"En picado".
Mai he tingut por de pujar a un avió.
Les estadístiques ho diuen, és molt més probable patir un accident de carretera que un d'aeri.
Ara bé, se'm fa molt pesada tota la litúrgia dels aeroports: els temps d'espera, els endarreriments, els controls i el low cost en general.
Era el 2000, anàvem a Bilbao, al Congrés de la SEPAR. Dic anàvem per què m'acompanyaven la Rosa i el meu fill, l'Adrià, que tenia aleshores uns 14 anys.
Una mica d'esgarrifança va resseguir-me la columna en entrar a l'avió, semblava de fireta: anàvem amb un bimotor superantic, petit i tronat. Tot plegat no inspirava gaire confiança.
No era un avió precisament per posar a prova, però el temps era rúfol i les previsions meteorològiques poc tranquil·litzadores.
Deuríem portar uns 20 minuts de vol, quan de sobte l'avió va començar a saltar, a vibrar i a fer altres moviments i sorolls inusuals i per cert molt inquietants, com a conseqüència de les turbulències i de la forta tempesta que tots podíem veure des de les finestretes.
Jo, malgrat viatjar sovint, no m'havia trobat mai amb una situació similar. Tot d'una la Rosa que estava asseguda amb el meu fill just davant, es gira i em diu:
-"El teu col·lega, a l'altra banda del passadís, està pàl·lid com un full de paper i sembla que resi."-
Vaig aixecar-me, i me'n vaig anar cap a ell.
-"Et trobes malament?"-
-"Estic molt espantat, les turbulències són el de menys, des d'aquí veig perfectament que el motor de l'esquerre s'ha parat. Anem només amb un motor!"-
La major part dels viatgers eren joves, hi havia un equip d'handbol, alguns residents de pneumologia i també pneumòlegs.
La situació va anar "increscendo", i tot d'una des de la cabina per altaveu:
-"Les habla el capitán, tenemos problemas, uno de los motores está averiado y el otro empieza a fallar. Estamos dudando si aterrizar de emergencia en Pamplona o llegar hasta Bilbao."-
La majoria de viatgers varen reaccionar relativament bé.
Em sabia greu no està assegut amb la meva família.
El meu fill de tant en tant filmava amb una càmera antiga. La meva dona cada vegada feia pitjor cara.
Al meu costat un basc, per crear atmosfera anava explicant acudits del tipus "...oye Patxi.." .
Els temps anava passant, amb molta pluja i molts llampecs, i ja ens havien dit que aterraríem a Bilbao, però encara faltaven 30 eterns minuts.
Jo evocava a cada cop de turbulència les pel·lícules, en blanc negre de guerra: "Capitán, estamos perdiendo altura. ¿Que hacemos?".
Una de les hostesses va agafar el telèfon per alertar del "Mayday.
Això la va posar encara més nerviosa. De fet l'escassa tripulació estaven més nerviosos que el passatge.
Feia estona que ens havien distribuït les safates amb el berenar, i enlloc recollir-les ens van dir que les tiréssim a terra.
A hores d'ara, es veien moltes cares preocupades, però sense pànic.
Vàrem començar a baixar. A poca distància es veien les llums de les ambulàncies, i els cotxes de la policia.
Aterrem.
-"Ya pueden bajar. Al final todo ha ido bien..."-
Molts aplaudiments i les cares ja relaxades.
L'Adrià continuava filmant fins que un policia li va prohibir.
Els pneumòlegs que hi viatjàvem ens vàrem fer una fotografia amb el senyal de victòria, per immortalitzar el moment.
L'endemà al congrés, en un descans se'm va asseure al meu costat el Dr Picado.
-"Hola."-
-"Hola, - li dic -, ahir la tarda només pensava amb tu."-
Va arronsar les espatlles, ell no va entendre el joc de paraules amb el seu cognom.
Tornant de Bilbao vaig jurar que mai més volaria en un bimotor.
A la següent setmana donava una confe a Santander. Bimotor.
Fa dos anys vaig visitar un pilot. Conversant li vaig dir:
-"Yo no tengo miedo a los aviones, pero una vez yendo hacia Bilbao con un bimotor..."-
Em va interrompre:
-"Bilbao 2000, ¿verdad? Se explica en todas las escuelas de pilotos."-
El meu col·lega de l'avió, fa poc:
-"Tu te'n riuràs, però ens vàrem salvar gràcies a les meves oracions."-
..estamos perdiendo altura, ¿que hacemos?
Les estadístiques ho diuen, és molt més probable patir un accident de carretera que un d'aeri.
Ara bé, se'm fa molt pesada tota la litúrgia dels aeroports: els temps d'espera, els endarreriments, els controls i el low cost en general.
Era el 2000, anàvem a Bilbao, al Congrés de la SEPAR. Dic anàvem per què m'acompanyaven la Rosa i el meu fill, l'Adrià, que tenia aleshores uns 14 anys.Una mica d'esgarrifança va resseguir-me la columna en entrar a l'avió, semblava de fireta: anàvem amb un bimotor superantic, petit i tronat. Tot plegat no inspirava gaire confiança.
No era un avió precisament per posar a prova, però el temps era rúfol i les previsions meteorològiques poc tranquil·litzadores.
Deuríem portar uns 20 minuts de vol, quan de sobte l'avió va començar a saltar, a vibrar i a fer altres moviments i sorolls inusuals i per cert molt inquietants, com a conseqüència de les turbulències i de la forta tempesta que tots podíem veure des de les finestretes.
Jo, malgrat viatjar sovint, no m'havia trobat mai amb una situació similar. Tot d'una la Rosa que estava asseguda amb el meu fill just davant, es gira i em diu: -"El teu col·lega, a l'altra banda del passadís, està pàl·lid com un full de paper i sembla que resi."-
Vaig aixecar-me, i me'n vaig anar cap a ell.
-"Et trobes malament?"-
-"Estic molt espantat, les turbulències són el de menys, des d'aquí veig perfectament que el motor de l'esquerre s'ha parat. Anem només amb un motor!"-
La major part dels viatgers eren joves, hi havia un equip d'handbol, alguns residents de pneumologia i també pneumòlegs.
La situació va anar "increscendo", i tot d'una des de la cabina per altaveu:
-"Les habla el capitán, tenemos problemas, uno de los motores está averiado y el otro empieza a fallar. Estamos dudando si aterrizar de emergencia en Pamplona o llegar hasta Bilbao."-
La majoria de viatgers varen reaccionar relativament bé.
Em sabia greu no està assegut amb la meva família.
El meu fill de tant en tant filmava amb una càmera antiga. La meva dona cada vegada feia pitjor cara.
Al meu costat un basc, per crear atmosfera anava explicant acudits del tipus "...oye Patxi.." .
Els temps anava passant, amb molta pluja i molts llampecs, i ja ens havien dit que aterraríem a Bilbao, però encara faltaven 30 eterns minuts.
Jo evocava a cada cop de turbulència les pel·lícules, en blanc negre de guerra: "Capitán, estamos perdiendo altura. ¿Que hacemos?".
Una de les hostesses va agafar el telèfon per alertar del "Mayday.
Això la va posar encara més nerviosa. De fet l'escassa tripulació estaven més nerviosos que el passatge.
Feia estona que ens havien distribuït les safates amb el berenar, i enlloc recollir-les ens van dir que les tiréssim a terra.
A hores d'ara, es veien moltes cares preocupades, però sense pànic.
Vàrem començar a baixar. A poca distància es veien les llums de les ambulàncies, i els cotxes de la policia.
Aterrem.
-"Ya pueden bajar. Al final todo ha ido bien..."-
Molts aplaudiments i les cares ja relaxades.
L'Adrià continuava filmant fins que un policia li va prohibir.
Els pneumòlegs que hi viatjàvem ens vàrem fer una fotografia amb el senyal de victòria, per immortalitzar el moment.
L'endemà al congrés, en un descans se'm va asseure al meu costat el Dr Picado.
-"Hola."-
-"Hola, - li dic -, ahir la tarda només pensava amb tu."-
Va arronsar les espatlles, ell no va entendre el joc de paraules amb el seu cognom.
Tornant de Bilbao vaig jurar que mai més volaria en un bimotor.
A la següent setmana donava una confe a Santander. Bimotor.
Fa dos anys vaig visitar un pilot. Conversant li vaig dir:
-"Yo no tengo miedo a los aviones, pero una vez yendo hacia Bilbao con un bimotor..."-
Em va interrompre:
-"Bilbao 2000, ¿verdad? Se explica en todas las escuelas de pilotos."-
El meu col·lega de l'avió, fa poc:
-"Tu te'n riuràs, però ens vàrem salvar gràcies a les meves oracions."-
..estamos perdiendo altura, ¿que hacemos?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada