dimarts, 31 de juliol de 2018

ENSURT A LA NIT.

L’altre dia, dinant amb un amic, metge, una mica més jove que jo, em deia: 
-"Segurament Morera, la teva dedicació en cos i ànima a la medicina hagi estat influenciada per la tasca del teu pare com a metge de poble, i no només per l’activitat assistencial intensa que has tingut."-

Hem de remuntar-nos molt a la meva infància, 1950, als meus sis anys.
Era de nit, 3 o 4 de la matinada, en aquell temps  les hores eren de dia o de nit, les dotze de la nit no eren encara les 24 h.
Probablement algun soroll deuria haver-me interromput la son profunda, qui sap si la fase REM. En algun moment em vaig despertar. Vaig encendre la llum de l’habitació, normalment no ho feia mai. 
Un impuls va fer que m’adreces cap a l’habitació dels meus pares, uns 30 metres més enllà del passadís i creuar el menjador. Deuria veure alguna llum encesa? Anava descalç. 
Els meus pares havien desaparegut. Llençols desplegats.
Els vaig cridar, ningú no va respondre. 
Era una situació molt alarmant, els meus pares no ens havien abandonat mai. 
Vaig despertar al meu germà, un any més gran que jo, i ara ja ploràvem els dos. 
No se quant temps va durar l’ensurt, l’angoixa de trobant-se sols a casa, si s’hagués allargat gaire no ho hauríem resistit. 
Sobtadament vam sentir un remor, la llum del rebedor s’encén, passos, els meus pares tornen, el meu pare amb “batin “i pijama, la meva mare amb camisó i jersei damunt.
-"Tranquils, no patiu, venim del sisè primera."-
-"I que feia ho allí?"
-"Un veí de la Francisca ens ha cridat, demanava auxili per que s’ofegava. He necessitat també  l’ajuda de la mama. L’he tingut que practicar una  sagnia."-

La meva mare encara duia la gillette a la ma.
-"Quin greu em sap, estàvem segurs que no us despertaríeu.
Perdoneu. Però estem contents perquè la Francisca és viva, s’ha salvat."-

La Francisca, uns 80 anys, prima, petitona, encorbada, de situació econòmica molt modesta, vídua, sempre enyorant al seu fill Antonio que per la seva vocació musical, amb esforços ja havia donat algun concert com a pianista a Barcelona, on vivia aleshores, a efectes pràctics tant lluny com si estes a Paris avui en dia , ja que en aquell temps arribar a Barcelona era una heroïcitat, s’havia de planificar com un viatge.
Encara recordo que la Francisca m’havia ensenyat a jugar al parxís. 
El meu pare va continuar dient: 
-"Ha tingut un edema agut de pulmó. Li ha fallat el cor per la pressió alta, estava a 24."-

És curiós com recordo els detalls mèdics. 
La Francisca tenia al front una lesió que mai se li curava. Aquesta “pupa” és un càncer de pell, un espinocelular, m’havia dit el meu pare.
La sagnia era una modalitat de tractament mèdic que consistia en l'extracció de sang del pacient, i va ser d'ús molt comú fins ben entrat el segle XIX, malgrat els riscos i de no tenir gairebé sempre un efecte curatiu. Es podia fer de diverses maneres, incloent el tall a les extremitats o a una vena, o la utilització de sangoneres.
La literatura i la pintura havien descrit àmpliament aquesta tècnica, la majoria de vegades amb to sarcàstic i escèptic. 
Malgrat que no s’ho creguin, jo encara he viscut les últimes sagnies..., que per cert podien ser efectives en l’edema de pulmó.
La darrera feta per mi, al Valle Hebron, no més enllà del 71, a “l’alimon” amb el Dr VV, guàrdia del divendres.
Amb bisturí, corredisses d’infermeria, 4 ó 5 cm d’incisió a la vena basílica, avantbraç, sense arribar a la “Matanza de Texas”, 200 cc ben bons de sang vermella, i a continuació Cedilanid, i mercurials. 
La furosemida no existia encara.

El pacient se’n va sortir i es va tancar un capítol.

dimarts, 24 de juliol de 2018

MEMÒRIA.

Eren temps en que l’absenta tenia més prestigi que la cervesa. Amb l’ absenta havia escrit Baudelaire i ves a saber si “The Raven” el va escriure E. A. Poe sota els seus efectes. 
Era el temps en que la barba llarga, pre-hippie, era signe de rebel·lia i encara no tenia ni el “glamour” ni l’estètica dels Hipsters.    
Alt, barba llarga i espessa, prim, pàl·lid, podria haver-se escapat d’un Greco, però a mi sempre em va semblar mimètic de l’època blava de Picasso.
Geniüt, de parlar ràpid, sempre de mirada irada, hipnotitzant, quasi demoníaca,  i com de nit els  Vampirs, es mudava a seductora.
Abans dels 20 anys, cavitat tuberculosa, ja en plena època de tuberculostàtics, va elegir una lobectomia, una “amputació” de lòbul superior esquerra,  que no pas un tractament llarg de 24 mesos. Va tirar pel dret.
Tothom de la nostra generació el deu recordar. Bon clínic, ordres ràpides, concretes i precises.
No fou insensible als moviments polítics dels seixanta, encara que no va militar a cap partit. Segurament el seu esperit “anarco“ potser heretat de via paterna, apostaria, li hauria impedit.
Mai sabrem si en moments de malenconia escoltava “Hasta siempre Comandante Che Guevara” en veu de Joan Baez. 

Aleshores el Valium encara no s’havia difós, i havien “barbis”, no nines precisament.
Aleshores els nostres cotxes eren els 2CV, i una vegada més, ell va decidir tirar pel dret.
Es va estalviar alguns desenganys dels somnis, o be altruistes o be revolucionaris, que aleshores també estaven de moda.

Agafo a l’atzar un llibre de poesia, me l’enduc per llegir-lo, potser atret pel les cobertes com de paper d’estrassa i després me n’adono  que és una versió bilingüe catalana-anglesa erudita, traduïda per Segimon Serrallonga, “Les noces del cel i l’infern” de Blake.

Aleshores si, amb l’smartphone poso YouTube i escolto Hotel Califòrnia, dels Eagles per endinsar-me en els fantasmes del passat.

dimarts, 17 de juliol de 2018

SATURNISME.

De petits, en els còmics, els quals molts no em valorat suficient per que fou la distracció de la nostra infància i que en dèiem TBOs, no era infreqüent trobar-hi frases com aquesta: “manos arriba o te lleno el cuerpo de plomo”. També es sentien expressions similars en els mai prou enyorats westerns que veiem en el cinema Mundial, d’Igualada, diumenges tarda, sessió doble i paperina de cacauets.

Un malalt difícil per a mi. Fou un pacient ingressat als setanta al Vall d’Hebron per un dolor abdominal. Alt, fort, amb sobrepès, nascut a la província de Leon, ja feia temps que es queixava de cansament i feblesa i d’episodis de dolor abdominal que ell en deia “calambres”, i restrenyiment.
Tenia un color pàl·lid groguenc que feia pensar que estava anèmic i una panxa “inflada”
-"¿Qué edad tienes?"-
-"46 años."-
-"¿Fumas?"-
-"Sí, pero no mucho. Menos de una cajetilla de Bisontes."-
-"¿En qué trabajas?"-
-"En una fundición."-
-"¿Fundición de qué?"-
-"De todo, pero sobretodo de plomo."-
-"¿Te proteges?"-
-"Hay muchos vapores, pero a veces me olvido de ponerme mascarilla."-
-"Hace mucho que trabajas en la empresa?"-
-"Unos diez años. Antes trabajaba de repartidor."-

El diagnòstic ja estava fet. Intoxicació crònica per plom, Saturnisme. 
Era el primer cas que veia.
-"A ver, abre la boca."-

No, no hi havia anell de Burton, una pigmentació blava que es forma a l’arrel de les genives.
Tenia una anèmia important. I el seus glòbuls rojos vistos al microscopi tenia la pigmentació típica i les xifres de plom en sang eren elevades.
Es va tractar amb èxit amb EDTA.

Al 1976 ó 1977, el Col·legi de Metges de Barcelona em va nomenar, sorprenentment, membre representant d’un tribunal a unes places de Medicina molt cobejades, per ser de les primeres que es convocaven de caràcter hospitalari, i a les quals es presentaven molts Residents acabats de les primeres promocions i que a molts d’ells coneixia.
“Naif” encara, franquisme aleshores pensàvem que liquidat, creia en la meritocràcia.
Amb reunió prèvia del tribunal, es va acordar que jo m’encarregaria d’una part de l’examen i   vaig anunciar que ho faria en forma de 20 preguntes d’històries clíniques breus.
Una d’elles es tractava d’un pacient que havia sigut ferit a la cuixa durant la guerra amb una bala que no s’havia extret.
Acudia a urgències per dolor abdominal i se li detectava una anèmia important. A l’enunciat de la pregunta jo afegia una fotografia dels glòbuls rojos del pacient, amb la pigmentació característica del Saturnisme, amb l’ànim de que fos la pista pel diagnòstic. 
No fou així, innocent de mi.
Al sortir de l’examen es varen abraonar contra mi sense arribar a estovar-me. 
Algun d’ells, ara ja catedràtics de Medicina, encara amb la seva mirada els hi detecto, passats 40 anys, que no ho han oblidat.
Jo pensava que havia posat un examen just, que discernia millor, i a la fi i al cap era igual per a tots i prou variat, i a més a més en el Harrison, la nostra Bíblia, ho posava, les bales no extretes poden ser una causa de Saturnisme crònic. Ah, però, qui s’ha llegit la Bíblia sencera?

Els enverinaments han alimentat les novel·les de l’Agatha Christie i encara jugant un paper important en les sèries de forenses nord-americanes.

La concentració de plom a l’atmosfera de Barcelona es correcte, però encara no ens hem de refiar completament dels utensilis metàl·lics i ceràmiques antigues. I si viatgem a països asiàtics, no tinguem el caprici de comprar pintallavis de color vermell intens.

A USA molt regulat, en alguns estats encara no es poden llogar pisos amb pintura antiga a parelles amb infants.
Ah, i felicitacions als metges anglesos amb l’alerta dels verins neurotòxics misteriosos.

Ah, i el tabac?
No us preocupeu, es un verí lent.... 
En trobareu fàcilment  a les màquines expenedores de tabac dels bars.

dimarts, 10 de juliol de 2018

TOSSUT.

El Sr. S., 85 anys, és un “resilient”, però prefereixo dir tossut. És corpulent, gesticulador, cridaner, se’l veu acostumat a manar.
Encara fuma un parell d’havans al dia.
Encorbatat no li costa desbotonar-se per exhibir la llarga cicatriu a l’estèrnum del seus by-pass coronari practicat ja fa anys.
-"Per dintre m’ho van fer molt bé, però per fora no van acabar d’ajuntar bé l’os."-

Viu a una urbanització, a les afores de Barcelona.
-"Viu sol?"-
-"De dia tinc a la Graciela que se’n va a les vuit de la tarda. Els fills i els néts vénen quan volen."-
-"Vostè no té un problema respiratori seriós, una mica d’emfisema i bronquièctasi."-
-"M’ha de donar un antibiòtic per a que me’l prengui de seguida que em comença el refredat, si espero, no tarda en sortir-me la porqueria."-
-"Ho intentarem."-

A la primera visita: 
-"Quines altres malalties ha tingut?"-
-"Als cinquanta vaig patir una depressió."-
-"Els negocis?"-
-"No, no, se’m va morir el fill gran."-
-"Un accident?"-
-"No, més terrible, una malaltia."-
-"Buf, però s’ha pogut refer."-
-"Si, Déu no abandona. El que és dolent per una cosa pot ser bona per una altra."-
-"Si?"-
-"El meu fill m’ha salvat. I parlo cada nit amb ell."-

Aquí no vaig preguntar més. Els dos baixàrem el cap.

He anat veient sovint aquest pacient.
-"Miri, jo sóc molt creient, cada dia vaig a missa. He tingut una gran sort a la vida, la meva dona em va presentar una vident. Ella m’enviava els missatges del meu fill. Estava al cel, estava bé i em protegia. Més tard vaig enviudar i vaig estar apunt de casar-me amb una senyora. El meu fill em va avisar, no et convé casar-te. Jo abans no hi creia en aquestes coses. La vident tenia un pis a l’eixample. Quant la meva dona hi anava, jo mai pujava. Però quant el meu fill va morir vaig pensar que ho provaria. A l’obrir la porta i veure’m, em va dir: 
Ah, senyor S..., sabia que acabaria venint. El seu fill està bé i m’ha dit que el protegeix.
Vaig plorar una bona estona, encara que els homes no ploren. He tingut molta sort a la vida."-
-"Segueix anant a la vident?"-
-"No, ella es va retirar al seu poble, a Andalusia. Fins que s’ha mort, l’he mantinguda."-
-"Com li ha sortit la revisió del cor?"-
-"Que estic com un roure."-
-"S’acosta l’hivern, s’ha de vacunar."-
-"Si, si, ja ho he fet. Sap?"-
-"Digui."-
-"A casa li he fet un altar al meu fill. Cada nit  enraono amb ell."-
-"Com està dels bronquis?"-
-"Força bé."-
-"Ens veiem l’any vinent?"-
-"Si, d’acord."-
-"Com torna a casa?"-
-"Amb cotxe, jo encara condueixo. Sóc molt tossut. No em volien renovar. Per l’oïda, però jo hi sento de meravella."-