ENSURT A LA NIT.

L’altre dia, dinant amb un amic, metge, una mica més jove que jo, em deia: 
-"Segurament Morera, la teva dedicació en cos i ànima a la medicina hagi estat influenciada per la tasca del teu pare com a metge de poble, i no només per l’activitat assistencial intensa que has tingut."-

Hem de remuntar-nos molt a la meva infància, 1950, als meus sis anys.
Era de nit, 3 o 4 de la matinada, en aquell temps  les hores eren de dia o de nit, les dotze de la nit no eren encara les 24 h.
Probablement algun soroll deuria haver-me interromput la son profunda, qui sap si la fase REM. En algun moment em vaig despertar. Vaig encendre la llum de l’habitació, normalment no ho feia mai. 
Un impuls va fer que m’adreces cap a l’habitació dels meus pares, uns 30 metres més enllà del passadís i creuar el menjador. Deuria veure alguna llum encesa? Anava descalç. 
Els meus pares havien desaparegut. Llençols desplegats.
Els vaig cridar, ningú no va respondre. 
Era una situació molt alarmant, els meus pares no ens havien abandonat mai. 
Vaig despertar al meu germà, un any més gran que jo, i ara ja ploràvem els dos. 
No se quant temps va durar l’ensurt, l’angoixa de trobant-se sols a casa, si s’hagués allargat gaire no ho hauríem resistit. 
Sobtadament vam sentir un remor, la llum del rebedor s’encén, passos, els meus pares tornen, el meu pare amb “batin “i pijama, la meva mare amb camisó i jersei damunt.
-"Tranquils, no patiu, venim del sisè primera."-
-"I que feia ho allí?"
-"Un veí de la Francisca ens ha cridat, demanava auxili per que s’ofegava. He necessitat també  l’ajuda de la mama. L’he tingut que practicar una  sagnia."-

La meva mare encara duia la gillette a la ma.
-"Quin greu em sap, estàvem segurs que no us despertaríeu.
Perdoneu. Però estem contents perquè la Francisca és viva, s’ha salvat."-

La Francisca, uns 80 anys, prima, petitona, encorbada, de situació econòmica molt modesta, vídua, sempre enyorant al seu fill Antonio que per la seva vocació musical, amb esforços ja havia donat algun concert com a pianista a Barcelona, on vivia aleshores, a efectes pràctics tant lluny com si estes a Paris avui en dia , ja que en aquell temps arribar a Barcelona era una heroïcitat, s’havia de planificar com un viatge.
Encara recordo que la Francisca m’havia ensenyat a jugar al parxís. 
El meu pare va continuar dient: 
-"Ha tingut un edema agut de pulmó. Li ha fallat el cor per la pressió alta, estava a 24."-

És curiós com recordo els detalls mèdics. 
La Francisca tenia al front una lesió que mai se li curava. Aquesta “pupa” és un càncer de pell, un espinocelular, m’havia dit el meu pare.
La sagnia era una modalitat de tractament mèdic que consistia en l'extracció de sang del pacient, i va ser d'ús molt comú fins ben entrat el segle XIX, malgrat els riscos i de no tenir gairebé sempre un efecte curatiu. Es podia fer de diverses maneres, incloent el tall a les extremitats o a una vena, o la utilització de sangoneres.
La literatura i la pintura havien descrit àmpliament aquesta tècnica, la majoria de vegades amb to sarcàstic i escèptic. 
Malgrat que no s’ho creguin, jo encara he viscut les últimes sagnies..., que per cert podien ser efectives en l’edema de pulmó.
La darrera feta per mi, al Valle Hebron, no més enllà del 71, a “l’alimon” amb el Dr VV, guàrdia del divendres.
Amb bisturí, corredisses d’infermeria, 4 ó 5 cm d’incisió a la vena basílica, avantbraç, sense arribar a la “Matanza de Texas”, 200 cc ben bons de sang vermella, i a continuació Cedilanid, i mercurials. 
La furosemida no existia encara.

El pacient se’n va sortir i es va tancar un capítol.