LA VIDA SENSE MONTAIGNE.

Deu tenir uns setanta. És alta i prima, no és presumida, se la veu intel·ligent, molt franca.

La primera vegada que va venir a la consulta encara feia poc de la seva viudetat. El seu home era metge i en alguns aspectes de la seva especialitat era un referent. Era antic company de promoció meva. Té un llibre traduït a l’anglès. Era un bona persona.

La meva malalta, que li direm Sra M, constantment li guarda la memòria i té la seva fotografia en el perfil del seu smartphone. Sempre acudia a la consulta  amb un llibre a la mà.

Li va recomanar que vingués a veurem una malalta amiga seva,  que té una malaltia similar i que també és pacient meva. Crec que són excursionistes i coneixen bé la serra de Collserola.

Utilitzant el terme d’una forma una mica  lliberal, a la seva malaltia se la denomina amb un nom molt literari, Síndrome de Lady Windermere, de l’obra d’Oscar Wilde, nom molt exagerat que m'ha obligat a veure la representació de l'obra i a llegir-ne el text.

El nom tindria a veure amb l’ús del ventall que feien servir les dames victorianes per dissimular-ne l’expectoració.

Durant aquests dos o tres anys que l’he a anat visitant, s'ha creat un corrent d'amistat i en diferents moments m'ha regalat llibres.

Un d'ells és "Como vivir o una vida con Montaigne” de Sarah Bakewell, quasi 500 pàgines denses i erudites.

M'ho he passat molt be llegint-me’l.

Amb alts i baixos, la seva malaltia evolucionava. Havíem identificat el germen responsable,  i li controlava amb molta freqüència la funció respiratòria. Havíem pactat no tractar amb intenció d’eradicar el germen i fèiem tractaments puntual amb bons resultats.

Però començava a empitjorar la funció respiratòria i vàrem decidir fer tractament definitiu, que representa entre 18 a 24 mesos amb fàrmacs de diferent toxicitat. Li vaig donar instruccions sobre els efectes secundaris i les formes de detectar-les.

Son moltes instruccions, una d'elles control de la visió.

Un setembre la pacient em diu: 

-"A la clínica X (una clínica oftalmològica molt competent) m'han dit que m’hauré d'operar de cataractes."-

Jo deuria tenir la guàrdia baixa aquell dia. No vaig insistir en que es busques una segona opinió.

Novembre , dos mesos més tard, em truca:

-"Josep, estic perdent molta vista."-

Em volia fondre, li vaig dir que suspengués immediatament el tractament i consultes a un altra oftalmòleg.

Es va confirmar que tenia una neuritis del nervi òptic com un efecte secundari a la medicació.

-"Només puc llegir amb lupa i encara amb dificultat."-

- ("Déu meu! com he pogut ser tant burro?") -, va ser el meu pensament.

Jo li havia advertit sobre aquest efecte:

-" El primer símptoma és no distingir bé els colors, fes-te veure periòdicament per un oftalmòleg, però és una complicació poc freqüent."-

Realment mai m'havia passat. Però no es pot dir mai, ara m’estava passant!

Normalment és reversible, però no en el 100%. I si no es recupera?.

Quasi no gosava a telefonar-la i quant ho feia em temia males noticies.

Vaig pensar, quina ironia, ella, tan lectora no podrà llegir.

Era un avis?: “Como vivir o una Vida con Montaigne”!

Cap retret, a cada progrés em telefonava.

-"Ja puc llegir els subtítols de la tele!"-

-"Ja puc llegir els llibres electrònics!"-

Ara, ja quasi s'ha recuperat .

D’aquí uns mesos s’operarà de cataractes i acabarà recuperada del tot.

Però jo cents de vegades em repetia:

-"Com podrà viure sense Montaigne?"-

Síndrome de Lady Windermere, Montaigne, massa literari tot plegat.