divendres, 18 d’agost de 2017

LA SENYORA S.

Deu tenir 55 anys o escaig. Actualment, menys de 50kg. Castellanoparlant, la vaig veure per primera vegada fa més de deu anys.
De professió, segurament advocada, es dedicava cent per cent a la política, representant d'un partit de dretes a un Ajuntament català. 
Sempre l'acompanyava el marit, interessat per la salut de
l’esposa, també del mateix partit.
Venia molt preocupada per què diagnosticada d’esclerodèrmia, en un TAC de tòrax li havien trobat afectació pulmonar en forma de Pneumònia Intersticial. 
Vam tenir sort, i va respondre a un tractament parcialment  agressiu i la malaltia es va estabilitzar. 
Com tampoc tenia afectat altres orgues, com ara el cor o ronyó, vaig anticipar-li que el principal problema a la llarga li provindria dels dits de les mans. Per sort o desgràcia  els meus pronòstics s'han anat complint.
En aquell moment, em va consultar un tema de molta responsabilitat. Podia  adoptar un fill o una filla?. 
De cap manera no volia deixar un orfe massa jove. 
Li vaig dir que si repetidament, en presència del marit que estava menys entusiasmat.
L'he anat visitant amb una periodicitat d’unes 4 vegades per any. Té el número del meu mòbil i jo el seu. 

Fa uns quatre anys, un dia va venir sola. 
Estava empitjorant molt de les mans tot i que estava correctament tractada pel seu reumatòleg, no per mi, amb un tractament nou i car.
Plorosa: 
-“Sabe, mi marido se ha ido con otra y se ha quedado con mis ahorros. Estoy destrozada."-

Segueixo fent-li controls, orgues conservats, però cada vegada pitjor de les mans, sé que algun dia li hauran de fer amputacions de falanges, i per malalts similars sé que deu tenir dolors intensos que ella sofreix prenent només analgèsics comptats i suaus. És mesella al dolor.

-“Sabe, Dr. Morera, a pesar de lo que me ha hecho, aun lo quiero. Si volviera a casa, lo aceptaria.”-

Alguna vegada, a les visites , ve acompanyada d’un nebot, estudiant, jove, empàtic que és d'un partit d'esquerres.
-“A pesar de ésto, mi sobrino es muy bueno y me quiere mucho.”-

Ha anat abandonant les seves responsabilitats polítiques. 
Les darreres vegades que ha vingut, m’ha comunicat una idea que la tortura encara una mica mes.
-“Sabe Dr. Morera, yo creo que en los últimos tiempos que vivimos juntos mi marido y yo, me drogaba."-
-"¿Cómo se le puede ocurrir esto?"-
-“Si, después de la cena me hacia una infusiones. Con esto yo me dormía profundamente y el se iba con la otra.”-
-“Alguna vez entró vestido a media noche, con excusas poco creíbles, diciendo que se había dejado olvidados unos documentos en el parking o excusas similares.”-

Està deprimida, -“me siento tan sola!”-
Va al psicòleg, i no vol psicòtrops.
- “El otro dia fue el peor. Coincidimos en el juzgado. - (de testimonis en un cas de corrupció, cap dels dos estaven implicats) - No se atreviò a mirarme a los ojos. Es guapo. Aun lo quiero."-
-"¿Viviré mucho?”-
-“Si señora S..., vivirà mucho. Lo peor son los dedos.”-
-“No se si resistiré."-

Un malalt no és una xifra, ni un text en una pantalla d’ordinador, ni un cas rar, ni una papallona de la col·lecció. És un personatge d’Émile Zola, una marioneta del destí, una peça d'escacs d'una partida, no sabem si blanca o negre, i de moment els jugadors insisteixen en estar a l'anonimat.

divendres, 11 d’agost de 2017

FES FAVORS I ET PAGARAN,...

Un poble de l'Alt Empordà. Deu fer uns vint i cinc anys. No era lluny del poblet on hi teníem una petita casa pels cap de setmana, Llampaies, que ningú no coneix. Hi vàrem tenir amics, interessants, i vàrem conèixer bé els pobles i poblets de prop i molta gent de “can fanga”
Els veïns, pagesos, sobretot un d'ells que jo li deia Obelix per què estava segur que caçava els senglars a cops de puny,  però que els pares li deien delicadament “el nen”, i que criaven els millors ànecs muts que mai a la vida he menjat, foren el culpables de que abandonés la dieta vegetariana, no vegana, que estrictament havia respectat fins i tot en restaurants Michelin del sud de França.
Fou una etapa de la vida. No estàvem tampoc lluny del Pla de l'Estany i del Baix Empordà. 
La coca de pa i la coca dolça de can“la Palica”, que encara existeix a Camallera, mig forn i mig bar, eren obligades.

Un dia passejant pels voltants, vàrem topar amb una parella, d'uns 45, que la Rosa coneixia de Barcelona. Artistes, fills de la burgesia barcelonina, jo amb prou feines els coneixia, vaig adoptar una posició d'estaquirot la qual cosa em va permetre fixar-me amb la seva una nena, d'uns dos o tres  anys, mocs fins els llavis, palmes de les mans i cara plenes de lesions eritemato-papuloses i també una crosta negra a la galta dreta.
-"Hola, la vostra nena us ha tingut febre?"-
-"Si, ahir tarda va arribar a 39º. Li vàrem donar un xarop antitèrmic."-
-"L'heu fet veure pel metge?"-
-"Pel metge? No, no. Nosaltres només la portem al nostre pediatra de Barcelona . A més a més, sols és un xarampió."-
-"Escolteu, la vostra filla té una febre botonosa, per picada de 
paparra."-
-"Impossible, nosaltres no en tenim."-
-"Teniu gos?"-
-"Si, clar."-
-"Puc explorar a la nena a casa vostre?"-
-"Si, si."-, (fent-me un favor).


Només unes passes i arribàvem a la casa. A baix, un pati amb gespa i un cotxe de col·leccionista.
Unes escales i estàvem asseguts als sofàs de la sala. Un gos, una mena de retriever, ni es va immutar i jo no m'hi vaig acostar. 
Vaig explorar la nena. Estava febril i tenia una febre botonosa de llibre.
-"L’hauríeu de tractar."-
-"A la nostra filla?"-
-"Si, clar."-
-"Amb que?"-
-"Amb antibiòtics."-
-"Antibiòtics? Els antibiòtics debiliten."-
-"Potser si, però s'ha de tractar. Aneu a Barcelona o al Trueta"-
-"No, no, aquesta nit tenim una festa amb els..."-, (cognoms barcelonins de casa bona).
-"I tu no ens pots fer el tractament?"-
-"Si, clar. Un petit problema, jo no sóc pediatra i això s'ha de tractar amb Tetraciclines (Doxiciclina) que li deixaran les dents tacades i li poden créixer defectuoses, o bé amb ciprofloxacino que encara no coneixem prou i que pot afectar el creixement ossi. Jo, m'inclino per la cipro, són pocs dies i no li passarà res."-
-"Ho consultem al pediatra."-
-"Si, es bona idea. Poseu-m'hi."-

Mentre procedien a buscar el telèfon i trucar-lo, era un divendres d'agost, vaig passejar-me per l'estança. Mig amagada hi havia una porta de fusta que deuria conduir a un terrat o unes golfes.
La porta, que no sé de quin color era inicialment, ara fosca-negre. Estava tota ella coberta de paparres, com un gran rusc de paparres.
-"Ja el tenim."-
-"Ah, doncs vinc."-
-"Hola sóc Morera, metge, no pediatra. La nena té una febre botonosa i volen conèixer la teva opinió sobre quin antibiòtic."-
-"Ah! tu mateix..."-

En aquell moment no estic segur que el pediatre conegués la febre botonosa ni les quinolones.
-"Ah, molt bé, ho faré així."-
-"Quant tornin a Barcelona, fes-li a la nena la serologia per Rickèttsia."-
-"D'acord."-
-"Molt gust de conèixer-te."-
-"Igualment."-

Vaig fer- li la recepta de cipro amb xarop i dosi adaptada
No els hi vaig donar massa ocasió de que donessin les gràcies, mentre baixàvem les escales.
-"Ah! i encara que ja sé que vosaltres no teniu paparres a casa, feu-li una ullada a la casa i al gos. Si teniu cap problema, ens ho feu saber."-

L'agost ja s'acabava i la Rosa va saber que s'havia curat.
Anys següents, si me'ls creuava, feia veure que no els veia.
Jo només em fixava si la nena creixia.
Un dia li varen dir a la Rosa:
-"Per que ho va dir el teu marit, però els antibiòtics no ens agraden gens."-
-"Ja..."-
-"Podríeu venir un dia a sopar a casa?"-
-"Gràcies, però no crec que el Josep vulgui, és molt poc sociable."-

divendres, 4 d’agost de 2017

ELS ENCANTATS.

Estic passant uns dies a Espot, al Pallars Subirà, relativament al peu del llac de Sant Maurici. Hi passarem uns dies, és un bon lloc, Pirineus, per a desconnectar.  
Les nits són fresques, no els dies si fa sol. Permet fer excursions de muntanya, de senderisme. 
Estem al Saurat, un hotel que vaig conèixer gracies a les cròniques del diumenge a “La Vanguardia” d’en Joan de  Segarra, ja fa anys. 
Per casualitat al "Cultures" de “La Vanguardia” del dissabte passat, també en torna a parlar, o sigui que aquest agost també hi serà.
Un dels atractius de l'hotel és la biblioteca, confegida a base de llibres donats pel mateix Sagarra al llarg dels anys.

El llac de Sant Maurici, millor dit, Estany de Sant Maurici, forma part del Parc Natural d’Aigües Tortes i està a uns 1.900 m d’altitud. Te uns 100 m de llargada i uns 200 d, amplada i està presidit pels Encantats, dues agulles una més alta que l'altre, de 2900 m i escaig. 
L'Estany és d'una bellesa que l'ha fet mític i ha propiciat la llegenda del Encantats, en que les agulles serien dos caçadors que varen sofrir l'encanteri de quedar petrificats eternament, per algun tipus de transgressió.
N'hi ha moltes llegendes al voltant. 


https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AEls_Encantats_i_l'estany_de_Sant_Maurici.JPG - By Victor molas (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons 


La setmana passada, dilluns, vaig visitar una pacient asmàtica crònica, ja coneguda de control difícil.
Seguint el tòpic d’aquestes dates, com cada any passa, es comenten les vacances.
-"Donde iran de vacaciones?"-
-"Nosotros vamos al pueblo?"-

Crec que van a algun poble de Galicia
-"Y vd.,¿también debe hacer vacaciones?"-
-"Si, si, los primeros quince dias los paso en Espot."-
-"Ah, Espot, es bonito."-
-"Lo conocen?"-
-"Si, si," - va contestar ella, i mirant al marit.
-"Allí, en el llac de Sant Maurici fue donde me pediste de casarnos."-

El marit, generalment molt seriós, va somriure.
-"Ah, que bien, un lugar bonito para declararse."-

El dijous de la mateixa darrera setmana, entra una nova pacient que jo no coneixia.
Cognom estranger, accent més aviat francès, però anglesa.
Venia per un problema d'insomni. Tots els sorolls la despertaven.
75 anys, extremadament prima, havia enviudat uns tres o quatre anys abans, però aquest son fràgil el tenia de més antic.
No prenia hipnòtics, ni cap fàrmac. No ho volia.
-"Honestamente no creo que le solucione el problema, la polisonografía que solicita nos proporcionará información, pero no estoy seguro que sea definitivamente su solución."-

La malalta va agrair la meva sinceritat, però estava decidida a fer-se la proba.
-"Además, -va afegir-,  me interesa tener el resultado durante el mes de agosto."-
-"Me será difícil, el martes próximo voy de vacaciones a Espot, si quiere, puedo enviarle un correo o llamarla."-

Primer se li van entelar els ulls però després va plorar obertament.
Jo no ho entenia.
-"La he ofendido?"-
-"No, no, es que mi marido me declaró su amor al pie del llac de Sant Maurici."-

Se'm va fer un nus a la gola.
-"Oh, lo siento. "-
-"No, no, es un bello recuerdo."-

Després d’això, no tinc clar que els encantats fossin dos caçadors. 
I per que no dos enamorats?

divendres, 28 de juliol de 2017

RONCS.

Va venir a veurem una parella, que viu a temps parcial a Barcelona, probablement  pels negocis del marit que l’obliguen a viatjar contínuament a altres ciutats. 
Molt educats els dos, ell d’origen germànic és enorme, colossal, immens, en estatura, amplada i també en obesitat.
Ella, molt i molt prima, nòrdica, em recordava la sèrie de la 
"Pipi Calzaslargas" que jo havia vist a la tele en blanc i negre feia  més de 40 anys.
Consulten per apnees. És un cas típic.
A la història clínica, res de no esperable.
-"Sap el seu pes?"-
-"No amb exactitud, sé que estic per sobre dels 150 kg."-
-"Expliquis, que vol dir amb això?"-
-"La bàscula que jo tenia mesurava fins el límit de 150 kg,  i ja fa mesos que la vaig trencar, per això crec que supero els 150."-
-"Hipertensió?"-
-"Controlada."-
-"S'adorm amb facilitat?"-
-"Si, per això venim. M’adormo molt sovint al volant, i ja he tingut un petit accident per aquest motiu."-
-"Ronca?"-
-"Si, clar, molt, moltíssim"-, diu l'esposa.
-"No li molesta?"-
-"No especialment."-
-"??? que dormen en habitacions separades?"-
-"No, no."-
-"Doncs, taps?"-
-"No, no. Nosaltres dormim en un llit molt gran, i tenim 5 buldogs francesos que també dormen al llit. "-
-"Els 5 buldogs junts ronquen molt més que el meu marit!!"-

No vaig saber que dir.
Quant torni a escriure una publicació sobre el tractament del ronc, afegiré la compra de buldogs francesos.

Vam estudiar el pacient i vam tractar-lo. 
És un home disciplinat i està perdent pes.
-"Han comprat una bascula?"-
-"Si, si, ara peso 138 kg."-

divendres, 21 de juliol de 2017

THE SOUND OF SILENCE.

L'altre vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i dels "camps".
Cantava Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.


La veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic i poètic, amb el públic.
Jo esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris, psicodèlics, i onírics.
En algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis vívids.

I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci

Però parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un creixement silenciós.
En general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara"
Vençuda la tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort blanca".


Contra tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no ens hi enamorem.

divendres, 14 de juliol de 2017

HANSEN HANSEN HANSEN.

Un dels meus professors de Facultat era molt i molt  histriònic, probablement era el seu tarannà, però podria haver sigut una mimesis d’algun antic professor seu.
Les seves classes eren molt espectaculars, teatrals, i alguna de elles, com ara quan explicava l'agonia, era mítica i adquiria cotes per obtindré un premi Goya. 
Haig de confessar, que les seves eren una de les poques classes a les que jo assistia amb regularitat durant la meva estada a la facultat, i sempre feia tot el possible per assentar-me a la primera fila.
En aquella època, els passos de visita dels professors a les sales d’hospitalització,  tenien també un caràcter cerimoniós i magistral, i el teatre podia sorgir en qualsevol moment.


El metge del pacient explica la història clínica. 
Es tractava d'un pacient d'uns 45 anys. 
Havia ingressat perquè tenia febre des de feia un mes, i recentment li havien aparegut unes lesions eritematoses extenses a les cames i cuixes. 
No hi havia encara cap dada de laboratori.
El professor, com si fos un mag o un prestidigitador davant del públic, només li  faltava la vareta màgica i el barret negre de copa, d’una revolada amb rapidesa destapa els llençols del llit del pacient.
Com era molt aprensiu, immediatament amb un avantbraç es va cobrir els ulls, i tot seguit  es va desplaçar cap el següent llit del costat, i alçant la veu, que quasi va fer ressonar les parets del Clínic, va cridar-invocar : Hansen, Hansen, Hansen!!, tot fugint.

Això significava que el diagnòstic que sospitava era el de lepra, també anomenada malaltia de Hansen, per un metge noruec que es va dedicar a estudiar aquesta infecció, però que té una antiguitat de 5000 anys i múltiples referències bíbliques.
Posteriorment, els resultats del laboratori van demostrar que no es tractava d’una malaltia de lepra, sinó d’un secundarisme luètic, sifilític. 
Però el teló havia caigut tres dies abans

divendres, 7 de juliol de 2017

CAP AL SUD.

Passen dels vuitanta. No massa més. Parella gran, ben avinguda, ara mateix no sé si tenen fills, suposo que si. 
A ella la controlo de fa temps, des del seus setanta i escaig. 
Els dos estan prou bé. No obstant ella té infeccions bronquials recurrents, degut a una anomalia congènita d'un bronqui.
S'acostava l'hivern, final de la tardor, i vénen a consultar-me:
-"Hola com et trobes E...?"-
-"Bé, de moment no m'he refredat, ja tenim dia per vacunar-nos, però li tinc molta por a l'hivern, cada any  em poso fatal, vostè ja ho sap."-
-"Si, però ja saps que normalment et controles bé."-
-"Si, si, però el meu marit i jo, ho hem pensat i ens ho podem permetre, llogaríem un apartament o aniríem a algun hotel durant un parell de mesos."-

El marit va intervenir.
-"On creu que la meva senyora trobaria el millor clima?"-
-"Home, no sé, cap al sud."-
-"I del sud?"-
-"Home, potser la costa, Alacant o Almeria."-
-"Si, nosaltres també ho havíem pensat."-
-"I si té una recaiguda?"-
-"Em truqueu, i us deixo feta per si de cas, la recepta d’antibiòtic que prens en aquests casos."-
-"Ah!molt bé."-
-"I com hi anireu, amb tren o avió?"-

Mig ofès, el marit.
-"No, no, que jo encara condueixo, tota la vida he conduit. Ah i encara que no els sobrepasso, em sento perfectament a 120 per hora. Un passeig."-
-"Ah, molt bé. Quant torneu passeu per la consulta."-
-"Així ho farem."-

Varen passar uns dies i em truquen.
-"Hola, em reconeix? Soc la E..."-
-"Si clar. Que feu?"-
-"El meu marit i jo estem ingressats a l'Hospital..."-

El cor se'm va accelerar. Em vaig sentir culpable immediatament.
-"I per quin motiu?"-
-"Per diarrees."-

Em vaig sentir molt alleugerat.
-"Esteu molt fotuts?"-
-"No, estem aguantant."-
-"Per quant en teniu?"-
-"Els metges diuen que ens donaran l'alta aviat."-
-"Ah! perfecte."-
-"Si, però sap que, no ens hi quedarem. Ara ja preferim tornar al Vallès. Jo el vindré a veure, que no fos que se m'hagin espatllat els bronquis."-
-"D’acord, com vulgueu."-

Al cap d'uns dies, els tenia a la consulta.
-"Com us trobeu?"-
-"Ara bé, però quant vam ingressar, estàvem molt fotuts."-
-"Si, heu estat de molt mala sort."-
-"Si, clar. Però sap una cosa, em diu ella, mentre vam estar ingressats, a vostè no ens el podíem treure del cap."-

Vaig pensar que em feien un retret per aconsellar-los viatjar.
-"Home, potser no n'hi ha per tant."-
-"Sap com es deia el metge que ens va atendre a urgències?"-
-"Com es deia?"-
-"Morera, es deia Morera."-
-"Si, ostres, quina casualitat."-
-"Si, però no ho sap tot. Sap com es deia la infermera que teníem a l’habitació?"-
-"Doncs no ho sé,  no es diria Prat?"-
-"No, no, també es deia Morera..."
-"Caram! Quantes casualitats."-

Han continuat confiant, i de tant en tant vénen a visitar-se.
Però jo, mai més he aconsellat a cap pacient que vagi cap al sud.

divendres, 30 de juny de 2017

PÀNIC AL MENJADOR.

Un dia, al post “Metges”, vaig escriure que la maniobra de Heimlich, en un cas, no havia sigut exitosa, i també vaig comentar que entre alguns sectors de la comunitat mèdica l'havien qüestionada.
Un amic meu que em segueix i que el tenia present mentre escrivia el post, Jordi Roig, em va trucar.
-"Hola Josep, he llegit el teu post..."-
-"Si, sé el que em diràs i ho tinc present."-
-"Ah!, te'n recordes?"-
-"Si clar, tens tota la raó, te'n dec un."-


Era al menjador de l'hospital Germans Trias i Pujol, can Ruti. La cap de servei de farmàcia, la Dra Lorente, havia invitat a dinar a un col·lega seu, també farmacèutic.
Jo no hi era al menjador, però em van explicar l'escena.
De cop i volta la Dra. Lorente demana auxili.
Davant seu, el col·lega convidat, amb les mans el coll comença a fer escarafalls de que s’està ofegant. Alguns ni se n’adonen, estan conversant. Altres comencen a fer senyals cap a la taula.
Al convidat anònim se li comencen a posar els llavis blaus.
El meu amic Jordi s'aixeca d’una revolada, va corrent cap a ell, es col·loca darrera i l'agafa per la cintura i amb un braços que el seu dia havien practicat rem, realitza in extremis la maniobra de Heimlich, fins que el semi-moribund expulsa el tros de carn que li obstruïa la tràquea.
Com la balena va escopir al Jonàs.
La Dra Lorente, no sabia com agrair-li, i el farmacèutic no ho deu haver oblidat mai.
Deure complert, Jordi.

A estones estic llegint "El metodo japones para vivir cien años", de la periodista Junko Takahashi, en que troba com una constant en tots centenaris entrevistats, el mastegar moltes vegades els aliments,  ja que a més dels avantatges obvis, propicia la secreció de la Parotina, una hormona protectora de l’envelliment.
Estan proliferant els llibres de divulgació sobre les "zones blaves” japoneses, o àrees geogràfiques amb elevada concentració de centenaris.
Una pacient, i també amiga, m'ha regalat "Ikigai", sobre el mateix tema.

De moment quedem-nos amb Heimlich

divendres, 23 de juny de 2017

AL·LUCINACIONS.

Estic llegint "Alucinaciones" d'Oliver Sacks. En castellà, 2ona edició, ja pòstuma. 
Encara que tinc altres obres d’aquest autor a la biblioteca, mai les havia llegit per que em posen una mica neuròtic les patologies neurològiques, tot i que contínuament en veig, o bé com a metge, o com a comorbiditat de les malalties respiratòries o fins i tot en les relacions socials.
Oliver Sacks em va convèncer fins a l’admiració, amb el llibre "En movimiento", escrit quant ja estava sentenciat per un melanoma de retina, equivalent a un tumor cerebral.
En una mena d'autobiografia, no vull fer de “spoiler”, però per a mi un dels "Streep-tease" literaris més sincers que s'han escrit, en la meva opinió.
 A partir d'aquest llibre, confesso que en sóc un “fan”, encara que és polièdric i ha estat controvertit, per algunes societats científiques i per profans de la medicina.
A "Alucinaciones" descriu prolixament casos d’al·lucinacions no especialment vinculades a esquizofrènia, sinó causades o bé per medicaments, o per malalties orgàniques o per drogues.
Només en el primer capítol parla de nombrosos casos diagnosticats i observats  de la Síndrome de Charles Bonnet, al·lucinacions en pacients amb ceguesa. 
Llibre més que aconsellable per a professionals i lectors curiosos.

Fa unes setmanes, a la consulta. Un pacient que acudia per tos.
-"Hola, quina edat?"-
-"27 anys."-
-"Professió?"-
-"Enginyer."-
(de fet està treballant en una feina que exigeix una gran competència i en àmbit internacional).
-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Practiques esport?"-
-"Running."-
-"Prens medicaments?"-
-"No."-
-"Malalties importants que hagis patit?"-
-"Esquizofrènia"-, sense immutar-se.
-"Estàs curat?"-
-"Si, si, varen ser uns 12 mesos."-
-"En que va consistir?".
-"Un pastís de "maria" als vint anys. No n'havia provat mai. Vaig quedar penjat."-
-"Que et va passar? Al·lucinacions?"-
-"Si."-
-"Alguna especial?"-
-"Si, veia el meu cap separat del cos, i espectres a les parets."-
-"Et felicito, estàs molt bé, t'has curat."-



Vaig continuar fent la història clínica. 
Era una tos sense importància, refredats comuns per excés de viatges i de feina.

Sé que serè polèmic: No és la societat massa benèvola amb el cànnabis?
Mentre menjo, sol, la meva hamburguesa preferida, “wagú” amb Stilton, sona una cançó reggae.
Faig, Shazam
“Legalize it”, de Peter Tosh, menys conegut, però company de  Bob Marley.

divendres, 16 de juny de 2017

MORT SOBTADA.

Sabia prèviament que vindria, i una mica superficialment coneixia la responsabilitat del seu càrrec. Tenia també motius, extra ideològics per tenir-li simpatia. En ocasions anteriors havia visitat algun familiar seu. 
Tarda, despatx 26 de Teknon. El faig passar ràpid, la meva secretària em diu que ve amb escolta.
Entra, educat, una mica distant, preocupat.
-"Quin es el motiu de la consulta?"-
-"Estic molt preocupat, des de fa poc, al final de la tos intensa, he perdut breument el coneixement vàries vegades."-
-"Algú se n'ha donat compte?"-
-"No, afortunadament ningú."-
-"Quantes vegades?"-
-"Unes tres o quatre"-
-"Ha caigut?"-
-"No, sempre m'ha agafat assegut a la taula, a prop l'ordinador."-


Uns 45 anys, aspecte més juvenil, atlètic però amb una mica de sobrepès. No fumador, hàbits sans, no hipertens, poques malalties. Workholic, feia horaris de feina extenuants.
Li vaig explicar que segurament eren episodis de Síncope de Charcot. Amb la tos intensa augmenta la pressió intratoràcica i s’interromp el flux de sang de les venes jugulars. El cor es queda sense suficient volum de sang i es produeix el síncope, la pèrdua de coneixement, i per sort degut al breu desmai, es torna a recuperar el retorn venós. 
Vaig afegir, amb èmfasi:
-"Per això, ningú no es mor mai d’aquest síncope. El perill rau en si condueixes o tens una mala caiguda."-

Vaig recomanar-li que voluntàriament atenues la intensitat de la tos. Li vaig receptar un antitussigen i li vaig demanar un TAC.
El vaig tornar a veure en un parell de setmanes. 
El radiòleg m’informava d'una tràquea que a l’espiració s'estrenyia.
Li vaig comentar, podria haver-hi una traqueomalàcia, o algun altre problema. Li hauríem de fer una broncoscòpia. 
-"No, no, estic sà i no vull més probes. Gràcies per tot."-

A posteriori crec que no em vaig saber guanyar la seva confiança.
Varen transcórrer unes 10 o 12 setmanes.
Els tele-diaris i els diaris digitals n'anaven plens. El càrrec “tal” havia sofert una mort sobtada, a un aeroport fent escala d'un viatge llarg.
El metge de l'aeroport es va negar a signar l'acta de defunció en absència d’autòpsia. 
Es va acceptar mort de causa natural per infart de miocardi.
A l’endemà totes les cròniques comentaven que havia mort d'infart i eren més que elogioses envers la seva persona, com mai, i també els obituaris sobre tot per les seves capacitats.
A les xarxes van haver-hi comentaris en direcció a la teoria de la conspiració.
Jo estic segur que es va morir per un síncope de Charcot potser agreujat per una traqueomalàcia.
Definitivament,  no em vaig saber guanyar la seva confiança o li vaig transmetre un missatge massa optimista.
...Ningú mai es mora d'un síncope de Charcot...

Tot el que diem i fem els metges, pólvora.

divendres, 9 de juny de 2017

OUROBOROS O EL SOMNI DE KEKULÉ.

Ouroboros és un símbol mitològic que es repeteix en múltiples cultures, els egipcis, els grecs, els nòrdics, i altres i se'l podria considerar una imatge arquetípica. 
És la imatge d'una serp enroscada que es mossega la cua. 
Podria representar els cicles de la vida, circulars, l'infinit, el mite de Sísif, o bé més poètic, "la mer, la mer, toujours recomencée" de Paul Valéry. 
D'altre banda la serp és un somni comú que en psicoanàlisi han interpretat com fàl·lic, però que popularment s'interpreta com un mal averany. “La bicha". 
Recordo que si la meva mare somiava una serp durant més d'una setmana podia estar ansiosa. 
imatge: By Haltopub [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons

Kekulé, August Kekulé von Stradonitz(1829-1896) fou un químic, alemany, un dels fundadors de la teoria de l'estructura química, que el 1865 va descriure la formula del benzè amb una figura d'enllaços químics similar a un hexàgon. 
El 1890 en un discurs va comentar que la idea de l'estructura del benzè li va venir inspirada per un somni, una serp enroscada, un ouroboros.
Jo, això, per primera vegada ho vaig llegir en un llibre "Eureka" en que descrivia els avenços científics, fruits en part de la “serendipity", un dels quals, potser el més important de tots, la Penicil·lina. 
És obvi que aquestes màgiques serendípies només les poden obtenir els savis experts.

Un company d'hospital, es va instal·lar un terrari al seu despatx, amb varies serps. Era una extravagància.
Setembre, torno de vacances i ens creuem pel passadís. 

-"Hola, quina enveja, com t'ho fas per mantenir la línia? "-

(vaig vulnerar una regla no escrita, entre professionals mai ens hem de fer comentaris sobre el pes).
Pocs mesos després va patir un càncer fulminant.
De seguida vaig pensar en “la bicha”.
Però a Kekulé, li va portar sort.

Mentre reviso aquest post, me n’adono que d’aquí a dues hores en el Masnou, a Ca n’Humet, es fa la primera representació de Adam i Eva, a partir de les pintures de Dürer, dirigida per Yago Pericot i basada en un text de la meva amiga Dra. Olga Parra.
Veurem quin paper hi tindrà la serp....

dimarts, 6 de juny de 2017

LA DONA QUE SOMRIU.

No pretenc ser oportunista en un esdeveniment trist, a bastament tractat per la premsa, per l’exemplaritat del personatge. 
Tot i que era conegut prèviament, vaig començar a saber d'ell a partir de la fundació del diari ARA. Li llegia les editorials amb regularitat. 

Em va sorprendre la seva substitució a la Direcció, però les males noticies corren ràpid i més en l’àmbit mèdic. 

Com el seu fill Aniol, madur prematurament, diu: ”El que més greu en sap és que quan sigui gran s’haurà descobert el remei pel el càncer”, desitjant  que aviat es curi “l'emperador de tots els mals”. 

Com jo ho també ho espero des del 1950, que després d'una conversa infantil amb el meu pare, em deia que el drac estava a punt de ser vençut,  a partir de les notícies de l’èxit amb el tiroides i el Iode Radioactiu.

Després l'he continuat llegint, ha escrit cròniques magnifiques, com "Diguem-nos coses boniques", http://www.ara.cat/opinio/Diguem-nos-coses-boniques_0_1804019643.html , finalment el seu testament.

A mi m'han colpit especialment dues columnes que d'alguna forma haurien de ser reflexió per a tots el que exercim de metge:
“Mira’m al ulls, he dit als ulls” http://www.ara.cat/opinio/Miram-als-ulls-he-dit_0_1585641464.html   i “La dona que somriu”,  http://www.ara.cat/opinio/Carles-Capdevila-dona-que-somriu_0_1757224281.html ,  aquesta darrera, el millor elogi que mai s'ha escrit dels personatges anònims dels hospitals.


Rellegiu-los, si us plau, sobretot, els que sou col·legues.
Ahir la Rosa em va regalar  “LA VIDA QUE APRENC”


divendres, 2 de juny de 2017

Si vols córrer, córre una milla, si vols canviar la vida, córrer una Marató.


L'autor d'aquesta frase fou Emil Zatopek, ( 1922-2000), la "locomotora humana", una llegenda de les curses de fons, de nacionalitat txeca, l’únic en guanyar a unes mateixes olimpíades, Helsinki al 1952,  les medalles d’or dels 5 i 10.000m i la Marató. Es va retirar de la competició al 58, i formant part de l’exercit comunista txec, era considerat un heroi comunista.
No soc mitòman i no guardo fotografies. Però em sap greu no haver guardat aquesta, per que ara ja ho dic, jo em vaig fer una fotografia al costat de Zatopek. 
Érem un petit grup de metges, a punt de córrer la marató a Frankfurt, i la trobada fou propiciada pel laboratori farmacèutic que finançava el nostre viatge. No la vaig guardar i alguns que també varen posar, ja no hi són. 
Podria tenir un petit recurs per recuperar-ne una còpia, satisfer un fetitxisme que quasi no reconec en mi.
Deuria ser el 81. 
Zatopek, gràcies a la seva mítica carrera, deuria estar remuntant la misèria en que va caure per haver recolzat a Dubcek a la primavera de Praga, i ser expulsat de l'exercit i del partit.
Tinc molts records de l’època en que corria, i no podria resumir-los, nomes en un post.
Dir que la primera marató que vaig córrer fou la de Barcelona, mai diré el temps, mediocre i que malgrat tot ho dec a nou mesos d'entrenament intensos, i a un amic molt superior, alumne meu, mes jove, que la corria amb 2 h 30’ i que em feia d’espàrring.
I també a una amiga, també alumna, creient de la bondat de l'esforç físic, que fins i tot el dia de Nadal, al parc de la Ciutadella nevat, em va obligar a entrenar. 
De la meva foto “finish”, vaig fer un tímid sprint a l'estadi, d'uns cent metres finals, en tinc foto però mai l’ensenyaria per pudor.
Mils de records...
El més trist. A Frankfurt, una conversa a la tarda, reposant de l'esforç, llegint un assaig de l'Aliança editorial sobre la pintura romàntica alemanya, quan va entrar a la meva habitació un col·lega, quin amic, quin company, i que pocs anys després se'n va anar, confirmant el mite de que els millors tenen morts prematures. 
Un record alegre, recent, un guasap fa poc d'una pacient, d’uns 35 anys.
La història comença el 15 de Març 2016. Despatx 26 de Teknon. Cap a les 19 h. Jo ja fatigat.
-"Doctor, no sé el que em passa. Sóc corredora de fons, aficionada. Faig regularment força entrenament, entre 10 i 20 kilòmetres. Vull córrer la marató del 17. Ara no puc córrer ni mig km."-
-"T'ha vist el cardiòleg?"-
-"Si, m'acaba de veure. M'ha dit que tinc el cor perfecte. Saturació d'oxigen 98 %."-

Li faig espirometria: FVC de 115 % i FEV1 del 112 %
Jo li dic: 
-"Em deixes que et llegeixi les línies de la mà?"-
-"M'ho diu seriosament? No em pren el pèl? "-
-"No, no."-
-"Doncs clar que si."-
-"Tens bon color de cara, però les línies de la mà molt pàl·lides. Les regles abundants?"-
-"Si potser massa."-
-"Menges carn?"-
-"Em cuido molt."-
-"Tens anèmia. Punxat aquesta analítica urgent i demà divendres, - li dono el telèfon -, em cantes els resultats."-
-"Anèmia?, no pot ser. Sempre he tingut analítiques normals."-
-"Entrenes molt, vols fer la marató del 17. A vegades els hematies, els glòbuls rojos, es destrueixen a les plantes dels peus, i tens a més a més regles abundants i fas dietes dubtoses."-
-"No sé si acabar-m’ho de creure."-
-"Truca'm dema quant tinguis els resultats."-

Em truca a l’endemà a les 19.47
-"Sigues ràpida, estic al Liceu i l'òpera està a punt de començar. Canta’m."-
-"Aquí posa 2.000.000 d'hematies i una hemoglobina de 7.5 g."-
-"Ostres, quasi estàs a punt de transfusió!!". Demana hora urgent per l’hematòleg, començat a prendre X i sopa avui una hamburguesa de 300g. Demà et truco."-
-"Em trucaràs?"-
-"Si clar, ara ja et tinc el telèfon."-

Uf, just per a seure'm el seient i posar en silenci el mòbil, comença Thaïs de Massanet.
Em va costar concentrar-me
A l’endemà la truco i li dono instruccions, i confirmo que té hora
Durant uns mesos m'anava passant per guasap els anàlisis.
Fa poc, 22 abril 2017, a les 14.07 h. Un guasap
-"Hola."-
-"Hola."-
-"Saps k?"-
-"Digues?"-
-"He acabat la Marató!!"-
-"Amb quin temps?"-
-"3 h. 48¨. El meu home amb molt menys."-
-"Et felicito i amb una mica d'enveja."-
-"Fins aviat."-
-"Fins aviat."-

La Marató ens canvía la vida.
Alguns escriptors han escrit sobre l’experiència de la marató.
Fa poc l’Empar Moliné en una breu columna a l’Ara.cat, “la meva marató” i el Murakami  “De que parlo quan parlo de córrer”.

divendres, 26 de maig de 2017

CONVERSA.


Sortia del restaurant, al migdia.
Hi vaig relativament sovint per que esta a prop de la consulta. Generalment no disposo de massa temps, vaig ràpid, ja que tinc uns 30-40' entre la consulta del mati i la de la tarda.
No fa massa, al final de l'estiu passat, em quedaven uns 30 minuts per a reprendre la consulta. 
Unes poques cadires a fora al jardí que té el restaurant, i un sol agradable. Em vaig asseure, eren uns minuts relaxats.
No havien passat un parell de minuts i a la taula del costat se m'asseu un senyor que també acabava de dinar.
Es treu una cigarreta, em mira, i em pregunta educadament:
-"L'importa que fumi una cigarreta?"-
(Hi tenia dret, aquelles tauletes estan concebudes per això).

-"No, no, faci, tot i que soc especialista d'aparell respiratori, i un gran enemic del tabac."-
-"Gràcies."-
-"No s'ho prengui malament. Però jo ja sé del que m'haig de morir."-
-"Si?"-
-"Si, arrossego de fa un parell d'anys un càncer de fetge. Els metges, fan cara pessimista quant em veuen."-
-"El veig serè"-
-"Si, si. He passat dels setanta, els meus dos fills ja son grans i estan ben situats, he viscut, no em puc queixar."-

Jo no sabia massa que dir davant d'aquesta revelació espontània.
-"Això vol dir que te la consciencia tranquil·la."-
-"Com ho sap?"-

Em vaig encongir d'espatlles
-"Si te raó, he treballat tota la meva vida, i no he fet putades a ningú. Una cosa em sap greu, la meva dona, que és aragonesa, no m’entén. No es fa càrrec de la meva resignació."-

En aquells moments va sortir del restaurant, una senyora, més o menys de la mateixa edat.
-"Oye, que piensas hacer?"-
-"Nada, estoy conversando con este señor."-
-"Asi no te vienes?"-
-"Tardo un poco, ya sabes que el coche lo tenemos en la esquina." --"Yo me vendré andando."-
-"Pues adios."-
-"Vivim a prop. Després hi vaig caminant. És agradable. S'ha fixat? Ja va de negre, ja va de dol per a mi."-
-"Potser no es això."-
-"Si, si, les dones son així."-
-"Ha menjat de gust? Canviant de tema."-
-"Si, conservo la gana. Jo em dic S. I vostè."-
-"Em dic Morera."-
-"L’importaria donar-me el telèfon."
-"No ( li dono). Però soc pneumòleg, no oncòleg."-
-"Ja ho sé, és per si un dia vol dinar amb mi."
-"Ah, be, truqui’m."-
-M’acomiado d’ell, -"ja em toca anar a la consulta."-
-"A reveure. Ha sigut un plaer."-
-"Igualment."-

Al cap de pocs dies el vaig veure assegut, cara de fatigat, a una jardinera, molt a prop de l’estàtua de Rafael Casanova, el dia onze de setembre, minuts abans de la concentració. 
Em va sembla que anava sol. No em vaig atrevir a dir-li res.
El seu segon cognom és especial, té un doble sentit, els dos significats li escauen.
Qualsevol dia ens tornarem a trobar

divendres, 19 de maig de 2017

L'ACOMODADOR.


La sífilis, si féssim una enquesta, probablement la població del nostra país la consideraria una malaltia del passat, i en cert sentit tindrien una part de raó.
Disposem d'un tractament eficaç, mètodes de prevenció,( malgrat que l'estricta doctrina vaticana no permet l’ús del preservatiu), i mètodes sofisticats de diagnòstic.
No obstant una publicació a “The Lancet”, d’ahir 16 d'abril, concloïa que se'n diagnostiquen 5 milions de nous casos a nivell mundial/any.
Quan vaig començar a trepitjar les Sales d’Hospitalització de Medicina de l’Hospital Clínic i del Servei d’Urgències, al 1962, en vaig veure bastants  casos i de totes les formes clíniques possibles, tot i que la penicil·lina ja feia dies que corria.
No pateixin, no faré un monogràfic d'aquest tema.
1969, ambulatori del carrer Manso, 
Agost, començament de la tarda.
Inicio la consulta. Entra un senyor, alt, d'uns cinquanta i escaig, endreçat, educat, aspecte preocupat.
-"Bona tarda."-
-"Bona tarda."-
-"Assegui's, assegui's."-
-"Com es diu?"- 
( impossible recordar-ho).

-"Fuma?"-
-"Si, “Ideales”-
-"Quants?"-
-"No massa, uns deu al dia."-
-"Quina professió?"-
-"Acomodador."-
-"De cinema?"-
-"Si, si, treballo de tarda al cinema..."-
-"Va mencionar un cinema no massa lluny de l'ambulatori."
-"Va fer la mili?"-
-"Si, si, a Melilla."-
-"Quines malalties ha tingut."-
-"Les normals."-
-"Alguna important."-
-"Ah, si, el fel sobreeixit."-
-"Es va curar?"-
-"Si, si."-
-"Se'n recorda d'alguna més."-
-"Doncs no, no."-
-"I per que ve?"-
-"Doncs perquè d’ençà d'un temps a la feina, quant apaguem els llums, caic. Ho estic arreglant una mica, amb la lot, me n'he tingut que comprar una de més potent( baixant la veu) d'amagatotis del meu " jefe"."-

Jo ja ho havia observat en el seu caminar, en els deu metres que deurien haver-hi de la porta a la cadira. Caminava com aixecant molt els peus, i llançant-los cap endavant.
Tenia el diagnòstic.
-"Havia anat de p...abans de casar-se?"-
-"Si clar, com tothom."-
-"I a la mili?"-
-"Si, clar."-
-"Li havien encomanat mai alguna malaltia?"-
-"No mai."-

Vaig passar a explorar-lo. Reflexes rotulians absent
Llanterna: No contracció de les pupil·les 
Li poso el diapasó als tendons d’Aquil·les.
-"Nota alguna cosa?"-
-"Una mica de fred."-

Dret. Amb els braços estesos i els ulls tancats: el vaig tenir que sostenir,   hagués caigut abans de deu segons. 
Fons d'ull, res de particular.
-"Ja hem acabat."-
-"Com em troba?"-
-"Em sap greu, la seva malaltia es una mala coincidència.  Probablement té una Tabes, Tabes Dorsalis,
 (vostès ja saben que els metges ens agrada dir paraules en llatí).
Això es deu a que té una malaltia crònica que afecta a la medul.la espinal , per on passen els cables que transporten la informació de la posició sobretot del peus i les cames. Pet sort no sembla que li afecti el cervell."-
-"Es pot curar?"-
-"A la fase que està farem tots els possibles per aturar-ho."-
-"I de que em ve?"-
-"D'una malaltia venèria."-
-"Però, si jo..."-
-"Li va passar desapercebuda. Ara té el que en diem un terciarisme.  Li importaria ingressar un parell de dies al Clínic?"-
-"Per quin motiu?"-
-"Li traurem líquid de l'esquena per analitzar."-
-"Si no hi ha més remei. Hauré de demanar la baixa?"-
-"Depèn, si aconsegueix dissimular..."-
-"No ho se, ja m'he donat varies testarrades....I com ho explico a casa?"-
-"Això és una cosa seva, ara vostè no ho encomana."-
-"Haurem de mirar a la meva senyora?"-
-"Li farem un anàlisi de sang, si és negatiu, no la molestarem més."-

Ironies del destí. La malaltia més incòmoda per un acomodador.
Els acomodadors quasi s’han eradicat.
La sífilis, encara no.


divendres, 12 de maig de 2017

EL MERCAT DE L'ESTRELLA.

Fa unes poques  setmanes, dues morts fulminants per meningitis meningocòccica en dos cuidadors d'un centre de discapacitats, van crear una certa alarma social. 
En els darrers setanta-cinc anys, encara que  la batalla amb els bacteris hagi fet progressos extraordinaris, no s’ha obtingut una victòria total, i potser , paradoxalment, no s'ha obtenir de forma absoluta, ja que en els més recents  descobriments científic, s’ha vist la importància per la nostra salut, del microbioma intestinal, (bacteris de la flora intestinal),i s’està parlant de que en alguns casos, gràcies a un determinat microbioma, podrem arribar a centenaris (no hi confieu).

La noticia del dos casos m'han remuntat a les guàrdies de l’Hospital Valle d’Hebron. 
Dissabte tarda, primera hora, als voltants del 72, arriba una malalta molt greu, quasi en aturada cardíaca. 
Grassa, diria que encara en bon color, la roba estripada amb tisores per infermeria, una acompanyant entre esgarrifada i plorosa, temps per quatre preguntes, braços i pit i abdomen ple de taques violàcies disseminades d'uns dos centímetres amb tendència a confluir.
Corredisses, parada, intents de reanimació, massatge cardíac, electro sense activitat.
-"Adrenalina si us plau!!, amb agulla de punció lumbar, si us plau, guants no cal, prepareu el desfibril·lador, esta morta!!."-

A la primera, agulla perpendicular, a l'esquerre de l’estèrnum, estic travessant el cor, entra sang a la xeringa, adrenalina endins, el ulls mirant el paper de l'electro que es mou com una serp, no hi ha senyal. 
Pala del desfibril·lador a l’esquena , sisplau, un segon intent, va probe m’ho, algú amb fàstic li està fent el boca a boca intercalant un gruix de gasses, i algú altre continua fent massatge.
Aprofito la segona intracardiaca i n'extrec uns 10 cc de sang.
-"A bacteriologia, si un plau."-

Han passat 20' i abandonem. 
L'acompanyant, mig ocultada l'escena per una cortina de plàstic, color crema, xiscla i plora. 
El Gatopardo de Visconti comença així, amb una línia recta. 
Tots vivim fins la línia recte, electrocardiograma pla.
Calmem a l'acompanyant, amb prou feines.



-"I vostè, és familiar?"-
-"No, no, soc una dependenta."-
-"Una dependenta?"-
-"Si, - mig plorant -, del Mercat de l'Estrella."-
-"Com ha sigut?"-
-"Aquesta senyora estava comprant, i a mitja compra, ha dit:
Uy que no me encuentro bien, que me mareo! 
L'hem estirada al terra. Un taxi, por favor que me voy a desmayar.
Entre unes tres o quatre persones l'hem entrat al taxi, arrossegant-la, amb les cames ja sense força. Jo davant amb el mocador fora la finestreta i el taxi, tocant la botzina. 
Haurem tardat uns deu minuts."-

Fer de metge, amb el cadàver, serveix de poc.
-"Deu haver estat un Waterhouse –Friderichsen"-, dic jo.
-"Mai no n’he vist un cas tan ràpid"-, diu un col·lega.
-"Jo tampoc"-, un altre.

Del cultiu, a la nit ja en teníem el resultat.
Confirmat, és un Meningococ, múltiples colònies.

Efectivament una sèpsia meningocòccica, ultragressiva, una Síndrome de Waterhouse -Friderichsen.
Ara no en diríem així. L’intent de reanimació seria més coordinat, potser ja no faríem una injecció intracardíaca, la tira de paper seria una corba en un monitor, però la malalta segurament també s’hagués mort.
30 minuts en total, des del mercat de l'Estrella, tot massa ràpid. 
Vaig calcular mentalment el temps del trasllat, jo vivia al carrer Ventalló, a 200 m dels Mercat de l’Estrella.

I ara tampoc en diríem Waterhouse- Friderichsen.
I això que el nom no sona malament, podria ser el  nom d'un pintor romàntic o d'una multinacional.

divendres, 5 de maig de 2017

LEMIÈRRE.

Fa un parell de setmanes, estàvem dinant, dinar nostàlgic, em nego a dir-ne crepuscular i tenia al meu costat un ex company no solament de carrera, sinó també de sala de l’Hospital Clínic.
Jo l'havia seguit poc durant aquests any i comprovo per la conversa que durant aquests anys s’ha  dedicat amb entrega a la professió, i que conserva un bon olfacte clínic.
Va explicar-me  d'un diagnòstic recent d’apendicitis que havia fet per mòbil i de les possibilitats d’una bona historia clínica. 
Això em va fer recordar d'un cas, donat que estem a un anecdotari, d'una anècdota.
Can Ruti. Despatx, repassant documents. La Sandra, la meva secretària,  em truca pel telèfon interior:
-"Hola, el Sr. F.... del Lab. X. Sembla que és urgent."-

Me'l vaig imaginar immediatament, baixet, prim, educat, presumit, bona persona però que sempre em deia el nom malament, cosa que em molestava, però mai havia gosat dir-li.
-"Passi-me'l."-
-"Hola, Josep Maria, estic molt espantat, m'estic morint."-
-"Com pot ser?. Fa poc et vaig veure i tenies bon aspecte."-
-"Si, però estic ingressat a l'hospital X, i m'han dit que tinc metàstasi pulmonars múltiples."-
-"D'on?"-
-"No ho saben. Ah, i tinc molta febre."-
-"Molta febre? "- 
(vaig tenir una inspiració).


-"Has tingut angines recentment?"-
-"Si, molt fortes, fa tres setmanes."-
-"Vas prendre antibiòtics?"-
-"Si, vaig prendre X durant una setmana."-
-"Et feia mal el coll al girar-lo?"-
-"Si, si."-
-"Se't va inflar el coll per fora?"-
-"Si, una mica, sobretot el costat dret."-
-"Ah, doncs amb una mica de sort, no et moriràs.".
-"Que penses que tinc?"-
-"Un Lemierre amb múltiples èmbols sèptics."-
-"Que haig de fer?"-
-"Qui et porta?"-
-"El Dr. B."-
-"Doncs dona-li pistes, ara mateix."-

Al cap d'unes tres o quatre setmanes em va venir a saludar.
Ens donem la ma, ell somrient, arrufant el seu bigotet ros.
-"Gracies Josep Maria (altra vegada!), tenies raó."-
-"Els hi vaig insinuar i de seguida es va posar en marxa el tractament adequat. Josep Maria, Com ho vas saber?"-
-"Jo sempre actuo com un advocat defensor. Nego que algú sigui l’assassí, ni que l'hagin enxampat amb l'arma a la mà. Ah, i a més a més, no m'agradava que et morissis."-
-"Oh, doncs sort vaig tenir de tu!"-
-"No, els metges que et portaven són bons i t'haguessin fet també el diagnòstic."-
-"Si, però tu..."-
-"Quedem per dinar i ho celebrem."-

La Síndrome de Lemièrre és actualment rara, (un amic, molt bon infectòleg d'un gran hospital diu que en sol veure una per any), però abans havia sigut una causa de mortalitat sobretot en nens, fins que va arribar la Penicil·lina.
El mecanisme de la síndrome es produeix per flebitis de la vena jugular, per proximitat amb les amígdales, i producció d’èmbols pulmonars sèptics que van als pulmons. 


Casualment, la Síndrome de Lemièrre està a la primera pàgina d'una web Pneumowiki que vàrem inaugurar fa uns set anys, amb App inclosa conjuntament amb el Dr Juan Roldan. http://es.pneumowiki.org/mediawiki/index.php/P%C3%A1gina_principal 
Aleshores era la segona a la xarxa de webs d’especialitats mèdiques. Actualment n'hi han centenars! Tot i que a la nostre pàgina haguem tingut  menys col·laboradors dels desitjables, i que no es renova com caldria, ja hem arribat al milió de visites.

Lemierre, per telèfon!!!!
Que no se n’assabentin les autoritats sanitàries, aviat acabarien les llistes d'espera...