dimarts, 5 de novembre de 2019

HALLOWEEN.

Aquesta anècdota ens dimensionarà els progressos en medicina al tombant de segle.
1969. Planta 0, de pacients varons. Clínica de Patologia General. Hospital Clínic. 
Llit 30, mínimes separacions, gran sala sense habitacions, només llits, com a les postals en blanc i negre.
Ingressa un pacient en coma. Més aviat prim, prop dels seixanta, mans de pagès d’haver treballat la terra. 
Antic hipertens se’l diagnostica d’ictus trombòtic a nivell de tronc cerebral. No hi havien altres mètodes que l’exploració física i com a molt se li podria haver practicat una punció lumbar per a descartar hemorràgia cerebral.
Tractament conservador, control de tensió arterial, subministrar líquids i glucosa... 
Poca família, un fill atribolat li feia companyia alguna tarda.

Al quart dia, sense haver fet cap senyal de despertar del coma va començar a fer estertors, estertors de l’agonia. 
Vaig advertir als metges de guàrdia sobre l’empitjorament. 
Es va col·locar una mampara per evitar l’escena a la resta de malalts i familiars. 
Se li va fer una traqueotomia amb la finalitat d’aspirar-li secrecions.
A l’endemà el llit ja estava vuit. El metge de guàrdia, GV que més tard va ser pioner amb algunes tècniques d’UVI, em va explicar: 
-"A eso de las doce de la noche la respiración era aún más estertorosa y con la familia se acordó que muriera en casa."-
-"Si, si,me parece bien, no podíamos hacer nada mas."-

En aquella època de forma molt disciplinada es feia un tancament d’històries dels pacients donats d’alta, amb la finalitat de conèixer tots els malalts i de fer un control de qualitat.
El cap d’un parell de setmanes, en dimecres, vaig presentar entre d’altres, aquell pacient i vaig acabar dient: 
-"...i se’n va anar a morir a casa."- 

Sortint de la sessió al voltant de les onze hi havia un sorollós grup de familiars o pacients que esperaven que sortíssim de la reunió.
Se’m va acostar un home, tot decidit, que amb una veu metàl·lica em va dir
-"Doctor, que hacemos con ésto?"-, senyalant-se una mena de medalla al coll, la traqueostomia!- 
Amb segons vaig lligar caps, era el pacient suposadament mort. 

Si em punxen no em treuen sang. 

El seu fill em diu:
-"Nos lo llevamos a morir a casa, al poco rato dejó de respirar con aquel ruido y al dia siguiente desperto del coma. Poco a poco fue mejorando. Un milagro!"- 

No era un miracle, era una excepció.
Vaig mirar el finestral que tenia enfront. Vaig pensar en Poe i en el poema The Raven.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:George_Hazelton%27s_The_Raven_(Edgar_Allan_Poe)_1908.jpg