divendres, 20 d’octubre de 2017

DALTÒNIC.

No viu aquí, viu a un país europeu. Es un metge magnífic, com a pràctic, com a teòric científic i com a ponent. Crec que malgrat ha col·laborat amb molts col·legues catalans i de l'estat espanyol, jo vaig ser el primer que el vaig invitar com a ponent en actes científics organitzats per mi.
Li direm D.
Era un ponent tant brillant barrejant saviesa i humor que captivava el públic.
Tant era així, que en un congres, el conferenciant que anava després d’ell, molt bo i amic meu, al descans se'm va adreçar una mica “mosca”
-"Morera, ets un c..., ho has fet expressament, m'has posat darrera del D., per anular-me."-
-"Com pots pensar això, mai se m’hagués acudit!"-

Em va plantar remugant: 
-"Ets un c..,"-

Repeteixo, som amics.

D. no es cansava de repetir al començament de les seves conferències: 
-"Sobretot, no abuseu dels fons i les lletres de múltiples colors. Soc daltònic."-


1280px-Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant
Tothom ho sabia.
Jo li dec molt, ell potser no ho sap però gràcies a ell, tot i que jo ja tenia uns 15 anys d’experiència en el tema, vaig ser el primer a l'estat espanyol a introduir el tractament amb CPAP pels malalts amb apnees, actualment tan emprat i divulgat.
A Florència, crec que al 85 sortint ell d'una presentació:
-"Morera, el SAOS lo tenemos resuelto."-
-"No me lo creo."-
-"Sullivan un australiano lo ha presentado."-
-"Ya veremos, no me lo creo."-

D. tenia raó.
Fa uns tres anys, en un congres a Madrid, jo anava després d'ell. No m'importava que m'apagués.
La seva presentació fou diferent, brillant però més continguda, probablement de forma  intencionada. 
Cada diapo, millor dit, pantalles del power point, fons blanc no brillant i en totes elles en un angle, una reproducció d'una pintura, no al·lusiva, principalment de mestres del renaixement italians o d'escola flamenca barroca.
Al sopar el tenia al costat meu:
-"Morera, me he jubilado."-
-"Que dices! Tu no puedes jubilarte."-
-"En mi pais no me han permitido continuar y solo trabajaba para la pública."- 
-"Ya, pero tu eres demasiado bueno..."-,  ( uns 66 anys) 
-"Empiezo otra etapa."-
-"Que haras?"-
-"Me he matriculado en Historia del arte. Mira..."-,  ( va obrir la maleta i em va ensenyar un llibre d'art).
-"Morera, tengo que confesarte que seguramente la conferencia de hoy es la ultima de mi anterior vida professional, tengo demasiados amigos aqui, no podia negarme."-

Em vaig emocionar una mica. No sabia que dir.
Als postres em va dir que tenia una filla a Barcelona. Ens vàrem creuar telèfons. Jo no m'he atrevit a trucar-lo, li tinc massa respecte. A veure...
Probablement per la sorpresa, fins molts mesos després no se'm va acudir.
D? Història de l'art?. Però si és daltònic!!
Coneixent-lo, un repte personal.
Segur que als 80 es matricularà de Física Quàntica.

divendres, 13 d’octubre de 2017

13 PESSETES.

El haver organitzat de forma bianual un Simpòsium de MPOC (Symposium Internacional d’EPOC), durant mes de trenta anys, m’ha proporcionat una gran quantitat d’anècdotes.
De fet se'n quasi se’n podria escriure un llibre.
Potser el màxim mèrit d’organitzar aquest Simpòsium és l'haver estat el primer pneumòleg d’atrevir-se a fer reunions monogràfiques internacionals sobre aquesta malaltia que era “la Ventafocs” de la Pneumologia i que ara n’és quasi l'estrella.
Mèrit o sort, hi han desfilat al llarg dels anys tots els investigadors mes importants mundials i també haver-ne aconseguit subvencions, intentant en el possible no creuar la línia ètica que sempre els metges i les farmacèutiques estem exposats no solament a creuar sinó a trepitjar.
Un dels records més tristos, potser el que més, la mort de David Flenley uns dies després d'haver-me confirmat per carta manuscrita la seva assistència al Simpòsium. Aleshores les comunicacions eren lentes, per correu, moltes vegades contestades manualment com en aquest cas.
Va morir el 27 de Març, als 56 anys, d’una hemorràgia cerebral.
Va deixar una escola fructífera en les seves línies de recerca, de MPOC i Apnea de la Son, com deixebles tant reconeguts com P. Calverley. 
El professor Flenley era temut a qualsevol reunió o debat, savi, sever, rotund, i una mica colèric. Era catedràtic i cap de Departament de Pneumologia de la Universitat d'Edimburg.

Aquesta anècdota per força l'haig de contrarestar amb alguna més alegre o còmica.
En una ocasió vaig rebre una carta de Canadà, a cobrament revertit, d'un professor que havia participat en el Simpòsium, on el ponent em reclamava 13 pessetes d'una conferència telefònica que per confusió no li havíem retornat entre els seus honoraris. Canadenc, el seu cognom ens deia d'on provenien el seus ancestres, sempre seguint les estereotípies populars.

Però altres han estat més previsors. Un “Star”, procedent de NY, va venir en Concorde passant per Paris i de forma anticipada ja havia cobrat un milió de pessetes. 
Va fer una exposició d’uns 30', i 10’ més de cortesia a l’aula. 

No va cantar, va predicar.

divendres, 6 d’octubre de 2017

L’HORA.

Baixet, prim, neguitós e impacient, acostumat a manar. 
Franc, extravertit, no tenies que preguntar-li, t'ho explicava tot. 
Flaire de cigarreta.
La primera vegada que el vaig visitar i conèixer tenia uns 65 anys, era d’origen basc, tan de cognom com de fets, guipuscoà. 
Presumit, presumia de tot, de malaltia, de cirurgians, de metges, de resistència, de com havia caigut, s'havia aixecat, caigut i tornat a refer, en els negocis, en la salut...
Però també humil, gens orgullós, agraint-li a la vida cada dia que es despertava.
Feia un 7 anys operat, de càncer de colon, feia uns 4 anys operat de metàstasis hepàtica a la Clínica Mayo, i feia dos anys d’una metàstasis pulmonar. També li havien fet a BCN radioteràpia i quimioteràpia, i actualment el portava un oncòleg de prestigi a Barcelona.
Venia a veurem amb molta recança per que li havien dit que tenia una funció respiratòria dolenta degut a una severa MPOC per fumador, agreujada per la cirurgia de la metàstasis pulmonar.
Supervivent, era un home poc disciplinat, però no ho amagava: 
-“Mira Morera, ves, ahora solo me fumo diez y los parto por la mitad. El tratamiento de la mañana lo hago pero el de las noches casi siempre me olvido. Y ademas Morera, tu sabes que me voy a morir del càncer, no de la MPOC, y que ademas he vivido mas de lo que merezco.”-

I després immediatament t'explicava un acudit. 
Era molt bo explicant acudits, amb les especialitats dels acudits verds i dels de bascos. Sempre molt curts.
Em venia a veure tant aviat  li augmentava l’expectoració i l'ofec.
-“No jodas, no me pongas oxigeno. Dejaré de fumar por unos dies.”-

La Rosa i jo varem anar tres vegades a sopar a casa seva, fora de Barcelona. Aprofitant el bon temps de la tardor o del final de la primavera, seiem al porxo de casa seva, d'una planta, acompanyat de la seva esposa, també del nord, de Santander, discreta i encantadora.
Els sopars sempre excel·lents, immillorables. Tenia una bodega prodigiosa que ens havia ensenyat,al soterrani de la casa, i n’estava molt orgullós, amb botelles molt antigues, que no vaig tastar mai, jo soc estrictament aiguader.
No hi havien compliments, volia ser estimat.
-“El año que viene nos vamos los cuatro a la Dominicana, lo pasaremos estupendamente.”-

La darrera vegada que vàrem sopar, estava taciturn. No tenia bones noticies de l’oncòleg.
-“Morera, esto ya va a durar poco.”-

Aprofitant un moment que estàvem sols: 
-“Morera, durante estos  tres años que nos conocemos, creo que nos hemos hecho amigos. No quiero sufrir. Tu sabes como y cuando lo tendras que hacer.”-
-“No digas eso."-

Va fer el gest de donar-me un sobre que ni vaig deixar que me l'acostes...
-“Por favor, J..."-
-“Bueno, confio en ti.”-

Després de l'estiu va tornar a Barcelona. Estava inquiet, amb insuficiència hepàtica i insuficiència respiratòria.
-“Tienes que ingresar.”-
-“No me jodas, para que me pongan sueros y oxigeno...”-

Vam estar de sort. Al caure la nit va entrar en coma.
Fa pocs dies a la Vanguardia, un In Memoriam de los seres queridos.
Ja han passat cinc anys i el recordo com si fos ara.

dijous, 28 de setembre de 2017

LA TAULA COMPANYS. (2)

De fa temps m'he resistit a escriure aquest post.
Em semblava entre d'altres coses, que podia convertir en banal el transcendent o fins i tot ser sacríleg.
Un post frívol, estúpid o presumit.
Els fets recents m'han decidit a escriure’l, i no sense una dosi d’emoció.
A casa, al Masnou, casa antiga del 1905, a l’habitació de la meva dona i meva, hi tenim la taula Companys, ficció i veritat.
Que ningú dels descendents del President Companys s'ofengui. M’explicaré.

Al 1979 es va estrenar una pel·lícula titulada "Companys: Procés a Catalunya", dirigida per Josep Maria Forn.
No la vaig anar a veure per què la vida de Companys sempre m'ha produït una gran tristesa. La mort, encara que heroica, la detenció per la Gestapo, i algunes circumstancies familiars que l’anguniejaven i sobre el que sóc molt sensible, digueu-me sentimental.
Una part de la pel·lícula fou gravada a la torre d'uns oncles de la Rosa, i quant la van vendre, va coincidir amb la compra de la nostre casa al Masnou, i els oncles generosament, ens varen regalar diferents mobles, entre els quals n’hi havia un que ells anomenaven  la " taula Companys" per que era la del despatx del President a la pel·lícula.

La pel·lícula es pot veure sencera a You Tube.
Al voltant de minut 21del film, la policia de la Gestapo registra violentament el despatx del President, regirant papers i fent caure els calaixos del escriptori de Companys. Aquests calaixos de la ficció, son els de l’habitació de casa meva.
És una taula modesta, més aviat petita, d’una fusta senzilla, ara ja corcada. Sempre li he tingut un respecte especial. Mai l'he fet servir per escriure ni per estudiar.
Només hi tinc alguns llibres, assajos.... en lectura activa.
 Per què escric i publico ara aquest post?
La resposta desgraciadament és obvia. Per res del món m'agradaria que es repetissin en el moment actual escenes similars a les del film.
Algun del meus lectors em podran retreure:
-"Que no era un bloc d’anècdotes mediques?"-

Ho és, però sempre he dit que ni la medicina, ni el cinema, ni l'art ni quasi res a la vida és neutre. 
Com excusa podria parlar de l'Hospital d'Igualada, construït del 36 al 39, durant la Generalitat, i del que el primer director de l'hospital fou el meu pare, o també de la intensa lluita contra la tuberculosi durant aquest període. No cal...

Aquests dies s'ha cantat sovint “l'Estaca, però ningú ha cantat la cançó del Lluis Llach, dedicada a la revolució dels clavells: Abril 74  (
https://www.youtube.com/watch?v=Jptmz2svi5g)


Que tinguem sort...

dimecres, 27 de setembre de 2017

LA TAULA COMPANYS. (1)

...Per què escric i publico ara aquest post?
La resposta desgraciadament és obvia. Per res del món m'agradaria que es repetissin en el moment actual escenes similars a les del film "Companys: Procés a Catalunya". 

De moment, fixeu-se en el enllaç seguent, minut 21, a on corresponen aquestes imatges: 
YouTube - Film Companys: Proces a Catalunya




I doncs? Prefereixo esperar a demà.

divendres, 22 de setembre de 2017

EL MEU PRIMER MALALT.

Just aprovar 3er curs de medicina, juny, em vaig posar com estudiant a la Sala de Patologia General del Clínic, secció d'homes. 
Va ser un procés fàcil ja que el cap de la Sala, el professor A.M., m'havia donat pràctiques durant el curs, i deuria tenir una bona impressió de mi com alumne. 
De fet vàrem ser més d'un company de curs que vam escollir aquesta opció i d'alguna forma érem necessaris, en una planta en que els pocs metges que hi assistien ho feien de franc, sense cobrar ni un duro (l'Hospital Clínic era de beneficència) i a l'estiu quasi tots els facultatius desapareixien per vacances.
La Sala tenia 30 llits, repartits amb un espai gran amb 22 llits, amb molt poca separació entre ells, alguna mampara baixa i un ampli corredor al mig, i al final de tot hi havien dos espais més amb 4 llits cada un. 
A mi em varen correspondre 4 malalts del fons del espai gran. 
Un d'ells, el primer, es deia Juan R, provinent d'Andalusia, de la província de Sevilla i tenia una artritis reumatoide molt invalidant, i estava supervisat per un gran reumatòleg, el Dr. J. Rotés Querol,  i un deixeble seu que també va tenir una carrera exitosa. 

El pobre pacient tenia simultàniament ingressada a la seva dona, a la sala de dones, amb una severa estenosi mitral, tricuspidalitzada i de la que encara en recordo els llavis tènuement cianòtics i les galtes vermelles, que es consideraven com típiques de la malaltia. 
Tenien una fila d'uns tres anys de la que se'n deuria fer càrrec algun parent també emigrant. 
El matrimoni portava mesos ingressats, situació possible donat que el professors N. era procedent d'un poble veí al d’ells.
Ens hem de situar al 62. 
Les sals d'or havien fracassat pel tractament de la artritis reumatoide i ara, dirigit per el Dr. Rotés, l’estaven medicant amb salicilats i prednisona a dosis baixa de 5 mg diaris. 
Un dia va passar el professor N.:
- “Que dosis recibe de corticoides”?-
- “5 mg de Prednisona, professor.”-
- “Pues a éste más, que es de Peñaflor, denle 30mg”.-

Va haver-hi desacord amb el Dr Rotés sobre aquest tractament. 
El malalt no va evolucionar bé i més tard vaig saber havia mort ofegat, d'una complicació raríssima per artritis de les articulacions dels cartílags de la tràquea.
La seva dona va ser operada amb èxit moderat de la seva estenosi mitral i el va sobreviure poc temps. 
Rotés, que va ser un reumatòleg excepcional, va deixar una escola de deixebles de la que encara en queda empremta.
A la seva estada a Paris, va descriure junt amb el seu “patron” la Malaltia de Forestier-Rotés.
Del seu pas per parís, la llegenda urbana també parlava de la seva participació en el Paris alegre.
Amb un bon sentit de l’humor, un dia, ell ja gran, ens creuem pels passadissos del Clínic, i amb el seu accent de Balaguer em diu: 
-"Morere, tu que ets jovenet, no coneixeràs algune amigue amb afició a la geriatrie?"-

Complexió forta, honest, brillant, ràpid, savi, mestre....., eren altres èpoques.

divendres, 15 de setembre de 2017

PROJECTE 523.

Algú de vostès sap de que es tracta?
Algun dels meus col·legues ho sap?
És probable que no. 
La informació que els hi donaré, no només té un interès mèdic, sinó que també de caràcter general.

Creuen possible que un mandat o un edicte ordenat o proclamat per un dictador, pot arribar a generar un fàrmac efectiu per a un tractament d'una malaltia important? 
Les nostres conviccions democràtiques ens farien pensar que no.
Al 1967 Mao-Ze-Dong ordena el Projecte 523, amb la finalitat de trobar un fàrmac per tractar el paludisme, que assolava l'exèrcit del Vietnam del Nord. 
Com a conseqüència, tots els científics xinesos es van centrar en aquesta línia de recerca.
Finalment, la Dra Tu Youyou va descubrir l’eficàcia d'un extracte d'una planta ( artemisia annua qīnghāo) al 1970, després d’experimentar amb 500 plantes xineses.  

Era efectivament l’Artemisina, un fàrmac extremadament actiu en front el paludisme, que posteriorment ha estat considerat el descobriment mèdic més important per l’Africa i altres països, de tot el segle XX.
De Jorge Ferreira - Original work by Jorge Ferreira, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5533626

Les primeres publicacions occidentals daten dels 80 (encara puc recordar l’esquema de l'enunciat i la pagina del Lancet quan es va publicar), i avui buscant-ho, he confirmat que va ser el 1982. 
De fet al 1596, Li Shizem, un metge xines, ja n'havia recomanat les infusions i també s’han trobat referències en textos antics de més de dos mil anys. 
Es repetia la història similar a la de la quinina a Amèrica.

Actualment l’Artemisina se’l considera un fàrmac fonamental sobretot per el paludisme falciparum, i es recomana en combinació amb un o més fàrmacs per evitar els problemes de resistència.

La planta d’artemísia és molt ubiqua, no exclusiva de Xina.
Els analistes creuen, que donades les posicions cada vegada més expansives dels xinesos a l'Africa, seran ells els qui eradicaran el paludisme abans que ho faci la Fundació Bill i Melinda Gates.

La Dra.Tu Youyou va néixer el 1930, metge, farmacèutica i química, va rebre el premi Albert Lasker al 2011, i el 2015 el premi Nobel de medecina pel descobriment de l'Artemisina, sent la vuitena dona en obtindré el Nobel de medecina.

L'Artemisina podria tenir algun efecte antiasmàtic i també s’està investigant en el tractament del càncer.

Que ningú es pensi que aquest post és una nostàlgia de les dictadures suposadament d'esquerres que la història una a una els hi ha passat factura demolidora i incontestable.

Malgrat tot, como si de moda es tractés, les fascinacions nostàlgiques semblen larves en creixement i he de dir que amb el perill de ser titllat d'antic, em va alarmar la gran estàtua de Lenin que decorava el carrer del Progrés a la Festa Major de Gràcia d’enguany.

A finals d’abril, i haig de dir que a contracor, vaig fer turisme a Xina. I entre altres visites, vàrem anar a una suposada Universitat de Medicina Xinesa Tradicional. 
La majoria de nosaltres érem escèptics de les meravelles que ens explicava un metge, ja gran, però en molt bona forma. 

Irònicament, no havien passat ni dos dies de la nostre tornada, 
que s’anunciava el projecte d'un gran Centre Europeu de Medicina Tradicional Xina ubicat a l’Hospitalet, veurem... 

Ja he dit que l’artemísia no és exclusiva de Xina, quasi ubiqua. En català s’anomena donzell i en castellà “ajenjo”, i l'absenta és la beguda alcohòlica fabricada a partir d’aquesta planta.
L’absenta ha estat vinculada a pintors com ara Degas, Van Gogh o Picasso, o a poetes com Baudelaire o Verlaine.
L’únic que va estar exposat  a paludisme fou Rimbaud, que emmalaltir a l'Africa i era bevedor d'absenta. Se li deuria acabar.

Però alguna lliçó hauríem de treure del Projecte 523. 
La concentració d'esforços sens dubte fa possible obtenir resultats a més curt termini. 
Així també va succeir amb el descobriments dels primers tractaments del Sida

A Barcelona, a prop de la plaça Maragall hi ha el carrer Àrtemis, de la deessa Àrtemis i d'on deriva el nom d’artemísia. 

Igual m'hi refugio, mai es pot dir..

divendres, 8 de setembre de 2017

LA VIDA SENSE MONTAIGNE.

Deu tenir uns setanta. És alta i prima, no és presumida, se la veu intel·ligent, molt franca.
La primera vegada que va venir a la consulta encara feia poc de la seva viudetat. El seu home era metge i en alguns aspectes de la seva especialitat era un referent. Era antic company de promoció meva. Té un llibre traduït a l’anglès. Era un bona persona.
La meva malalta, que li direm Sra M, constantment li guarda la memòria i té la seva fotografia en el perfil del seu smartphone. Sempre acudia a la consulta  amb un llibre a la mà.
Li va recomanar que vingués a veurem una malalta amiga seva,  que té una malaltia similar i que també és pacient meva. Crec que són excursionistes i coneixen bé la serra de Collserola.
Utilitzant el terme d’una forma una mica  lliberal, a la seva malaltia se la denomina amb un nom molt literari, Síndrome de Lady Windermere, de l’obra d’Oscar Wilde, nom molt exagerat que m'ha obligat a veure la representació de l'obra i a llegir-ne el text.
El nom tindria a veure amb l’ús del ventall que feien servir les dames victorianes per dissimular-ne l’expectoració.

Durant aquests dos o tres anys que l’he a anat visitant, s'ha creat un corrent d'amistat i en diferents moments m'ha regalat llibres.
Un d'ells és "Como vivir o una vida con Montaigne” de Sarah Bakewell, quasi 500 pàgines denses i erudites.
M'ho he passat molt be llegint-me’l.


Amb alts i baixos, la seva malaltia evolucionava. Havíem identificat el germen responsable,  i li controlava amb molta freqüència la funció respiratòria. Havíem pactat no tractar amb intenció d’eradicar el germen i fèiem tractaments puntual amb bons resultats.
Però començava a empitjorar la funció respiratòria i vàrem decidir fer tractament definitiu, que representa entre 18 a 24 mesos amb fàrmacs de diferent toxicitat. Li vaig donar instruccions sobre els efectes secundaris i les formes de detectar-les.
Son moltes instruccions, una d'elles control de la visió.
Un setembre la pacient em diu: 
-"A la clínica X (una clínica oftalmològica molt competent) m'han dit que m’hauré d'operar de cataractes."-

Jo deuria tenir la guàrdia baixa aquell dia. No vaig insistir en que es busques una segona opinió.
Novembre , dos mesos més tard, em truca:
-"Josep, estic perdent molta vista."-

Em volia fondre, li vaig dir que suspengués immediatament el tractament i consultes a un altra oftalmòleg.
Es va confirmar que tenia una neuritis del nervi òptic com un efecte secundari a la medicació.
-"Només puc llegir amb lupa i encara amb dificultat."-

- ("Déu meu! com he pogut ser tant burro?") -, va ser el meu pensament.
Jo li havia advertit sobre aquest efecte:
-" El primer símptoma és no distingir bé els colors, fes-te veure periòdicament per un oftalmòleg, però és una complicació poc freqüent."-

Realment mai m'havia passat. Però no es pot dir mai, ara m’estava passant!
Normalment és reversible, però no en el 100%. I si no es recupera?.
Quasi no gosava a telefonar-la i quant ho feia em temia males noticies.
Vaig pensar, quina ironia, ella, tan lectora no podrà llegir.
Era un avis?: “Como vivir o una Vida con Montaigne”!
Cap retret, a cada progrés em telefonava.
-"Ja puc llegir els subtítols de la tele!"-
-"Ja puc llegir els llibres electrònics!"-

Ara, ja quasi s'ha recuperat .
D’aquí uns mesos s’operarà de cataractes i acabarà recuperada del tot.
Però jo cents de vegades em repetia:
-"Com podrà viure sense Montaigne?"-


Síndrome de Lady Windermere, Montaigne, massa literari tot plegat.

divendres, 1 de setembre de 2017

COARTACIÓ AÒRTICA.

La coartació aòrtica és una malformació cardíaca rara, estimada en una freqüència de 1 de cada 5.000 naixements, té una severitat variable i actualment reparable gracies als avenços de la cirurgia cardíaca.
Els pneumòlegs de la meva època la coneixíem bé per que es podia diagnosticar en la radiografia de tòrax per unes típiques osques a les costelles produïdes per la circulació hipertròfica de les arteries intercostals, en un intent  per pal·liar l’obstrucció de l'aorta.

En aquell temps, podien posar-te com a trampa, una radiografia amb aquesta malaltia, i quasi mesurar els segons que tardaves en detectar-les visualment, processar-les i fer el diagnòstic. 
Les llegendes urbanes, en algun sector de la medicina, afirmen, que només els radiòlegs de més de 75 anys saben treure el màxim partit d’una radiografia simple de tòrax.

Ara ha passat tant temps de l’anècdota, que ja es pot explicar...

Estava jo ingressat a l'Hospital Militar amb la sana intenció de lliurar- me de la mili, avui no explicaré el meu cas. 
Cal dir que no era l’únic de la meva promoció que estava ingressat, i amb intencions similars a la meva, al·legant diferents malalties.
Allí vaig coincidir amb un bon amic, molt bon clínic J .O. que va al·legar depressió, amb èxit, malgrat estar con un gínjol, però que s'havia rapat al zero, cosa no freqüent aleshores.

Un dia estaven ell i jo jardí, i se'ns va acostar un company de promoció, RT, que coneixíem molt poc, i que havia mantingut més en anonimat les seves intencions.
-"Hola, que hi fas aquí?"-

No va respondre el que esperàvem, el mateix que vosaltres, sinó que va dir: 
-"Estic molt preocupat."-
-"Doncs?"-
-"Tinc una coartació aòrtica."-
-"Però que dius? Impossible, és molt poc freqüent."-
-"Si, però el cas es que he al·legat una coartació aòrtica per lliurar-me, (ho va dir avergonyit), i resulta que la tinc."-
-"Que t'empatolles?"
-"Si, si. Ja m'ho ha dit la monja:“El jueves pròximo pasa por el tribunal médico y le dan la inutilidad total. Pobre, sin pulsos en los pies y tensión cero en las femorales. Rezaré por vd."-

El meu company i jo estàvem astorats. Com s'ho podia creure?
RT, neuròtic com tots els metges recents llicenciats, i sense cap experiència de veure malalts durant la carrera, s’ho havia cregut.
-"No, home no, això se t'ho ha inventat la monja."-
-"No, no, que va,! Si m'he fet amic d’ella i m'ha ensenyat l'expedient:

  • Pulso en arterias pedias: ausente
  • TA en antebrazos: 165/ 95
  • TA en arteria femorales: 35/10

Ens va costar dissuadir-lo.
-"Deixa't d'h.., anem a la teva habitació. Estira't. Descalça't. Tens uns polsos als peus de c..."-

Ens vàrem fer amb un aparell de tensió arterial. 
No cal dir-ho, tensió arterial a les cames, normal.
-"No tens una coartació aòrtica."-
-"I doncs?"-
-"Home, has elegit una malaltia rara, i has tingut sort. T’ha tocat un cardiòleg insegur. S'ha estudiat la simptomatologia de la malaltia i ho ha copiat a la teva història clínica."-

Dels dos cardiòlegs de l’Hospital Militar, jo ja prèviament sabia per experiència pròpia, que un d’ells tenia molt bona formació. 
I ara amb el que havia passat, ja no tenia cap dubte que el segon cardiòleg era inexpert i insegur.
Amb aquesta informació tant valuosa, ja sabia que hi havia un 50% de probabilitats de lliurar-se de la mili al·legant un malaltia cardiològica poc freqüent.

Molts amics van agrair-me posteriorment  aquesta informació.

divendres, 25 d’agost de 2017

TRES CANTOS.

Majoritàriament pneumòlegs, no tots. 
Primavera? Potser si, no importa.
Visitàvem les instal·lacions d'un laboratori. 
Si haig de dir la veritat, sense gran entusiasme, aquestes activitats, resultat del màrqueting de les multinacionals són avorrides.
Un dels visitants, col·lega, no era conegut per ningú de nosaltres, però en canvi era inevitable no fixar-se amb ell. 

Era molt baix. No crec que fes més de 1.45 m. Simplement era més baix, no tenia cap tret que fes pensar amb alguna cromosomopatia.
Mes d'un vàrem preguntar, 
-"Qui és? Algú el coneix?"-

Finalment, potser algun membre del laboratori que visitàvem ens va dir:
-"és de ...., (mencionant una ciutat catalana). És metge de família, molt interessat amb la patologia respiratòria."-

Vàrem saber que alguna de les línies de recerca establertes a Tres Cantos, en aquell moment era la investigació de nous antibiòtics antifúngics, o sigui fàrmacs contra les malalties generalitzades per fongs, pròpies d’immunosupressió, on sobretot en aquell moment hi havien escletxes.
Estàvem caminant per una sala, llarga, d'aspecte estèril, com si caminéssim per una sala d'hospital, potser tan asèptica  com d'Intensius.
Ens havien fet posar bata i polaines
De sobte, el col·lega desconegut va començar a fer esses, a caminar vacil·lant, i no va tardar massa a caure.
Un company i antic resident meu, excel·lent clínic, el Dr.RO, i jo, ens vàrem acostar abans  que ningú. 
Li vam  prendre el pols, constatar que estava pàl·lid i suat, que no tenia asimetries a la cara, i en RO i jo ens vàrem mirar, sense dir-nos res, però ja sabíem que tenia.
-"Si us plau, a la infermeria teniu ampolles de sèrum glucosat.?"-

No tardaren els d'infermeria a portar-ne.
Via endovenosa i només en segons ja estava recuperat.
Després ell ho va explicar.
Des del dos anys patia diabetis juvenil. Aquest és el motiu pel qual era baix d'estatura.
S'havia injectat insulina com cada dia però no havíem esmorzat. 
L'ambient no li era favorable, no coneixia a ningú, i ai!  quant ens van fer posar la bata, es va despendre també de l'americana on hi portava el terrossos de sucre!
A l'hora de dinar tots amistosament comentàvem l’anècdota.
Ara, el tractament antidiabètic ha millorat molt les pautes. 
Tinc una pacient diabètica juvenil, prou alta i corpulenta, que no es posa les sabatilles sinó es per fer al menys 100 kilòmetres i per muntanya!.

divendres, 18 d’agost de 2017

LA SENYORA S.

Deu tenir 55 anys o escaig. Actualment, menys de 50kg. Castellanoparlant, la vaig veure per primera vegada fa més de deu anys.
De professió, segurament advocada, es dedicava cent per cent a la política, representant d'un partit de dretes a un Ajuntament català. 
Sempre l'acompanyava el marit, interessat per la salut de
l’esposa, també del mateix partit.
Venia molt preocupada per què diagnosticada d’esclerodèrmia, en un TAC de tòrax li havien trobat afectació pulmonar en forma de Pneumònia Intersticial. 
Vam tenir sort, i va respondre a un tractament parcialment  agressiu i la malaltia es va estabilitzar. 
Com tampoc tenia afectat altres orgues, com ara el cor o ronyó, vaig anticipar-li que el principal problema a la llarga li provindria dels dits de les mans. Per sort o desgràcia  els meus pronòstics s'han anat complint.
En aquell moment, em va consultar un tema de molta responsabilitat. Podia  adoptar un fill o una filla?. 
De cap manera no volia deixar un orfe massa jove. 
Li vaig dir que si repetidament, en presència del marit que estava menys entusiasmat.
L'he anat visitant amb una periodicitat d’unes 4 vegades per any. Té el número del meu mòbil i jo el seu. 

Fa uns quatre anys, un dia va venir sola. 
Estava empitjorant molt de les mans tot i que estava correctament tractada pel seu reumatòleg, no per mi, amb un tractament nou i car.
Plorosa: 
-“Sabe, mi marido se ha ido con otra y se ha quedado con mis ahorros. Estoy destrozada."-

Segueixo fent-li controls, orgues conservats, però cada vegada pitjor de les mans, sé que algun dia li hauran de fer amputacions de falanges, i per malalts similars sé que deu tenir dolors intensos que ella sofreix prenent només analgèsics comptats i suaus. És mesella al dolor.

-“Sabe, Dr. Morera, a pesar de lo que me ha hecho, aun lo quiero. Si volviera a casa, lo aceptaria.”-

Alguna vegada, a les visites , ve acompanyada d’un nebot, estudiant, jove, empàtic que és d'un partit d'esquerres.
-“A pesar de ésto, mi sobrino es muy bueno y me quiere mucho.”-

Ha anat abandonant les seves responsabilitats polítiques. 
Les darreres vegades que ha vingut, m’ha comunicat una idea que la tortura encara una mica mes.
-“Sabe Dr. Morera, yo creo que en los últimos tiempos que vivimos juntos mi marido y yo, me drogaba."-
-"¿Cómo se le puede ocurrir esto?"-
-“Si, después de la cena me hacia una infusiones. Con esto yo me dormía profundamente y el se iba con la otra.”-
-“Alguna vez entró vestido a media noche, con excusas poco creíbles, diciendo que se había dejado olvidados unos documentos en el parking o excusas similares.”-

Està deprimida, -“me siento tan sola!”-
Va al psicòleg, i no vol psicòtrops.
- “El otro dia fue el peor. Coincidimos en el juzgado. - (de testimonis en un cas de corrupció, cap dels dos estaven implicats) - No se atreviò a mirarme a los ojos. Es guapo. Aun lo quiero."-
-"¿Viviré mucho?”-
-“Si señora S..., vivirà mucho. Lo peor son los dedos.”-
-“No se si resistiré."-

Un malalt no és una xifra, ni un text en una pantalla d’ordinador, ni un cas rar, ni una papallona de la col·lecció. És un personatge d’Émile Zola, una marioneta del destí, una peça d'escacs d'una partida, no sabem si blanca o negre, i de moment els jugadors insisteixen en estar a l'anonimat.

divendres, 11 d’agost de 2017

FES FAVORS I ET PAGARAN,...

Un poble de l'Alt Empordà. Deu fer uns vint i cinc anys. No era lluny del poblet on hi teníem una petita casa pels cap de setmana, Llampaies, que ningú no coneix. Hi vàrem tenir amics, interessants, i vàrem conèixer bé els pobles i poblets de prop i molta gent de “can fanga”
Els veïns, pagesos, sobretot un d'ells que jo li deia Obelix per què estava segur que caçava els senglars a cops de puny,  però que els pares li deien delicadament “el nen”, i que criaven els millors ànecs muts que mai a la vida he menjat, foren el culpables de que abandonés la dieta vegetariana, no vegana, que estrictament havia respectat fins i tot en restaurants Michelin del sud de França.
Fou una etapa de la vida. No estàvem tampoc lluny del Pla de l'Estany i del Baix Empordà. 
La coca de pa i la coca dolça de can“la Palica”, que encara existeix a Camallera, mig forn i mig bar, eren obligades.

Un dia passejant pels voltants, vàrem topar amb una parella, d'uns 45, que la Rosa coneixia de Barcelona. Artistes, fills de la burgesia barcelonina, jo amb prou feines els coneixia, vaig adoptar una posició d'estaquirot la qual cosa em va permetre fixar-me amb la seva una nena, d'uns dos o tres  anys, mocs fins els llavis, palmes de les mans i cara plenes de lesions eritemato-papuloses i també una crosta negra a la galta dreta.
-"Hola, la vostra nena us ha tingut febre?"-
-"Si, ahir tarda va arribar a 39º. Li vàrem donar un xarop antitèrmic."-
-"L'heu fet veure pel metge?"-
-"Pel metge? No, no. Nosaltres només la portem al nostre pediatra de Barcelona . A més a més, sols és un xarampió."-
-"Escolteu, la vostra filla té una febre botonosa, per picada de 
paparra."-
-"Impossible, nosaltres no en tenim."-
-"Teniu gos?"-
-"Si, clar."-
-"Puc explorar a la nena a casa vostre?"-
-"Si, si."-, (fent-me un favor).


Només unes passes i arribàvem a la casa. A baix, un pati amb gespa i un cotxe de col·leccionista.
Unes escales i estàvem asseguts als sofàs de la sala. Un gos, una mena de retriever, ni es va immutar i jo no m'hi vaig acostar. 
Vaig explorar la nena. Estava febril i tenia una febre botonosa de llibre.
-"L’hauríeu de tractar."-
-"A la nostra filla?"-
-"Si, clar."-
-"Amb que?"-
-"Amb antibiòtics."-
-"Antibiòtics? Els antibiòtics debiliten."-
-"Potser si, però s'ha de tractar. Aneu a Barcelona o al Trueta"-
-"No, no, aquesta nit tenim una festa amb els..."-, (cognoms barcelonins de casa bona).
-"I tu no ens pots fer el tractament?"-
-"Si, clar. Un petit problema, jo no sóc pediatra i això s'ha de tractar amb Tetraciclines (Doxiciclina) que li deixaran les dents tacades i li poden créixer defectuoses, o bé amb ciprofloxacino que encara no coneixem prou i que pot afectar el creixement ossi. Jo, m'inclino per la cipro, són pocs dies i no li passarà res."-
-"Ho consultem al pediatra."-
-"Si, es bona idea. Poseu-m'hi."-

Mentre procedien a buscar el telèfon i trucar-lo, era un divendres d'agost, vaig passejar-me per l'estança. Mig amagada hi havia una porta de fusta que deuria conduir a un terrat o unes golfes.
La porta, que no sé de quin color era inicialment, ara fosca-negre. Estava tota ella coberta de paparres, com un gran rusc de paparres.
-"Ja el tenim."-
-"Ah, doncs vinc."-
-"Hola sóc Morera, metge, no pediatra. La nena té una febre botonosa i volen conèixer la teva opinió sobre quin antibiòtic."-
-"Ah! tu mateix..."-

En aquell moment no estic segur que el pediatre conegués la febre botonosa ni les quinolones.
-"Ah, molt bé, ho faré així."-
-"Quant tornin a Barcelona, fes-li a la nena la serologia per Rickèttsia."-
-"D'acord."-
-"Molt gust de conèixer-te."-
-"Igualment."-

Vaig fer- li la recepta de cipro amb xarop i dosi adaptada
No els hi vaig donar massa ocasió de que donessin les gràcies, mentre baixàvem les escales.
-"Ah! i encara que ja sé que vosaltres no teniu paparres a casa, feu-li una ullada a la casa i al gos. Si teniu cap problema, ens ho feu saber."-

L'agost ja s'acabava i la Rosa va saber que s'havia curat.
Anys següents, si me'ls creuava, feia veure que no els veia.
Jo només em fixava si la nena creixia.
Un dia li varen dir a la Rosa:
-"Per que ho va dir el teu marit, però els antibiòtics no ens agraden gens."-
-"Ja..."-
-"Podríeu venir un dia a sopar a casa?"-
-"Gràcies, però no crec que el Josep vulgui, és molt poc sociable."-

divendres, 4 d’agost de 2017

ELS ENCANTATS.

Estic passant uns dies a Espot, al Pallars Subirà, relativament al peu del llac de Sant Maurici. Hi passarem uns dies, és un bon lloc, Pirineus, per a desconnectar.  
Les nits són fresques, no els dies si fa sol. Permet fer excursions de muntanya, de senderisme. 
Estem al Saurat, un hotel que vaig conèixer gracies a les cròniques del diumenge a “La Vanguardia” d’en Joan de  Segarra, ja fa anys. 
Per casualitat al "Cultures" de “La Vanguardia” del dissabte passat, també en torna a parlar, o sigui que aquest agost també hi serà.
Un dels atractius de l'hotel és la biblioteca, confegida a base de llibres donats pel mateix Sagarra al llarg dels anys.

El llac de Sant Maurici, millor dit, Estany de Sant Maurici, forma part del Parc Natural d’Aigües Tortes i està a uns 1.900 m d’altitud. Te uns 100 m de llargada i uns 200 d, amplada i està presidit pels Encantats, dues agulles una més alta que l'altre, de 2900 m i escaig. 
L'Estany és d'una bellesa que l'ha fet mític i ha propiciat la llegenda del Encantats, en que les agulles serien dos caçadors que varen sofrir l'encanteri de quedar petrificats eternament, per algun tipus de transgressió.
N'hi ha moltes llegendes al voltant. 


https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AEls_Encantats_i_l'estany_de_Sant_Maurici.JPG - By Victor molas (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons 


La setmana passada, dilluns, vaig visitar una pacient asmàtica crònica, ja coneguda de control difícil.
Seguint el tòpic d’aquestes dates, com cada any passa, es comenten les vacances.
-"Donde iran de vacaciones?"-
-"Nosotros vamos al pueblo?"-

Crec que van a algun poble de Galicia
-"Y vd.,¿también debe hacer vacaciones?"-
-"Si, si, los primeros quince dias los paso en Espot."-
-"Ah, Espot, es bonito."-
-"Lo conocen?"-
-"Si, si," - va contestar ella, i mirant al marit.
-"Allí, en el llac de Sant Maurici fue donde me pediste de casarnos."-

El marit, generalment molt seriós, va somriure.
-"Ah, que bien, un lugar bonito para declararse."-

El dijous de la mateixa darrera setmana, entra una nova pacient que jo no coneixia.
Cognom estranger, accent més aviat francès, però anglesa.
Venia per un problema d'insomni. Tots els sorolls la despertaven.
75 anys, extremadament prima, havia enviudat uns tres o quatre anys abans, però aquest son fràgil el tenia de més antic.
No prenia hipnòtics, ni cap fàrmac. No ho volia.
-"Honestamente no creo que le solucione el problema, la polisonografía que solicita nos proporcionará información, pero no estoy seguro que sea definitivamente su solución."-

La malalta va agrair la meva sinceritat, però estava decidida a fer-se la proba.
-"Además, -va afegir-,  me interesa tener el resultado durante el mes de agosto."-
-"Me será difícil, el martes próximo voy de vacaciones a Espot, si quiere, puedo enviarle un correo o llamarla."-

Primer se li van entelar els ulls però després va plorar obertament.
Jo no ho entenia.
-"La he ofendido?"-
-"No, no, es que mi marido me declaró su amor al pie del llac de Sant Maurici."-

Se'm va fer un nus a la gola.
-"Oh, lo siento. "-
-"No, no, es un bello recuerdo."-

Després d’això, no tinc clar que els encantats fossin dos caçadors. 
I per que no dos enamorats?

divendres, 28 de juliol de 2017

RONCS.

Va venir a veurem una parella, que viu a temps parcial a Barcelona, probablement  pels negocis del marit que l’obliguen a viatjar contínuament a altres ciutats. 
Molt educats els dos, ell d’origen germànic és enorme, colossal, immens, en estatura, amplada i també en obesitat.
Ella, molt i molt prima, nòrdica, em recordava la sèrie de la 
"Pipi Calzaslargas" que jo havia vist a la tele en blanc i negre feia  més de 40 anys.
Consulten per apnees. És un cas típic.
A la història clínica, res de no esperable.
-"Sap el seu pes?"-
-"No amb exactitud, sé que estic per sobre dels 150 kg."-
-"Expliquis, que vol dir amb això?"-
-"La bàscula que jo tenia mesurava fins el límit de 150 kg,  i ja fa mesos que la vaig trencar, per això crec que supero els 150."-
-"Hipertensió?"-
-"Controlada."-
-"S'adorm amb facilitat?"-
-"Si, per això venim. M’adormo molt sovint al volant, i ja he tingut un petit accident per aquest motiu."-
-"Ronca?"-
-"Si, clar, molt, moltíssim"-, diu l'esposa.
-"No li molesta?"-
-"No especialment."-
-"??? que dormen en habitacions separades?"-
-"No, no."-
-"Doncs, taps?"-
-"No, no. Nosaltres dormim en un llit molt gran, i tenim 5 buldogs francesos que també dormen al llit. "-
-"Els 5 buldogs junts ronquen molt més que el meu marit!!"-

No vaig saber que dir.
Quant torni a escriure una publicació sobre el tractament del ronc, afegiré la compra de buldogs francesos.

Vam estudiar el pacient i vam tractar-lo. 
És un home disciplinat i està perdent pes.
-"Han comprat una bascula?"-
-"Si, si, ara peso 138 kg."-

divendres, 21 de juliol de 2017

THE SOUND OF SILENCE.

L'altre vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i dels "camps".
Cantava Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.


La veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic i poètic, amb el públic.
Jo esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris, psicodèlics, i onírics.
En algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis vívids.

I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci

Però parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un creixement silenciós.
En general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara"
Vençuda la tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort blanca".


Contra tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no ens hi enamorem.

divendres, 14 de juliol de 2017

HANSEN HANSEN HANSEN.

Un dels meus professors de Facultat era molt i molt  histriònic, probablement era el seu tarannà, però podria haver sigut una mimesis d’algun antic professor seu.
Les seves classes eren molt espectaculars, teatrals, i alguna de elles, com ara quan explicava l'agonia, era mítica i adquiria cotes per obtindré un premi Goya. 
Haig de confessar, que les seves eren una de les poques classes a les que jo assistia amb regularitat durant la meva estada a la facultat, i sempre feia tot el possible per assentar-me a la primera fila.
En aquella època, els passos de visita dels professors a les sales d’hospitalització,  tenien també un caràcter cerimoniós i magistral, i el teatre podia sorgir en qualsevol moment.


El metge del pacient explica la història clínica. 
Es tractava d'un pacient d'uns 45 anys. 
Havia ingressat perquè tenia febre des de feia un mes, i recentment li havien aparegut unes lesions eritematoses extenses a les cames i cuixes. 
No hi havia encara cap dada de laboratori.
El professor, com si fos un mag o un prestidigitador davant del públic, només li  faltava la vareta màgica i el barret negre de copa, d’una revolada amb rapidesa destapa els llençols del llit del pacient.
Com era molt aprensiu, immediatament amb un avantbraç es va cobrir els ulls, i tot seguit  es va desplaçar cap el següent llit del costat, i alçant la veu, que quasi va fer ressonar les parets del Clínic, va cridar-invocar : Hansen, Hansen, Hansen!!, tot fugint.

Això significava que el diagnòstic que sospitava era el de lepra, també anomenada malaltia de Hansen, per un metge noruec que es va dedicar a estudiar aquesta infecció, però que té una antiguitat de 5000 anys i múltiples referències bíbliques.
Posteriorment, els resultats del laboratori van demostrar que no es tractava d’una malaltia de lepra, sinó d’un secundarisme luètic, sifilític. 
Però el teló havia caigut tres dies abans

divendres, 7 de juliol de 2017

CAP AL SUD.

Passen dels vuitanta. No massa més. Parella gran, ben avinguda, ara mateix no sé si tenen fills, suposo que si. 
A ella la controlo de fa temps, des del seus setanta i escaig. 
Els dos estan prou bé. No obstant ella té infeccions bronquials recurrents, degut a una anomalia congènita d'un bronqui.
S'acostava l'hivern, final de la tardor, i vénen a consultar-me:
-"Hola com et trobes E...?"-
-"Bé, de moment no m'he refredat, ja tenim dia per vacunar-nos, però li tinc molta por a l'hivern, cada any  em poso fatal, vostè ja ho sap."-
-"Si, però ja saps que normalment et controles bé."-
-"Si, si, però el meu marit i jo, ho hem pensat i ens ho podem permetre, llogaríem un apartament o aniríem a algun hotel durant un parell de mesos."-

El marit va intervenir.
-"On creu que la meva senyora trobaria el millor clima?"-
-"Home, no sé, cap al sud."-
-"I del sud?"-
-"Home, potser la costa, Alacant o Almeria."-
-"Si, nosaltres també ho havíem pensat."-
-"I si té una recaiguda?"-
-"Em truqueu, i us deixo feta per si de cas, la recepta d’antibiòtic que prens en aquests casos."-
-"Ah!molt bé."-
-"I com hi anireu, amb tren o avió?"-

Mig ofès, el marit.
-"No, no, que jo encara condueixo, tota la vida he conduit. Ah i encara que no els sobrepasso, em sento perfectament a 120 per hora. Un passeig."-
-"Ah, molt bé. Quant torneu passeu per la consulta."-
-"Així ho farem."-

Varen passar uns dies i em truquen.
-"Hola, em reconeix? Soc la E..."-
-"Si clar. Que feu?"-
-"El meu marit i jo estem ingressats a l'Hospital..."-

El cor se'm va accelerar. Em vaig sentir culpable immediatament.
-"I per quin motiu?"-
-"Per diarrees."-

Em vaig sentir molt alleugerat.
-"Esteu molt fotuts?"-
-"No, estem aguantant."-
-"Per quant en teniu?"-
-"Els metges diuen que ens donaran l'alta aviat."-
-"Ah! perfecte."-
-"Si, però sap que, no ens hi quedarem. Ara ja preferim tornar al Vallès. Jo el vindré a veure, que no fos que se m'hagin espatllat els bronquis."-
-"D’acord, com vulgueu."-

Al cap d'uns dies, els tenia a la consulta.
-"Com us trobeu?"-
-"Ara bé, però quant vam ingressar, estàvem molt fotuts."-
-"Si, heu estat de molt mala sort."-
-"Si, clar. Però sap una cosa, em diu ella, mentre vam estar ingressats, a vostè no ens el podíem treure del cap."-

Vaig pensar que em feien un retret per aconsellar-los viatjar.
-"Home, potser no n'hi ha per tant."-
-"Sap com es deia el metge que ens va atendre a urgències?"-
-"Com es deia?"-
-"Morera, es deia Morera."-
-"Si, ostres, quina casualitat."-
-"Si, però no ho sap tot. Sap com es deia la infermera que teníem a l’habitació?"-
-"Doncs no ho sé,  no es diria Prat?"-
-"No, no, també es deia Morera..."
-"Caram! Quantes casualitats."-

Han continuat confiant, i de tant en tant vénen a visitar-se.
Però jo, mai més he aconsellat a cap pacient que vagi cap al sud.

divendres, 30 de juny de 2017

PÀNIC AL MENJADOR.

Un dia, al post “Metges”, vaig escriure que la maniobra de Heimlich, en un cas, no havia sigut exitosa, i també vaig comentar que entre alguns sectors de la comunitat mèdica l'havien qüestionada.
Un amic meu que em segueix i que el tenia present mentre escrivia el post, Jordi Roig, em va trucar.
-"Hola Josep, he llegit el teu post..."-
-"Si, sé el que em diràs i ho tinc present."-
-"Ah!, te'n recordes?"-
-"Si clar, tens tota la raó, te'n dec un."-


Era al menjador de l'hospital Germans Trias i Pujol, can Ruti. La cap de servei de farmàcia, la Dra Lorente, havia invitat a dinar a un col·lega seu, també farmacèutic.
Jo no hi era al menjador, però em van explicar l'escena.
De cop i volta la Dra. Lorente demana auxili.
Davant seu, el col·lega convidat, amb les mans el coll comença a fer escarafalls de que s’està ofegant. Alguns ni se n’adonen, estan conversant. Altres comencen a fer senyals cap a la taula.
Al convidat anònim se li comencen a posar els llavis blaus.
El meu amic Jordi s'aixeca d’una revolada, va corrent cap a ell, es col·loca darrera i l'agafa per la cintura i amb un braços que el seu dia havien practicat rem, realitza in extremis la maniobra de Heimlich, fins que el semi-moribund expulsa el tros de carn que li obstruïa la tràquea.
Com la balena va escopir al Jonàs.
La Dra Lorente, no sabia com agrair-li, i el farmacèutic no ho deu haver oblidat mai.
Deure complert, Jordi.

A estones estic llegint "El metodo japones para vivir cien años", de la periodista Junko Takahashi, en que troba com una constant en tots centenaris entrevistats, el mastegar moltes vegades els aliments,  ja que a més dels avantatges obvis, propicia la secreció de la Parotina, una hormona protectora de l’envelliment.
Estan proliferant els llibres de divulgació sobre les "zones blaves” japoneses, o àrees geogràfiques amb elevada concentració de centenaris.
Una pacient, i també amiga, m'ha regalat "Ikigai", sobre el mateix tema.

De moment quedem-nos amb Heimlich