Subterrani, a un extrem, el de Provença, un zelador que explicava histories de la Morgue com si fossin poemes de Gottfried Benn, i que feia de “practicant”. Una monja devota que intentava que reséssim, i tres estances, en total, no més de 35 m2. 
Una, la principal, amb una llitera rígida metàl·lica i de vidre per explorar, i algunes lleixes per alguns tubs d’assaig, un fogonet elèctric per analitzar la proteïnúria i els reactius de Fehling per a diagnosticar diabetis, algunes sondes, i potser l’aparell més sofisticat, un oftalmoscopi. Un armari metàl·lic buit que mai s’obria.
La segona estança, li dèiem “la banyera”. Els 6 m2 estaven presidits per una banyera on s’hi feien els rentats gàstrics als intoxicats. 
L’altra, un llit on el que feia la guàrdia es quedava a dormir. 
I potser, me’n oblidava, una petita cuina on la “hermana” preparava els esmorzars,  que mai vaig prendre. 
I els malalts que acudien a urgències, tots de beneficència.
Urgències de Cirurgia estava a dalt, més digna, més espaiosa, on s’hi  arribava amb un ascensor lentíssim.
Quasi presidia la sala principal, una pissarra on s’apuntaven els diagnòstics amb el nom al costat de qui els feia. 

Malalt cirròtic, que començava a tenir ascites. Alcohòlic. S’havia despertat amb molt dolor abdominal.
El Dr. T..., expert cirurgia:
-"Morera, i per que dius que es un perforat gàstric?"-
-"Per la historia clínica."-
-"Però a l’abdomen no està contracturat..."-
-"Li protegeix l’ascites, vaig contestar."-

Ho vam apuntar a la pissarra.
Ho va ser-ho, una perforació gàstrica.
Ho havia llegit feia un parell de setmanes en el Miatello.

Sí, amic, en aquell temps els préssecs grocs eren més saborosos. 
A l’Anoia també em dèiem préssecs de vinya