divendres, 25 d’agost de 2017

TRES CANTOS.

Majoritàriament pneumòlegs, no tots. 
Primavera? Potser si, no importa.
Visitàvem les instal·lacions d'un laboratori. 
Si haig de dir la veritat, sense gran entusiasme, aquestes activitats, resultat del màrqueting de les multinacionals són avorrides.
Un dels visitants, col·lega, no era conegut per ningú de nosaltres, però en canvi era inevitable no fixar-se amb ell. 

Era molt baix. No crec que fes més de 1.45 m. Simplement era més baix, no tenia cap tret que fes pensar amb alguna cromosomopatia.
Mes d'un vàrem preguntar, 
-"Qui és? Algú el coneix?"-

Finalment, potser algun membre del laboratori que visitàvem ens va dir:
-"és de ...., (mencionant una ciutat catalana). És metge de família, molt interessat amb la patologia respiratòria."-

Vàrem saber que alguna de les línies de recerca establertes a Tres Cantos, en aquell moment era la investigació de nous antibiòtics antifúngics, o sigui fàrmacs contra les malalties generalitzades per fongs, pròpies d’immunosupressió, on sobretot en aquell moment hi havien escletxes.
Estàvem caminant per una sala, llarga, d'aspecte estèril, com si caminéssim per una sala d'hospital, potser tan asèptica  com d'Intensius.
Ens havien fet posar bata i polaines
De sobte, el col·lega desconegut va començar a fer esses, a caminar vacil·lant, i no va tardar massa a caure.
Un company i antic resident meu, excel·lent clínic, el Dr.RO, i jo, ens vàrem acostar abans  que ningú. 
Li vam  prendre el pols, constatar que estava pàl·lid i suat, que no tenia asimetries a la cara, i en RO i jo ens vàrem mirar, sense dir-nos res, però ja sabíem que tenia.
-"Si us plau, a la infermeria teniu ampolles de sèrum glucosat.?"-

No tardaren els d'infermeria a portar-ne.
Via endovenosa i només en segons ja estava recuperat.
Després ell ho va explicar.
Des del dos anys patia diabetis juvenil. Aquest és el motiu pel qual era baix d'estatura.
S'havia injectat insulina com cada dia però no havíem esmorzat. 
L'ambient no li era favorable, no coneixia a ningú, i ai!  quant ens van fer posar la bata, es va despendre també de l'americana on hi portava el terrossos de sucre!
A l'hora de dinar tots amistosament comentàvem l’anècdota.
Ara, el tractament antidiabètic ha millorat molt les pautes. 
Tinc una pacient diabètica juvenil, prou alta i corpulenta, que no es posa les sabatilles sinó es per fer al menys 100 kilòmetres i per muntanya!.

divendres, 18 d’agost de 2017

LA SENYORA S.

Deu tenir 55 anys o escaig. Actualment, menys de 50kg. Castellanoparlant, la vaig veure per primera vegada fa més de deu anys.
De professió, segurament advocada, es dedicava cent per cent a la política, representant d'un partit de dretes a un Ajuntament català. 
Sempre l'acompanyava el marit, interessat per la salut de
l’esposa, també del mateix partit.
Venia molt preocupada per què diagnosticada d’esclerodèrmia, en un TAC de tòrax li havien trobat afectació pulmonar en forma de Pneumònia Intersticial. 
Vam tenir sort, i va respondre a un tractament parcialment  agressiu i la malaltia es va estabilitzar. 
Com tampoc tenia afectat altres orgues, com ara el cor o ronyó, vaig anticipar-li que el principal problema a la llarga li provindria dels dits de les mans. Per sort o desgràcia  els meus pronòstics s'han anat complint.
En aquell moment, em va consultar un tema de molta responsabilitat. Podia  adoptar un fill o una filla?. 
De cap manera no volia deixar un orfe massa jove. 
Li vaig dir que si repetidament, en presència del marit que estava menys entusiasmat.
L'he anat visitant amb una periodicitat d’unes 4 vegades per any. Té el número del meu mòbil i jo el seu. 

Fa uns quatre anys, un dia va venir sola. 
Estava empitjorant molt de les mans tot i que estava correctament tractada pel seu reumatòleg, no per mi, amb un tractament nou i car.
Plorosa: 
-“Sabe, mi marido se ha ido con otra y se ha quedado con mis ahorros. Estoy destrozada."-

Segueixo fent-li controls, orgues conservats, però cada vegada pitjor de les mans, sé que algun dia li hauran de fer amputacions de falanges, i per malalts similars sé que deu tenir dolors intensos que ella sofreix prenent només analgèsics comptats i suaus. És mesella al dolor.

-“Sabe, Dr. Morera, a pesar de lo que me ha hecho, aun lo quiero. Si volviera a casa, lo aceptaria.”-

Alguna vegada, a les visites , ve acompanyada d’un nebot, estudiant, jove, empàtic que és d'un partit d'esquerres.
-“A pesar de ésto, mi sobrino es muy bueno y me quiere mucho.”-

Ha anat abandonant les seves responsabilitats polítiques. 
Les darreres vegades que ha vingut, m’ha comunicat una idea que la tortura encara una mica mes.
-“Sabe Dr. Morera, yo creo que en los últimos tiempos que vivimos juntos mi marido y yo, me drogaba."-
-"¿Cómo se le puede ocurrir esto?"-
-“Si, después de la cena me hacia una infusiones. Con esto yo me dormía profundamente y el se iba con la otra.”-
-“Alguna vez entró vestido a media noche, con excusas poco creíbles, diciendo que se había dejado olvidados unos documentos en el parking o excusas similares.”-

Està deprimida, -“me siento tan sola!”-
Va al psicòleg, i no vol psicòtrops.
- “El otro dia fue el peor. Coincidimos en el juzgado. - (de testimonis en un cas de corrupció, cap dels dos estaven implicats) - No se atreviò a mirarme a los ojos. Es guapo. Aun lo quiero."-
-"¿Viviré mucho?”-
-“Si señora S..., vivirà mucho. Lo peor son los dedos.”-
-“No se si resistiré."-

Un malalt no és una xifra, ni un text en una pantalla d’ordinador, ni un cas rar, ni una papallona de la col·lecció. És un personatge d’Émile Zola, una marioneta del destí, una peça d'escacs d'una partida, no sabem si blanca o negre, i de moment els jugadors insisteixen en estar a l'anonimat.

divendres, 11 d’agost de 2017

FES FAVORS I ET PAGARAN,...

Un poble de l'Alt Empordà. Deu fer uns vint i cinc anys. No era lluny del poblet on hi teníem una petita casa pels cap de setmana, Llampaies, que ningú no coneix. Hi vàrem tenir amics, interessants, i vàrem conèixer bé els pobles i poblets de prop i molta gent de “can fanga”
Els veïns, pagesos, sobretot un d'ells que jo li deia Obelix per què estava segur que caçava els senglars a cops de puny,  però que els pares li deien delicadament “el nen”, i que criaven els millors ànecs muts que mai a la vida he menjat, foren el culpables de que abandonés la dieta vegetariana, no vegana, que estrictament havia respectat fins i tot en restaurants Michelin del sud de França.
Fou una etapa de la vida. No estàvem tampoc lluny del Pla de l'Estany i del Baix Empordà. 
La coca de pa i la coca dolça de can“la Palica”, que encara existeix a Camallera, mig forn i mig bar, eren obligades.

Un dia passejant pels voltants, vàrem topar amb una parella, d'uns 45, que la Rosa coneixia de Barcelona. Artistes, fills de la burgesia barcelonina, jo amb prou feines els coneixia, vaig adoptar una posició d'estaquirot la qual cosa em va permetre fixar-me amb la seva una nena, d'uns dos o tres  anys, mocs fins els llavis, palmes de les mans i cara plenes de lesions eritemato-papuloses i també una crosta negra a la galta dreta.
-"Hola, la vostra nena us ha tingut febre?"-
-"Si, ahir tarda va arribar a 39º. Li vàrem donar un xarop antitèrmic."-
-"L'heu fet veure pel metge?"-
-"Pel metge? No, no. Nosaltres només la portem al nostre pediatra de Barcelona . A més a més, sols és un xarampió."-
-"Escolteu, la vostra filla té una febre botonosa, per picada de 
paparra."-
-"Impossible, nosaltres no en tenim."-
-"Teniu gos?"-
-"Si, clar."-
-"Puc explorar a la nena a casa vostre?"-
-"Si, si."-, (fent-me un favor).


Només unes passes i arribàvem a la casa. A baix, un pati amb gespa i un cotxe de col·leccionista.
Unes escales i estàvem asseguts als sofàs de la sala. Un gos, una mena de retriever, ni es va immutar i jo no m'hi vaig acostar. 
Vaig explorar la nena. Estava febril i tenia una febre botonosa de llibre.
-"L’hauríeu de tractar."-
-"A la nostra filla?"-
-"Si, clar."-
-"Amb que?"-
-"Amb antibiòtics."-
-"Antibiòtics? Els antibiòtics debiliten."-
-"Potser si, però s'ha de tractar. Aneu a Barcelona o al Trueta"-
-"No, no, aquesta nit tenim una festa amb els..."-, (cognoms barcelonins de casa bona).
-"I tu no ens pots fer el tractament?"-
-"Si, clar. Un petit problema, jo no sóc pediatra i això s'ha de tractar amb Tetraciclines (Doxiciclina) que li deixaran les dents tacades i li poden créixer defectuoses, o bé amb ciprofloxacino que encara no coneixem prou i que pot afectar el creixement ossi. Jo, m'inclino per la cipro, són pocs dies i no li passarà res."-
-"Ho consultem al pediatra."-
-"Si, es bona idea. Poseu-m'hi."-

Mentre procedien a buscar el telèfon i trucar-lo, era un divendres d'agost, vaig passejar-me per l'estança. Mig amagada hi havia una porta de fusta que deuria conduir a un terrat o unes golfes.
La porta, que no sé de quin color era inicialment, ara fosca-negre. Estava tota ella coberta de paparres, com un gran rusc de paparres.
-"Ja el tenim."-
-"Ah, doncs vinc."-
-"Hola sóc Morera, metge, no pediatra. La nena té una febre botonosa i volen conèixer la teva opinió sobre quin antibiòtic."-
-"Ah! tu mateix..."-

En aquell moment no estic segur que el pediatre conegués la febre botonosa ni les quinolones.
-"Ah, molt bé, ho faré així."-
-"Quant tornin a Barcelona, fes-li a la nena la serologia per Rickèttsia."-
-"D'acord."-
-"Molt gust de conèixer-te."-
-"Igualment."-

Vaig fer- li la recepta de cipro amb xarop i dosi adaptada
No els hi vaig donar massa ocasió de que donessin les gràcies, mentre baixàvem les escales.
-"Ah! i encara que ja sé que vosaltres no teniu paparres a casa, feu-li una ullada a la casa i al gos. Si teniu cap problema, ens ho feu saber."-

L'agost ja s'acabava i la Rosa va saber que s'havia curat.
Anys següents, si me'ls creuava, feia veure que no els veia.
Jo només em fixava si la nena creixia.
Un dia li varen dir a la Rosa:
-"Per que ho va dir el teu marit, però els antibiòtics no ens agraden gens."-
-"Ja..."-
-"Podríeu venir un dia a sopar a casa?"-
-"Gràcies, però no crec que el Josep vulgui, és molt poc sociable."-

divendres, 4 d’agost de 2017

ELS ENCANTATS.

Estic passant uns dies a Espot, al Pallars Subirà, relativament al peu del llac de Sant Maurici. Hi passarem uns dies, és un bon lloc, Pirineus, per a desconnectar.  
Les nits són fresques, no els dies si fa sol. Permet fer excursions de muntanya, de senderisme. 
Estem al Saurat, un hotel que vaig conèixer gracies a les cròniques del diumenge a “La Vanguardia” d’en Joan de  Segarra, ja fa anys. 
Per casualitat al "Cultures" de “La Vanguardia” del dissabte passat, també en torna a parlar, o sigui que aquest agost també hi serà.
Un dels atractius de l'hotel és la biblioteca, confegida a base de llibres donats pel mateix Sagarra al llarg dels anys.

El llac de Sant Maurici, millor dit, Estany de Sant Maurici, forma part del Parc Natural d’Aigües Tortes i està a uns 1.900 m d’altitud. Te uns 100 m de llargada i uns 200 d, amplada i està presidit pels Encantats, dues agulles una més alta que l'altre, de 2900 m i escaig. 
L'Estany és d'una bellesa que l'ha fet mític i ha propiciat la llegenda del Encantats, en que les agulles serien dos caçadors que varen sofrir l'encanteri de quedar petrificats eternament, per algun tipus de transgressió.
N'hi ha moltes llegendes al voltant. 


https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AEls_Encantats_i_l'estany_de_Sant_Maurici.JPG - By Victor molas (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons 


La setmana passada, dilluns, vaig visitar una pacient asmàtica crònica, ja coneguda de control difícil.
Seguint el tòpic d’aquestes dates, com cada any passa, es comenten les vacances.
-"Donde iran de vacaciones?"-
-"Nosotros vamos al pueblo?"-

Crec que van a algun poble de Galicia
-"Y vd.,¿también debe hacer vacaciones?"-
-"Si, si, los primeros quince dias los paso en Espot."-
-"Ah, Espot, es bonito."-
-"Lo conocen?"-
-"Si, si," - va contestar ella, i mirant al marit.
-"Allí, en el llac de Sant Maurici fue donde me pediste de casarnos."-

El marit, generalment molt seriós, va somriure.
-"Ah, que bien, un lugar bonito para declararse."-

El dijous de la mateixa darrera setmana, entra una nova pacient que jo no coneixia.
Cognom estranger, accent més aviat francès, però anglesa.
Venia per un problema d'insomni. Tots els sorolls la despertaven.
75 anys, extremadament prima, havia enviudat uns tres o quatre anys abans, però aquest son fràgil el tenia de més antic.
No prenia hipnòtics, ni cap fàrmac. No ho volia.
-"Honestamente no creo que le solucione el problema, la polisonografía que solicita nos proporcionará información, pero no estoy seguro que sea definitivamente su solución."-

La malalta va agrair la meva sinceritat, però estava decidida a fer-se la proba.
-"Además, -va afegir-,  me interesa tener el resultado durante el mes de agosto."-
-"Me será difícil, el martes próximo voy de vacaciones a Espot, si quiere, puedo enviarle un correo o llamarla."-

Primer se li van entelar els ulls però després va plorar obertament.
Jo no ho entenia.
-"La he ofendido?"-
-"No, no, es que mi marido me declaró su amor al pie del llac de Sant Maurici."-

Se'm va fer un nus a la gola.
-"Oh, lo siento. "-
-"No, no, es un bello recuerdo."-

Després d’això, no tinc clar que els encantats fossin dos caçadors. 
I per que no dos enamorats?