LA SENYORA S.

Deu tenir 55 anys o escaig. Actualment, menys de 50kg. Castellanoparlant, la vaig veure per primera vegada fa més de deu anys.
De professió, segurament advocada, es dedicava cent per cent a la política, representant d'un partit de dretes a un Ajuntament català. 
Sempre l'acompanyava el marit, interessat per la salut de
l’esposa, també del mateix partit.
Venia molt preocupada per què diagnosticada d’esclerodèrmia, en un TAC de tòrax li havien trobat afectació pulmonar en forma de Pneumònia Intersticial. 
Vam tenir sort, i va respondre a un tractament parcialment  agressiu i la malaltia es va estabilitzar. 
Com tampoc tenia afectat altres orgues, com ara el cor o ronyó, vaig anticipar-li que el principal problema a la llarga li provindria dels dits de les mans. Per sort o desgràcia  els meus pronòstics s'han anat complint.
En aquell moment, em va consultar un tema de molta responsabilitat. Podia  adoptar un fill o una filla?. 
De cap manera no volia deixar un orfe massa jove. 
Li vaig dir que si repetidament, en presència del marit que estava menys entusiasmat.
L'he anat visitant amb una periodicitat d’unes 4 vegades per any. Té el número del meu mòbil i jo el seu. 

Fa uns quatre anys, un dia va venir sola. 
Estava empitjorant molt de les mans tot i que estava correctament tractada pel seu reumatòleg, no per mi, amb un tractament nou i car.
Plorosa: 
-“Sabe, mi marido se ha ido con otra y se ha quedado con mis ahorros. Estoy destrozada."-

Segueixo fent-li controls, orgues conservats, però cada vegada pitjor de les mans, sé que algun dia li hauran de fer amputacions de falanges, i per malalts similars sé que deu tenir dolors intensos que ella sofreix prenent només analgèsics comptats i suaus. És mesella al dolor.

-“Sabe, Dr. Morera, a pesar de lo que me ha hecho, aun lo quiero. Si volviera a casa, lo aceptaria.”-

Alguna vegada, a les visites , ve acompanyada d’un nebot, estudiant, jove, empàtic que és d'un partit d'esquerres.
-“A pesar de ésto, mi sobrino es muy bueno y me quiere mucho.”-

Ha anat abandonant les seves responsabilitats polítiques. 
Les darreres vegades que ha vingut, m’ha comunicat una idea que la tortura encara una mica mes.
-“Sabe Dr. Morera, yo creo que en los últimos tiempos que vivimos juntos mi marido y yo, me drogaba."-
-"¿Cómo se le puede ocurrir esto?"-
-“Si, después de la cena me hacia una infusiones. Con esto yo me dormía profundamente y el se iba con la otra.”-
-“Alguna vez entró vestido a media noche, con excusas poco creíbles, diciendo que se había dejado olvidados unos documentos en el parking o excusas similares.”-

Està deprimida, -“me siento tan sola!”-
Va al psicòleg, i no vol psicòtrops.
- “El otro dia fue el peor. Coincidimos en el juzgado. - (de testimonis en un cas de corrupció, cap dels dos estaven implicats) - No se atreviò a mirarme a los ojos. Es guapo. Aun lo quiero."-
-"¿Viviré mucho?”-
-“Si señora S..., vivirà mucho. Lo peor son los dedos.”-
-“No se si resistiré."-

Un malalt no és una xifra, ni un text en una pantalla d’ordinador, ni un cas rar, ni una papallona de la col·lecció. És un personatge d’Émile Zola, una marioneta del destí, una peça d'escacs d'una partida, no sabem si blanca o negre, i de moment els jugadors insisteixen en estar a l'anonimat.