dimarts, 31 de desembre de 2019

JOC.

29 de desembre del 1972. 
Cap a les set de la tarda, guàrdia de divendres que era mítica, hospital, ara Vall d'Hebron, equip mèdic compacte en molts sentits, treballant amb entusiasme, aprenent de cada malalt, defensors de la medicina pública.
Potser actualment ningú la voldria fer, sent un divendres i a sobre en aquella època, l'endemà no es lliurava i el dissabte es treballava com cada dia.
Faltava molt poc per canviar d'any, avui fa 46 anys, el sostre del passadís estava modestament guarnit amb boix grèvol i bombetes de color. No cregueu, poques, potser deu punts de llum, tants com "cubicles".
Unes quantes infermeres amb esperit voluntari i nadalenc ho havien fet per animar aquells dies en què tots a la guàrdia estàvem una mica nostàlgics de les nostres llars.

Aquella tarda hi havia menys volum de feina. Epidèmia de grip segur que no.
A mi sempre m'han atret les dianes, i aquell dia vaig entrar a la nostra sala, buscant, sabia que no em costaria trobar-la, una goma elàstica, i amb l'esperit infantil de l'escola o bé de les vacances d'estiu a pagès, a l'Espelt d'Òdena, imaginant arcs amb branques i cordills, vaig fabricar amb la goma i un cartró compactat una mena de "tirachinas" amb projectil inclòs.
Sortint al passadís amb un dels companys, vaig dir-li:
-"Fixa-t'hi bé, faré "punteria" a aquella bombeta de color vermell."-

Unes quantes infermeres veient les meves intencions, es van afegir a nosaltres, tot rient, amb ambient d'expectació per veure el resultat.
Amb extremada concentració, sostenint l'improvisat "tirachinas" entre el polze i el quart dit de la mà dreta, tensant al màxim l'estri, mirant fixament la bombeta escollida, i tancant l'ull esquerre, van passar no menys de seixanta segons.
De cop i volta, el meu company es va girar cap a l'entregada audiència amb un gran somriure dibuixat a la cara. La bombeta havia caigut a terra, i s'havien escampat els vidres per tot arreu.
-"Vigileu!, no us talleu."-

Entre tots després ho vàrem recollir.
Ningú no es va adonar que el "balí" de cartró no va arribar a sortir mai del "tirachinas", vaig dissimular.
Un parell de veus:
-"Quina punteria Morera!", "Hauries de dedicar-t'hi!"-
-"Si, si."-

Transcendent, amb pensament matemàtic, vaig rumiar: "No massa més decimals que des del Big-bang, haguem pogut arribar a la guàrdia."

Vaig memoritzar la data.
Faltava poc per a què arribessin les lluites i la repressió als hospitals públics.

dimecres, 18 de desembre de 2019

FOLIE ATROPINIQUE.

Tarda de 1969. Hospital del “Generalísimo Francisco Franco”, planta de Cardiologia. 
La infermera avisa a Urgències. Un pacient està molt agitat. Habitació de sis malalts. Cinc d'ells atents als crits i moviments descordinats del sisè pacient. 
Arribo corrents acompanyat d'un resident. Suat, gesticulació inconnexa, rubefacció facial màxima, cridant frases sense sentit i amenaces involuntàries.
El diagnòstic no serà difícil.
La infermera explica la història. El pacient de 53 anys ha ingressat aquest matí per haver sofert per primera vegada una síncope per bloqueig aurículo-ventricular, amb freqüències cardíaques per sota de quaranta.

-"Quin tractament porta en el sèrum?"-
-"Atropina, dues ampolles cada 6 hores."-
-"Probablement la dosi és excessiva. De moment ho reduirem a una ampolla cada 6 hores, i li controla sovint la freqüència cardíaca. Ara, doni-li un Luminal. Es calmarà de seguida."-

A l’ascensor li explico al resident:
-"La dosi de 8 g d’atropina/dia pot ser al·lucinògena. Ja saps, ve de la planta de belladona, i els antics l’utilitzaven com a substancia al·lucinògena. La “folie atropinique”."-

Encara faltaven un parell d’anys per a que s’introduïssin els marcapassos de bateria de liti.
Recordo quan jo era un nen, a començaments dels cinquanta, una tieta meva que vivia a Menorca, asmàtica, i que fumava cigarretes per prescripció facultativa degut a la seva malaltia. Sempre m’havia resultat terriblement exòtic aquest fet.
 Es tractava dels inicis del tractament inhalat per l’asma, i les cigarretes “farmacològiques” portaven una barreja de substancies potencialment al·lucinògenes, entre elles estramoni i atropina, que també és broncodilatadora.
No tinc constància que la tieta mai al·lucinés. 
Avui al telenotícies de TV3, han informat que en els pacients amb depressió molt greu i resistents als fàrmacs existents, s’estudiarà el tractament amb substàncies al·lucinògens, consumides actualment com a ús recreatiu, i només disponibles fins ara al mercat negre. 

Orwell, Bradbury, que més?



dimecres, 4 de desembre de 2019

RAPA NUI.

La serendipia, la troballa casual, l'Eureka, forma part de les llegendes, anava a dir mitologia, dels grans descobriments científics.
Per exemple el descobriment casual de la penicil·lina, quan una mostra florida (amb fongs), va ser capaç d'inhibir el creixement d'uns bacteris. O bé el cas més naïf de Newton i la poma i el descobriment de la llei de la gravetat.
El Sirolimús, o Rapamicina, és un medicament anti-rebuig utilitzat en pacients trasplantats, i descobert a partir d'un bacteri extret de la llunyana sorra de l'illa de Rapa Nui o illa de Pasqua, l'illa de les misterioses i inexplicables estàtues gegantines.
Aquest descobriment fet gràcies a la iniciativa del científic responsable d'un laboratori, que amb fe serendípica, havia donat la instrucció als seus treballadors de recollir elements botànics o zoològics o geològics dels països a on viatgessin.
La Rapamicina també té la virtut d'aturar / alentir l'envelliment dels ratolins o sigui que a la remota illa de Rapa Nui, sota la mirada fixa de les estàtues de Pasqua s'hi trobava, no exactament el Sant-Grial sinó l'elixir cobejat de sempre.

En el meu WhatsApp: 
-"Hola, et puc trucar?"-
-"Si, clar, però si no és urgent, fes-ho demà divendres a les 16h."-

Casualment és  la malalta més antiga que tinc.
Al 1970 la vaig tenir ingressada a la segona planta de la Vall d'Hebron per tos i una radiografia patològica. Sembla impossible però encara la recordo, amb una imatge triangular sobre l'arteria pulmonar dreta, que va desaparèixer al cap d'uns dies. Atelèctasi per tap mucós. Asma bronquial. Tenia 7 anys.

Després d'això, a començaments del 2000 va venir a veure'm. Ella s'enrecordava de mi, jo aleshores no, la meva memòria es selectiva.
-"Tinc tos, i ara que començo a ser gran em vull fer una revisió."-
-"Em sembla molt bé. Fumes?"-
-"Fumo intermitentment."-
-"De què treballes?"-
-"D'administrativa. Però estudio per a ajudant de forense."-
-"Vols ser mosso forense?"-
-"M'agradaria."-
-"Tens fills?"-
-"Un de 15 anys."-
-"On vius?"-
-"A la costa."-, (un poble de la costa de Tarragona).

No s'havia fet massa alta, alegre, desinhibida, intel·ligent, intuïtiva, hedonista, sense saber-ho practicant del "carpe diem".
Li encantava viatjar, ho feia amb amigues, mai mencionava el marit. Volia que el seu fill fes medicina.
El resultat del TAC em va sorprendre desagradablement: sospita d'una malaltia minoritària.
Li vaig explicar.
-"Em moriré?"-
-"No, clar que no."-
-"Doncs que em faràs, em donaràs tractament?"-
-"Es comença a donar un tractament experimental (Rapamicina), no hi han resultats encara, però cal fer abans una biòpsia pulmonar... De moment prefereixo no iniciar tractament i observar-te."- 
-"D'acord."-
-"On viatges aquest estiu?"-
-"A Jordània."-

Divendres, a les 16 h., puntual:
-"Hola, que m'he assabentat que ja no visites a l'hospital..."-
-"Cap problema, et veuré dijous, a les cinc de la tarda al despatx..."-
-"No m'abandonaràs, oi?"-

Ara, que ja han passat 15 anys està bé, estable.
-"Quin viatge prepares?"-
-"Kènia per Nadal, amb el meu fill. S'examina del MIR l'any que ve."-

La curiositat científica està darrere de la serendipia, i del progrés.
Però mai per curiositat hem de sotmetre a risc als nostres pacients. 
M'agradaria anar a Rapa Nui, però sóc mandrós.