PRÉSSECS GROCS.

-"On vas tant despistat?"-
-"Ah, hola,"- vaig respondre, -"anava capficat."-

Un antic amic, de l’època del Clínic.
-"Com va tot?"-
-"Be, be, molt bé?"-
-"Aniràs al Pallars?"-
-"Encara no ho tinc planejat."-
-"A veure si fas el favor d’explicar histories de les guàrdies del Clínic."-
-"Ja ho faig!"-
-"No, nomes n’expliques de la Vall d’Hebron."-
-"No és cert, també del Clínic."-

Ell és molt bo, és un dels col·legues que més admiro, dos o tres anys menys que jo. 
Vàrem coincidir amb el seus començaments, però jo me’n vaig anar del Clínic abans que ell.
Me’n recordo del seu primer malalt a la Sala, un home d’uns 45 anys, amb séqueles “ terribles” d’un mal de Pott, tuberculosis de les vertebres, que va ingressar per una “factura endarrerida”, una meningitis tuberculosa. 
I també recordo, el seu primer dia de guàrdia, i el primer malalt que va resoldre.

-"Tu també hauries d’escriure la teva novel·la, a veure si la comences..."-
-"Ho tinc present."-

Jo en se fins i tot el títol, però no el puc dir, és “secret de confessió”.

Les guàrdies del Clínic a ulls d’ara, serien molt depriments. 
Subterrani, a un extrem, el de Provença, un zelador que explicava histories de la Morgue com si fossin poemes de Gottfried Benn, i que feia de “practicant”. Una monja devota que intentava que reséssim, i tres estances, en total, no més de 35 m2. 
Una, la principal, amb una llitera rígida metàl·lica i de vidre per explorar, i algunes lleixes per alguns tubs d’assaig, un fogonet elèctric per analitzar la proteïnúria i els reactius de Fehling per a diagnosticar diabetis, algunes sondes, i potser l’aparell més sofisticat, un oftalmoscopi. Un armari metàl·lic buit que mai s’obria.
La segona estança, li dèiem “la banyera”. Els 6 m2 estaven presidits per una banyera on s’hi feien els rentats gàstrics als intoxicats. 
L’altra, un llit on el que feia la guàrdia es quedava a dormir. 
I potser, me’n oblidava, una petita cuina on la “hermana” preparava els esmorzars,  que mai vaig prendre. 
I els malalts que acudien a urgències, tots de beneficència.
Urgències de Cirurgia estava a dalt, més digna, més espaiosa, on s’hi  arribava amb un ascensor lentíssim.
Quasi presidia la sala principal, una pissarra on s’apuntaven els diagnòstics amb el nom al costat de qui els feia. 

Malalt cirròtic, que començava a tenir ascites. Alcohòlic. S’havia despertat amb molt dolor abdominal.
El Dr. T..., expert cirurgia:
-"Morera, i per que dius que es un perforat gàstric?"-
-"Per la historia clínica."-
-"Però a l’abdomen no està contracturat..."-
-"Li protegeix l’ascites, vaig contestar."-

Ho vam apuntar a la pissarra.
Ho va ser-ho, una perforació gàstrica.
Ho havia llegit feia un parell de setmanes en el Miatello.

Sí, amic, en aquell temps els préssecs grocs eren més saborosos. 
A l’Anoia també em dèiem préssecs de vinya