dimarts, 15 de gener de 2019

ACROLEÏNA.

Jo era un bon estudiant de medicina, estudiava moltíssim.
Però haig de dir que era una mica atípic, seleccionava o millor dit descartava assistir a les classes dels professors en funció de si lluïen camisa negra, o bé si parlaven alemany amb massa fluïdesa, o bé si només repetien els seus llibres, per vendre'ls.

Els escacs van ser una bona ajuda per escapar de l'ambient a vegades fosc de les aules, i més tard ho va ser el fer volar octavetes.

En els primers anys d'estudiant, vaig tenir la sort de poder veure i assistir els pacients del Clínic i va ser fantàstic poder gaudir d'un brillant professor, el Dr Vivancos, gran internista, un dels millors, excel·lent pedagog, amb gran capacitat de saber transmetre valors que no s'aprenen als llibres i per saber motivar als seus alumnes.
En aquella època, gràcies l'equip que formàvem amb el Dr. Vivancos, es van poder suplir en part, les grans deficiències d'un hospital de beneficència com era l'Hospital Clínic.

Un dels professors que es mereixia que anéssim a la seva classe era el Dr. M. Soriano.
Un cert aire sacerdotal, aspecte sobri, totalment canós, moderat en les paraules, bon clínic, didàctic, un pel dogmàtic.
Però en aquell temps, els professors investigaven, o es limitaven a ser "docents"?
El Dr. Soriano, que jo sàpiga tenia dues, del que en diríem actualment, línies d'investigació. Al laboratori (col·legues historiadors potser amb discreció em diran que m'equivoco), havia dissenyat un model de vasculitis (inflamació de les arteries) amb la substància química acroleïna, substància que es troba en el tabac. Una cigarreta conté 84 mg d'acroleïna.
Algunes de les primeres lesions que es produeixen en el fumador és en els vasos, en les petites arteries del pulmó.
Ah, i aquesta substància també produeix mutacions a l'ADN, però aleshores això segur que no es coneixia.
Estem parlant dels 60. La probabilitat que el Dr. Soriano hagués intuït el dany del tabac secundari a l'acroleïna, més que una especulació sembla una fantasia.

Soriano va tenir una altra línia d'investigació: La Fluorosi esquelètica, de la que va ser un expert. Es tracta de la toxicitat relacionada, entre altres coses, amb la contaminació dels vins de mala qualitat de taverna. Aquest estudi l'obligava a anar de taverna en taverna a adquirir "el líquid" per posteriorment analitzar-lo al laboratori.
La tragèdia d'un aiguader.
És obvi que les substàncies tòxiques eren motiu del seu interès científic.

Tornant a l'acroleïna, em pregunto si el Dr. M.Soriano, professor gens pretensiós ni tibat,  d'enraonar lent i paternal, fou un pioner?

Diuen que el temps fa justícia, no n'estic segur.

dimecres, 9 de gener de 2019

L'ONCLE ESTEVE.

La meva avia paterna havia parit deu fills. Dos d’ells havien mort als primers mesos i el meu pare era el primogènit amb 20 anys de diferencia de la germana petita. Era el disseny familiar d’aleshores tan diferent dels actuals. L’oncle Esteve era dels petits. 

Després que tots els germans s’independitzessin, l’Esteve es va quedar a la casa familiar amb una germana conca (soltera) la Carmeta, i amb la mare, dona autoritària, de missa diària.

Des de jove va ser un protohippie. Vestia informal i estrafolari, anava mal afaitat, presumia de blasfemar, matacapellans, ateu com déu mana de pedra picada. 

El més colèric de la saga, a tota hora amb gos, que curiosament a tots els que va tenir els hi deia Boby. 
S’havia fabricat artesanalment i amb finalitat dubtosa,  una daga d’un metre camuflada amb un tros de canya buidat.

No treballava, a no ser que es quedés escurat, i aleshores feia de transportista amb una camioneta tronada.

Tenia una excel·lent  biblioteca gràcies a la qual seduïa als seus dos nebots preferits. 
Admirava i coneixia la literatura francesa, Zola, Balzac, Flaubert, i era un gran lector. 

Encara que prohibit pel meu pare, no podia estar-se quan venia a casa, de fer al·lusions i comentaris de llibres que en aquells temps es consideraven gairebé sacrílegs, així com d’explicar anècdotes de les cases de mala nota, que de tant en tant visitava.

Per ell nomes existia un músic, Bach, “el més gran de tots”, deia sempre.
Coneixia tota la seva obra, que podia escoltar sense parar durant hores.

Jo aleshores feia el darrer any de la carrera i em vaig assabentar posteriorment del que va passar. L’oncle Esteve deuria tenir uns 57 i no estava gaire fi. Va anar a veure un cosí metge, en Ramon:
-"Com em veus?"-
-"Esteve, això es greu."-
-"Va, tots els metges dieu el mateix, sou pitjor que els capellans."-

I no li va fer ni cas.

No va passar ni una setmana, una tarda de juny abans que es fes fosc:
-"Carmeta, Carmeta! corre vina, he vomitat i guaita quin toll de sang!"-
I ja no va parar d’expulsar sang convulsivament per la boca.

Aneurisma sifilític d’aorta perforat a esòfag. 
Mort romàntica per a un protohippie.