JOC.

29 de desembre del 1972. 
Cap a les set de la tarda, guàrdia de divendres que era mítica, hospital, ara Vall d'Hebron, equip mèdic compacte en molts sentits, treballant amb entusiasme, aprenent de cada malalt, defensors de la medicina pública.
Potser actualment ningú la voldria fer, sent un divendres i a sobre en aquella època, l'endemà no es lliurava i el dissabte es treballava com cada dia.
Faltava molt poc per canviar d'any, avui fa 46 anys, el sostre del passadís estava modestament guarnit amb boix grèvol i bombetes de color. No cregueu, poques, potser deu punts de llum, tants com "cubicles".
Unes quantes infermeres amb esperit voluntari i nadalenc ho havien fet per animar aquells dies en què tots a la guàrdia estàvem una mica nostàlgics de les nostres llars.

Aquella tarda hi havia menys volum de feina. Epidèmia de grip segur que no.
A mi sempre m'han atret les dianes, i aquell dia vaig entrar a la nostra sala, buscant, sabia que no em costaria trobar-la, una goma elàstica, i amb l'esperit infantil de l'escola o bé de les vacances d'estiu a pagès, a l'Espelt d'Òdena, imaginant arcs amb branques i cordills, vaig fabricar amb la goma i un cartró compactat una mena de "tirachinas" amb projectil inclòs.
Sortint al passadís amb un dels companys, vaig dir-li:
-"Fixa-t'hi bé, faré "punteria" a aquella bombeta de color vermell."-

Unes quantes infermeres veient les meves intencions, es van afegir a nosaltres, tot rient, amb ambient d'expectació per veure el resultat.
Amb extremada concentració, sostenint l'improvisat "tirachinas" entre el polze i el quart dit de la mà dreta, tensant al màxim l'estri, mirant fixament la bombeta escollida, i tancant l'ull esquerre, van passar no menys de seixanta segons.
De cop i volta, el meu company es va girar cap a l'entregada audiència amb un gran somriure dibuixat a la cara. La bombeta havia caigut a terra, i s'havien escampat els vidres per tot arreu.
-"Vigileu!, no us talleu."-

Entre tots després ho vàrem recollir.
Ningú no es va adonar que el "balí" de cartró no va arribar a sortir mai del "tirachinas", vaig dissimular.
Un parell de veus:
-"Quina punteria Morera!", "Hauries de dedicar-t'hi!"-
-"Si, si."-

Transcendent, amb pensament matemàtic, vaig rumiar: "No massa més decimals que des del Big-bang, haguem pogut arribar a la guàrdia."

Vaig memoritzar la data.
Faltava poc per a què arribessin les lluites i la repressió als hospitals públics.

FOLIE ATROPINIQUE.

Tarda de 1969. Hospital del “Generalísimo Francisco Franco”, planta de Cardiologia. 
La infermera avisa a Urgències. Un pacient està molt agitat. Habitació de sis malalts. Cinc d'ells atents als crits i moviments descordinats del sisè pacient. 
Arribo corrents acompanyat d'un resident. Suat, gesticulació inconnexa, rubefacció facial màxima, cridant frases sense sentit i amenaces involuntàries.
El diagnòstic no serà difícil.
La infermera explica la història. El pacient de 53 anys ha ingressat aquest matí per haver sofert per primera vegada una síncope per bloqueig aurículo-ventricular, amb freqüències cardíaques per sota de quaranta.

-"Quin tractament porta en el sèrum?"-
-"Atropina, dues ampolles cada 6 hores."-
-"Probablement la dosi és excessiva. De moment ho reduirem a una ampolla cada 6 hores, i li controla sovint la freqüència cardíaca. Ara, doni-li un Luminal. Es calmarà de seguida."-

A l’ascensor li explico al resident:
-"La dosi de 8 g d’atropina/dia pot ser al·lucinògena. Ja saps, ve de la planta de belladona, i els antics l’utilitzaven com a substancia al·lucinògena. La “folie atropinique”."-

Encara faltaven un parell d’anys per a que s’introduïssin els marcapassos de bateria de liti.
Recordo quan jo era un nen, a començaments dels cinquanta, una tieta meva que vivia a Menorca, asmàtica, i que fumava cigarretes per prescripció facultativa degut a la seva malaltia. Sempre m’havia resultat terriblement exòtic aquest fet.
 Es tractava dels inicis del tractament inhalat per l’asma, i les cigarretes “farmacològiques” portaven una barreja de substancies potencialment al·lucinògenes, entre elles estramoni i atropina, que també és broncodilatadora.
No tinc constància que la tieta mai al·lucinés. 
Avui al telenotícies de TV3, han informat que en els pacients amb depressió molt greu i resistents als fàrmacs existents, s’estudiarà el tractament amb substàncies al·lucinògens, consumides actualment com a ús recreatiu, i només disponibles fins ara al mercat negre. 

Orwell, Bradbury, que més?

RAPA NUI.

La serendipia, la troballa casual, l'Eureka, forma part de les llegendes, anava a dir mitologia, dels grans descobriments científics.
Per exemple el descobriment casual de la penicil·lina, quan una mostra florida (amb fongs), va ser capaç d'inhibir el creixement d'uns bacteris. O bé el cas més naïf de Newton i la poma i el descobriment de la llei de la gravetat.
El Sirolimús, o Rapamicina, és un medicament anti-rebuig utilitzat en pacients trasplantats, i descobert a partir d'un bacteri extret de la llunyana sorra de l'illa de Rapa Nui o illa de Pasqua, l'illa de les misterioses i inexplicables estàtues gegantines.
Aquest descobriment fet gràcies a la iniciativa del científic responsable d'un laboratori, que amb fe serendípica, havia donat la instrucció als seus treballadors de recollir elements botànics o zoològics o geològics dels països a on viatgessin.
La Rapamicina també té la virtut d'aturar / alentir l'envelliment dels ratolins o sigui que a la remota illa de Rapa Nui, sota la mirada fixa de les estàtues de Pasqua s'hi trobava, no exactament el Sant-Grial sinó l'elixir cobejat de sempre.

En el meu WhatsApp: 
-"Hola, et puc trucar?"-
-"Si, clar, però si no és urgent, fes-ho demà divendres a les 16h."-

Casualment és  la malalta més antiga que tinc.
Al 1970 la vaig tenir ingressada a la segona planta de la Vall d'Hebron per tos i una radiografia patològica. Sembla impossible però encara la recordo, amb una imatge triangular sobre l'arteria pulmonar dreta, que va desaparèixer al cap d'uns dies. Atelèctasi per tap mucós. Asma bronquial. Tenia 7 anys.

Després d'això, a començaments del 2000 va venir a veure'm. Ella s'enrecordava de mi, jo aleshores no, la meva memòria es selectiva.
-"Tinc tos, i ara que començo a ser gran em vull fer una revisió."-
-"Em sembla molt bé. Fumes?"-
-"Fumo intermitentment."-
-"De què treballes?"-
-"D'administrativa. Però estudio per a ajudant de forense."-
-"Vols ser mosso forense?"-
-"M'agradaria."-
-"Tens fills?"-
-"Un de 15 anys."-
-"On vius?"-
-"A la costa."-, (un poble de la costa de Tarragona).

No s'havia fet massa alta, alegre, desinhibida, intel·ligent, intuïtiva, hedonista, sense saber-ho practicant del "carpe diem".
Li encantava viatjar, ho feia amb amigues, mai mencionava el marit. Volia que el seu fill fes medicina.
El resultat del TAC em va sorprendre desagradablement: sospita d'una malaltia minoritària.
Li vaig explicar.
-"Em moriré?"-
-"No, clar que no."-
-"Doncs que em faràs, em donaràs tractament?"-
-"Es comença a donar un tractament experimental (Rapamicina), no hi han resultats encara, però cal fer abans una biòpsia pulmonar... De moment prefereixo no iniciar tractament i observar-te."- 
-"D'acord."-
-"On viatges aquest estiu?"-
-"A Jordània."-

Divendres, a les 16 h., puntual:
-"Hola, que m'he assabentat que ja no visites a l'hospital..."-
-"Cap problema, et veuré dijous, a les cinc de la tarda al despatx..."-
-"No m'abandonaràs, oi?"-

Ara, que ja han passat 15 anys està bé, estable.
-"Quin viatge prepares?"-
-"Kènia per Nadal, amb el meu fill. S'examina del MIR l'any que ve."-

La curiositat científica està darrere de la serendipia, i del progrés.
Però mai per curiositat hem de sotmetre a risc als nostres pacients. 
M'agradaria anar a Rapa Nui, però sóc mandrós.

LAURA.

-"Hola Doctor, estoy muy asustado y le advierto que no seré un caso fácil."-

M'ho estava dient un pacient d'uns setanta anys, prim però d'aspecte atlètic, musculat, amb un castellà culte i ortodoxa, roba aprofitada mantenint una elegància natural.
-"Me envia un colega suyo, el Dr. V. Quiere conocer su opinión."-
-"Muy bien, pues vamos a empezar: ¿Qué edad tiene?"-
-"72 años."-
-"¿Fumó?"-
-"Nunca."-
-"¿Qué profesión?"-
-"Comercial de seguros."-
-"¿Tiene algún hobby?"-
-"Si, uno que es mi pasión y me entusiasma: el saxofón."-
-"¿Toca Jazz?"-
-"Si, sobre todo Jazz. Somos un grupo de jubilados."-
-"¿Regularmente?"-
-"Si, si, y además doy clases."-
-"¿Toma fármacos?"-
-"No, no tomo nada."-
-"¿Ha tenido enfermedades importantes?"-
-"No, solo me han operado de hernias inguinales."-
-"¿Y que síntomas tiene ahora?"-
-"En las últimas semanas he perdido fuelle al tocar. También tengo un poco de tos y sudo más de la cuenta por la noche."-
-"¿Tiene algún dolor?"-
-"No, no. Me ha visitado el Dr V, su colega, y me han hecho pruebas, TAC, función  respiratoria, broncofibroscopia, análisis.
Me ha dicho que tengo una enfermedad pulmonar intersticial, pero que la causa es desconocida."-
-"¿Le ha dado algún tratamiento?"-
-"No, su colega dice que quiere saber su opinión. Tengo mucho miedo de no poder tocar más. Es mi vida. Nuestro grupo los domingos vamos a geriátricos y a asilos. Cuando nos ven se les llena la cara la felicidad."-

Vaig revisar el seu historial i efectivament tenia unes proves funcionals alterades i un TAC de tòrax amb infiltrats dispersos esmerilats.
-"¿Con que frecuencia limpia su saxo, la boquilla?"-
-"Muy poco, la verdad."-
-"La saliva retenida en el instrumento es un caldo de cultivo de gérmenes. Propongo dosis bajas de corticoides y me va a limpiar regularmente el saxo."-
-"¿Puede ser esto la causa de mi enfermedad?"-
-"Podría ser perfectamente, de hecho hay casos publicados. Lo controlaré cada tres semanas."- 

Vaig posar-me d'acord amb el meu col·lega.
Al cap de tres mesos estava tot normal, símptomes, TAC i funció respiratòria.
He seguit la seva evolució. Continua perfecte. Optimista i somrient. És agradable parlar amb ell.
Es casi una ximpleria pregunta-li, però li dic: 
-"¿Qué pieza le gusta más?"-
-"Laura, por Charlie Parker."-

Charlie Parker, el personatge del conte tràgic "El Perseguidor", de Cortázar, de la generació "maudit" de músics de jazz afro, obligats a dormir en els seus cotxes durant les gires, perquè els negres tenien prohibida l'entrada als hotels, i que el seu art els duia a la bogeria, a l'alcohol, a les drogues, a Camarillo i a la mort prematura.

 Si, Laura també es la meva preferida.

HALLOWEEN.

Aquesta anècdota ens dimensionarà els progressos en medicina al tombant de segle.
1969. Planta 0, de pacients varons. Clínica de Patologia General. Hospital Clínic. 
Llit 30, mínimes separacions, gran sala sense habitacions, només llits, com a les postals en blanc i negre.
Ingressa un pacient en coma. Més aviat prim, prop dels seixanta, mans de pagès d’haver treballat la terra. 
Antic hipertens se’l diagnostica d’ictus trombòtic a nivell de tronc cerebral. No hi havien altres mètodes que l’exploració física i com a molt se li podria haver practicat una punció lumbar per a descartar hemorràgia cerebral.
Tractament conservador, control de tensió arterial, subministrar líquids i glucosa... 
Poca família, un fill atribolat li feia companyia alguna tarda.

Al quart dia, sense haver fet cap senyal de despertar del coma va començar a fer estertors, estertors de l’agonia. 
Vaig advertir als metges de guàrdia sobre l’empitjorament. 
Es va col·locar una mampara per evitar l’escena a la resta de malalts i familiars. 
Se li va fer una traqueotomia amb la finalitat d’aspirar-li secrecions.
A l’endemà el llit ja estava vuit. El metge de guàrdia, GV que més tard va ser pioner amb algunes tècniques d’UVI, em va explicar: 
-"A eso de las doce de la noche la respiración era aún más estertorosa y con la familia se acordó que muriera en casa."-
-"Si, si,me parece bien, no podíamos hacer nada mas."-

En aquella època de forma molt disciplinada es feia un tancament d’històries dels pacients donats d’alta, amb la finalitat de conèixer tots els malalts i de fer un control de qualitat.
El cap d’un parell de setmanes, en dimecres, vaig presentar entre d’altres, aquell pacient i vaig acabar dient: 
-"...i se’n va anar a morir a casa."- 

Sortint de la sessió al voltant de les onze hi havia un sorollós grup de familiars o pacients que esperaven que sortíssim de la reunió.
Se’m va acostar un home, tot decidit, que amb una veu metàl·lica em va dir
-"Doctor, que hacemos con ésto?"-, senyalant-se una mena de medalla al coll, la traqueostomia!- 
Amb segons vaig lligar caps, era el pacient suposadament mort. 

Si em punxen no em treuen sang. 

El seu fill em diu:
-"Nos lo llevamos a morir a casa, al poco rato dejó de respirar con aquel ruido y al dia siguiente desperto del coma. Poco a poco fue mejorando. Un milagro!"- 

No era un miracle, era una excepció.
Vaig mirar el finestral que tenia enfront. Vaig pensar en Poe i en el poema The Raven.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:George_Hazelton%27s_The_Raven_(Edgar_Allan_Poe)_1908.jpg

CORDA.

81 anys. Rabassut, amb sobrepès, nas de boxejador, front ample, no aparenta l’edat. Mai va ser fumador i tota la vida fins a la jubilació va treballar a la construcció.
Enraona amb vehemència, malhumorat.
L’acompanya el seu fill, d’uns cinquanta anys, ha assolit l’ascensor social. Prim, color citrí, amb corbata, gesticulació continguda, en el fons vehement com el seu pare.
Començo la historia clínica i el fill m’interrompeix:
-"Doctor, ¿qué es la fibrosis pulmonar? mi padre tiene fibrosis, lo dice el informe del TAC."-

(el fill està molt angoixat, segurament ha cercat a Google).

-"Después le explico. Vamos a continuar con su padre. ¿Tiene ahogo al andar?"-
-"No, no. No me ahogo."-
-"¿Tiene tos?"-
-"No, no."-
-"Digame lo que le pasa."-
-"Que tengo la nariz tapada, no puedo respirar, moqueo continuamente y todo el rato me baja moco de aquí."-

Es senyala el front i el nas.
Li poso el pulsioximetre: 98 %.

-"També li he mirat les ungles, cap deformació, tampoc dels dits.
Vamos a mirar su capacidad respiratoria."-

Tot és normal, fins i tot jo diria que superior a la normalitat.
Repasso el TAC: pràcticament és normal. Mínimes ratlles a les bases que son informades com fibrosi pulmonar.
-"Buenas noticias"- , li dic.

La frase és rebuda amb escepticisme per part dels dos.
Intento convèncer al fill que el seu pare no té fibrosi pulmonar i que és una persona globalment sana.
Insisteix: 
-"He consultado Google. No tengo miedo a que me diga la verdad."-

(A Google pots trobar-hi que la supervivència dels malalts amb fibrosi és de dos anys).
Le pido un TAC de senos y unos análisis de alergia. Les veo el próximo lunes. 
-"Esté tranquilo por su padre, no tiene fibrosis pulmonar y aunque la tuviera tampoco las cosas son como dice Google."- 

Al següent dilluns em porten resultats. Té una desviació moderada de l’envà nasal i signes de sinusitis pràcticament a tots els sins. A l’analítica potser hi ha la clau, una forta elevació de la IgE que indica al·lèrgia.
Li dic: 
-"Empezaremos con un tratamiento."-
-"¿Cuál?"-
-"De momento un inhalalador nasal."-
-"No me hacen nada. Ya los he probado."-,  (només havia provat els antihistaminics nasals).

A l’acomiadar-me, ells com si fossin un duo tocant una peça dodecafònica:
El fill: 
-"Doctor, que es una fibrosis pulmonar? Está seguro que mi padre no tiene fibrosis pulmonar?"-
El pare: 
-"Doctor, si usted no me cura, cojo una cuerda y me cuelgo. Así no puedo vivir."-

Ahir, dia de manifestacions a Barcelona, també a tot Catalunya, estic baixant per Balmes, tocant a Gran Via. 
-"Hola Morera, que tal?"-

Quasi topo amb un col·lega que ha ostentat tots el càrrecs possibles al Departament de Salut.
-"Yo muy bien, me alegro de verte, y a ti ¿cómo te va?"-

Està afable. Suaument m’agafa l’avantbraç amb una ma per que no m’escapi, mentre amb l’altra sosté un dossier immens.
-"Bien, però aquí ...(es refereix a la Direcció de l’ICS i fa un gest senyalant la gran porta del xamfrà Balmes/Gran Via,- ...estamos muy preocupados. Como tu sabes “fulano” (un prestigiós col·lega) falleció de fibrosis pulmonar y ahora mismo a “zutano” (un alt directiu) recientemente le han diagnosticado una fibrosis pulmonar. ¿Crees que la fibrosis està aumentando?"-

-"Efectivamente, su tasa ya no es de enfermedad minoritària, cada vez se diagnostican mas casos. Hemos pasado de la radiografia de tòrax , con baja sensibilidad, en los años 40, cuando se describen los cuatro primeros casos, hasta la actualidad, con equipos de TAC muy sensibles, con la poblacion mucho más longeva, y con el tabaquisme, que es una causa directa, aun muy en auge.
Probablemente hemos de sumar el impacto de décadas en el pasado con deficiente protección laboral.
Por otro lado, hay que tener presente que el 15% de la población con riesgo cardiológico tienen lesiones mínimas de fibrosis que no tienen importancia."- 

Continuem enraonant.

De cop penso en el meu pacient, que veuré demà passat.

...Doctor, si no me cura, cojo una cuerda...

BOLONYA I EL DIA MUNDIAL DEL PULMÓ.

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Asinelli_Bolonia_02.jpg

Aquest “pont” l’hem aprofitat per anar a Bolonya i de passada a Ferrara. 
Ciutats històriques de l’Emília Romanya, menys conegudes que d’altres com Roma, Florència o Venècia. Ambdues tenen belleses pròpies i úniques. 
Bolonya té a més a més el mèrit intel·lectual d’haver sigut el bressol de la primera Universitat Europea, l’any 1088,  fet de gran valor, sobretot ara que estem en perill de desintegració a Europa.

Al Palau de l'Archiginnasio de Bolonya, vaig visitar la seva fantàstica Biblioteca amb més de 35.000 llibres, molts d'ells incunables,  i també vaig entrar al "Teatro Anatómico", una sala dedicada a l’estudi de l’anatomia humana amb forma d’amfiteatre,  prou a prop de les aules d’humanitats.

Més de 40  kilòmetres de carrers porticats amb sostres pintats i calçades de marbres i mosaics. Places per tot arreu, la Piazza Maggiore impactant, meravelloses esglésies, com la catedral dedicada a Sant Petroni, o l’església de San Stéfano entre d’altres..., tot plegat una gran concentració de bellesa.

La Via de la Independència, (la via principal), les làpides a la Piazza  Maggiore recordant als “Partigiani Antifacisti caiguts”  i els “tortellini” grocs visibles als aparadors, ens mantenien la nostàlgia de Catalunya.

L’atzar ha fet, segons la meva convicció determinista, que aquest matí hagi visitat dues pacients, mare i filla, naturals de Bolonya....

Avui, 25 de Setembre, és el Dia Mundial del Pulmó acordat per la FIRS. 

Jo sempre amb esperit pagès, com igualadí que sóc, del Dia de Rams en dèiem el dia de beneir els palmons, i amb el misticisme laic de la meva visió del conjunt de San Stefano, proposaria que el dia Mundial del pulmó fós el dia de beneir els palmons.

Els pagesos també deien: ha mort d’una malura del palmó

VAPORS, 4 de Desembre 2013.

Avui: 5 decessos, 450 afectats.
Són notícies alarmants de l'epidèmia a USA de les conseqüències de la moda del vapeig, amb nicotina, o amb cànnabis, o amb una barreja d'addictius.
Hi ha moltes incògnites.
Més freqüentment es presenta com una forma de pneumònia, però en altres casos s'ha presentat com un distress, o una pneumònia oliosa, o una pneumònia organitzada, o una pneumònia eosinofílica aguda.
És degut a una marca, o a diverses?
Què ha causat la malaltia és la incògnita, que les autoritats sanitàries intenten resoldre contrarellotge, però el més probable és que sigui una combinació de diferents substàncies químiques inhalades.

Ja fa temps que les tabaqueres en el permanent rearmament del seu negoci il·legítim, que no il·legal, exploren les noves fórmules de nicotinitzar la població.
Tot i que a USA el cigarret electrònic no està autoritzat fins als 18 anys, la realitat és que han fet l'impossible per fomentar l'addicció, sobretot entre la joventut nord-americana, adornant-ho, per fer el vapeig més atractiu, amb el suggerent glamur dels broquets i dels vapors de les cigarretes de les estrelles del cinema dels anys cinquanta. Es parla d'un 20% d'adolescents nord-americans enganxats.

Es veia venir?

Sens dubte. Estem parlant de la inhalació de diverses substàncies químiques, que a més d'inútils, no han estat ni provades ni testades. Inadmissible al segle XXI!

El col·lectiu mèdic n'hem sigut còmplices? 
Si, ja que hem acceptat la insinuació de què podia ser un mètode útil per a la deshabituació tabàquica. S'han dissenyat assajos clínics per investigar-ho, i no totes les societats científiques han sigut prou contundents en rebutjar aquest nou dribling de les tabaqueres.
No vull ser malpensat, pot ser casualitat, però fins i tot un famós estudi sobre MPOC (COPD) duia el mateix nom que una de les primeres marques de vaporitzadors, coincidint amb el boom d'aquest dispositiu a començaments del XXI.
Amb l'afegit de vapeig de cànnabis, han ampliat molt el negoci.

No m’agrada auto citar-me, però les greus complicacions respiratòries que ara estan apareixen, jo les vaig predir, i així ho vaig expressar en una entrevista a “La Contra” de “La Vanguardia”, que em vam fer a finals del 2013, l’excel·lent periodista Victor Amela:

fragment entrevista Victor Amela a La Contra de la La Vanguardia

Diuen que les hemeroteques les carrega el diable....  Però no sempre.

PARPELLES.

Veníem del segon torn de dinar. Començaments de tardor del 73. 
Servei d’Urgències de la Vall d’Hebron.
Tot semblava en calma, l’hora de dinar hi havia menys afluència de pacients. 
Encara no havíem arribat al nostre despatx, una sala que compartíem els metges de la guàrdia, quan un resident amb cara d’impaciència se m’acosta dient:
-"Morera, podies mirar-te la pacient del 8, no tinc ni idea del que té."-
-"Fes-me’n 5 cèntims."- (estava amb mandra postprandial).
-"És una noia de quinze anys, fa tres dies què té febrícula i avui li ha pujat a 39º. Té també urticària i un exantema facial, però el que crida més l’atenció son les miàlgies intenses generalitzades, especialment als panxells què semblen inflats i infiltrats i quan li toques crida de dolor."-
-"Som-hi, doncs, anem a veure-la."-
......

-"Hola, com estàs?"-
-"No em trobo bé, em fa malt tot el cos, gairebé no puc caminar..."-
-"D’on sou?"-
-"Del baix Llobregat."-
-"T’has fixat en què tens els ulls inflats?"-
-"Si, si, em molesta molt,  però no m’he maquillat."-
-"No, no, no t’ho deia per això."-

Vaig explorar-la superficialment. Tenia una inflor vermellosa i molt dolorosa a les parpelles, va ser la primera i última vegada que he vist un edema així, però per sort havia vist fotos iguals als llibres de patologia.

També tenia un exantema com un xarampió poc profús i les cames terriblement doloroses. Ja sabia el que tenia.
Em vaig dirigir a la mare. 

-"Heu menjat porc no controlat pel veterinari?"-
-"Si, i tant, de la matança, molts del poble ho fem."-
-"N’ha menjat molta gent?"-
-"No, no, és per consum familiar. Més o menys uns trenta entre família i alguns veïns."-
-"Doncs de moment que ningú en mengi, i quan confirmen la malaltia que sospitem, haureu de llençar-ho tot. Ah! i alerteu a tots els que n’han menjant, que hauran de passar per l’hospital. Tranquils, no és greu si es tracta a temps. "-
El resident feia cara de sorpresa.


-"Feu-li un electrocardiograma, de vegades  pot haver-hi afectació del miocardi. També s’haurà de fer analítica per si té eosinofília, i sobretot serologia.  Ingressa-la amb el diagnòstic de probable triquinosi.  No és contagiosa. Comenceu el tractament ara mateix."-


L’electrocardiograma va ser normal i a l’analítica tenia una eosinofília del 15 %. 
Es va avisar a Sanitat. 
La majoria dels altres casos afectats van anar a hospitals de l’àrea.

Jo havia viscut una infància en què el meu pare, metge, estava sempre molt preocupat pel contagi alimentari, en aquella època salmonel·losi, brucel·losi i tuberculosi bovina. 
De fet el primer gelat el vaig menjar quan ja era grandet, el meu pare ens els tenia prohibits, per si la llet estava contaminada.

A Catalunya la triquinosi per porc està totalment controlada i els senglars són l’únic perill, si no passen per veterinari.

Però els animals es vengen d’aquesta manera, i si no la Listeriosi.

Escrivint el post, per un moment m’ha semblat veure somrient el Cloney.

WALLAPOP.

La vaig visitar per primera vegada quan ella estava a punt de complir els cinquanta.
La coneixia superficialment perquè era una col·lega d'algun hospital en què havíem coincidit.
El motiu de la visita era que tenia tos i també perquè fumava massa.
Jo ja sabia que en aquell moment estava de baixa per esquizofrènia. Mai sabrem la causa de l'esquizofrènia però ella arrossegava una vida de gran timidesa, bullyng, desamors, i finalment un intens mobbing a la feina.
Família de l'eixample, el pare la va tenir quan era bastant gran.
Òbviament tenia psiquiatra responsable. Mai havia sigut agressiva, ni havia fet intents d'autòlisi.
L'havia vist passejar pel carrer un gos que devia ser la màxima companyia. Feia brots de mania persecutòria.
-"Hola, Morera, vinc perquè el meu pare em fa visitar per tos i perquè fumo massa."-

Vam parlar del mobbing que li feien, de la seva darrera època d'especialitat mèdica activa, potser també de cinema, aparentant tenir tema.
Sabia que no deixaria de fumar i em vaig limitar a comprovar que no tenia cap malaltia greu. L'anava citant unes 4 o 5 vegades per any, conversàvem, ella coherent però massa obsessiva.
El temps passava i un dia va entrar amb un embalum de metre per metre. 
-"Te, t'he portat un regal. És un quadre d'un pintor que m'agrada."-

La pintura, acadèmica, totalment kitsch, representava una noia menjant-se un ou ferrat. De tan acadèmica impossible que m'agrades. Vaig identificar el pintor perquè sovint exposava a una galeria a prop d'on ella vivia.
-"Oh, que maca, et fa venir ganes de menjar un ou ferrat!"-
-"Te l'he comprat perquè a mi m'encanta i com a mostra de l'estimació que et tinc. També com a acomiadament, ja no tornaré a la consulta. M'internen."-
-"Ostres, que dius?"-
-"El pare és ja molt gran i el meu psiquiatre ho considera convenient."- 
-"I el teu gos?"-
-"El Black es va morir fa un mes. Sospito que algú el va enverinar."-
-"Ho sento molt."-
-"Et podré telefonar?"-
-"Si, clar."-

En aquell temps jo tenia el meu primer mòbil, un Erikson. A partir d'aleshores em trucava amb una freqüència d'un parell de vegades per mes.
Costava mantenir una conversa de deu minuts, tractament, menjar, alguns símptomes, el fred, rarament al·lusions al seu nèmesi del mobbing final.
-"Un dia Morera, ja no et podré trucar més. La família em diu que gasto massa amb el mòbil."-

Ara ja fa anys que no sé res d'ella.
Crec que malgrat ser bastant gran, encara deu ser viva.
Recordo haver vist l'esquela del pare ja fa temps.
La pintura mai la vàrem penjar, la vàrem deixar recolzada a la paret d'un lloc molt poc visible.

-"I si la posem a Wallapop?"-, em diu la meva dona.
-"No, no, és un record."-

A la pacient l'havien posat a Wallapop ja feia molts anys!

DR. GOOGLE.

80 anys,1,90 m, fort, antic militar angles retirat. Entén i parla castellà però es resisteix a fer-ho, i ni tan sols s’esforça perquè l’entenguin. Espantat, sense cap sentit de l’humor. La meitat de l’any se la passa a Barcelona.
-"¿Vive solo?"-
-"Con mi esposa, pero ella tiene muchas enfermedades. La paseo en silla de ruedas."-

Porta molta documentació sobre la seva malaltia cardíaca: Proves d’esforç, diversos angiotacs( on se li veuen els stents coronàris), electrocardiogrames amb arrítmia per fibril·lació auricular...
-"¿Su cardiologo donde lo tiene?"-
-"En London."-
-"Muy bien. ¿Porque motivo viene?"-
-"Porque tengo una sarcoidosis. Tenga."-

I em dóna  un paper quadriculat, escrit a màquina, amb un seguit de símptomes: tos, expectació, fatiga, inapetència, i tendència al vertigen.
Aquí jo li vaig preguntar si li havien suggerit aquest diagnòstic algun dermatòleg, o radiòleg o pneumòleg. 
Aleshores ell amb va contestar enèrgicament: 
-"No, no, lo he buscado yo mismo en internet."-

Em seguretat li vaig contestar: 
-"Entonces usted no tiene una sarcoidosis."-

Va somriure amb escepticisme.
Jo li dic: 
-"Y si quiere podemos apostar..."-

Ell em pregunta: 
-"¿Me pueden hacer ahora mismo un TAC?
-"Sí, sin duda, le acompañaremos."-

Vaig fer-li una petició d’escàner una mica surrealista: "prego realitzar TAC toràcic per sospita de sarcoïdosi per Google."

Va ser un TAC no normal, però quedava descartada la sarcoïdosi.
Un pic fet, vaig entrar a saludar-lo, quan encara estava a la sala del TAC, per avançar-li que no tenia una sarcoïdosis i que en 30’ sortiria l’informe radiològic.
Mentrestant li vàrem fer una funció respiratòria i tenia una obstrucció lleu.
-"Pues entonces que tengo?"-
-"Tiene algunas bronquiectasia moderadas bilaterales. De vez en cuando deberá tomar antibioticos, hoy mismo le haré una receta."-
-"¿Y de que me vienen?"-
-"Muchas veces desconocemos el origen, quizás de infecciones en la infància."-
-"De niño tuve una infección por hongos en los pulmones."-
-"¿En London? Poco probable."-
-"Bueno, entonces vivia en California, tuve una histoplasmosis."-
-"¿Seguro que no fue en Arizona?"-
-"Puede ser, haciamos excursiones a Arizona."-


Finalment jo havia guanyat la partida al Dr Google. 

Es va acomiadar somrient.
I mentre marxava li vaig preguntar: 
-"Por cierto, ¿qué opina del Brexit?"-

I em va contestar amb el polze cap amunt.

ATZAR.

 En la primera part del meu anecdotari vaig incloure algunes històries en què l'atzar tenia un protagonisme destacat.

Com que filosòficament , (que pretensiós), em considero determinista, vaig incloure en el preludi del llibre una cita dels tres versos darrers del sonet de Borges "Ajedrez II".

Dios mueve al jugador, y éste, la pieza. 
¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza 
de polvo y tiempo y sueño y agonía?

Potser per aquest motiu, ara m'he auto censurat i he evitat explicar massa anècdotes on les casualitats s'encadenin.
Però...
Farà uns cinc anys, primera hora de la tarda, una pacient que veia per primera vegada.
Tos persistent sense més importància. El seu cognom no era gens freqüent.
-"No ets pas germana d'una col·lega?"-
-"No, no, només tinc un germà i no és metge."-

En acabar la tarda, em ve un pacient ja diagnosticat d'una malaltia rara, amb una complicació absolutament inusual. Un amic me l'enviava per una segona opinió.
-"Ostres, quina casualitat! Avui he vist una pacient amb el teu cognom."- 

Comprovo aleshores que el segon cognom també coincideix.
-"Ah, devia ser la meva germana. ¿Es deia Isabel?"-
-"Sí, Isabel, clar és la teva germana. Li havies recomanat tu el meu nom?"-
-"No, no, que va, mai parlem de malalties ni de metges!"-
-"Simpàtica."-
-"Si, molt simpàtica."-

A la germana no la vaig veure més i en canvi al germà, el pacient de la malaltia rara, l'he anat veient fins ara. 
Ens costa no al·ludir a la casualitat del primer dia.
Si, l'atzar.

SEXE I ROCK & ROLL.

Varen demanar cita per la web.
Dos joves, els dos molt alts i prims, al menys 1.85. 
El pacient era ell i la noia l’acompanyava. Ell d’un país mediterrani, ella de l’est d’Europa.
Vivien a Barcelona de feia poc i tenien plans per quedar-s’hi uns cinc anys.
-"¿Hola, en inglés o en castellano?"-
-"Podemos hablar en castellano."-
-"¿Que edad tienes?"-
-"35 años."-
-"¿Fumas?"-
-"Si, este es el problema, fumo mucho."-

Ella va assentir amb el cap.
-"¿Cuantos cigarrillos?"-
-"Yo solo fumo cannabis."-

Ella va tornar a assentir amb el cap, reprenent-lo amb els seus gestos.
-"¿Que profesión?"-
-"Informático. Tengo una empresa de informàtica."-
-"¿Cual es el motivo de la visita?"-
-"Hace tres años tuve un neumotorax en el pulmón derecho. Estoy preocupado porque ahora toso mucho."-
-"¿Te operaron entonces?"-
-"Sí, me operaron."-
-"¿Te pusieron talco?"-
-"No lo sé. ¿Verdad que fumar marihuana no es malo para los pulmones?"-
-"Estás equivocado, el cannabis te perjudica."-

La Laia li va practicar un estudi funcional respiratori. Els valores espiromètrics eren pràcticament normals, però en canvi la DLCO era només del 50 %. 
-"Mira, este parámetro del 50% nos induce a pensar que tienes enfisema. Te pediré un TAC."-
-"¿Para que? ¡No quiero irradiarme! "-
-" Si tu vienes a consultarme, yo tengo la obligación de dar mi opinión y recomendarte lo que creo que nos dará mas información sobre el grado de afectación pulmonar que padeces."- 

Als dos dies va tornar amb el TAC: Emfisema centroacinar difús.
-"Eres muy joven, si continuas fumando cannabis harás insuficiencia respiratoria en unos 10-20 años."-
-"No me lo creo."-
-"Te puedo facilitar,si quieres, muchas publicaciones científicas actuales que relacionan  la aparición de enfisema pulmonar y los cigarrillos de cannabis."-
-"Vale,vale, ¿qué me receta pues?"-
-"Sexo y rock and roll."-

L’acompanyant  va somriure complaguda.  Amb aquesta frase, ja els havia fidelitzats.
-"Ven en septiembre, espero que me des buenas noticias."-
-"Ok. Volveremos en septiembre."-
-" La frase de “Drogas Sexo y Rockand Roll”, ¿sabéis de quién era?"-
-"¿De Frank Zappa?"-
-"Nooo... Zappa era contrario a las drogas!"- 
-"La frase pertenece a los sesenta, que nunca volverán."-

FERROCARRILS.

La Carme els va fer passar. El pacient anava al mig, prim com si conservés la postguerra en el seu cos.
Potser era el vestir, tot ell com tret d’una fotografia en blanc i negre. 
Caminava mínimament vacil·lant de forma que fins que el vaig tenir a prop no em vaig adonar que duia entre les mans un basto plegat, blanc. 
Era cec. 
La dona a l’esquerra no va dir res en tota la visita, segurament per timidesa. Almenys deu anys més jove. A la dreta, el seu fill, alt, catalano-parlant, “millenial”, segurament és el que havia generat la petició d’una segona opinió.
Per l’adreça fronterera, nord de Catalunya, vaig pensar: antic ferroviari.

-"Hem portat el meu pare per una segona opinió, li han dit que te una fibrosi pulmonar. Volíem saber si el diagnòstic i el tractament és el correcte."-
-"Hola, ¿cómo està?"- , dirigint-me al pacient. -"Que edad tiene?"-
-"72, pronto cumplo 73."-

-"¿Fumó?"-
-"Nunca."-
-"¿En que trabajó?"-
-"Soy ferroviario, pero mi trabajo consistía en limpiar los vagones por dentro."-

Va intervindre el fill:
-"Sí, el meu pare és cec per exposició crònica a metanol. L’obligaven a utilitzar-lo per així netejar més a fons. És molt bèstia!"-
-"Si molt bèstia"-, vaig dir. -"¿Utilizaba también otros productos?"-
-"Si, si, de toda clase."-
-"¿Se acuerda de alguno?"-
-"No, no."-

El pacient estava força absent, potser per la malaltia o potser perquè aquesta situació ja l’havia viscut abans.
-"Vamos a mirar como está de oxígeno."-

 Li vaig posar el pulsioximetre: 96%.
En repòs clar, si l’haguéssim fet caminar hauria baixat ràpidament.

-"Hem portat l’últim TAC"-, em va dir el fill.
-"Ah, molt bé, a veure?"-

Vaig mirar el TAC. 
Efectivament tenia una fibrosi pulmonar molt avançada, que nosaltres en diem un patró en  “honeycombing”, que afectava sobretot al pulmó dret. 
Però hi havia dos detalls que cridaven l’atenció i no quadraven amb les troballes habituals de la fibrosi pulmonar:
1. Les lesions començaven a l’àrea apical, sobretot dreta.
2. La part superior del pulmó esquerre estava gairebé preservat.
Vaig reflexionar. Havia vist coses similars en la meva experiència professional, a l’època que la silicosis malauradament era freqüent. Curiosament en aquests pacients, la distribució de las lesiones pulmonars variaven segons la posició del treballador o el lloc de treball dintre de la mina.
-"¿Trabajaba agachado?"-
-"Si, casi siempre."-
-"¿Y de que lado?"-
-"Del derecho, porque soy diestro. Nos obligaban a limpiar sobretodo la parte inferior de los asientos."-
-"¿Qué les ha dicho el especialista?"-
-"Que tengo una fibrosis pulmonar por metanol."-
-"Bueno por metanol probablemente no sea, pero si por los otros productos químicos o incluso abrasivos que seguramente utilizaba."-

Cap especialista li havia dit al pacient que l’asimetria que es veia al TAC demostrava sens dubte que la inhalació laboral era la causa de la fibrosi.
Els vaig tranquil·litzar una mica : 
-"El hecho que tenga el lobulo superior izquierdo poco afectado mejora el pronóstico."-

El fill va posar cara d’alleujament. 
-"Me gustará verlos el año próximo."- 
-"Si que vendremos."-

... i el fill va afegir: 
-"Vostè també pot acostar-se, tenim les cales més maques i més solitàries de tot Catalunya."-

Tot plegat factures antigues de la postguerra.

"En picado".

Mai he tingut por de pujar a un avió. 
Les estadístiques ho diuen, és molt més probable patir un accident de carretera que un d'aeri.
Ara bé, se'm fa molt pesada tota la litúrgia dels aeroports: els temps d'espera, els endarreriments, els controls i el low cost en general.

Era el 2000, anàvem a Bilbao, al Congrés de la SEPAR. Dic anàvem per què m'acompanyaven la Rosa i el meu fill, l'Adrià, que tenia aleshores uns 14 anys.

Una mica d'esgarrifança va resseguir-me la columna en entrar a l'avió, semblava de fireta: anàvem amb un bimotor superantic, petit i tronat. Tot plegat no inspirava gaire confiança.
No era un avió precisament per posar a prova, però el temps era rúfol i les previsions meteorològiques poc tranquil·litzadores.
Deuríem portar uns 20 minuts de vol, quan de sobte l'avió va començar a saltar, a vibrar i a fer altres moviments i sorolls inusuals i per cert molt inquietants, com a conseqüència de les turbulències i de la forta tempesta que tots podíem veure des de les finestretes.

Jo, malgrat viatjar sovint, no m'havia trobat mai amb una situació similar. Tot d'una la Rosa que estava asseguda amb el meu fill just davant, es gira i em diu: 
-"El teu col·lega, a l'altra banda del passadís, està pàl·lid com un full de paper i sembla que resi."-

Vaig aixecar-me, i me'n vaig anar cap a ell.
-"Et trobes malament?"-
-"Estic molt espantat, les turbulències són el de menys, des d'aquí veig perfectament que el motor de l'esquerre s'ha parat. Anem només amb un motor!"-

La major part dels viatgers eren joves, hi havia un equip d'handbol, alguns residents de pneumologia i també pneumòlegs.
La situació va anar "increscendo", i tot d'una des de la cabina per altaveu:
-"Les habla el capitán, tenemos problemas, uno de los motores está averiado y el otro empieza a fallar. Estamos dudando si aterrizar de emergencia en Pamplona o llegar hasta Bilbao."-

La majoria de viatgers varen reaccionar relativament bé.
Em sabia  greu no està assegut amb la meva família.
El meu fill de tant en tant filmava amb una càmera antiga. La meva dona cada vegada feia pitjor cara.
Al meu costat un basc, per crear atmosfera anava explicant acudits del tipus "...oye Patxi.." .

Els temps anava passant, amb molta pluja i molts llampecs, i ja ens havien dit que aterraríem a Bilbao, però encara faltaven 30 eterns minuts.
Jo evocava a cada cop de turbulència les pel·lícules, en blanc negre de guerra: "Capitán, estamos perdiendo altura. ¿Que hacemos?".

Una de les hostesses va agafar el telèfon per alertar del "Mayday.
Això la va posar encara més nerviosa. De fet l'escassa tripulació estaven més nerviosos que el passatge.

Feia estona que ens havien distribuït les safates amb el berenar, i enlloc recollir-les ens van dir que les tiréssim a terra.
A hores d'ara, es veien moltes cares preocupades, però sense pànic.
Vàrem començar a baixar. A poca distància es veien les llums de les ambulàncies, i els cotxes de la policia.
Aterrem.
-"Ya pueden bajar. Al final todo ha ido bien..."-

Molts aplaudiments i les cares ja relaxades.

L'Adrià continuava filmant fins que un policia li va prohibir.
Els pneumòlegs que hi viatjàvem ens vàrem fer una fotografia amb el senyal de victòria, per immortalitzar el moment.
L'endemà al congrés, en un descans se'm va asseure al meu costat el Dr Picado.
-"Hola."-
-"Hola, - li dic -, ahir la tarda només pensava amb tu."-

Va arronsar les espatlles, ell no va entendre el joc de paraules amb el seu cognom.

Tornant de Bilbao vaig jurar que mai més volaria en un bimotor.
A la següent setmana donava una confe a Santander. Bimotor.

Fa dos anys vaig visitar un pilot. Conversant li vaig dir: 
-"Yo no tengo miedo a los aviones, pero una vez yendo hacia Bilbao con un bimotor..."-

Em va interrompre: 
-"Bilbao 2000, ¿verdad? Se explica en todas las escuelas de pilotos."-

El meu col·lega de l'avió, fa poc: 
-"Tu te'n riuràs, però ens vàrem salvar gràcies a les meves oracions."-

 ..estamos perdiendo altura, ¿que hacemos?

ERRORS.

En el mon del futur, amb l’acceleració de la transformació digital, amb els avenços de la intel·ligència artificial i amb el desplegament de la xarxa 5 G i l’internet de les coses, aquestes anècdotes no passarien. El Big Data ho controlarà tot, diuen que pel nostre bé.

-"Que passi el Sr T."-
-"Hola."-
-"Hola, bon dia, que em porta?"-
-"El resultat del TAC."-

Començo a mirar-me’l i no hi havia possibilitat de confusió. 
Es tractava d’un TAC cranial, (no és el fort dels pneumòlegs), i a més a més era un TAC molt particular, que corresponia a un malalt que li faltava gairebé mig cervell.
Discretament: 
-"Perdoni, l’han operat mai d’una patologia greu?"-
-"No, no, mai. Perquè m’ho pregunta?"-
-"Un error, s’ha produït un error. Aquest TAC no és seu."-
-"I com n’està tant segur?"-
-"Per que aquest malalt està operat del cervell."-

Vaig observar que el pacient va fer un gest d’estupefacció.
-"I el meu TAC on és?"-
-"No pateixi ja el localitzarem."-

La mala sort havia fet que es confongués el seu TAC amb el TAC d’un pacient de neurocirurgia, amb el mateix cognom i fet el mateix matí.
Uns dies després. 
Entra a la consulta un pacient amb molt bon estat general.
-"Traigo el TAC que me mandó la doctora. Seguramente estará todo bien."-

Miro el TAC i no vaig poder dissimular una expressió de preocupació. Era un Tac propi d’una malaltia greu, d’una fibrosi pulmonar molt avançada.
-"Se fatiga mucho?"-
-"No, no, que va, pa ná!"-
-"Como se llama usted?"-
-"Me llamo Erroniz."-
-"Ah, pues este TAC es de un tal Sr. González."-
-"Pues está equivocado"-
- "Efectivamente, ha sido un “erroniz”.

LA DAMA DELS CROISSANTS.

Ha vingut la dama dels croissants.
N’ha portat un munt. L’haurem de veure de seguida, ha vingut sense hora i està malament, em varen dir la Laia i la Montse.
-"De moment feu-la passar al despatx del costat."-

De la primera vegada que la vaig veure, ja fa uns vuit anys. 
Cada vegada que venia a la consulta  solia portar-nos croissants d’una pastisseria de la part alta de Barcelona que els fan boníssims i que ens agraden molt.
Crec que per aquest motiu sempre la vàrem imaginar d’origen benestant. 
Fumadora empedreïda amb emfisema avançat, va seguir les meves recomanacions em va fer cas i va deixar-ho. 
Vestida tota de negre, amb una certa elegància, cap lúcid  i explicacions clares, galtes vermelles que enrogien si li retreies, amb uns talons una mica elevats per l’edat y bolso de marca.

L’he anat veient, sense problemes, no amb tanta freqüència com els nostres estomacs haurien desitjat. 
No era misteriosa, simplement parlava molt poc d’ella mateixa. Vídua i sense fills.
Un mes abans, a l’entrar vaig notar una mica d’olor de tabac.
-"No hauràs tornat a fumar, oi?"-
-"No, no, és de la meva companya del taller, que no para de fumar. Ara el tanquem, estic a punt de complir 88."-
-"M’ho vas explicar, però ara no me’n recordo de que era el taller."- 
-"És un taller d’artesania, i és únic a Barcelona. És molt apreciada la nostra feina."-

Per damunt de la Diagonal, vaig pensar.

Ara la tinc davant. 
-"Que t’ha passat?"- 
-"Un parell de dies de febre, molta tos i una secreció espessa que em costa treure. Les nits son horroroses."-

Les galtes roges havien emblavit. L’oxigen just. L’espirometria molt empitjorada. 
Una radiografia sense pneumònia.
-"T’hauré d’ingressar."-
-"No m’ingressi, si us plau."-

Estàvem a divendres.
-"Faràs el que et digui?"-
-"Clar que si."-
-"Ara mateix vas a la farmàcia i a més a més del que estàs prenent afegeix...  Si empitjores, o be em truques o vas a Urgències. I torna el dilluns."- 

El dilluns, bona senyal, teníem croissants.
-"Estic content. La saturació d’oxigen la tens a 96%, has millorat molt!"-
-"Jo també estic contenta. No em veia amb una bata blanca i ensenyant el cul."-

Va entrar en catarsi: 
-"Doctor, he patit molt a la meva vida. El meu pare va morir quant jo tenia 6 anys, del mateix mal que el meu avi, de tisi, amb un mes de diferencia. El meu pare era sord-mut i es va esgotar i afeblir agafant trens per comunicar als coneguts la mort del meu avi. La meva mare també era sord muda."-
-"Tu no ho has estat."-
-"No, eren diferents malalties. El meu pare havia immigrat de Murcia. La meva mare era de l’Empordà. Es varen conèixer en un casal de muts, es varen casar i em varen fer.  La mare va tirar endavant.  I jo he estat de molta sort."-

Va mirar cap el sostre.

PERLADO.

Tinc molt bona memòria pels casos clínics. Mai he entès com en l’àmbit acadèmic d’avui en dia el resident ha de llegir la historia clínica. 
En la meva època la podíem recitar del dret i del revés sense equivocar ni una sola coma.
La historia clínica sovint és fonamental per fer el diagnòstic i el seu domini t’aplanarà el camí per orientar la malaltia.

En canvi tinc poca memòria per las fesomies i encara menys pels noms. 
No és estrany que al saludar un pacient per primera vegada li pregunti:
-"L’he visitat abans?"-
I així m’estalvio moltes planxes...

Un dia un conegut de l’àmbit sanitari per el que jo tenia simpatia i que veia amb una certa freqüència, em va portar a la consulta el seu cunyat.
Tant punt va entrar al despatx,  em vaig adonar que no recordava el seu cognom, i imperceptiblement vaig començar a suar. 
Sabia que era un cognom poc freqüent i també curiós, d’aquells que no s’obliden fàcilment.
Salutacions, paraules amables, divagacions i començo a fer la historia clínica del cunyat.

-"¿Qué edad tiene?"-
-"Acabo de cumplir cuarenta."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno."-
-"¿Cual es su profesión?"-
-"Abogado."-

Mentrestant jo estava poc concentrat intentant recordar el cognom del meu conegut.

-"¿Toma algun fármaco?"-
-"De vez en cuando salbutamol."-
-"¿Cual es el motivo de la consulta?"-
-"Durante la infancia tuve asma y al hacerme mayor desapareció. Pero ahora, de vez en cuando, tengo una opresión en el tórax y tos."- 
-"¿Expectora?"-
-"Pues si, y esto es lo mas peculiar. Con gran dificultad consigo expulsar unos esputos muy pequeños, de milimetros, y muy viscosos."-
-"¿Cómo perlas?"-
-"Sí, exacto, como pequeñas perlas."-
-"Ah! los neumólogos le llamamos a este tipo de expectoración, esputos perlados."-

Just acabo de pronunciar la paraula “perlados” quan de cop i volta em ve al cap el cognom que se m’havia esborrat de la memòria, el meu conegut es deia...Perlado!!.

Semblava impossible la coincidència, ni jo mateix m’ho creia.
Ja molt més relaxat, vaig continuar fent la visita.

ARANYES.

Acabo de rebre d’uns amics que estan passant la Setmana Santa a Donostia, una foto de l’impressionant aranya de Louise Bourgeois, feta a l’any 1999 amb bronze, marbre i acer inoxidable. 
A mi m’havia impressionat molt la primera vegada que la vaig veure, com escultura moderna, un aràcnid de 9 m. d’alçada, la més gran del mon. 
Ningú diria que la titula “Maman”, mare, i és un homenatge a la seva mare que al segle XIX va ser teixidora.

Les aranyes, al contrari que altres insectes no transmeten malalties, ara be, les seves picades produeixen reaccions locals o generalitzades que poden ser poc o molt severes.

A països de l’altra hemisferi, com per exemple Xile, Perú...., existeix  l’anomenada aranya del “Racó”, que sol amagar-se en esquerdes i racons de difícil accés, d'aquí el seu nom. La seva mossegada és greu, provocant a la zona d’inoculació del verí una reacció inflamatòria important, que tant pot curar-se en 3 o 4 dies com evolucionar i fer un shock anafilàctic amb un elevat percentatge de mortalitat.

Una de les més conegudes és la Vídua Negra, pròpia d’Estats Units i Mèxic.  Es distingeix principalment pel color negre i vermell de la femella i pel fet que aquesta es menja el mascle després de la còpula. El verí de la femella és particularment danyí pels humans (les aranyes mascles gairebé mai mosseguen humans). 

L’aracnofòbia és una de les fòbies més comunes i possiblement la fòbia d'animals més estesa. Jo tinc amigues i amics força fòbics. 
En canvi jo no ho soc gens, un niu gegant de color negre que havia al cobert de la masia del meus avis, i que era part del meu paisatge de vacances de la infantesa, em va immunitzar.

Buñuel, el vaig recordar quan fa poc a la TV van sortir els timbalers a la processó de Calanda, tenia una fòbia intensa i irracional  a les aranyes, que encomanava a família i a amics com per exemple a Max Aub. Sovint en els seus films hi havia alguna referència, com ara a “Viridiana”, “El Fantasma de la Libertad”...

Buñuel patia una malaltia hepàtica crònica i segur que desconeixia que en aquella època, els clínics per diagnosticar una hepatopatía, el primer que buscàvem a la pell dels pacients era l’existència d’“Spiders”, o lesions cutànies en forma d’aranya!
Anticipacions.