SHEEHAN.

Any 1975. Planta de Medicina Interna. Ala de dones. Habitació 4, llit 3. Hi ha una senyora d’uns 45 anys, tapada, semi incorporada. Al seu costat jo, molt jove, i davant meu tinc un col·lega de prop de vuitanta anys, cabell conservat i canós, alt, roig de cara per múltiples capil·lars, en aquella època on els referents eren el cinema, podia semblar Dickens, o el jugador d’escàcs del “Setè Segell”, o el professor  de “Fresas Salvajes”.

12 del migdia. Jo allà al mig rodejat dels meus superiors, i amb el professor que havia anat a buscar. Estava nerviós, em sentia tremolar com una fulla, amb una escalfor a la cara insuportable.

Aquest mateix home, un parell d’hores abans a l’Aula del Paranimf de la Facultat  plena de gom a gom, ens havia impartit de forma senzilla, inclús amb inserts d’humor, una classe magistral sobre la malaltia “La Síndrome de Sheehan”, que ell, al 1937-38 havia descrit meravellosament, i que un any després va publicar. La publicació és genial i sembla extret d’un guió del CSI.

Han passat molts anys però encara ho recordo, com en una nebulosa:
Un matí d’hivern, aprofitant que ell estava a Barcelona, el vaig anar a buscar per consultar-li la malalta que jo portava a les hores, i que jo creia que tenia el síndrome de Sheehan. Va acceptar immediatament.
Es tractava d’una dona que havia perdut el cabell, era forta i animosa, i tenia una pell infinitament blanca, com mai n’he vista, com si els seus melanòcits haguessin estat de vaga. 
Delicadament va observar-li en primer lloc les aixelles, que efectivament estaven patològicament depilades i després amb pudor però amb determinació, com endevinant el que trobaria, va retirar el llençol per mostrar un pubis amb absència absoluta de pel.
En francès, i dirigint-se als pocs presents va dir:
-"Félicitations, vous avez posé un diagnostic correct"- (Felicitacions, vostè ha fet el diagnòstic correcte).

Feia un any que aquesta pacient l’havien traslladat als meus llits de Medicina, provinent del Materno-Infantil.
Havia tingut una placenta prèvia, i li van transfondre dos litres de sang, i el més dolorós es que havia perdut el fill.
-"Hola Maria, com et trobes?"-
-"Tinc molt mal de cap, m’agradaria està a les fosques."-
-"Tens basques?"
-"De tant en tant."-
-"Tens set?"-
-"Molta."-
-"T’has pogut aixecar?"-
-"Si, una vegada."-
-"Hi veus bé?"-
-"Hi han trossos que no hi veig."-
-"Mous cames i peus?"-
"Si, si."-

Li vaig mirar el  fons d’ull: tenia edema de papil·la grau 1 i hemorràgies retinianes.
-"Maria, t’hauré de fer una punxadeta a l’esquena. Vull estar segur que no tens una meningitis."-

Vaig obtenir un líquid tèrbol, groc-xantocromic, i vaig retirar ràpidament l’agulla.
-"Porteu-lo a  analitzar."-
Però jo ja intuïa el diagnòstic: Infart de la hipòfisis.

Sheehan havia nascut al 1900, a Carlisle, Escòcia, frontera amb Uk. 
Al 1927 s’havia llicenciat amb excel·lents notes, però la precària salut del pare l’havia obligat a deixar de banda els seus somnis acadèmics i havia tornat a la consulta del pare malalt.
Alliberat de la responsabilitat després de la seva mort, va anar a Manchester a completar els seus estudis de recerca.
Però l’atzar el porta a dirigir l’Hospital Maternal de Glasgow, on metòdicament, en forma de diari de bitàcora, objectiva que els infarts hipofisaris no son infreqüents en les dones puèrperes. La conseqüència d’això és la insuficiència hipofisària.

Posteriorment Sheehan va ampliar els seus estudis convertint-se en un brillant patòleg, que va exercir a Oxford, on va publicar els seus treballs científics.
L’esposa de Sheehan, lectora en francès, va facilitar la divulgació de la seva obra també en francès.

Estava orgullós també del que havia investigat sobre isquèmia renal.
Va morir als 88 anys, sense haver deixat mai d’escriure i publicar.

Els anys passen...
Nostàlgic?
No.