dimarts, 30 d’octubre de 2018

Sr. K


Accent alemany, castellà imperfecte. Uns seixanta anys. Vehement però proper, senzill, obès de més d’uns 120 Kg. , corpulent, caminar de senglar.

Sempre acompanyat per la seva esposa, elegant, fràgil, intel·ligent, que s’enorgullia de parlar occità.
-"I si no, ens podem parlem en occità, doctor..."-

Havia fumat molt, i begut molta cervesa. D’idees democràtiques, propietari d’una gran empresa.
Ja venia diagnosticat: càncer de pulmó al lòbul inferior esquerre, amb diagnòstic d’adenocarcinoma, el PET- TAC mostrava un tumor localitzat d’uns 5 cm, sense disseminació. 
Li havien dit dos bons cirurgians, un alemany i un català, que el seu càncer era inoperable degut a que tenia una funció respiratòria molt dolenta.
 Treballant, viatjant com si res, reunions, darrera d’un projecte, va venir a veure’m.
-"Dr. Morera, le traigo toda la documentación sobre mi  tumor."-

Li vàrem repetir la funció respiratòria.
Va sortir molt justa: FEV de 39 % i una DLCO de 40%.
Pulsioximetría de 94 %.
El pitjor de tot era que el tumor estava situat a pocs mil·límetres de la cissura i existia el risc de que fos necessari fer una pneumectomia (treure tot el pulmó).
Es va practicar una funció sistòlica cardíaca, una gammagrafia ventilació perfusió  i altres proves.
Vam optimitzar el tractament broncodilatador i finalment, vàrem decidir amb el cirurgia toràcic operar el pacient, explicant-li detalladament tots el riscos.
Per sort, va anar molt be i tots estàvem contents i optimistes. 
La funció respiratòria va ser compensada per un lòbul superior vicariant.
Mentre jo insistia en que s’aprimés va tenir un èxit empresarial potent. Les celebracions no l’ajudaven a portar una vida sòbria.

-"Dr. Morera, le estoy muy agradecido por lo que se cuida de mi. Parece que estoy curado. Mi esposa me quiere y me mima mucho. Pero estos días estoy un poco triste."-
-"Porque Sr. K?"-
-"Fuí a mi pueblo, al nororoeste de Alemania, a visitar a mi padre, que ahora ya tiene 101 años. Es autosuficiente y està muy lúcido.
Subimos a una colina a las afueras. El es católico igual que yo, pero está impregnado de calvinismo. Me dijo: Dios ha querido que te curaras. Pero comes y bebes demasiado, y eres demasiado codicioso. Reflexiona, no puedes seguir asi!-

Jo no sabia que dir. 
-"Has d’estar content de tenir un pare tant longeu, i se’ns dubte t’ha donat un bon consell."-

Estàvem a finals de juliol, el 29.
Ja havien passat 6 mesos de la intervenció. Poc pes perdut.
A ell i a l’esposa:
-"Nos veremos la primera setmana de septiembre y afrontaremos la segunda batalla: peso, cerveza, apneas, stress...hay prevenir el riesgo de ictus y de infarto."-
-"Ok, asi lo haremos, pero me tiene que hacer un favor: a mi mujer y a mí nos gustaria invitarle al Oktoberfest que celebramos en Barcelona."-
-"De acuerdo, se lo prometo."-

El dia de la visita, començaments de setembre. Truquen a la meva secretaria,...un plor contingut al telèfon:
-"Mi marido esta mañana tuvo un ictus. Ya no llegó vivo al hospital."-
-"Oh! cuanto lo sentimos tanto el Dr. Morera como yo misma."-
-"Comuníqueselo."-
-"Si, claro."-

Després la vaig trucar i vam parlar una estona. Encara mantinc el contacte del mòbil, no l’he esborrat.
El Sr K. ja havia iniciat un projecte filantròpic.
No vam fer l’Octoberfest plegats.

Mai en sabrem prou!...

divendres, 19 d’octubre de 2018

EL CAS DEL SOBRE SUAT.

Una pacient jove, 27 anys, sense fills, administrativa, li costa està quieta mentre li faig la historia clínica.
-"Fumes?"-
-"Soc fumadora social."-  (mai ser el que volen dir amb aquesta frase)
-"Ets social sovint?"-

Somriu. Fa un gest tímid, negatiu.
-"Per que vens?"-
-"Tinc el pressentiment de que puc tenir càncer, sento una opressió a la banda esquerra, a l’aixella i a la mama esquerra, em falta l’aire, m’ofego. Estic segura que tinc un càncer."-
-"Has tingut algun familiar amb càncer?"-
-"El meu pare va morir fa sis mesos de càncer de pulmó."-
-"Ten tos?"-
-"No."-
-"Has escopit sang?"-
-"No."-
-"Val, per quedar-nos tranquils et farem un Tac."-
-"I ara no em mirarà?"-
-"Si, si, clar."-

La faig estirar a la llitera.
-"No cal que et treguis molta roba."-

L’ausculto, li percudeixo el tòrax, li palpo la panxa, li palpo l’aixella i la mama esquerre, li ausculto el cor.
-"No, no, no et trobo res. Estigues tranquil·la. Estàs pressionada a la feina?"-
-"No, no, la meva cap és una bona persona."-
-"Tens parella?"-
-"No."-
-"Molt bé, dons vine d’aquí un setmana amb el resultat del TAC."-

A la setmana entra al despatx. Quasi ni me’n recordava.
-"Tingui, aquí te el resultat."-

M’entrega el sobre. No és massa gran. Ja de lluny és veu mullat.
-"T’ha caigut a l’aigua?"-
-"No, no, és suor, l’acabo de recollir."-

Mai havia vist un sobre mullat, com si li a hagués caigut a una palangana.
Obro el sobre intentant que no es desfaci.
Lectura rapida. “Tumor de apariencia benigna, extrapleural derecho, compatible con fibroma pleural benigno o neurofibroma”
Glups. Amb cara de poker:
-"Mira, tot plegat una casualitat, tens un petit tumor a la pleura dreta, totalment benigne. Aquestes coses ja passen, son troballes incidentals sense cap relació amb la teva simptomatologia. No et menteixo. I totes les molèsties les tens a l’esquerre."-

Estava tranquil·la, flàccida, asseguda davant meu, potser una llàgrima dissimulada.
-"Vaig a comentar ara mateix el teu TAC amb el radiòleg. Vinc de seguida, no et moguis."-

-"Hola, ja torno a ser aquí. Estigues cent per cent  tranquil·la, el que t’han vist al TAC és una troballa del tot benigna, no t’has de preocupar."-

Ja més alegre
-"Així no tinc cap mal dolent?"-
-"No, no, en absolut."-
-"Hauré de tornar?"-
-"Si, d’aquí uns sis mesos."- 

De moment no ha tornat. L’hauré de trucar.

Un sobre suat, damunt la taula amb la tinta borrosa.
Pressentiments...

dissabte, 13 d’octubre de 2018

LAM (o una heterodòxia).


Ahir la vaig veure. Com ve de fora, sempre és molt puntual. 
De lluny em va saludar mentre jo encara aprofitava els minuts darrers per fer una telefonada en els còmodes sofàs del hall de l’hospital. 
Passa dels 55, prima, més aviat baixa, enèrgica en el caminar i ràpida en els moviments.
Quant pujo, ja està dins de la cabina pletismogràfica, i veterana com és, enraona animadament amb l’Eric. Ens tuteja als dos. Superextrovertida, i alegre.
L’Eric em passa els resultats. 
La controlo cada tres mesos. 
Em trenta segons sé que el FEV1 ha millorat en 100cc, i està al 77 %. Te una saturació d’O2 normal, del 98 %.
No li dic mai pel seu nom, te un primer cognom que és nom masculí.
Fa veure que li molesta però se sent protagonista d’una novel.la d’Enid Blyton.
-"J..., no et fotaré ni cas."-

Ella sap que això significa que els resultats em deixen tranquil. Somriu.
-"Com te trobes?"-, em pregunta ella.
-"Be."-, és preocupa de mi com si fos una filla.

La vaig tenir a mitjans dels setanta, ingressada a la planta 2ª de l’Hospital Valle Hebron. Aquella època la vaig diagnosticar d’asma bronquial. Tot just tenia 12 anys. Una nena.

-"On has anat aquest estiu?"-, ( li agrada molt viatjar)
-"A la Bretanya Francesa, a prop de Saint-Malo. El meu fill ha acabat la carrera de telecos i ha trobat una feina. I tu?"- 
-"Als Països Bàltics."-
-"Jo me’n vaig a Lyon la setmana vinent."-
-"Hi tens algun “lio”?"-
-"No, no, ja estic cansada dels homes."-
-"Amb tren?"-
-"No, em surt massa car, amb avió."-

Després de la infància la vaig tornar a veure fa uns tretze anys.
Em va entrar un dia a la consulta dient-me: 
-"Hola, te’n recordes de mi?"-
-"No."-
-"Jo si, vaig estar ingressada amb tu als 12 anys."-

Vaig lligar caps. Afortunadament teníem pocs ingressos infantils a la planta d’adults. 
Vaig evocar la seva radiografia al negatoscopi, una atelèctasi laminar mínima a base esquerre. Diagnòstic final, asma bronquial.

-"Ostres ja me’n recordo!!. I com et trobes ara?, per què vens?"-
-"D’un temps ençà em canso una mica al pujar escales."-
-"D’acord ens posarem al dia."-

Va tornar a les dues setmanes amb un TAC toràcic.
El radiòleg, molt competent, suggeria com primer diagnòstic una Linfangioleiomiomatosi (LAM). 
Vaig arrufar el nas. La LAM és una malaltia rara, orfe, poques probabilitats de tractament i que pot abocar, si la evolució és dolenta, al transplantament pulmonar.
Confirmar el diagnòstic exigeix fer biòpsia, l’anatomia patològica d’aquesta malaltia és indiscutible, però de vegades pot haver alguna complicació post biòpsia, com un quilotòrax, i pot perjudicar l’estat del pacient. 
Vaig optar pel “Primum non nocere” i el “ wait and see” informant-la amb detall prèviament i sense alarmar-la. 
He fet controls cada tres mesos de funció respiratòria i TAC cada any. Evolució estable.

Un dia em truca.
-"Hola, sóc la J..."-
-"Que passa alguna cosa?"-
-"Estic fatal, m’ofego."- 

A l’altra banda del telèfon sentia una respiració dificultosa i xiulets.
-"Tornes a tenir asma, ves a la farmàcia i compra.............
Vine demà a la consulta. Sobre tot, si avui no millores em tornes a trucar."- 

Va millorar.

Ahir la tarda, després de comentar-nos les vacances:
-"I tu quan acabes criminologia?"-
-"Em falta poc."-

(És curiosa, suposo que vol progressar)
-"No portes males intencions...?"-
-"No, no, no per falta de ganes, i és una carrera molt interessant."-
-"Escolta, des de que et veig, ara fa poc, s’està provant cada vegada més un nou tractament per la teva malaltia."-
-"Amb que?"-
-"Rapamicina."-
-"Funciona?"-
-"Costarà demostrar-ho. I a més a més t’haurien de biòpsiar."-

A la meva tesi sobre biòpsia pulmonar quirúrgica, jo deia que mai hem de fer una biòpsia només per curiositat científica.
“Primum non nocere”, una heterodòxia o una ortodòxia?

-"No t’oblidis de venir passat Reis"-
-"No, no."-
-"Doncs ja pots escampar la boira."-
-"Un peto?"-

Ens acomiadem. 
Ella no es dona compte, estic creuant els dits.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

NO ÉS SEXI.

La malaltia d’apnees de la son és molt freqüent i és coneguda per les sigles SAOS o també amb l’anglicisme Sleep Apnea.
L’Hospital Vall d’Hebron va ser un centre pioner en l’estudi d’aquesta malaltia, perquè es va donar la confluència de tenir un Servei d‘Electrofisiologia avançat i un Servei de Pneumologia interessat en el tema.(veure "El cas del'empaquetadora de galetes").

Al 1983 durant el congres de l’ERS, a Florència, el genial professor australià Collin Sullivan va presentar per primera vegada el tractament del SAOS, mitjançant un dispositiu  que havia dissenyat ell mateix, el CPAP (Continuous Positive Airway Pressure) que assegurava una pressió aèria contínua durant la nit.
Per aconseguir-ho calia connectar-se a l’aparell durant el descans nocturn.
Amb esperit "poètic"o metafòric, es va parlar de “fèrula d’aire” de la via aèria superior.
Haig de confessar que inicialment jo n’era escèptic, però posteriorment vaig haver de reconèixer que era i segueix sent un tractament força o molt efectiu.
Al 1986 es varen comercialitzar els primers prototips, i el 7 de gener al 1987 vaig tractar a un pacient molt greu, que acabava de passar les festes de Nadal a la Cerdanya, i que estava desesperat perquè s’adormia per tot arreu. 
Aquest va ser el primer malalt tractat a l’estat, i el resultat va ser gairebé “miraculós”, semblava sortit de l’Evangeli, d’aquell passatge on els coixos es curen i llencen les crosses...
Els primers 30 pacients, aproximadament, que varen beneficiar-se d’aquest tractament a l’estat eren pacients meus.

Tinc anècdotes simpàtiques.
Un d’ells era un famós director de cinema, avui encara afortunadament viu.
-"Hola."-
-"Hola."-
-"Com estàs?"-
-"Molt bé, és un miracle el canvi que he fet, no m’ho puc creure!"-
-"Content, doncs?"-

I ell em va contestar, alt com era, amb la seva mirada per damunt de la meva:
-"Si, però no en tot."-
-"??"-
-"Ara no lligo, no és sexi"-