dilluns, 31 de desembre de 2018

SHEEHAN.


Any 1975. Planta de Medicina Interna. Ala de dones. Habitació 4, llit 3. Hi ha una senyora d’uns 45 anys, tapada, semi incorporada. Al seu costat jo, molt jove, i davant meu tinc un col·lega de prop de vuitanta anys, cabell conservat i canós, alt, roig de cara per múltiples capil·lars, en aquella època on els referents eren el cinema, podia semblar Dickens, o el jugador d’escàcs del “Setè Segell”, o el professor  de “Fresas Salvajes”.

12 del migdia. Jo allà al mig rodejat dels meus superiors, i amb el professor que havia anat a buscar. Estava nerviós, em sentia tremolar com una fulla, amb una escalfor a la cara insuportable.

Aquest mateix home, un parell d’hores abans a l’Aula del Paranimf de la Facultat  plena de gom a gom, ens havia impartit de forma senzilla, inclús amb inserts d’humor, una classe magistral sobre la malaltia “La Síndrome de Sheehan”, que ell, al 1937-38 havia descrit meravellosament, i que un any després va publicar. La publicació és genial i sembla extret d’un guió del CSI.

Han passat molts anys però encara ho recordo, com en una nebulosa:
Un matí d’hivern, aprofitant que ell estava a Barcelona, el vaig anar a buscar per consultar-li la malalta que jo portava a les hores, i que jo creia que tenia el síndrome de Sheehan. Va acceptar immediatament.
Es tractava d’una dona que havia perdut el cabell, era forta i animosa, i tenia una pell infinitament blanca, com mai n’he vista, com si els seus melanòcits haguessin estat de vaga. 
Delicadament va observar-li en primer lloc les aixelles, que efectivament estaven patològicament depilades i després amb pudor però amb determinació, com endevinant el que trobaria, va retirar el llençol per mostrar un pubis amb absència absoluta de pel.
En francès, i dirigint-se als pocs presents va dir:
-"Félicitations, vous avez posé un diagnostic correct"- (Felicitacions, vostè ha fet el diagnòstic correcte).

Feia un any que aquesta pacient l’havien traslladat als meus llits de Medicina, provinent del Materno-Infantil.
Havia tingut una placenta prèvia, i li van transfondre dos litres de sang, i el més dolorós es que havia perdut el fill.
-"Hola Maria, com et trobes?"-
-"Tinc molt mal de cap, m’agradaria està a les fosques."-
-"Tens basques?"
-"De tant en tant."-
-"Tens set?"-
-"Molta."-
-"T’has pogut aixecar?"-
-"Si, una vegada."-
-"Hi veus bé?"-
-"Hi han trossos que no hi veig."-
-"Mous cames i peus?"-
"Si, si."-

Li vaig mirar el  fons d’ull: tenia edema de papil·la grau 1 i hemorràgies retinianes.
-"Maria, t’hauré de fer una punxadeta a l’esquena. Vull estar segur que no tens una meningitis."-

Vaig obtenir un líquid tèrbol, groc-xantocromic, i vaig retirar ràpidament l’agulla.
-"Porteu-lo a  analitzar."-
Però jo ja intuïa el diagnòstic: Infart de la hipòfisis.

Sheehan havia nascut al 1900, a Carlisle, Escòcia, frontera amb Uk. 
Al 1927 s’havia llicenciat amb excel·lents notes, però la precària salut del pare l’havia obligat a deixar de banda els seus somnis acadèmics i havia tornat a la consulta del pare malalt.
Alliberat de la responsabilitat després de la seva mort, va anar a Manchester a completar els seus estudis de recerca.
Però l’atzar el porta a dirigir l’Hospital Maternal de Glasgow, on metòdicament, en forma de diari de bitàcora, objectiva que els infarts hipofisaris no son infreqüents en les dones puèrperes. La conseqüència d’això és la insuficiència hipofisària.

Posteriorment Sheehan va ampliar els seus estudis convertint-se en un brillant patòleg, que va exercir a Oxford, on va publicar els seus treballs científics.
L’esposa de Sheehan, lectora en francès, va facilitar la divulgació de la seva obra també en francès.

Estava orgullós també del que havia investigat sobre isquèmia renal.
Va morir als 88 anys, sense haver deixat mai d’escriure i publicar.

Els anys passen...
Nostàlgic?
No.


dimecres, 19 de desembre de 2018

LA DAMA DELS COLOMS.

Ja fa anys que la vaig visitar per primera vegada, i ara fa temps que no ha vingut a veurem.

Al 2005, passava dels setanta, sempre elegant, vestida de negre i amb sobrietat, com d’un dol imaginari, uns quilos de més i una cara arrodonida, sens dubte de lluna plena, somrient, galtes vermelles.
Jubilada, culta, es considera hereva de l’Escola de Bibliotecàries de Catalunya, ja en el període de la desfeta.

-"Hola, doncs perquè ve?"-
-"Hola Doctor, miri, jo en general malgrat l’edat, tinc bona salut. Visc al barri de sempre del que estic enamorada, el barri de Vallcarca, com vostè sap es un barri molt costerut i darrerament m’ofego caminant a les pujades."-
-"Té tos?"-
-"Una mica."-
-"Ha tingut febre?"-
-"No, no."-
-"Menja?"-
-"Amb la mateixa gana de sempre."-
-"He anat a l’ambulatori, m’han fet una radiografia, i m’han aconsellat que anés a veure a un especialista. Per això he vingut."-

Em miro la radiografia. Evito arrufar el nas. “Infiltrats” com de coto fluix als dos pulmons, no compactats.
Sense dades no era fàcil. Estrictament el diagnòstic diferencial poden ser un munt de malalties. Infecciós no ho semblava.

-"Té ocells a casa?"-
-"No, ocells no. Però la meva balconada sempre està plena de coloms, es podria dir que alimento tots els coloms de Vallcarca."-
-"No sigui exagerada!"-
-"No, no ho soc, perquè a més a més cada dia m’acosto al parc i també els n’hi porto menjar. A uns quants coloms ja els he posat nom."-
-"I qui neteja el balcó?"-
-"Jo, hi tiro galledes d’aigua i després escombro."-

Era una bona pista, una excel·lent pista.
-"Miri, penso que tot anirà be. Estigui al menys dues setmanes sense obrir la balconada, i busqui algú que la netegi i que doni de menjar als coloms."-
-"La tinc aquesta persona."-
-"Facis aquests anàlisi i un escàner. No vagi a peu, vagi  amb taxi, i no vagi tampoc al parc, res de coloms per un temps."-
-"I..."-
-"Deu proveirà, l’enyoraran, i ja tornarà...Comenci a  prendre’s avui mateix aquest tractament. 30mg després de sopar. Li dono el meu telèfon. Te parents?"-
-"Si molts nebots."-
-"No em falli, segueixi al peu de la lletra les meves indicacions."-

Dues setmanes després torna.
Li dic: 
-"Tots els resultats quadrant. Vostè te una malaltia per reacció immune a les proteïnes dels coloms, que es troben sobre tot als excrements, i al netejar-ho s’escampen per l’aire i s’inhalen, provocant-li les taques als pulmons i l’ofec. D’ara en endavant haurà de vigilar, això ha estat un avis i es quedarà completament neta.  Si anés repetint lo dels coloms podria desenvolupar una malaltia crònica."-

Es va curar. Al començament la vigilava molt activament, després ja de forma rutinària, unes tres vegades a l’any.
Enyoradissa, ho enyorava tot.
-"Ai! l’Escola de Bibliotecàries, sabíem llatí i tot. Coneixíem els clàssics. A més hi havia una camaraderia increïble.
I la poesia?, ja no hi han poetes com Carles Riba. Ha llegit Carles Riba? Sap, ara he adoptat un gosset, com no em puc acostar als colomets."-

Fa uns dos anys:
-"Dr. Morera, me n’alegro que em segueixi trobant bé. Son bones noticies."-
-"Si, si, vist en perspectiva és un èxit."-
-"Si. Sap el que m’amoïna?"-
-"No, digui."-
-"El barri està canviant, ja no em sento a Vallcarca com abans. Abans tots els veïns ens coneixíem, ens ajudàvem. Ara, és diferent. Miri, li he portat, ja me’l tornarà, aquest llibre que n’explica la historia.  Sobretot no me’l perdi!"-
-"Ah, moltes gracies."-

Vaig tenir durant mesos el llibre amuntegat amb altres pendent de lectura impossible, a la tauleta de nit.

Fa uns divuit mesos:
-"Hola Dr. Morera, que li ha semblat el llibre?"-

Sense atrevir-me a mirar-li els ulls. 
-"Molt interessant, n’he llegit alguns fragments."-
-"No passa res, me l’ha portat?"-
(Glups!)
-"No, no tenia present que avui venia. Però no es preocupi, li faig arribar per missatgeria."-

Em va renyar.
-"Ai, ara no és com abans, que tothom tornava els llibres..."-

No ha vingut al següent control. 
Ara té més de noranta i les costes de Vallcarca la deuen frenar per sortir de casa.
Segur que encara està viva i saludable, al menys així ho vull creure.

Tot un caràcter.
Ai, abans fins i tot llatí sabíem!!