EL MEU PRIMER MALALT.
Just aprovar 3er curs de medicina, juny, em vaig posar com estudiant a la Sala de Patologia General del Clínic, secció d'homes.
Va ser un procés fàcil ja que el cap de la Sala, el professor A.M., m'havia donat pràctiques durant el curs, i deuria tenir una bona impressió de mi com alumne.
De fet vàrem ser més d'un company de curs que vam escollir aquesta opció i d'alguna forma érem necessaris, en una planta en que els pocs metges que hi assistien ho feien de franc, sense cobrar ni un duro (l'Hospital Clínic era de beneficència) i a l'estiu quasi tots els facultatius desapareixien per vacances.
La Sala tenia 30 llits, repartits amb un espai gran amb 22 llits, amb molt poca separació entre ells, alguna mampara baixa i un ampli corredor al mig, i al final de tot hi havien dos espais més amb 4 llits cada un.
A mi em varen correspondre 4 malalts del fons del espai gran.
Un d'ells, el primer, es deia Juan R, provinent d'Andalusia, de la província de Sevilla i tenia una artritis reumatoide molt invalidant, i estava supervisat per un gran reumatòleg, el Dr. J. Rotés Querol, i un deixeble seu que també va tenir una carrera exitosa.
El pobre pacient tenia simultàniament ingressada a la seva dona, a la sala de dones, amb una severa estenosi mitral, tricuspidalitzada i de la que encara en recordo els llavis tènuement cianòtics i les galtes vermelles, que es consideraven com típiques de la malaltia.
Tenien una fila d'uns tres anys de la que se'n deuria fer càrrec algun parent també emigrant.
El matrimoni portava mesos ingressats, situació possible donat que el professors N. era procedent d'un poble veí al d’ells.
Ens hem de situar al 62.
Les sals d'or havien fracassat pel tractament de la artritis reumatoide i ara, dirigit per el Dr. Rotés, l’estaven medicant amb salicilats i prednisona a dosis baixa de 5 mg diaris.
Un dia va passar el professor N.:
- “Que dosis recibe de corticoides”?-
- “5 mg de Prednisona, professor.”-
- “Pues a éste más, que es de Peñaflor, denle 30mg”.-
Va haver-hi desacord amb el Dr Rotés sobre aquest tractament.
El malalt no va evolucionar bé i més tard vaig saber havia mort ofegat, d'una complicació raríssima per artritis de les articulacions dels cartílags de la tràquea.
La seva dona va ser operada amb èxit moderat de la seva estenosi mitral i el va sobreviure poc temps.
Rotés, que va ser un reumatòleg excepcional, va deixar una escola de deixebles de la que encara en queda empremta.
A la seva estada a Paris, va descriure junt amb el seu “patron” la Malaltia de Forestier-Rotés.
Del seu pas per parís, la llegenda urbana també parlava de la seva participació en el Paris alegre.
Amb un bon sentit de l’humor, un dia, ell ja gran, ens creuem pels passadissos del Clínic, i amb el seu accent de Balaguer em diu:
-"Morere, tu que ets jovenet, no coneixeràs algune amigue amb afició a la geriatrie?"-
Complexió forta, honest, brillant, ràpid, savi, mestre....., eren altres èpoques.
Va ser un procés fàcil ja que el cap de la Sala, el professor A.M., m'havia donat pràctiques durant el curs, i deuria tenir una bona impressió de mi com alumne.
De fet vàrem ser més d'un company de curs que vam escollir aquesta opció i d'alguna forma érem necessaris, en una planta en que els pocs metges que hi assistien ho feien de franc, sense cobrar ni un duro (l'Hospital Clínic era de beneficència) i a l'estiu quasi tots els facultatius desapareixien per vacances.
La Sala tenia 30 llits, repartits amb un espai gran amb 22 llits, amb molt poca separació entre ells, alguna mampara baixa i un ampli corredor al mig, i al final de tot hi havien dos espais més amb 4 llits cada un.
A mi em varen correspondre 4 malalts del fons del espai gran.
Un d'ells, el primer, es deia Juan R, provinent d'Andalusia, de la província de Sevilla i tenia una artritis reumatoide molt invalidant, i estava supervisat per un gran reumatòleg, el Dr. J. Rotés Querol, i un deixeble seu que també va tenir una carrera exitosa.
El pobre pacient tenia simultàniament ingressada a la seva dona, a la sala de dones, amb una severa estenosi mitral, tricuspidalitzada i de la que encara en recordo els llavis tènuement cianòtics i les galtes vermelles, que es consideraven com típiques de la malaltia. Tenien una fila d'uns tres anys de la que se'n deuria fer càrrec algun parent també emigrant.
El matrimoni portava mesos ingressats, situació possible donat que el professors N. era procedent d'un poble veí al d’ells.
Ens hem de situar al 62.
Les sals d'or havien fracassat pel tractament de la artritis reumatoide i ara, dirigit per el Dr. Rotés, l’estaven medicant amb salicilats i prednisona a dosis baixa de 5 mg diaris.
Un dia va passar el professor N.:
- “Que dosis recibe de corticoides”?-
- “5 mg de Prednisona, professor.”-
- “Pues a éste más, que es de Peñaflor, denle 30mg”.-
Va haver-hi desacord amb el Dr Rotés sobre aquest tractament.
El malalt no va evolucionar bé i més tard vaig saber havia mort ofegat, d'una complicació raríssima per artritis de les articulacions dels cartílags de la tràquea.
La seva dona va ser operada amb èxit moderat de la seva estenosi mitral i el va sobreviure poc temps.
Rotés, que va ser un reumatòleg excepcional, va deixar una escola de deixebles de la que encara en queda empremta.
A la seva estada a Paris, va descriure junt amb el seu “patron” la Malaltia de Forestier-Rotés.
Del seu pas per parís, la llegenda urbana també parlava de la seva participació en el Paris alegre.
Amb un bon sentit de l’humor, un dia, ell ja gran, ens creuem pels passadissos del Clínic, i amb el seu accent de Balaguer em diu:
-"Morere, tu que ets jovenet, no coneixeràs algune amigue amb afició a la geriatrie?"-
Complexió forta, honest, brillant, ràpid, savi, mestre....., eren altres èpoques.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada