divendres, 29 de desembre de 2017

EL REMOLÍ.

Érem molt joves. No més de 10 anys.
Per nosaltres era un dia de festa. 
Els Escolapis, cosa no freqüent, ens duien d’excursió. Una excursió parcialment tendenciosa, de proselitisme.
Estàvem a Alella, a la part alta, al Seminari, una àrea extensa de terreny ajardinat, encerclat d’una espessa arbreda, un edifici noble, un rierol que creuava la pendent de la propietat. Tot molt bucòlic i senyorívol.
fotografia de Javier Fraile.

Primera hora de la tarda, assolellada, els capellans ens varen animar a banyar-nos. 
Els d'Igualada, Catalunya profunda, aleshores, pocs sabíem nedar. 
Qui primer s'hi va ficar, fou un company de classe que es deia Pou. 
De cal Pou de la plaça de la Vila, on hi tenien una botiga. Aquest nen tenia una coixesa seqüela d'una poliomielitis i degut a la intensa rehabilitació que feia,  sabia nedar molt bé. 
També s’hi van ficar algun altre company de classe més avançada.
De sobte, en Pou va començar a demanar auxili amb desesperació. Bracejava amb força, però l'aigua se l'empassava.
Es va llençar a l’aigua un professor. També algú va tirar una corda. 
Finalment després d’uns minuts angoixants per tot el grup, es va aconseguir rescatar-lo.
 Jo no acabava d'entendre el que passava.
Un remoli, s'ha ficat en un remoli, anaven cridant!!!.
Havíem estat a punt de perdre un company.

La poliomielitis era una malaltia devastadora, i que gràcies a las vacunes descobertes per Jonas Salk al 1955 i per Albert Sabin, que va desenvolupar la vacuna oral al 1966, actualment està pràcticament eradicada. 
La poliomielitis com a contrapartida, va propiciar l’inici de la ventilació mecànica i de les cures intensives.

Ara  entrem al 2018. També, un remolí...

divendres, 22 de desembre de 2017

CONTE DE NADAL.

Vaig agafar el taxi, ahir, a les 20.10 h, sortint de la consulta. Estava cansat, tenia ganes d’arribar aviat a casa. Potser posaria la tele per veure algun debat de darrera hora. Soparia sol, la meva dona havia anat a un sopar de Nadal de la feina. 
-"Voy al pueblo de El Masnou."-

Sempre dic el poble del Masnou. Una vegada em varen dur al carrer Masnou d’Hostafrancs.
-"¿Sabe dónde es?"-
-"Si, si, yo se."-
-"Vale."-
-"¿No le saldría mas barato ir en su coche?"-
-"Tal vez, pero no se conducir."- 
-"Ah!"-

Des de darrera no el veia bé. 
Morè, cabell negre i arrissat, semblava que duia bigoti, era alt, ample d'espatlles, americana "pata de gallo", antiga, potser donada per alguna ONG.
-"¿Es usted médico?"-
-"Si, si."-

Al cap d'una estona de silenci.
-"¿Usted, tiene alguna especialidad?"-
-"Si, si, soy especialista de pulmón."-
-"Ah!"-
-"¿De qué país es usted?"-
-"Soy de Pakistán."-

No portava la radio posada.
Una estona després: 
-"¿Usted conoce ginecología?
-"Bueno, nunca voy al ginecólogo."- (no sé fins on arriba el sentit d'humor d'un pakistanès)

-"Ah, ya, ya. Es que mi señora y yo, tenemos 8 años de casados y no tenemos hijos. ¿Es muy caro?"-

Vaig imaginar que es referia a un tractament de fertilització.
-"¿Pero ustedes ya se han mirado antes?"-
-"Si, si, y todo normal."-

Havia estat atès a un hospital públic competent de primer nivell
-"¿Y les han mirado bien?"-
-"Si, si, ellos hacer todas las pruebas, todas salir bien. Incluso a mi esposa hicieron una prueba complicada."-

Vaig pensar que li havien practicat una salpingografia. 
-"Todo, todo normal pero no hijos."-
-"Ya sabrá que en la medicina pública hacen también la fertilización."-
-"Si, pero ellos decir que nos avisarían en cuatro meses, y aun no nos avisaron. Además no estamos muy contentos del trato. Queríamos probar un medico particular. No podemos esperar más. ¿Es muy caro? ¿Sabe de alguno?"-

Vaig pensar un moment. Una ex -secretaria meva, excel·lent persona, treballa a un gabinet privat molt competent i honest de fertilització.
-"Mire, voy a llamar a una amiga que trabaja en ésto."-
-"Ah, vale."-

Faig una trucada.
-"Hola, perquè truques?"-
-"Hola, truco per dues coses, una per desitjar-te bon Nadal i bones festes i agrair-te que en el darrer guasap em diguessis guapo, i en segon lloc per demanar-te un favor una mica peculiar. Estic tornant a casa amb un taxista del Pakistan, que necessiten el consell d’un grup de fertilització. No crec que us importi... 

(la mare de la meva amiga  es jueva ashkenazi i algun dels col·legues del centre, son jueus sefardites.)
-"No, no, aquests aspectes no es contemplen, i no ens importen."-
-"Lògic. Passa’m el telèfon del despatx."-
-"No me’l sé de memòria. Passa-li el meu."-
-"No dona, ja li enviaré demà."-
-"Saps què?, et passaré una foto de la nostra Web i allí està el telèfon."-
-"Bona idea."-

Mentrestant havíem tingut unes tres interrupcions telefòniques, passant pels túnels de la Ronda de Dalt.
-"Si em queda tallat, et torno a trucar."-
-"Com dius?"-

Repetidament...
-"Dóna-li el meu nom. Estic de 8 a 15 h."-
-"Ok, li diré. Gràcies, ...“te debo una”-

Ja arribàvem a casa.
-"Pare aquí. No me ha llegado aún la foto. Ahora!"-

El número de la foto de la web es veia perfecte.
Ens “piten” de darrera.
-"Póngase un poquito más adelante, en el vado. Le dicto."-
-"No, mejor..."- i es treu el seu mòbil.
-"Mejor hacer foto."-
-"Ah, buena idea."-
-"Pregunte por la Sra M."-
-"De acuerdo. Mañana llamo."-
-"Tengo que pagarle."-
-"Son XX €"-

Els hi dono exacte
-"No se olvide, lleve todos los resultados que tenga para ahorrarse dinero."-
-"Vale. Gracias."-
-"Cuando tengas un hijo, me lo dice. Me llamo Morera."-

Que fàcil, des d'un taxi, lliurar-nos del odis entre ètnies i religions. 
O era un conte? 
Un conte de Nadal


divendres, 15 de desembre de 2017

LA MARATÓ DE TV3.

Dia 6 de desembre. Dia de la Constitució. 
Després de veure el tele-diari de les 21h. 
Entre altres noticies, l'alcaldessa Madrenas al pròxim Ple de l'Ajuntament de Girona proposarà el canvi de nom de la Plaça de la Constitució pel de Plaça de l'1 d'Octubre. 
Quant arribem els esports, tanco. 
Dia de descans i de mandra, primer d'un llarg pont .
Agafo el McBook. Ja haurà sortit el darrer Chest, el de desembre? 
Si, l'han penjat avui.
Miro l’índex. Força títols interessants. Començo pel final. No tinc massa temps, aniré a dormir d'hora:
"A 26 year-old man from Mexico, with headaches, dysuria and a right scrotal mass". Penso, deu ser un seminoma de testicle disseminat?
Quasi no donaré detalls tècnics: El malalt es va agreujant dramàticament, i en un anàlisi d'orina, aïllen a les poques hores un bacteri que per biologia molecular identifiquen que és un M. Bovis, amb genoma mínimament  diferent del clàssic bacil M.Tuberculosis, i que detecten també que és resistent a la Pirazinamida. 
Això succeeix a un Hospital de Torrance (on cau això?), una ciutat de 150.000 habitants de Califòrnia, i de la Xarxa Universitària d'UCLA. 
El malalt al cap d'uns dies recupera la consciencia i poc a poc s’acabarà curant de les seves múltiple lesions. Impressionant! 
Buf, malgrat no tant com voldríem, però com progressa la Medicina!

Aquest “post” el tenia a la llista d’anècdotes pendents amb el títol de "La meva primera meningitis tuberculosa"
El meu pare, essent jo encara un nen, em feia participar de l'ofici de metge. Jo vaig ser testimoni amb 7 anys de la primera meningitis tuberculosa que ell va curar. Estiu del 51, per força període de vacances, amb 7 anys l'acompanyava a donar diàriament, festius inclosos, la injecció d'Estreptomicina, que la va guarir. Estança sempre fosca, pis de 50 m, mare amb davantal de cuinar, agraïda, quant li dec doctor ?. No res.
La nena, de la meva edat, es va salvar. 
L'estreptomicina va ser descoberta el 1943 per l’estudiant de postgrau Albert Schatz, ajudant del Dr. Waksman.
Fora del mercat negre, es va comercialitzar oficialment a Espanya l’any 1954. La primera meningitis tuberculosa a Catalunya es va curar el 1948.

He canviat el títol del “post”, per què coincideix amb la Marató de TV3 dedicada enguany a les malalties infeccioses.
enllaç al spot de TV3
L’espot de la Marató, molt cinematogràfic, representa la mort del poeta Rilke a conseqüència de la  punxada d'una espina de rosa. 
Que no sigui cert no li treu bellesa ni oportunitat al curt.
Rilke té una biografia apassionant, amb relacions com la que va tenir, entre d'altres, amb l’escriptora russa Andreas Lou Salome, amant de molts dels intel·lectuals de l’època i que podria ser una icona feminista. 
En realitat Rilke va morir de Tuberculosi, com tants poetes romàntics, al Sanatori suís de Val-Mont, malgrat la historia ha dit que fou de Leucèmia, i la llegenda diu que fou d'una punxada d'una espina de rosa. Tal vegada la llegenda prové del seu epitafi, un breu poema a la rosa.

Serà el moment de rellegir les “Elegies de Duino” i de llegir de la meva pila de llibre pendents “Gos”, biografia novel·lada de Rilke, d’Albert Roig, (autor no fàcil, superculte), que vaig comprar fa quasi un any a una llibreria d'Igualada. Capicua.

Avui, el diari Ara anuncia la restauració del famós quadre de Picasso “Ciencia y Caridad”. Picasso per pintar el metge de la tela, va fer servir de model al seu pare. 
Avui, jo també.


divendres, 8 de desembre de 2017

SUDDENLY LAST SUMMER.

Fa un parell de mesos vaig rebre un correu on se'm convidava a donar una conferència al Col·legi Major "Ramon Llull" sobre aquest Anecdotari i el primer llibre publicat "Anecdotari d'una vida mèdica". 
Em va afalagar però també sorprendre, donat que jo no els hi havia proposat, ni tampoc coneixia a ningú de la Institució. 
Òbviament em donava ocasió de parlar amb un públic jove, que probablement molts d'ells serien estudiants de medicina, per la proximitat geogràfica amb l’Hospital Clínic.
No tenia pràcticament temps per preparar la xerrada, i a més a més no sabia exactament que dir, donat que no es tractava d'una lectura d'una selecció d’anècdotes. 
El cap de setmana previ vaig decidir fer-ho amb suport de PowerPoint, pensant  que seria més versàtil per a estudiants de disciplines diverses, fent una introducció que menciones la interacció de la medicina, la literatura i altres arts. 
Fins i tot  vaig fer referència, com en alguns casos la literatura s'ha anticipat a la medicina i posava exemples d’obres literàries o artístiques que han plantejat de forma magistral problemes ètics.
Limitat com tenia el temps, l’ètica i el cinema ho vaig resumir en una pantalla on hi havia dues imatges:
- Un affiche d'Ikiru, un dels millors films de la historia del cinema i que havia estat menció d'una de les meves anècdotes de l’anecdotari, 
- I l'altre imatge era un fotograma on dialoguen Katharine Hepburn i Mongomery Clift, del film "De Repente el Último Verano". 

Amb les preses, no vaig poder comentar a fons l’últim film. Ara és el moment.
“De Repente el Último Verano” es va projectar per primera vegada al 1959, dirigida per Joseph Mankiewitz, basada en una obra teatral de Tenessee Wiliams, que participa en el guió conjuntament amb el gran Gore Vidal. Tot plegat un pertorbador relat cinematogràfic  en el que es toquen temes del calibre de l’homosexualitat, la prostitució masculina i el canibalisme.
L’acció transcorre a New Orleans i l'atmosfera del Sud d'USA més que ben descrita, jo diria que es pot mastegar.
El dilema és un clàssic: acceptar o no, el suborn del poder i del diner, a canvi de no ser fidel als nostres coneixements ni als nostres principis ètics i anant en contra dels interessos del pacient.
Aquest dilema es planteja molt sovint a la pràctica mèdica del dia a dia, i ningú no pot dir que mai l'ha vulnerada.
No n'hi ha prou en tenir penjat a la paret una reproducció del Jurament Hipocràtic, que per cert, jo des dels cinc anys llegia en el despatx del meu pare.

La trama del dilema és que una rica i influent dama , (Katharine Hepburn), ofereix fons per crear un hospital a un jove, famós i prometedor neurocirurgià, (Montgomery Cliff), a canvi de practicar una Lobotomia Frontal (resecció parcial del cervell), a la seva neboda (Liz Taylor), per guarir una dubtosa malaltia mental.
Però el veritable objectiu que persegueix la Hepburn, és impedir que la noia confessi, (extirpant-li el record), la verdadera causa de la mort del seu fill, (cosí de la Taylor), que viatjaven junts el darrer estiu, i que ha sigut ocultada amb el diagnòstic d'atac de cor. 
De fet, això és el motiu de la transitòria bogeria del personatge de la Taylor.  

Òbviament el jove neurocirurgià no accepta i com es diu ara, no faré d'spoiler però tampoc podria per que les escabroses escenes es transformen en imatges surrealistes, oníriques i críptiques, algunes d’elles, filmades a platges catalanes. Alguns hi han vist alguna al·lusió poètica a Lorca.
Aquest dilema és com una nina russa perquè inclou molts altres dilemes mèdics, com l’eficàcia real de la lobotomia, introduïda pel neuròleg portugues Moniz al 1935 i que fou premi Nobel al 1949.
Aquesta tècnica fou adoptada amb entusiasme, probablement pels guanys amb dòlars, fins al punt que al 1960, quant la lobotomia estava del tot qüestionada, ja se n'havien practicat 50.000. 
Dintre d'aquesta nina russa hi entren altres pràctiques paral·leles com ara els electroshocks, o bé  el falsos diagnòstics de malaltia mental, inventats  per Stalin, per anorrear els enemics polítics.
Aquests excessos  foren l'origen del moviment Antipsiquiatria, liderat per alguns autors com Laing o Bassaglia, que els curiosos com jo havíem llegit.
Com podeu veure la línia de l’ètica mèdica, potser no és recta, però no s'ha de creuar, si més no, mai deliberadament.

Que agradable anar al Col·legi Major Ramon Llull, que fou concebut al 1917 en un Congrés d'Estudiants de Catalunya i que principalment a l'actualitat pertany a la UB i ocupa estances d'un magnífic edifici modernista del finals del 20 i mitjans dels 30, del arquitecta, deixeble de Gaudi, Joan Rubió i Bellver.
Aquesta institució va tenir una revista pròpia fins el final de la República i va publicar  les primeres edicions de diversos poetes catalans, entre ells Rosselló-Pòrcel, “imitació del foc”. 
Tot això amb una magnifica hospitalitat del seu director actual.

El lema que guiava la meva presentació fou una frase del gran escriptor i metge, Anton Txejov: 
"La medicina és la meva dona i la literatura la meva amant"

https://www.slideshare.net/josepmorera/quan-la-realitat-supera-la-ficcio-anecdotari-duna-vida-mdica 

- imatges Col·legi Major Ramon Llull -







divendres, 1 de desembre de 2017

CENT METRES LLISOS.


Ah, no, no parlaré d'atletisme. 
Però veure (i quasi no veure) una cursa olímpica de 100 m. llisos era apassionant per un nen o adolescent, tot comprovant la supremacia (es pot utilitzar aquesta paraula?) de la raça negra.
Aquesta superioritat ha originat algun episodi històric, com ara en els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. 
He tingut ocasió de conèixer alguns col·legues metges amb marques d’elit en relació a l’època i edat, i tots tenien una mateixa qualitat: extremadament tranquils, d'una actitud franciscana, tot el contrari del que algú s'imaginaria.
Deixem‘ho. 
Parlarem d'Amiodarona. 
L'Amiodarona fou un medicament descobert al 1961 per investigadors d'un laboratori belga, la Labaz company. Va tenir una indicació inicial per a l'angina de pit, posteriorment Rosenbaum un cardiòleg argentí va detectar el seu efecte antiarítmic, sobretot per les arítmies ventriculars. A 1980, a França i a tot Europa, es va comercialitzar com antiarítmic.

Al 1982 vaig tenir l’ocasió d'observar uns casos de pacients que essent tractats amb Amiodarona tenien afectació pulmonar extensa i greu, i vaig sospitar que probablement hi havia relació.
Precisament els efectes secundaris dels fàrmacs era un tema que feia anys m’interessava molt i fins i tot havia escrit un llibre sobre aquest tema i havia donat varies conferencies.
Així dons vaig comunicar-ho immediatament al Cap de Servei de Cardiologia, excel·lent en tots els aspectes.
-"No Morera, tinc molts pacients tractats i no n'he vist cap cas. Coincidències..."-
-"Però..."-
-"Coincidències, Morera, no hi busquis tres peus al gat..."-

Gràcies a que anava dient per tot l’hospital, sense malicia, -"Sabeu el Morera s'ha entestat en dir que l'Amiodarona produeix toxicitat pulmonar!!"-, m'estava fent publicitat gratis.

Mesos abans, al NEJM havia sortit una publicació de Heger sobre Amiodarona, que contenia una radiografia de tòrax similar a les dels meus malats.
Però aquest aspecte havia passat desapercebut a la comunitat cardiológica. 
Els sistemes de recerca de bibliografia encara eren manuals. 
Vàrem escriure uns carta al NEJM amb els nostres casos, i ens la van rebutjar: -"No aporta cap novetat"-. Sentència dels revisors. 
No era totalment cert, perquè nosaltres teníem l’anatomia patològica i descrivíem unes lesions molt característiques. 
Finalment la nostre carta es va publicar al setembre del 1982. Al Br Med. J.
Més endavant vàrem "descobrir" i publicar alguns aspectes menys coneguts de les lesions pulmonars secundaries al tractament amb Amiodarona.

Fa uns sis anys havia diagnosticat i tractat un pacient d'Alcoi, amb mes de 90 anys, prim, àgil, amb bastó, sempre acompanyat per dos nets, ja grans, net i neta. 
Un dia, fa uns dos o tres anys, em truca la neta.
-"Doctor, tinc una mala noticia, el nostre avi ha mort."-
-"Però si fa un mes estava força be."-
-"No, no ha mort de fibrosi pulmonar, ha mort d'una diverticulitis."-
-"Ho sento molt..."-

Però vaig respirar tranquil, no m’hi sentia responsable.

En medicina, publicar el primer es com una carrera de 100 m. llisos.
Tothom sap qui és Usain Bolt, però i Justin Gatlin?


dilluns, 27 de novembre de 2017

UD. SI QUE SABE.

Divendres passat, fa una setmana, vàrem organitzar conjuntament amb el Dr Malet Casajuana una reunió científica a Col·legi de Metges de Barcelona.
Jo hi explicava la Síndrome de Disfunció de cordes vocals, tema que s’aborda poc freqüentment. Se l’ha anomenat també el “Síndrome de Munchausen Respiratori”, “Malaltia del Moviment Paradoxal de les cordes vocals” i altres.
Quan una malaltia te massa noms, massa epònims, és que encara planteja moltes incògnites.
Però es com les “meigas”, haberlas haylas.

El meu amic el Dr Daniel Rodenstein al 1984 a l'Hospital de Sant Luc de la Universitat de Lovaina va estudiar molt exhaustivament el cas d’una dona obesa que patia aquesta síndrome, i posteriorment el va publicar, sent una de les primeres publicacions mundials sobre aquest tema.
El cas es va  interpretar com de "Conversió", terme que provenia de Freud, per designar malalties orgàniques derivades de conflictes psicològics.
Actualment sabem més coses de la malaltia, per exemple que el 10% dels pacients diagnosticats d’asma crònic de difícil tractament, en realitat pateixen de disfunció de cordes i no d’asma, i que en un 30% d’asmes crònics, coincideixen les dues patologies.
Disfunció de cordes vocal significa que quan inspires, en lloc d’obrir-se les cordes, es tanquen.
Deixem-ho...
Les meves anècdotes fugen de les exposicions massa tècniques.

Tot plegat vaig evocar una pacient de començaments dels setanta, l'Emilia, alegre, entranyable, de la Barceloneta, molt obesa, sempre amb olor a una colònia forta per a dissimular l'olor de suor.
L'Emilia, era molt coneguda de tots els metges del Departament de Medicina del Valle Hebron per les innombrables vegades que ingressava. 
Absolutament depenent de tots els fàrmacs. 
Molt probablement es tractava d’un cas mixt d'asma i disfunció de cordes, però aleshores no coneixíem l’entitat.
Fins i tot va arribar a anar, amb molta fe, a Lourdes. 
En sap greu confessar que jo li feia alguna broma “cruel”, de forma amistosa, ja que hi havia una relació molt cordial:
-"Emilia, i que has anat a fer-hi a Lourdes? Els deus haver buidat la piscina miraculosa quant t'hi has ficat..."-

En un dels ingressos la duia un col·lega amb "aficions psiquiàtriques".
Un dia, sortint de passar visita de les meves sales, veig passar pel meu costat un zelador que duia l’Emilia en una llitera. 
Se la veia cianòtica, respiració dificultosa.
Li vaig preguntar preocupat: 
-"Emilia que et passa?"-

No em va poder contestar
Em vaig adreçar al zelador:
-"Dónde la lleva?"-
-"La llevo a consultas externes para hacer la terapia."-
-"¿Quién lo ha ordenado?"-
-"El Dr. A..."-
-"¿Y para qué?"-
-"Le hace una sesiones de hipnosis."-
-"Súbala corriendo a intensivos, que yo tambien los acompañaré."-
-"Ya, pero me han ordenado que vaya a hacer la terapia..."-
-"Ni teràpia ni h... venga, vamos corriendo a UCI."-

El cap de dues hores l'Emilia es va morir d'una aturada respiratòria!!
Durant al menys 3 o 4 setmanes el zelador anava repetint com un lloro, la següent cantarella:
-"Dr Morera, usted si que sabe, Dr Morera, usted si que sabe..."-

La frase “usted si que sabe” venia d’un anunci de la TV, molt popular a l’època, on es veia una famosa model rossa, cavalcant un cavall blanc per una platja, i una veu en off dient: "Terry me va. Usted sí que sabe".

Que se sàpiga, la medicina sempre ha estat una pintura de clars obscurs. Ara també se sap que alguns pacients amb disfunció de cordes vocals, havien sofert abús sexual, a la infància, i en molts casos dintre la llar familiar.
A medicina també és tabú, no es pregunta mai.

dissabte, 18 de novembre de 2017

RETORN AL PASSAT.

El 2 d'octubre vaig rebre un “guasap” d'un amic meu, pneumòleg excel·lent, amb diverses fotos d’un nebot seu, amb uns brutals hematomes a cuixes, glutis i esquena.
Les fotos eren terriblement explicites.
-"Son del meu nebot de Tarragona, d'ahir, d'una càrrega a un col·legi electoral."-

Li vaig contestar amb un “guasap” de recolzament.
No em sorprenia. Tot això ho havíem vist el dia anterior per TV3.
Aquest noi no arriba als 18 anys.
No he tingut ocasió de parlar amb el meu amic, però ser que varen penjar les imatges a les xarxes.

Deuria ser els començaments dels anys 70, jo era metge adjunt del Servei de Medicina a la “Residencia Francisco Franco”, i 2 ó 3  tardes a la setmana ho complementava  amb una plaça guanyada per oposició, de metge d’Ajuntament de Barcelona, fent guàrdies de dues hores a diferents dispensaris. Era una tasca poc engrescadora, inclús poc adequada pels meus coneixements.
Dispensari de la Plaça d'Espanya, a la banda muntanya del final del Paral·lel.
No massa més de les sis de la tarda.
Enrenou de gent entrant. Una parella de policies nacionals, aleshores "grisos" escortant a un noiet d’uns 16 anys. Respectuosos.
-"Buenas tardes, venimos a que certifique las lesiones del muchacho."-

Vaig fer passar-lo al despatx i estirar-lo a una llitera, tot molt sòrdid
-"Que t'ha passat?"-

-"Sense plorar, aguantant, quasi mossegant-se els llavis: 
Fa una setmana vaig anar a una manifestació de Comissions Obreres, a Cornellà. Jo visc a Cornellà. 
Un guàrdia civil em va detenir i em va agafar el DNI i em va dir que em passés per la caserna  avui a la tarda per fitxar-me. 
He anat sol, no temia res d'especial. Quant he arribat, sense dir-me res, m'han estirat a terra, boca terrosa, tres o quatre, m’han baixat els pantalons i pujat la camisa, i amb cables d'electricitat, amb fúria, m’han fuetejat. 
Han sigut només 5 minuts, quasi ni me n'he sentit. Ara si que em fot mal.  
Ha sigut una venjança, el meu germà es un líder de Comissions Obreres, molt valent, no el poden veure."-

Vaig prendre-li la tensió arterial. 100/65 mm Hg. No estava anèmic.
-"Sobretot, a les properes hores beu molta aigua. Segurament pixaràs fosc o inclús sang. Si orines poc o no orines, o si et trobes pitjor que ara, has d'ingressar urgentment a l’hospital."-

Tenia un hematoma extens, profund, enorme, al menys un centenar de fuetades, ben arrenglerades, amb una geometria perfecte. Bons professionals.
Al sortir:
-"¿Hará parte médico?"-
-"Si, claro."-
-"¿Pronóstico?"-
-"Pronóstico reservado, ya que tiene peligro de insuficiencia renal aguda. Espero que no."-

(sabia que posant reservado es comunicava al jutge)
-"¿Qué hacemos?"-
-"Lo acompañan inmediatamente a casa con sus padres. Ni se les ocurra retenerlo"-

Es varen quadrar. No se perquè.

Als anys 70, els hematomes eren més grans, però no es negaven com s'ha fet ara, ni es deia que els metges ens inventàvem les lesions, com s’ha dit ara.

Aleshores Comissions Obreres sabien quins horitzons volien. Actualment  estan confosos per antics líders que cobren als Consells d’Administració d’ENDESA i d’altres grans empreses.

“Retorn al Passat”, és un film americà, cinema negre, del 47, de Jacques Tourneur, de culte als antics “Cahiers du Cinéma”. Tenia intenció de tornar-la a veure. 

El que no volia de cap manera, és haver de veure aquest altre “Retorn al Passat”.


dissabte, 11 de novembre de 2017

PODEMOS.

Ha estat un dels pacients que he seguit durant més anys.
El vaig visitar per primera vegada, fa uns 35 anys, perquè un col·lega meu me'l va remetre per una segona opinió, per si calia fer una biòpsia quirúrgica pulmonar.
Al TAC toràcic s’havia detectat un possible "patró intersticial", però les imatges del TAC d’aquells anys eren de poca definició i tant els radiòlegs com els pneumòlegs no havíem tingut temps d’adquirir prou experiència.

El Sr. Ph. uns 55 anys, aleshores potent empresari català, anys després l’empresa va ser fusionada o comprada per una multinacional.
Molt educat, elegant, ja canós, caminar i postura sempre recte, hagués pogut passar per un empresari de New-York. 
No queia mai en el parany de enraonar català, tot i parlar-lo. 
Afegia sempre alguna "muletilla" al final de les frases que crec que era una manifestació subtil de la malaltia de La Tourette. 
Com empresari, era exemplar, treballant sempre colze a colze al costat dels seus obrers.
Des del primer dia va venir a la consulta acompanyat  de la seva esposa, uns 15 anys més jove, elegant i discreta.
La historia clínica era molt explicita. Mai cap malalt no m'ha portat una gràfica de temperatura tan detallada, de més de dos anys d’evolució, amb diversos fulls de doble pagina quadriculada, 
on s'hi veien fàcilment múltiples episodis de febre alta d'una setmana, i que eren una demostració de que la seva malaltia era en part infecciosa i que a la vegada mostrava el  caràcter obsessiu del pacient.
Als 20 anys, amb una enginyeria acabada, s'havia incorporat a l'empresa familiar que després va heretar. Sempre embrutant al final del dia el seu "mono de feina" com qualsevol dels seus obrers.
Als 25 anys va començar a tenir secreció nasal purulenta, que es va etiquetar de sinusitis crònica. 
Als 35 anys va aparèixer tos i expectoració abundant. 
Als 45  li van fer una espirometria a la Clínica Universitària de Pamplona, amb el resultat d’obstrucció bronquial.
Quan va venir a veurem, als 55, vaig orientar el pacient com unes bronquièctasis bilaterals i al cultiu d’esput li va sortir que tenia pseudomona.
Vaig comunicar-li que no era necessari fer cap biòpsia pulmonar per diagnosticar  la seva malaltia, i sobretot que no podia continuar exposant-se a la contaminació de la fabrica com fins aleshores.
Va viatjar a la Clínica Mayo en busca d’una tercera opinió, i allí amb estudis més sofisticats li van confirmar el meu diagnòstic.
En aquells anys van aparèixer al mercat els antibiòtics inhalats i va millorar extraordinàriament, la febre va desaparèixer, l'espirometria va remuntar, superant a la dels començament dels anys setanta. Ni jo m'ho creia...
-"Que, vens a Lourdes?"-, li deia.
-"Si claro, cada 4 meses."-

El temps va anar passant, sempre em van ser fidels.
Fa una mica més de dos anys, em truquen.
-"Hola, soc l'esposa del Sr Ph..."- , (ella si em parlava en català).
-"Doctor, estic molt espantada, el meu marit esta al·lucinant!"-
-"No perdis la calma, ja saps que fa anys li va passar un parell de vegades, coincidint  amb febre alta. Té febre ara?"-
-"Si, si, 39 i mig. Té una grip."-
-"Me'l vols passar.?"-
-"Si, li passo."-

Vaig sentir la seva veu que li deia:
-"...és el Dr. Morera."-
-"Hola, que es lo que pasa?".
-"Nada, que los de Podemos nos están invadiendo y atacando!"-
-"Estás seguro Ph? "-
-"Si, si. Nos cogerán y se quedaran con nuestro dinero y nuestro patrimonio!"-
-"Bueno, tranquilo que tienes mucho patrimonio. Pásame de nuevo a tu esposa."-
-"Hola, mira, no et preocupis, segur que és degut a la febre, fa anys havia tingut un quadro similar. Dóna-li un gram i mig de Paracetamol i si al vespre no li ha passat truca'm."-
-"Val, et trucaré també si esta bé."-

Un parell d'hores després em va trucar.
-"Hola Dr. Morera. Està sense febre i ja s’ha calmat."-

Encara el vaig veure una altre vegada un parell de mesos després.
Ja havia complert els 90, sabíem que estava greu per una malaltia digestiva.
-"Hola Dr Morera. Vengo a que me mires como estoy de oxígeno."-
-"Vas a estar bien, mira estas a 97 %."-
-"Ah, estupendo!"-
I canviant

-"Y que te ocurrió el otro dia con los de Podemos?"-
-"Si, no te rias, se que el otro dia deliraba. Pero estoy seguro que los de Podemos nos incautaran!"-
-"Va, cuídate."-

Si ara visques, ja no patiria per això.
Sembla que els seus estan guanyant.


divendres, 3 de novembre de 2017

ELS COGNOMS.


M'hi fixo. Diuen coses i més ara amb la globalització. 
A vegades, exagerant, dic que es poden fer diagnòstics només amb els cognoms.
Degut a això, i perquè òbviament els policies d’immigració d'Estats Units també s'hi fixen, dur segons quin cognom, com per exemple Escobar, pot ser un problema. 
A un col·lega meu amb aquest cognom, li van obstaculitzar 
una bona estona l’entrada a USA a la duana de l’aeroport, amb el conseqüent ensurt!
De fet, el meu pare m'ho va transmetre quant era petit. Dos cognoms idèntics significaven parentesc o consanguinitat, i per tant,  major probabilitat de patir alguna malaltia de transmissió hereditària.
Tinc que dir que abans d'entrar a la consulta vaig diagnosticar de Microlitiasi Pulmonar a un pacient amb un cognom extremadament inusual.
El motiu va ser que uns anys abans havia tingut un pacient amb el mateix cognom i la mateixa malaltia.
N'hi ha un cognom a les illes Pitiüses d'Eivissa, que especialment si és repetit, es pràcticament diagnòstic d'una malaltia no letal i que jo, alguna vegada a la consulta, he utilitzat per impressionar alguns pacients que m’han arribat a atribuir poders de mag!!!.
Arriba a la consulta una pacient, 40 anys, una mica de tos, però persistent i repetitiva, fumadora. Nascuda a un país llatinoamericà. De cognoms, B, B, típics d'origen basc.
-"¿Tu padre vive?"-
-"No, no, hace años ya murió."-
-"¿De qué?"-
-"Los médicos decian que tenia enfisema."-

Vaig demanar-li una determinació de genotipat d'alpha-1- antitripsina, per confirmar les meves sospites.
Efectivament, era tipus ZZ, una varietat d’emfisema hereditari.
Tot molt tècnic pel lector, però comprensible en el seu context.

Cognoms...


divendres, 27 d’octubre de 2017

EL CEMENTIRI DE PÈRE LACHAISE.

S’acosta la setmana de la castanyada i la del dia dels difunts.

Aquesta anècdota sembla adequada per a aquestes dates.

Planta primera de l'hospital CIMA. 
Abans d'entrar, sabia que era francesa pel nom i cognom. 
Tenia 45 anys. 
També abans de que entres, perquè la vaig anar a buscar i vaig deixar-la passar davant meu, sabia que tenia una síndrome de Simmons-Barraquer. Ni li vaig preguntar i no m'ho va dir . No venia per això, i vaig obviar-ho.
-"Hola, ¿como está?"-
-"Bien."-
-"De donde es?"-
-"Nací en Paris."-
-"¿Le gusta Barcelona?"-
-"Si, hace unos 8 años que vivo aqui, en Pedralbes."-
-"¿Cuantos años tiene?"-
-"Cuarenta y cinco."-
-"¿Que profesión?"-
-“Bussiness.”-
-"¿Fuma?"-
-"Si, un paquete al día. Es por ésto que vengo."-
-"Tiene algún síntoma?"-
-"No, empiezo a tener tos."-
-"¿Toma algun fármaco?"-
-"No, antes de dormir fumo un porro."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"No, no tengo."-
-"¿Alguna enfermedad?"-
-"No ninguna."-
 (no mencionó el Sindrome de Barraquer- Simmons, una obesidad de caracter localizado).
-"¿Es hipertensa?"-
-"No."-
-"Le haremos la ITV."-

Vam parlar una mica  de literatura i de museus. Era culta.
De cop, em va preguntar: 
-"¿Conoce el cementerio de Père Lachaise?"-
-"No, ¿hay que conocerlo?"-
-"Está en las rutas turísticas."-
-"¿Por qué?"-
-"Tiene monumentos y tumbas interesantes y están muchos "maudits". -
-"Por ejemplo?"-
-"Por ejemplo Jim Morrison."-
-"No lo sabía."-
-"Si, falleció en Paris."-
-"¿Sabe que es del club de los 27?"-

Si lo se, y se que " The doors" proviene de Huxley, “las puertas del conocimiento” y que es una cita de Blake.

-"Qué otros maudits hay sepultados?"-
-"Rimbaud."-
-"Rimbaud, murió muy joven, pero casi a los cuarenta y en Africa."-
-"Si, lo sé, pero fue sepultado en Paris, en Père Lachaise."-
-"Bueno, cítese conmigo en tres semana con estas exploraciones que le solicito."-
-"D'accord. Au revoir"-

Va sortir lentament, dissimuladament, amagant la seva silueta amb una cartera a la mà, Hermes.
A les tres setmanes, la tinc asseguda davant meu
-"¿Cómo va? ¿Se ha hecho todas las exploraciones que le solicité?"-
-"Si, si."-
-"¿A ver? El TAC de Torax, normal. Los análisis están dentro de  la normalidad. La funcion respiratoria que le acaba de practicar Eric, también es normal. ¿Alguna noticia mas? De momento la ITV le salió normal."-
-"Si, dos notícias. La primera, con sus consejos he dejado de fumar. La segunda, me equivoqué, Rimbaud no esta enterrado en La Chaisse como lo dije. Está en el cementerio de Mézière."-
-"Si, yo tambien lo comprobé."-

Hizo cara de sorpresa.
Me encogí de hombros. 
-"¿Tengo que volver?"-
-"Si no recae en el habito de fumar, vuelva en 13 meses."-
-"¿13?"-
-"¿Es supersticiosa?"-
-"No, no, nada."-
-"No, diciendole trece, quiero decir un año sin precisión."-
-"Ah! muy amable."-
-"Au revoir. "-
-"Au revoir."-

Aquesta vegada portava una bossa penjada de Vuitton.
Al Père Lachaise, ella tenia raó, hi ha molts  personatges  enterrats. Oscar Wilde, Proust o Apollinaire entre altres.
Ah! I Edith Piaf .
Les persones de religió jueva no hi podien ser enterrats. 
A fora, enfront dels murs, hi ha la tomba anònima de 147 rebels comuners afusellats al 1871.(Mur des Fédérés).
També hi ha el monument als republicans exiliats de la guerra civil espanyola que van morir lluitant a la resistència, i el  monument d’homenatge als voluntaris francesos de las Brigades Internacionals a Espanya.

“As time goes”. Sempre ens quedarà Paris.

divendres, 20 d’octubre de 2017

DALTÒNIC.

No viu aquí, viu a un país europeu. Es un metge magnífic, com a pràctic, com a teòric científic i com a ponent. Crec que malgrat ha col·laborat amb molts col·legues catalans i de l'estat espanyol, jo vaig ser el primer que el vaig invitar com a ponent en actes científics organitzats per mi.
Li direm D.
Era un ponent tant brillant barrejant saviesa i humor que captivava el públic.
Tant era així, que en un congres, el conferenciant que anava després d’ell, molt bo i amic meu, al descans se'm va adreçar una mica “mosca”
-"Morera, ets un c..., ho has fet expressament, m'has posat darrera del D., per anular-me."-
-"Com pots pensar això, mai se m’hagués acudit!"-

Em va plantar remugant: 
-"Ets un c..,"-

Repeteixo, som amics.

D. no es cansava de repetir al començament de les seves conferències: 
-"Sobretot, no abuseu dels fons i les lletres de múltiples colors. Soc daltònic."-


1280px-Claude_Monet,_Impression,_soleil_levant
Tothom ho sabia.
Jo li dec molt, ell potser no ho sap però gràcies a ell, tot i que jo ja tenia uns 15 anys d’experiència en el tema, vaig ser el primer a l'estat espanyol a introduir el tractament amb CPAP pels malalts amb apnees, actualment tan emprat i divulgat.
A Florència, crec que al 85 sortint ell d'una presentació:
-"Morera, el SAOS lo tenemos resuelto."-
-"No me lo creo."-
-"Sullivan un australiano lo ha presentado."-
-"Ya veremos, no me lo creo."-

D. tenia raó.
Fa uns tres anys, en un congres a Madrid, jo anava després d'ell. No m'importava que m'apagués.
La seva presentació fou diferent, brillant però més continguda, probablement de forma  intencionada. 
Cada diapo, millor dit, pantalles del power point, fons blanc no brillant i en totes elles en un angle, una reproducció d'una pintura, no al·lusiva, principalment de mestres del renaixement italians o d'escola flamenca barroca.
Al sopar el tenia al costat meu:
-"Morera, me he jubilado."-
-"Que dices! Tu no puedes jubilarte."-
-"En mi pais no me han permitido continuar y solo trabajaba para la pública."- 
-"Ya, pero tu eres demasiado bueno..."-,  ( uns 66 anys) 
-"Empiezo otra etapa."-
-"Que haras?"-
-"Me he matriculado en Historia del arte. Mira..."-,  ( va obrir la maleta i em va ensenyar un llibre d'art).
-"Morera, tengo que confesarte que seguramente la conferencia de hoy es la ultima de mi anterior vida professional, tengo demasiados amigos aqui, no podia negarme."-

Em vaig emocionar una mica. No sabia que dir.
Als postres em va dir que tenia una filla a Barcelona. Ens vàrem creuar telèfons. Jo no m'he atrevit a trucar-lo, li tinc massa respecte. A veure...
Probablement per la sorpresa, fins molts mesos després no se'm va acudir.
D? Història de l'art?. Però si és daltònic!!
Coneixent-lo, un repte personal.
Segur que als 80 es matricularà de Física Quàntica.

divendres, 13 d’octubre de 2017

13 PESSETES.

El haver organitzat de forma bianual un Simpòsium de MPOC (Symposium Internacional d’EPOC), durant mes de trenta anys, m’ha proporcionat una gran quantitat d’anècdotes.
De fet se'n quasi se’n podria escriure un llibre.
Potser el màxim mèrit d’organitzar aquest Simpòsium és l'haver estat el primer pneumòleg d’atrevir-se a fer reunions monogràfiques internacionals sobre aquesta malaltia que era “la Ventafocs” de la Pneumologia i que ara n’és quasi l'estrella.
Mèrit o sort, hi han desfilat al llarg dels anys tots els investigadors mes importants mundials i també haver-ne aconseguit subvencions, intentant en el possible no creuar la línia ètica que sempre els metges i les farmacèutiques estem exposats no solament a creuar sinó a trepitjar.
Un dels records més tristos, potser el que més, la mort de David Flenley uns dies després d'haver-me confirmat per carta manuscrita la seva assistència al Simpòsium. Aleshores les comunicacions eren lentes, per correu, moltes vegades contestades manualment com en aquest cas.
Va morir el 27 de Març, als 56 anys, d’una hemorràgia cerebral.
Va deixar una escola fructífera en les seves línies de recerca, de MPOC i Apnea de la Son, com deixebles tant reconeguts com P. Calverley. 
El professor Flenley era temut a qualsevol reunió o debat, savi, sever, rotund, i una mica colèric. Era catedràtic i cap de Departament de Pneumologia de la Universitat d'Edimburg.

Aquesta anècdota per força l'haig de contrarestar amb alguna més alegre o còmica.
En una ocasió vaig rebre una carta de Canadà, a cobrament revertit, d'un professor que havia participat en el Simpòsium, on el ponent em reclamava 13 pessetes d'una conferència telefònica que per confusió no li havíem retornat entre els seus honoraris. Canadenc, el seu cognom ens deia d'on provenien el seus ancestres, sempre seguint les estereotípies populars.

Però altres han estat més previsors. Un “Star”, procedent de NY, va venir en Concorde passant per Paris i de forma anticipada ja havia cobrat un milió de pessetes. 
Va fer una exposició d’uns 30', i 10’ més de cortesia a l’aula. 

No va cantar, va predicar.

divendres, 6 d’octubre de 2017

L’HORA.

Baixet, prim, neguitós e impacient, acostumat a manar. 
Franc, extravertit, no tenies que preguntar-li, t'ho explicava tot. 
Flaire de cigarreta.
La primera vegada que el vaig visitar i conèixer tenia uns 65 anys, era d’origen basc, tan de cognom com de fets, guipuscoà. 
Presumit, presumia de tot, de malaltia, de cirurgians, de metges, de resistència, de com havia caigut, s'havia aixecat, caigut i tornat a refer, en els negocis, en la salut...
Però també humil, gens orgullós, agraint-li a la vida cada dia que es despertava.
Feia un 7 anys operat, de càncer de colon, feia uns 4 anys operat de metàstasis hepàtica a la Clínica Mayo, i feia dos anys d’una metàstasis pulmonar. També li havien fet a BCN radioteràpia i quimioteràpia, i actualment el portava un oncòleg de prestigi a Barcelona.
Venia a veurem amb molta recança per que li havien dit que tenia una funció respiratòria dolenta degut a una severa MPOC per fumador, agreujada per la cirurgia de la metàstasis pulmonar.
Supervivent, era un home poc disciplinat, però no ho amagava: 
-“Mira Morera, ves, ahora solo me fumo diez y los parto por la mitad. El tratamiento de la mañana lo hago pero el de las noches casi siempre me olvido. Y ademas Morera, tu sabes que me voy a morir del càncer, no de la MPOC, y que ademas he vivido mas de lo que merezco.”-

I després immediatament t'explicava un acudit. 
Era molt bo explicant acudits, amb les especialitats dels acudits verds i dels de bascos. Sempre molt curts.
Em venia a veure tant aviat  li augmentava l’expectoració i l'ofec.
-“No jodas, no me pongas oxigeno. Dejaré de fumar por unos dies.”-

La Rosa i jo varem anar tres vegades a sopar a casa seva, fora de Barcelona. Aprofitant el bon temps de la tardor o del final de la primavera, seiem al porxo de casa seva, d'una planta, acompanyat de la seva esposa, també del nord, de Santander, discreta i encantadora.
Els sopars sempre excel·lents, immillorables. Tenia una bodega prodigiosa que ens havia ensenyat,al soterrani de la casa, i n’estava molt orgullós, amb botelles molt antigues, que no vaig tastar mai, jo soc estrictament aiguader.
No hi havien compliments, volia ser estimat.
-“El año que viene nos vamos los cuatro a la Dominicana, lo pasaremos estupendamente.”-

La darrera vegada que vàrem sopar, estava taciturn. No tenia bones noticies de l’oncòleg.
-“Morera, esto ya va a durar poco.”-

Aprofitant un moment que estàvem sols: 
-“Morera, durante estos  tres años que nos conocemos, creo que nos hemos hecho amigos. No quiero sufrir. Tu sabes como y cuando lo tendras que hacer.”-
-“No digas eso."-

Va fer el gest de donar-me un sobre que ni vaig deixar que me l'acostes...
-“Por favor, J..."-
-“Bueno, confio en ti.”-

Després de l'estiu va tornar a Barcelona. Estava inquiet, amb insuficiència hepàtica i insuficiència respiratòria.
-“Tienes que ingresar.”-
-“No me jodas, para que me pongan sueros y oxigeno...”-

Vam estar de sort. Al caure la nit va entrar en coma.
Fa pocs dies a la Vanguardia, un In Memoriam de los seres queridos.
Ja han passat cinc anys i el recordo com si fos ara.

dijous, 28 de setembre de 2017

LA TAULA COMPANYS. (2)

De fa temps m'he resistit a escriure aquest post.
Em semblava entre d'altres coses, que podia convertir en banal el transcendent o fins i tot ser sacríleg.
Un post frívol, estúpid o presumit.
Els fets recents m'han decidit a escriure’l, i no sense una dosi d’emoció.
A casa, al Masnou, casa antiga del 1905, a l’habitació de la meva dona i meva, hi tenim la taula Companys, ficció i veritat.
Que ningú dels descendents del President Companys s'ofengui. M’explicaré.

Al 1979 es va estrenar una pel·lícula titulada "Companys: Procés a Catalunya", dirigida per Josep Maria Forn.
No la vaig anar a veure per què la vida de Companys sempre m'ha produït una gran tristesa. La mort, encara que heroica, la detenció per la Gestapo, i algunes circumstancies familiars que l’anguniejaven i sobre el que sóc molt sensible, digueu-me sentimental.
Una part de la pel·lícula fou gravada a la torre d'uns oncles de la Rosa, i quant la van vendre, va coincidir amb la compra de la nostre casa al Masnou, i els oncles generosament, ens varen regalar diferents mobles, entre els quals n’hi havia un que ells anomenaven  la " taula Companys" per que era la del despatx del President a la pel·lícula.

La pel·lícula es pot veure sencera a You Tube.
Al voltant de minut 21del film, la policia de la Gestapo registra violentament el despatx del President, regirant papers i fent caure els calaixos del escriptori de Companys. Aquests calaixos de la ficció, son els de l’habitació de casa meva.
És una taula modesta, més aviat petita, d’una fusta senzilla, ara ja corcada. Sempre li he tingut un respecte especial. Mai l'he fet servir per escriure ni per estudiar.
Només hi tinc alguns llibres, assajos.... en lectura activa.
 Per què escric i publico ara aquest post?
La resposta desgraciadament és obvia. Per res del món m'agradaria que es repetissin en el moment actual escenes similars a les del film.
Algun del meus lectors em podran retreure:
-"Que no era un bloc d’anècdotes mediques?"-

Ho és, però sempre he dit que ni la medicina, ni el cinema, ni l'art ni quasi res a la vida és neutre. 
Com excusa podria parlar de l'Hospital d'Igualada, construït del 36 al 39, durant la Generalitat, i del que el primer director de l'hospital fou el meu pare, o també de la intensa lluita contra la tuberculosi durant aquest període. No cal...

Aquests dies s'ha cantat sovint “l'Estaca, però ningú ha cantat la cançó del Lluis Llach, dedicada a la revolució dels clavells: Abril 74  (
https://www.youtube.com/watch?v=Jptmz2svi5g)


Que tinguem sort...

dimecres, 27 de setembre de 2017

LA TAULA COMPANYS. (1)

...Per què escric i publico ara aquest post?
La resposta desgraciadament és obvia. Per res del món m'agradaria que es repetissin en el moment actual escenes similars a les del film "Companys: Procés a Catalunya". 

De moment, fixeu-se en el enllaç seguent, minut 21, a on corresponen aquestes imatges: 
YouTube - Film Companys: Proces a Catalunya




I doncs? Prefereixo esperar a demà.

divendres, 22 de setembre de 2017

EL MEU PRIMER MALALT.

Just aprovar 3er curs de medicina, juny, em vaig posar com estudiant a la Sala de Patologia General del Clínic, secció d'homes. 
Va ser un procés fàcil ja que el cap de la Sala, el professor A.M., m'havia donat pràctiques durant el curs, i deuria tenir una bona impressió de mi com alumne. 
De fet vàrem ser més d'un company de curs que vam escollir aquesta opció i d'alguna forma érem necessaris, en una planta en que els pocs metges que hi assistien ho feien de franc, sense cobrar ni un duro (l'Hospital Clínic era de beneficència) i a l'estiu quasi tots els facultatius desapareixien per vacances.
La Sala tenia 30 llits, repartits amb un espai gran amb 22 llits, amb molt poca separació entre ells, alguna mampara baixa i un ampli corredor al mig, i al final de tot hi havien dos espais més amb 4 llits cada un. 
A mi em varen correspondre 4 malalts del fons del espai gran. 
Un d'ells, el primer, es deia Juan R, provinent d'Andalusia, de la província de Sevilla i tenia una artritis reumatoide molt invalidant, i estava supervisat per un gran reumatòleg, el Dr. J. Rotés Querol,  i un deixeble seu que també va tenir una carrera exitosa. 

El pobre pacient tenia simultàniament ingressada a la seva dona, a la sala de dones, amb una severa estenosi mitral, tricuspidalitzada i de la que encara en recordo els llavis tènuement cianòtics i les galtes vermelles, que es consideraven com típiques de la malaltia. 
Tenien una fila d'uns tres anys de la que se'n deuria fer càrrec algun parent també emigrant. 
El matrimoni portava mesos ingressats, situació possible donat que el professors N. era procedent d'un poble veí al d’ells.
Ens hem de situar al 62. 
Les sals d'or havien fracassat pel tractament de la artritis reumatoide i ara, dirigit per el Dr. Rotés, l’estaven medicant amb salicilats i prednisona a dosis baixa de 5 mg diaris. 
Un dia va passar el professor N.:
- “Que dosis recibe de corticoides”?-
- “5 mg de Prednisona, professor.”-
- “Pues a éste más, que es de Peñaflor, denle 30mg”.-

Va haver-hi desacord amb el Dr Rotés sobre aquest tractament. 
El malalt no va evolucionar bé i més tard vaig saber havia mort ofegat, d'una complicació raríssima per artritis de les articulacions dels cartílags de la tràquea.
La seva dona va ser operada amb èxit moderat de la seva estenosi mitral i el va sobreviure poc temps. 
Rotés, que va ser un reumatòleg excepcional, va deixar una escola de deixebles de la que encara en queda empremta.
A la seva estada a Paris, va descriure junt amb el seu “patron” la Malaltia de Forestier-Rotés.
Del seu pas per parís, la llegenda urbana també parlava de la seva participació en el Paris alegre.
Amb un bon sentit de l’humor, un dia, ell ja gran, ens creuem pels passadissos del Clínic, i amb el seu accent de Balaguer em diu: 
-"Morere, tu que ets jovenet, no coneixeràs algune amigue amb afició a la geriatrie?"-

Complexió forta, honest, brillant, ràpid, savi, mestre....., eren altres èpoques.

divendres, 15 de setembre de 2017

PROJECTE 523.

Algú de vostès sap de que es tracta?
Algun dels meus col·legues ho sap?
És probable que no. 
La informació que els hi donaré, no només té un interès mèdic, sinó que també de caràcter general.

Creuen possible que un mandat o un edicte ordenat o proclamat per un dictador, pot arribar a generar un fàrmac efectiu per a un tractament d'una malaltia important? 
Les nostres conviccions democràtiques ens farien pensar que no.
Al 1967 Mao-Ze-Dong ordena el Projecte 523, amb la finalitat de trobar un fàrmac per tractar el paludisme, que assolava l'exèrcit del Vietnam del Nord. 
Com a conseqüència, tots els científics xinesos es van centrar en aquesta línia de recerca.
Finalment, la Dra Tu Youyou va descubrir l’eficàcia d'un extracte d'una planta ( artemisia annua qīnghāo) al 1970, després d’experimentar amb 500 plantes xineses.  

Era efectivament l’Artemisina, un fàrmac extremadament actiu en front el paludisme, que posteriorment ha estat considerat el descobriment mèdic més important per l’Africa i altres països, de tot el segle XX.
De Jorge Ferreira - Original work by Jorge Ferreira, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5533626

Les primeres publicacions occidentals daten dels 80 (encara puc recordar l’esquema de l'enunciat i la pagina del Lancet quan es va publicar), i avui buscant-ho, he confirmat que va ser el 1982. 
De fet al 1596, Li Shizem, un metge xines, ja n'havia recomanat les infusions i també s’han trobat referències en textos antics de més de dos mil anys. 
Es repetia la història similar a la de la quinina a Amèrica.

Actualment l’Artemisina se’l considera un fàrmac fonamental sobretot per el paludisme falciparum, i es recomana en combinació amb un o més fàrmacs per evitar els problemes de resistència.

La planta d’artemísia és molt ubiqua, no exclusiva de Xina.
Els analistes creuen, que donades les posicions cada vegada més expansives dels xinesos a l'Africa, seran ells els qui eradicaran el paludisme abans que ho faci la Fundació Bill i Melinda Gates.

La Dra.Tu Youyou va néixer el 1930, metge, farmacèutica i química, va rebre el premi Albert Lasker al 2011, i el 2015 el premi Nobel de medecina pel descobriment de l'Artemisina, sent la vuitena dona en obtindré el Nobel de medecina.

L'Artemisina podria tenir algun efecte antiasmàtic i també s’està investigant en el tractament del càncer.

Que ningú es pensi que aquest post és una nostàlgia de les dictadures suposadament d'esquerres que la història una a una els hi ha passat factura demolidora i incontestable.

Malgrat tot, como si de moda es tractés, les fascinacions nostàlgiques semblen larves en creixement i he de dir que amb el perill de ser titllat d'antic, em va alarmar la gran estàtua de Lenin que decorava el carrer del Progrés a la Festa Major de Gràcia d’enguany.

A finals d’abril, i haig de dir que a contracor, vaig fer turisme a Xina. I entre altres visites, vàrem anar a una suposada Universitat de Medicina Xinesa Tradicional. 
La majoria de nosaltres érem escèptics de les meravelles que ens explicava un metge, ja gran, però en molt bona forma. 

Irònicament, no havien passat ni dos dies de la nostre tornada, 
que s’anunciava el projecte d'un gran Centre Europeu de Medicina Tradicional Xina ubicat a l’Hospitalet, veurem... 

Ja he dit que l’artemísia no és exclusiva de Xina, quasi ubiqua. En català s’anomena donzell i en castellà “ajenjo”, i l'absenta és la beguda alcohòlica fabricada a partir d’aquesta planta.
L’absenta ha estat vinculada a pintors com ara Degas, Van Gogh o Picasso, o a poetes com Baudelaire o Verlaine.
L’únic que va estar exposat  a paludisme fou Rimbaud, que emmalaltir a l'Africa i era bevedor d'absenta. Se li deuria acabar.

Però alguna lliçó hauríem de treure del Projecte 523. 
La concentració d'esforços sens dubte fa possible obtenir resultats a més curt termini. 
Així també va succeir amb el descobriments dels primers tractaments del Sida

A Barcelona, a prop de la plaça Maragall hi ha el carrer Àrtemis, de la deessa Àrtemis i d'on deriva el nom d’artemísia. 

Igual m'hi refugio, mai es pot dir..