"En picado".

Mai he tingut por de pujar a un avió. 
Les estadístiques ho diuen, és molt més probable patir un accident de carretera que un d'aeri.
Ara bé, se'm fa molt pesada tota la litúrgia dels aeroports: els temps d'espera, els endarreriments, els controls i el low cost en general.

Era el 2000, anàvem a Bilbao, al Congrés de la SEPAR. Dic anàvem per què m'acompanyaven la Rosa i el meu fill, l'Adrià, que tenia aleshores uns 14 anys.

Una mica d'esgarrifança va resseguir-me la columna en entrar a l'avió, semblava de fireta: anàvem amb un bimotor superantic, petit i tronat. Tot plegat no inspirava gaire confiança.
No era un avió precisament per posar a prova, però el temps era rúfol i les previsions meteorològiques poc tranquil·litzadores.
Deuríem portar uns 20 minuts de vol, quan de sobte l'avió va començar a saltar, a vibrar i a fer altres moviments i sorolls inusuals i per cert molt inquietants, com a conseqüència de les turbulències i de la forta tempesta que tots podíem veure des de les finestretes.

Jo, malgrat viatjar sovint, no m'havia trobat mai amb una situació similar. Tot d'una la Rosa que estava asseguda amb el meu fill just davant, es gira i em diu: 
-"El teu col·lega, a l'altra banda del passadís, està pàl·lid com un full de paper i sembla que resi."-

Vaig aixecar-me, i me'n vaig anar cap a ell.
-"Et trobes malament?"-
-"Estic molt espantat, les turbulències són el de menys, des d'aquí veig perfectament que el motor de l'esquerre s'ha parat. Anem només amb un motor!"-

La major part dels viatgers eren joves, hi havia un equip d'handbol, alguns residents de pneumologia i també pneumòlegs.
La situació va anar "increscendo", i tot d'una des de la cabina per altaveu:
-"Les habla el capitán, tenemos problemas, uno de los motores está averiado y el otro empieza a fallar. Estamos dudando si aterrizar de emergencia en Pamplona o llegar hasta Bilbao."-

La majoria de viatgers varen reaccionar relativament bé.
Em sabia  greu no està assegut amb la meva família.
El meu fill de tant en tant filmava amb una càmera antiga. La meva dona cada vegada feia pitjor cara.
Al meu costat un basc, per crear atmosfera anava explicant acudits del tipus "...oye Patxi.." .

Els temps anava passant, amb molta pluja i molts llampecs, i ja ens havien dit que aterraríem a Bilbao, però encara faltaven 30 eterns minuts.
Jo evocava a cada cop de turbulència les pel·lícules, en blanc negre de guerra: "Capitán, estamos perdiendo altura. ¿Que hacemos?".

Una de les hostesses va agafar el telèfon per alertar del "Mayday.
Això la va posar encara més nerviosa. De fet l'escassa tripulació estaven més nerviosos que el passatge.

Feia estona que ens havien distribuït les safates amb el berenar, i enlloc recollir-les ens van dir que les tiréssim a terra.
A hores d'ara, es veien moltes cares preocupades, però sense pànic.
Vàrem començar a baixar. A poca distància es veien les llums de les ambulàncies, i els cotxes de la policia.
Aterrem.
-"Ya pueden bajar. Al final todo ha ido bien..."-

Molts aplaudiments i les cares ja relaxades.

L'Adrià continuava filmant fins que un policia li va prohibir.
Els pneumòlegs que hi viatjàvem ens vàrem fer una fotografia amb el senyal de victòria, per immortalitzar el moment.
L'endemà al congrés, en un descans se'm va asseure al meu costat el Dr Picado.
-"Hola."-
-"Hola, - li dic -, ahir la tarda només pensava amb tu."-

Va arronsar les espatlles, ell no va entendre el joc de paraules amb el seu cognom.

Tornant de Bilbao vaig jurar que mai més volaria en un bimotor.
A la següent setmana donava una confe a Santander. Bimotor.

Fa dos anys vaig visitar un pilot. Conversant li vaig dir: 
-"Yo no tengo miedo a los aviones, pero una vez yendo hacia Bilbao con un bimotor..."-

Em va interrompre: 
-"Bilbao 2000, ¿verdad? Se explica en todas las escuelas de pilotos."-

El meu col·lega de l'avió, fa poc: 
-"Tu te'n riuràs, però ens vàrem salvar gràcies a les meves oracions."-

 ..estamos perdiendo altura, ¿que hacemos?

ERRORS.

En el mon del futur, amb l’acceleració de la transformació digital, amb els avenços de la intel·ligència artificial i amb el desplegament de la xarxa 5 G i l’internet de les coses, aquestes anècdotes no passarien. El Big Data ho controlarà tot, diuen que pel nostre bé.

-"Que passi el Sr T."-
-"Hola."-
-"Hola, bon dia, que em porta?"-
-"El resultat del TAC."-

Començo a mirar-me’l i no hi havia possibilitat de confusió. 
Es tractava d’un TAC cranial, (no és el fort dels pneumòlegs), i a més a més era un TAC molt particular, que corresponia a un malalt que li faltava gairebé mig cervell.
Discretament: 
-"Perdoni, l’han operat mai d’una patologia greu?"-
-"No, no, mai. Perquè m’ho pregunta?"-
-"Un error, s’ha produït un error. Aquest TAC no és seu."-
-"I com n’està tant segur?"-
-"Per que aquest malalt està operat del cervell."-

Vaig observar que el pacient va fer un gest d’estupefacció.
-"I el meu TAC on és?"-
-"No pateixi ja el localitzarem."-

La mala sort havia fet que es confongués el seu TAC amb el TAC d’un pacient de neurocirurgia, amb el mateix cognom i fet el mateix matí.
Uns dies després. 
Entra a la consulta un pacient amb molt bon estat general.
-"Traigo el TAC que me mandó la doctora. Seguramente estará todo bien."-

Miro el TAC i no vaig poder dissimular una expressió de preocupació. Era un Tac propi d’una malaltia greu, d’una fibrosi pulmonar molt avançada.
-"Se fatiga mucho?"-
-"No, no, que va, pa ná!"-
-"Como se llama usted?"-
-"Me llamo Erroniz."-
-"Ah, pues este TAC es de un tal Sr. González."-
-"Pues está equivocado"-
- "Efectivamente, ha sido un “erroniz”.

LA DAMA DELS CROISSANTS.

Ha vingut la dama dels croissants.
N’ha portat un munt. L’haurem de veure de seguida, ha vingut sense hora i està malament, em varen dir la Laia i la Montse.
-"De moment feu-la passar al despatx del costat."-

De la primera vegada que la vaig veure, ja fa uns vuit anys. 
Cada vegada que venia a la consulta  solia portar-nos croissants d’una pastisseria de la part alta de Barcelona que els fan boníssims i que ens agraden molt.
Crec que per aquest motiu sempre la vàrem imaginar d’origen benestant. 
Fumadora empedreïda amb emfisema avançat, va seguir les meves recomanacions em va fer cas i va deixar-ho. 
Vestida tota de negre, amb una certa elegància, cap lúcid  i explicacions clares, galtes vermelles que enrogien si li retreies, amb uns talons una mica elevats per l’edat y bolso de marca.

L’he anat veient, sense problemes, no amb tanta freqüència com els nostres estomacs haurien desitjat. 
No era misteriosa, simplement parlava molt poc d’ella mateixa. Vídua i sense fills.
Un mes abans, a l’entrar vaig notar una mica d’olor de tabac.
-"No hauràs tornat a fumar, oi?"-
-"No, no, és de la meva companya del taller, que no para de fumar. Ara el tanquem, estic a punt de complir 88."-
-"M’ho vas explicar, però ara no me’n recordo de que era el taller."- 
-"És un taller d’artesania, i és únic a Barcelona. És molt apreciada la nostra feina."-

Per damunt de la Diagonal, vaig pensar.

Ara la tinc davant. 
-"Que t’ha passat?"- 
-"Un parell de dies de febre, molta tos i una secreció espessa que em costa treure. Les nits son horroroses."-

Les galtes roges havien emblavit. L’oxigen just. L’espirometria molt empitjorada. 
Una radiografia sense pneumònia.
-"T’hauré d’ingressar."-
-"No m’ingressi, si us plau."-

Estàvem a divendres.
-"Faràs el que et digui?"-
-"Clar que si."-
-"Ara mateix vas a la farmàcia i a més a més del que estàs prenent afegeix...  Si empitjores, o be em truques o vas a Urgències. I torna el dilluns."- 

El dilluns, bona senyal, teníem croissants.
-"Estic content. La saturació d’oxigen la tens a 96%, has millorat molt!"-
-"Jo també estic contenta. No em veia amb una bata blanca i ensenyant el cul."-

Va entrar en catarsi: 
-"Doctor, he patit molt a la meva vida. El meu pare va morir quant jo tenia 6 anys, del mateix mal que el meu avi, de tisi, amb un mes de diferencia. El meu pare era sord-mut i es va esgotar i afeblir agafant trens per comunicar als coneguts la mort del meu avi. La meva mare també era sord muda."-
-"Tu no ho has estat."-
-"No, eren diferents malalties. El meu pare havia immigrat de Murcia. La meva mare era de l’Empordà. Es varen conèixer en un casal de muts, es varen casar i em varen fer.  La mare va tirar endavant.  I jo he estat de molta sort."-

Va mirar cap el sostre.

PERLADO.

Tinc molt bona memòria pels casos clínics. Mai he entès com en l’àmbit acadèmic d’avui en dia el resident ha de llegir la historia clínica. 
En la meva època la podíem recitar del dret i del revés sense equivocar ni una sola coma.
La historia clínica sovint és fonamental per fer el diagnòstic i el seu domini t’aplanarà el camí per orientar la malaltia.

En canvi tinc poca memòria per las fesomies i encara menys pels noms. 
No és estrany que al saludar un pacient per primera vegada li pregunti:
-"L’he visitat abans?"-
I així m’estalvio moltes planxes...

Un dia un conegut de l’àmbit sanitari per el que jo tenia simpatia i que veia amb una certa freqüència, em va portar a la consulta el seu cunyat.
Tant punt va entrar al despatx,  em vaig adonar que no recordava el seu cognom, i imperceptiblement vaig començar a suar. 
Sabia que era un cognom poc freqüent i també curiós, d’aquells que no s’obliden fàcilment.
Salutacions, paraules amables, divagacions i començo a fer la historia clínica del cunyat.

-"¿Qué edad tiene?"-
-"Acabo de cumplir cuarenta."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno."-
-"¿Cual es su profesión?"-
-"Abogado."-

Mentrestant jo estava poc concentrat intentant recordar el cognom del meu conegut.

-"¿Toma algun fármaco?"-
-"De vez en cuando salbutamol."-
-"¿Cual es el motivo de la consulta?"-
-"Durante la infancia tuve asma y al hacerme mayor desapareció. Pero ahora, de vez en cuando, tengo una opresión en el tórax y tos."- 
-"¿Expectora?"-
-"Pues si, y esto es lo mas peculiar. Con gran dificultad consigo expulsar unos esputos muy pequeños, de milimetros, y muy viscosos."-
-"¿Cómo perlas?"-
-"Sí, exacto, como pequeñas perlas."-
-"Ah! los neumólogos le llamamos a este tipo de expectoración, esputos perlados."-

Just acabo de pronunciar la paraula “perlados” quan de cop i volta em ve al cap el cognom que se m’havia esborrat de la memòria, el meu conegut es deia...Perlado!!.

Semblava impossible la coincidència, ni jo mateix m’ho creia.
Ja molt més relaxat, vaig continuar fent la visita.

ARANYES.

Acabo de rebre d’uns amics que estan passant la Setmana Santa a Donostia, una foto de l’impressionant aranya de Louise Bourgeois, feta a l’any 1999 amb bronze, marbre i acer inoxidable. 
A mi m’havia impressionat molt la primera vegada que la vaig veure, com escultura moderna, un aràcnid de 9 m. d’alçada, la més gran del mon. 
Ningú diria que la titula “Maman”, mare, i és un homenatge a la seva mare que al segle XIX va ser teixidora.

Les aranyes, al contrari que altres insectes no transmeten malalties, ara be, les seves picades produeixen reaccions locals o generalitzades que poden ser poc o molt severes.

A països de l’altra hemisferi, com per exemple Xile, Perú...., existeix  l’anomenada aranya del “Racó”, que sol amagar-se en esquerdes i racons de difícil accés, d'aquí el seu nom. La seva mossegada és greu, provocant a la zona d’inoculació del verí una reacció inflamatòria important, que tant pot curar-se en 3 o 4 dies com evolucionar i fer un shock anafilàctic amb un elevat percentatge de mortalitat.

Una de les més conegudes és la Vídua Negra, pròpia d’Estats Units i Mèxic.  Es distingeix principalment pel color negre i vermell de la femella i pel fet que aquesta es menja el mascle després de la còpula. El verí de la femella és particularment danyí pels humans (les aranyes mascles gairebé mai mosseguen humans). 

L’aracnofòbia és una de les fòbies més comunes i possiblement la fòbia d'animals més estesa. Jo tinc amigues i amics força fòbics. 
En canvi jo no ho soc gens, un niu gegant de color negre que havia al cobert de la masia del meus avis, i que era part del meu paisatge de vacances de la infantesa, em va immunitzar.

Buñuel, el vaig recordar quan fa poc a la TV van sortir els timbalers a la processó de Calanda, tenia una fòbia intensa i irracional  a les aranyes, que encomanava a família i a amics com per exemple a Max Aub. Sovint en els seus films hi havia alguna referència, com ara a “Viridiana”, “El Fantasma de la Libertad”...

Buñuel patia una malaltia hepàtica crònica i segur que desconeixia que en aquella època, els clínics per diagnosticar una hepatopatía, el primer que buscàvem a la pell dels pacients era l’existència d’“Spiders”, o lesions cutànies en forma d’aranya!
Anticipacions.

BANYES DE CÉRVOL.

Retrato de Francesco Giamberti (entre 1404 y1482 ), arquitecto y músico.

Obra de Piero di Cosimo

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Piero_di_Cosimo_044.jpg

Deuria tenir uns 75 anys. 
De l’Anoia, però ara de gran vivia a Barcelona amb un nebot. 
D’origen de rabassaires de tota la vida, ella va treballar al tèxtil des de ben joveneta, fent mitges i mitjons durant 12 h al dia, a una fàbrica de marca molt coneguda, per a reforçar l’economia familiar de la postguerra, postguerra llarga i profunda al menys a l’Anoia.
D’estudis bàsics, en unes altres circumstancies més favorables hagués pogut dedicar-se a la literatura, i hagués tingut un estil Proust, per la increïble minuciositat de detalls amb que descrivia qualsevol persona o cosa, fins i tots els fets més quotidians. 
Si s’hagués dedicat a la pintura, sens dubte el seu estil hauria estat el “Puntillisme”.
Des de la infància jo era molt amic del seu nebot, i havíem passat moltes estones jugant a pilota a un gran pati de casa seva. Era una casa típica de poble a on vivia amb tota la família.

Passats els anys, un dia el seu nebot em va trucar:
-"Podries venir a veure la tieta?, fa un parell de mesos que es queixa de mal de cap, i ja la coneixes, diu que no és res, que ja li passarà, i no vol consultar al seu metge de l’ambulatori."-

Quant vaig anar visitar-la em diu:
-"Es que no vens mai a veure’m!"-
-"Doncs ja he vingut, ara expliqui’m que li passa."-
-"Tinc mal de cap, però segur que és de la pressió de la sang."-

Saludant-la, ja sabia el diagnòstic. 
A cada costat de la cara, a les temples, se li dibuixaven unes banyes de cérvol. Eren les arteries temporals terriblement inflamades, com mai abans jo havia vist, i en prou feines trobaríem a cap llibre o revista un cas tant brutal com el d’ella.
Tenia una arteritis de la arteria temporal, o malaltia de Horton.
-"I de vista com anem?"-
-"Com sempre, hi veig be sense ulleres."-
-"I mastegar?, mastega be?, sense dolor?"-
-"Si, si."-
-"I de dolor a les cames, com va?"-
-"De dolor com sempre."-
-"No es preocupi, se li curarà el mal de cap. Caldrà un parell de dies d’ingrés a l’hospital, i li tindran que fer una biòpsia, un mica més amunt de les orelles, a les temples."-

La biòpsia va ser diagnòstica, tenia una arteritis de llibre, amb “necrosi fibrinoide” de la paret arterial.
Es va curar amb corticoides durant 1 any.
El seu enraonar va continuar sent igual o encara més “puntillista” que abans. 
Podia invertir més 30 minuts per explicar amb mil matisos i detalls la conversa que havia tingut amb la caixera del Super, a on sovint comprava la fruita i la verdura.

Va viure fins el 97 anys.
Sense banyes de cérvol.

LA SENYORA D.

Em vaig fixar amb ella abans de que entres el despatx. Estava llegint, molt concentrada.
-"Passi, passi. No l’he vista mai abans, veritat?"-
-"No, no. És la primera vegada que vinc, m’envia el Dr. B."-

80 anys, uns 1.45 m, amb una cifoescoliosi evolucionada que la fa més menuda, una mica de tremolor, mans allargassades i lleument deformades que son el centre de la seva expressió. 
Veu i enraonar pausat, sempre amb paraules exactes i construcció gramatical impecable.
-"Quin llibre llegia?"-
-"Llegia un que ha sortit fa poc, “La utilitat de l’inútil. Manifest”. de Nuccio Ordine."-
-"És assaig?"-
-"Si, si. Vaig ser mestra i llegeixo tot el que puc. Crec que això em manté el cap clar."-
-"Quants anys te?"-
-"N’he fet 80 fa poc."-
-"Havia fumat?"-
-"Ja fa molts anys."-
-"Te fills?"-
-"Dues filles."-
-"Pren medicaments?"-
-"De tot. Tinc una Artritis Reumatoide, Asma Bronquial, la deformació a l’esquena i de fa poc Anèmia, diuen que per falta de ferro i ah! i també tinc Arritmia."-
-"Viu sola?"-
-"Si, si, i tant, puc fer-ho tot jo sola, i les filles viuen a prop, aquí al barri."-
-"I a més de llegir amb que es distreu?"-
-"També tinc un altre gran passió, cada setmana vaig al teatre. Ha vist “Prendre partit” amb el Josep Maria Pou?"-
-"Si, si, l’he vista, em va agradar força, i el Pou està brillant. És el millor que estan fent ara."-

Des d’aleshores, quasi sempre parlem de teatre. Te un gust refinat i cultivat.
En una de les visites:
-"La darrera que he vist, vaig anar amb una amiga, i no li recomanaré, era massa moderna per a vostè."-

Em va sorprendre bastant aquesta afirmació, però no vaig voler aprofundir...
Les filles, de tant en tant l’acompanyen a la visita. Es preocupen molt per ella i la cuiden amb afecte, però respecten la seva independència.
Amb aquests tres anys ha ingressat tres vegades, ingressos curts.
-"L’anèmia m’està millorant. Des de que m’han canviat el Sintrom, em sento amb més llibertat. Però no podem fer res per aquest l’ofec?"-
-"Si no fos per la seva columna li podria posar més corticoides..."-
-"Llàstima ara, estiu, ja no fan tant teatre."-
-"Si s’afanya encara pot veure “Immortal” amb el Bruno Oro"-
-"Vol dir?"-
-"Si, vam anar l’altre dia amb la meva dona i vam riure força."-

Pateixo per ella, ja és gran, però d’altre banda l’admiro per la seva gran sensibilitat, i la seva energia, i de com gaudeix de la literatura i del teatre, i com això la fa feliç.
Te un cognom que faria pensar que és creient. Però no li preguntaré.

NERÒ.

Avui he visitat  un noi, 31 anys, la mare estava molt preocupada quan em va demanar la visita per telèfon. 
Res important, les mares, i també els pares, tendim a patir massa pels fills.

-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Professió?"-
-"Investigador."-
-"Detectiu?"-
-"No, que va, treballo en regeneració de teixits amb cèl·lules mare."-
-"Molt interessant, probablement serà el futur de la Medicina. Quin problema tens?"-
-"Doncs tos, molta tos des de fa dues setmanes, no em deixa concentrar en res."-
-"Més de nit?"-
-"No, al llevar-me."-
-"Has tingut xiulets?"-
-"No."-

Li fem una Rx de tòrax i una espirometria. Tot normal.

-"Mira, sempre quedo molt malament en casos com el teu, normalment no tenen importància, però pot durar uns quants dies i realment la tos sempre és molt empipadora. Com que no tusses de nit et donaré codeïna per prendre només puntualment. Si per exemple has d’anar al teatre, a un concert, o has de fer una presentació, o fins i tot si  has de llegir la tesi..."-
-"Uf, per la tesi encara em falta molt. Per cert, havia estat al Clínic vostè?"-
-"Si, però al segle passat."-
-"Jo també. Vaig esta investigant sobre càncer. Però hi havia un clima massa competitiu per mi."-
-"No m’estranya, en general això passa a la majoria d’institucions de prestigi, no sempre és fàcil trobar l’equilibri imprescindible per sobreviure amb tranquil·litat."-
-"Totalment d’acord."-

He fet flash-back. 
No sé per què m’ha vingut a la memòria un ex-professor meu del Clínic, al qual jo li havia posat l’àlies de Neró. Jo d’estudiant reconec que era molt crític i burleta amb tot el professorat. 
El sobrenom de Neró era perquè em recordava a l’actor Peter Ustinov, un dels protagonistes de Quo Vadis, que feia el paper del pervers i sanguinari Neró.
Tornant al professor, era molt competent i havia escrit un llibre i una revisió pionera de gran utilitat i interès.
Culte, tenia un cert aire aristocràtic, de tracte afable i cerimoniós.

Vaig visitar-li el pare un parell de vegades.
Un dia em ve amb un paquet molt ben embolicat.
-"Hola, Morera, és un petit regal, un llibre, has estat molt atent amb el meu pare."-
-"Per favor, no calia..."-
I aleshores el cor se’m va posar a 150. 
Seria Quo Vadis de l’autor Henryk Sienkiewicz?
Algú li hauria xivat que jo li deia Neró?
Es tractava d’una petita venjança?

Amb mans tremoloses i cara pálida vaig obrir el paquet, era una versió castellana de l’Alcorà!!.
No vaig poder-ho evitar:
-" l’Alcorà?"-
-"Si, un llibre fonamental, com la Bíblia."-

D’això fa gairebé 50 anys. 
Neró, Mahoma...una broma o un excés d’erudició?

ADEU.

Home de 79 anys, gairebé vuitanta, a la seva cara encara es podia trobar la bellesa de la seva joventut.
Era descendent d’una potent família catalana dedicada a una industria molt típica d’aquí, dels anys 60, i que malauradament el temps havia anat empobrint fins la practica ruïna de l’empresa. 
A ell li havia quedat l’orgull d’haver-ne pertangut, i aquest sentiment no el va abandonar mai.
Tenia coneixements de dret, no se si havia acabat els estudis.

Havia tastat la “dolce vita” de la Costa Brava del finals dels cinquanta i Hollywood l’havia fitxat com a actor secundari i també com a extra en escenes de pel·lícules, a on el mar posava en dificultat als protagonistes.

L’aigua i la sorra eren les seves condecoracions de la vida.
Podia explicar-te anècdotes viscudes per ell personalment, amb artistes molt i molt famosos d’aquells anys. Perfectament hagués pogut escriure un llibre.

Als seixanta anys estava ja molt malalt d’emfisema, els cigarretes fumats durant la seva vida li havien passat una cruel factura.
Ell, havia combatut la malaltia amb una tenacitat, perseverança i tossuderia envejables. Els seus secrets eren fer natació a la platja, ara la del Maresme, i sobre tot practicar ioga, tècnica on s’havia fet un gran expert, i n’era tot un mestre.
També el motivava ajudar als amics i coneguts a l’hora de reclamar a l’administració ajudes o compensacions econòmiques, en aquells casos més necessitats.
Alt, erecte, molt musculat, ulls i cabell clars, faccions grecoromanes, accent empordanès típic, valent, tirant a arrogant, en absolut passava desapercebut.
Ara ja ex-pacient meu, manteníem relació telefònica per WhatsApp.
Els seus missatges eren d’una amplia gamma de temes, a on predominaven els missatges independentistes, els reivindicatius i els d’auto ajuda.
Les seves ganes de viure eren indescriptibles, brutals, admirables.
Jo, com si jo fos un “voyeur” tafaner, he tingut l’oportunitat de seguir-lo en les seves últimes aportacions que feia a les xarxes, com si llegís la bitàcola del seu darrer viatge, on ell plasmava el patiment, les ganes de viure i per suposat la desesperació d’anar claudicant davant la vida, sense poder posar el fre.

Ahir el seu fill en el xat va escriure:
-"Aquesta nit el meu pare s’ha mort."-

BUSINESS.

Ja fa uns quants anys, més de 10.
Havia arribat feia unes hores d’un viatge transoceànic a Barcelona, i per dolor toràcic durant el viatge de tornada va anar directe a ingressar a una clínica de Barcelona.
Quant el vaig passar a veure a l’habitació, ja tenia feta la radiografia de tòrax, que no era del tot normal.
Havia tingut alguna esgarrifança i podia tractar-se d’una pneumònia, però calia descartar altres entitats, concretament l’embòlia pulmonar, donat l’antecedent d’un llarg viatge amb avió.
De color groguenc, uns cinquanta anys, pentinat engominat, que estratègicament  començava a blanquejar, amb bons resultats estètics. 
Enraonar amable però distant i prepotent.
-"¿Cuantos días ha estado en X?"-
-"Un par de noches. Supervisar los negocios solamente."-

Era estiu i havia Dengue on ell havia estat.
-"¿Le pudo picar algún mosquito?"-
-"No, no me moví del Sheraton."-
-"Fuma?"-
-"Si, si, una cajetilla."-
-"¿Se hace chequeos?"-
-"Anualmente en la Clínica …"-
-"¿Y le han encontrado alguna alteración?"-
-"Colesterol y las malditas transaminasas."-
-"¿Está vacunado de neumonía?"-
-"No lo sé."-
-"¿Tiene varices?"-
-"No, que va..."-
-"El dolor le aumenta al respirar?"-
-"Si, si."-
-"¿Nota falta de aire?"-
-"Tal vez."-

Fent una mica de broma: 
-"¿Debe haber viajado en business?"-
-"No."-

Pausa amb cara interrogativa meva
-"No, no, viajo en mi avión particular."-

Immediatament va quedar descartat el Síndrome de la Classe Turística, no tenia una embòlia pulmonar, tenia una pneumònia.

Si jo hagués llegit més revistes del cor i no tantes de cardiologia, hagués anat més directa al diagnòstic!

CRISI.

 Ara diuen que tornarà la crisi. Els titular d’alguns diaris d’avui diumenge ho destaquen.
Molts historiadors des de Toynbee al mateix Marx ho han teoritzat.
Ara mateix hi ha una pugna als diaris europeus,  tant Piketty com Varoufakis practiquen l’esgrima oratòria proposant solucions oposades. 
Algunes veus escasses, des de les llistes de Forbes, com per exemple Warren Buffett, proposarien “el buenismo” que ben pocs estan disposats a seguir.
I els metges?
Els metges, juntament  amb les farmacèutiques anem avançant ràpidament amb els diagnòstics i tractaments de les malalties, gràcies a la ultimes tecnologies aplicades a la salut.
Evidentment això implica un augment considerable de les despeses en el àmbit sanitari.
Per bé o per malament, els metges en general, sempre estem al marge de qualsevol guany generat en aquest macronegoci.

Per què parlo de crisi?
Perquè recordo la crisi passada, iniciada sobre els anys 2008.
Tinc una anècdota d’aquella època.

Una tarda a primera hora, un pacient no acompanyat, corbata italiana, impecable vestit de gales de qualitat.
-"¿Su edad?"-
-"61 años."-
-"¿Fuma?"-
-"Solo puros."-
-"¿Su profesión?"-
-"Notario."-
-"¿Por qué consulta?"-
-"Hace tiempo que no me hecho ninguna revisión."-

Aquella tarda vaig veure tres notaris.
El segon:
-"Per què ve?"-
-"Per que la meva secretaria diu que estossego."-
El darrer:
-"¿Qué edad tiene?"- 
-"63 años."-
-"¿Fuma?"-
-"2 cajetillas."-

Tòrax ample, llavis carnosos, mocador a la butxaca, anells 3 ó 4, ulleres amb el màxim de diòptries, veu ronca.
-"¿Y por qué viene?"-
-"¿Pregúnteme por que no vine antes?"-

Uf! Ja havia acabat. 
Era quasi estiu i la claror em deixava veure les palmeres i el jardí.
Vaig repassar la tarda.
Tres notaris? 
Era una situació francament excepcional, era un col·lectiu que fins a les hores no disposaven ni un minut lliure.

Era la crisi!

BRITISH MUSEUM.

Al darrer número de febrer de la revista medica "Blue Journal", que és el nom curt per anomenar la revista "American Journal of Respiratory and Critical Care Medicine", n'hi ha un article que reconeix indiscutiblement que el tabac produeix a més de l'emfisema, Fibrosi Pulmonar, sobretot en els fumadors d'edat avançada.
Aquesta relació ja fa anys que se sospitava, malgrat que els pneumòlegs hem estat excessivament cautes i no ho hem reconegut obertament fins ara. Aquesta "prudència" es va donar, tot i que la fisiologia respiratòria estava ja molt avançada als seixanta, i que l'anatomia patològica de les intervencions pulmonars i les troballes a les necròpsies ho més que insinuaven, als setanta.
Fins i tot el Dr Frank H.Netter, metge i artista-anatomista americà universalment reconegut, en els seus dibuixos hiperrealistes del volum de Malalties Respiratòries, també dels anys setanta, en donava pistes.
Òbviament el tabac no és l'única etiologia de la Fibrosi Pulmonar, ja que mutacions genètiques, altres exposicions ambientals, i malalties autoimmunes, també en són causa.
Haurà arribat el moment que tant les normatives sanitàries, com també la legislació vigent siguin més i més rigoroses per evitar els efectes nefasts del tabac, fins a un futur desitjable on l’abolició del tabac sigui possible.
Sobre la Fibrosi Pulmonar tampoc els textos mencionen la seva antiguitat.

Londres sempre és una ciutat interessant de passejar. 
Assistir a una òpera al Coven Garden o veure un Vermeer a la National Gallery un plaer, i acostar-se al barri de Bloomsbury una mena de melancòlic record d'aquest grup literari.
Ah, i descobrir el British Museum i entrar-hi: trobarem un gran espai dedicat a l'art antic egipci, i a les galeries del segon pis contemplarem una magnífica col·lecció de 140 mòmies i els seus taüts.
En una d'elles, podem veure una etiqueta amb el diagnòstic de Fibrosi Pulmonar, signat per H. Spencer, autor de vàries edicions d'anatomia patològica de pulmó. 
Jo encaro conservo la del 72.

Seria exagerat dir: "m'exalta el nou i m'enamora el vell"?

LA SÍNDROME DE LADY WINDERMERE.

Ell uns setanta, ella uns 67 anys. 
Educats, mudats, ell antic empresari tèxtil, ella vestida amb brusa ampla per dissimular el sobrepès.
Gairebé  els estava acomiadant després de visitar-la. D’això fa uns deu anys.
Darrera pregunta:
-"A l’adolescència o a la joventut, vostè havia passat alguna temporada llarga estant excessivament prima, menjant molt poc, el que ara en diríem anorèxia?"-
-"No doctor, mai, mai,  com se li pot acudir?"-

Jo ja tenia el resultat del cultiu de l’esput i del TAC de la pacient.
Amb sorpresa, vaig veure com el marit dissimuladament es posava darrera de la seva dona, i amb les mans i la cara em feia gests de que efectivament, ella havia patit de jove, el que ara en diríem una anorèxia nerviosa.
La malalta tenia bronquièctasis de la língula i del lòbul mig, i un esput positiu per Mycobacterium Avium.
D’aquesta combinació clínica, se n’ha dit Síndrome de Lady Windermere.
Fou al 1992 que el Dr Reich, després d’haver-ne vist una mitja dotzena de casos similars, va observar que aquella forma de presentació era més pròpia de dones que no d’homes. 
Per explicar aquest predomini femení, ideà la teoria de que les dones, per convencions socials, retenien i amagaven els seus esputs, i molt forçadament li va posar el nom de la Síndrome de Lady Windermere, per analogia amb l’obre de teatre de l’Oscar Wilde, a on les dames utilitzaven els seus ventalls per dissimular l’expectoració. 
La devoció del Dr.Reich per Oscar Wilde deuria ser màxima, i fins i tot en el seu treball publicat, cita literalment:
“How do you do lord Darlington? No I can’t shake hands with you. My hands are all wet with the roses”(1). La dama s’excusa amb la jardineria per dissimular les restes d’expectoració que li ha quedat a les mans.

Nosaltres, la Dra. Portillo i jo, després de veure’n molts casos, vam elaborar una hipòtesi alternativa a la del Reich, i fou la següent:
Buscant un element diferencial de comportament entre els dos gèneres, i analitzant les característiques morfològiques de les pacients, vam concloure que existien prou elements per pensar que en el passat havien tingut llargs períodes d’anorèxia o be altres trastorns alimentaris.
El mecanisme per el  qual es produiria la malaltia, seria per una disminució de “defenses“, descens dels limfòcits CD4, augmentant la susceptibilitat d’aquestes pacients a ser colonitzades per a mycobacteris ambientals.
Aquesta  colonització seria de baixa intensitat i nomes al cap dels anys desenvoluparien la malaltia. 
Això ho vàrem publicar el 2011, la Dra. Portillo i jo, a la revista “Medical Hypotheses”.

Ja estàvem a la porta.
-"Tens raó Teresa, jo mai t’he vist prima.Per quant serà el control doctor?"-
-"D’aquí a 4 setmanes."

Encara el marit al passar pel meu costat, dissimuladament murmurar: "el que m’ha fet patir aquesta dona..."


(1)Como està Lord Darlington?
No, no puc donar-li la ma , les meves mans estan humides per les roses.

TAXI !

https://www.flickr.com/photos/goerlitzphotography/11628784374 

Pacient remès des del Servei d’Urgències. 
Jove, uns 40, prim, cabell arrissat més aviat ros, desinhibit i poc preocupat pel seu problema mèdic recent.
-"¿Que edad tiene?"-
-"Acabo de cumplir 40."-
-"¿Fuma?"-
-"Si, cuando me dejan."-
-"¿Le dejan?"-
-"Soy taxista, y ya no hay libertad..."-
-"Bueno yo utilizo mucho los taxis y francamente me molesta que fume el taxista durante el viaje."-
-"Mejor lo  dejamos aquí"-, va dir ell.

-"He leído el informe de urgencias, explíqueme usted que le ocurrió."-
-"Dicen que es la pleura, hace tres días, mientras estaba trabajando, me vino un dolor muy fuerte aquí en el pecho."-, (es va senyalar l’àrea pectoral de l’hemitòrax esquerre).
-"¿Le aumentaba al respirar?"-
-"No, era muy intenso y se mantenía constante,  yo estaba seguro que tenía un infarto y me estaba muriendo. Me llevaron a urgencias y allí todos corrían, me pusieron sueros, me hicieron un electrocardiograma, me pincharon para los análisis..."-

L’informe d’alta especificava que en vuit hores d’observació l’electrocardiograma era normal i no s’havia modificat. Els enzims d’infart també normals, Rx de tòrax normal. 
La impressió diagnostica era: Dolor toràcic d’origen no identificat.

-"¿Tuvo fiebre?"-
-"No, no."-
-"¿Nota alguna molestia ahora?"-
-"Ahora tal vez un poco aquí a la izquierda."-
-"Usted está muchas horas sentado. - ¿se le habían hinchado los pies?

Amb el temor que no hagués fet una embòlia pulmonar li vaig demanar un angio TAC.
No havia passat ni mitja hora que em truquen de Radiologia.
Vaig pensar, mecangondena, s’ha confirmat l’embòlia.
El radiòleg que hi havia aquell dia és un excel·lent  professional i a més a més un gran amic, TF.
-"Hola Morera, un cas maco i curiós."-
-"Una embòlia amb infart pulmonar oi?"-
-"No, no, que va! És tracta d’una patologia molt rara,  una Necrosi Grassa Epicárdica, amb una mica de líquid pleural, simulant una massa mediastínica. Ha tingut sort. És gras el pacient?"-
-"No, al contrari, és molt prim."-
-"Que li faràs ara?"-
-"No ho se, faré proves per descartar vasculitis, síndrome metabòlica... i  miraré bibliografia, es un cas molt inusual."-

La necrosis grassa epicárdica, és una entitat benigna poc freqüent, d’etiologia desconeguda, i hi ha mols pocs casos recollits a la literatura. El mecanisme del dolor es per torsió del greix que rodeja al cor. Les imatges del TAC en aquests casos son molt característiques i ens donen el diagnòstic definitiu.

Ja amb el pacient.
-"Bueno, para su información, lo que usted ha tenido no es nada malo, esté tranquilo. Así y todo, lo controlaré durante unos meses. Ah y espero que deje de fumar."-

A cada control que li feia:
-"Todo está bien, pero deje de fumar de una vez."-
-"¡Pero si ya no fumo!"-
-"Va, no me engañe."-
-"¡Que no le miento!"-

A cap d’un any el vaig donar d’alta. Estava content i agraït.
-"Aquí tiene mi tarjeta, si necesita un taxi me puede llamar a cualquier hora, tanto de dia como de noche."-

No l’he vist més. 
Encara avui em queda el dubta si va deixar definitivament de fumar.

Aquests dies amb la vaga de taxis m’aniria molt bé el seu contacte; sense anar més lluny, dilluns esmorzo a les 10h amb un amic i després tinc una reunió important a l’altra banda de Barcelona. 
Però no crec que sigui una bona idea trucar-lo, hi ha massa crispació en el mon del taxi.

ACROLEÏNA.

Jo era un bon estudiant de medicina, estudiava moltíssim.
Però haig de dir que era una mica atípic, seleccionava o millor dit descartava assistir a les classes dels professors en funció de si lluïen camisa negra, o bé si parlaven alemany amb massa fluïdesa, o bé si només repetien els seus llibres, per vendre'ls.

Els escacs van ser una bona ajuda per escapar de l'ambient a vegades fosc de les aules, i més tard ho va ser el fer volar octavetes.

En els primers anys d'estudiant, vaig tenir la sort de poder veure i assistir els pacients del Clínic i va ser fantàstic poder gaudir d'un brillant professor, el Dr Vivancos, gran internista, un dels millors, excel·lent pedagog, amb gran capacitat de saber transmetre valors que no s'aprenen als llibres i per saber motivar als seus alumnes.
En aquella època, gràcies l'equip que formàvem amb el Dr. Vivancos, es van poder suplir en part, les grans deficiències d'un hospital de beneficència com era l'Hospital Clínic.

Un dels professors que es mereixia que anéssim a la seva classe era el Dr. M. Soriano.
Un cert aire sacerdotal, aspecte sobri, totalment canós, moderat en les paraules, bon clínic, didàctic, un pel dogmàtic.
Però en aquell temps, els professors investigaven, o es limitaven a ser "docents"?
El Dr. Soriano, que jo sàpiga tenia dues, del que en diríem actualment, línies d'investigació. Al laboratori (col·legues historiadors potser amb discreció em diran que m'equivoco), havia dissenyat un model de vasculitis (inflamació de les arteries) amb la substància química acroleïna, substància que es troba en el tabac. Una cigarreta conté 84 mg d'acroleïna.
Algunes de les primeres lesions que es produeixen en el fumador és en els vasos, en les petites arteries del pulmó.
Ah, i aquesta substància també produeix mutacions a l'ADN, però aleshores això segur que no es coneixia.
Estem parlant dels 60. La probabilitat que el Dr. Soriano hagués intuït el dany del tabac secundari a l'acroleïna, més que una especulació sembla una fantasia.

Soriano va tenir una altra línia d'investigació: La Fluorosi esquelètica, de la que va ser un expert. Es tracta de la toxicitat relacionada, entre altres coses, amb la contaminació dels vins de mala qualitat de taverna. Aquest estudi l'obligava a anar de taverna en taverna a adquirir "el líquid" per posteriorment analitzar-lo al laboratori.
La tragèdia d'un aiguader.
És obvi que les substàncies tòxiques eren motiu del seu interès científic.

Tornant a l'acroleïna, em pregunto si el Dr. M.Soriano, professor gens pretensiós ni tibat,  d'enraonar lent i paternal, fou un pioner?

Diuen que el temps fa justícia, no n'estic segur.

L'ONCLE ESTEVE.

La meva avia paterna havia parit deu fills. Dos d’ells havien mort als primers mesos i el meu pare era el primogènit amb 20 anys de diferencia de la germana petita. Era el disseny familiar d’aleshores tan diferent dels actuals. L’oncle Esteve era dels petits. 

Després que tots els germans s’independitzessin, l’Esteve es va quedar a la casa familiar amb una germana conca (soltera) la Carmeta, i amb la mare, dona autoritària, de missa diària.

Des de jove va ser un protohippie. Vestia informal i estrafolari, anava mal afaitat, presumia de blasfemar, matacapellans, ateu com déu mana de pedra picada. 

El més colèric de la saga, a tota hora amb gos, que curiosament a tots els que va tenir els hi deia Boby. 
S’havia fabricat artesanalment i amb finalitat dubtosa,  una daga d’un metre camuflada amb un tros de canya buidat.

No treballava, a no ser que es quedés escurat, i aleshores feia de transportista amb una camioneta tronada.

Tenia una excel·lent  biblioteca gràcies a la qual seduïa als seus dos nebots preferits. 
Admirava i coneixia la literatura francesa, Zola, Balzac, Flaubert, i era un gran lector. 

Encara que prohibit pel meu pare, no podia estar-se quan venia a casa, de fer al·lusions i comentaris de llibres que en aquells temps es consideraven gairebé sacrílegs, així com d’explicar anècdotes de les cases de mala nota, que de tant en tant visitava.

Per ell nomes existia un músic, Bach, “el més gran de tots”, deia sempre.
Coneixia tota la seva obra, que podia escoltar sense parar durant hores.

Jo aleshores feia el darrer any de la carrera i em vaig assabentar posteriorment del que va passar. L’oncle Esteve deuria tenir uns 57 i no estava gaire fi. Va anar a veure un cosí metge, en Ramon:
-"Com em veus?"-
-"Esteve, això es greu."-
-"Va, tots els metges dieu el mateix, sou pitjor que els capellans."-

I no li va fer ni cas.

No va passar ni una setmana, una tarda de juny abans que es fes fosc:
-"Carmeta, Carmeta! corre vina, he vomitat i guaita quin toll de sang!"-
I ja no va parar d’expulsar sang convulsivament per la boca.

Aneurisma sifilític d’aorta perforat a esòfag. 
Mort romàntica per a un protohippie.