TRES CANTOS.

Majoritàriament pneumòlegs, no tots. 
Primavera? Potser si, no importa.
Visitàvem les instal·lacions d'un laboratori. 
Si haig de dir la veritat, sense gran entusiasme, aquestes activitats, resultat del màrqueting de les multinacionals són avorrides.
Un dels visitants, col·lega, no era conegut per ningú de nosaltres, però en canvi era inevitable no fixar-se amb ell. 

Era molt baix. No crec que fes més de 1.45 m. Simplement era més baix, no tenia cap tret que fes pensar amb alguna cromosomopatia.
Mes d'un vàrem preguntar, 
-"Qui és? Algú el coneix?"-

Finalment, potser algun membre del laboratori que visitàvem ens va dir:
-"és de ...., (mencionant una ciutat catalana). És metge de família, molt interessat amb la patologia respiratòria."-

Vàrem saber que alguna de les línies de recerca establertes a Tres Cantos, en aquell moment era la investigació de nous antibiòtics antifúngics, o sigui fàrmacs contra les malalties generalitzades per fongs, pròpies d’immunosupressió, on sobretot en aquell moment hi havien escletxes.
Estàvem caminant per una sala, llarga, d'aspecte estèril, com si caminéssim per una sala d'hospital, potser tan asèptica  com d'Intensius.
Ens havien fet posar bata i polaines
De sobte, el col·lega desconegut va començar a fer esses, a caminar vacil·lant, i no va tardar massa a caure.
Un company i antic resident meu, excel·lent clínic, el Dr.RO, i jo, ens vàrem acostar abans  que ningú. 
Li vam  prendre el pols, constatar que estava pàl·lid i suat, que no tenia asimetries a la cara, i en RO i jo ens vàrem mirar, sense dir-nos res, però ja sabíem que tenia.
-"Si us plau, a la infermeria teniu ampolles de sèrum glucosat.?"-

No tardaren els d'infermeria a portar-ne.
Via endovenosa i només en segons ja estava recuperat.
Després ell ho va explicar.
Des del dos anys patia diabetis juvenil. Aquest és el motiu pel qual era baix d'estatura.
S'havia injectat insulina com cada dia però no havíem esmorzat. 
L'ambient no li era favorable, no coneixia a ningú, i ai!  quant ens van fer posar la bata, es va despendre també de l'americana on hi portava el terrossos de sucre!
A l'hora de dinar tots amistosament comentàvem l’anècdota.
Ara, el tractament antidiabètic ha millorat molt les pautes. 
Tinc una pacient diabètica juvenil, prou alta i corpulenta, que no es posa les sabatilles sinó es per fer al menys 100 kilòmetres i per muntanya!.

Comentaris