divendres, 22 de novembre de 2019

LAURA.

-"Hola Doctor, estoy muy asustado y le advierto que no seré un caso fácil."-

M'ho estava dient un pacient d'uns setanta anys, prim però d'aspecte atlètic, musculat, amb un castellà culte i ortodoxa, roba aprofitada mantenint una elegància natural.
-"Me envia un colega suyo, el Dr. V. Quiere conocer su opinión."-
-"Muy bien, pues vamos a empezar: ¿Qué edad tiene?"-
-"72 años."-
-"¿Fumó?"-
-"Nunca."-
-"¿Qué profesión?"-
-"Comercial de seguros."-
-"¿Tiene algún hobby?"-
-"Si, uno que es mi pasión y me entusiasma: el saxofón."-
-"¿Toca Jazz?"-
-"Si, sobre todo Jazz. Somos un grupo de jubilados."-
-"¿Regularmente?"-
-"Si, si, y además doy clases."-
-"¿Toma fármacos?"-
-"No, no tomo nada."-
-"¿Ha tenido enfermedades importantes?"-
-"No, solo me han operado de hernias inguinales."-
-"¿Y que síntomas tiene ahora?"-
-"En las últimas semanas he perdido fuelle al tocar. También tengo un poco de tos y sudo más de la cuenta por la noche."-
-"¿Tiene algún dolor?"-
-"No, no. Me ha visitado el Dr V, su colega, y me han hecho pruebas, TAC, función  respiratoria, broncofibroscopia, análisis.
Me ha dicho que tengo una enfermedad pulmonar intersticial, pero que la causa es desconocida."-
-"¿Le ha dado algún tratamiento?"-
-"No, su colega dice que quiere saber su opinión. Tengo mucho miedo de no poder tocar más. Es mi vida. Nuestro grupo los domingos vamos a geriátricos y a asilos. Cuando nos ven se les llena la cara la felicidad."-

Vaig revisar el seu historial i efectivament tenia unes proves funcionals alterades i un TAC de tòrax amb infiltrats dispersos esmerilats.
-"¿Con que frecuencia limpia su saxo, la boquilla?"-
-"Muy poco, la verdad."-
-"La saliva retenida en el instrumento es un caldo de cultivo de gérmenes. Propongo dosis bajas de corticoides y me va a limpiar regularmente el saxo."-
-"¿Puede ser esto la causa de mi enfermedad?"-
-"Podría ser perfectamente, de hecho hay casos publicados. Lo controlaré cada tres semanas."- 

Vaig posar-me d'acord amb el meu col·lega.
Al cap de tres mesos estava tot normal, símptomes, TAC i funció respiratòria.
He seguit la seva evolució. Continua perfecte. Optimista i somrient. És agradable parlar amb ell.
Es casi una ximpleria pregunta-li, però li dic: 
-"¿Qué pieza le gusta más?"-
-"Laura, por Charlie Parker."-

Charlie Parker, el personatge del conte tràgic "El Perseguidor", de Cortázar, de la generació "maudit" de músics de jazz afro, obligats a dormir en els seus cotxes durant les gires, perquè els negres tenien prohibida l'entrada als hotels, i que el seu art els duia a la bogeria, a l'alcohol, a les drogues, a Camarillo i a la mort prematura.

 Si, Laura també es la meva preferida.

dimarts, 5 de novembre de 2019

HALLOWEEN.

Aquesta anècdota ens dimensionarà els progressos en medicina al tombant de segle.
1969. Planta 0, de pacients varons. Clínica de Patologia General. Hospital Clínic. 
Llit 30, mínimes separacions, gran sala sense habitacions, només llits, com a les postals en blanc i negre.
Ingressa un pacient en coma. Més aviat prim, prop dels seixanta, mans de pagès d’haver treballat la terra. 
Antic hipertens se’l diagnostica d’ictus trombòtic a nivell de tronc cerebral. No hi havien altres mètodes que l’exploració física i com a molt se li podria haver practicat una punció lumbar per a descartar hemorràgia cerebral.
Tractament conservador, control de tensió arterial, subministrar líquids i glucosa... 
Poca família, un fill atribolat li feia companyia alguna tarda.

Al quart dia, sense haver fet cap senyal de despertar del coma va començar a fer estertors, estertors de l’agonia. 
Vaig advertir als metges de guàrdia sobre l’empitjorament. 
Es va col·locar una mampara per evitar l’escena a la resta de malalts i familiars. 
Se li va fer una traqueotomia amb la finalitat d’aspirar-li secrecions.
A l’endemà el llit ja estava vuit. El metge de guàrdia, GV que més tard va ser pioner amb algunes tècniques d’UVI, em va explicar: 
-"A eso de las doce de la noche la respiración era aún más estertorosa y con la familia se acordó que muriera en casa."-
-"Si, si,me parece bien, no podíamos hacer nada mas."-

En aquella època de forma molt disciplinada es feia un tancament d’històries dels pacients donats d’alta, amb la finalitat de conèixer tots els malalts i de fer un control de qualitat.
El cap d’un parell de setmanes, en dimecres, vaig presentar entre d’altres, aquell pacient i vaig acabar dient: 
-"...i se’n va anar a morir a casa."- 

Sortint de la sessió al voltant de les onze hi havia un sorollós grup de familiars o pacients que esperaven que sortíssim de la reunió.
Se’m va acostar un home, tot decidit, que amb una veu metàl·lica em va dir
-"Doctor, que hacemos con ésto?"-, senyalant-se una mena de medalla al coll, la traqueostomia!- 
Amb segons vaig lligar caps, era el pacient suposadament mort. 

Si em punxen no em treuen sang. 

El seu fill em diu:
-"Nos lo llevamos a morir a casa, al poco rato dejó de respirar con aquel ruido y al dia siguiente desperto del coma. Poco a poco fue mejorando. Un milagro!"- 

No era un miracle, era una excepció.
Vaig mirar el finestral que tenia enfront. Vaig pensar en Poe i en el poema The Raven.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:George_Hazelton%27s_The_Raven_(Edgar_Allan_Poe)_1908.jpg