LA TAULA COMPANYS. (2)

De fa temps m'he resistit a escriure aquest post.

Em semblava entre d'altres coses, que podia convertir en banal el transcendent o fins i tot ser sacríleg.

Un post frívol, estúpid o presumit.
Els fets recents m'han decidit a escriure’l, i no sense una dosi d’emoció.

A casa, al Masnou, casa antiga del 1905, a l’habitació de la meva dona i meva, hi tenim la taula Companys, ficció i veritat.

Que ningú dels descendents del President Companys s'ofengui. M’explicaré.

Al 1979 es va estrenar una pel·lícula titulada "Companys: Procés a Catalunya", dirigida per Josep Maria Forn.

No la vaig anar a veure per què la vida de Companys sempre m'ha produït una gran tristesa. La mort, encara que heroica, la detenció per la Gestapo, i algunes circumstancies familiars que l’anguniejaven i sobre el que sóc molt sensible, digueu-me sentimental.

Una part de la pel·lícula fou gravada a la torre d'uns oncles de la Rosa, i quant la van vendre, va coincidir amb la compra de la nostre casa al Masnou, i els oncles generosament, ens varen regalar diferents mobles, entre els quals n’hi havia un que ells anomenaven  la " taula Companys" per que era la del despatx del President a la pel·lícula.

La pel·lícula es pot veure sencera a You Tube.

Al voltant de minut 21del film, la policia de la Gestapo registra violentament el despatx del President, regirant papers i fent caure els calaixos del escriptori de Companys. Aquests calaixos de la ficció, son els de l’habitació de casa meva.

És una taula modesta, més aviat petita, d’una fusta senzilla, ara ja corcada. Sempre li he tingut un respecte especial. Mai l'he fet servir per escriure ni per estudiar.

Només hi tinc alguns llibres, assajos.... en lectura activa.

 Per què escric i publico ara aquest post?

La resposta desgraciadament és obvia. Per res del món m'agradaria que es repetissin en el moment actual escenes similars a les del film.

Algun del meus lectors em podran retreure:

-"Que no era un bloc d’anècdotes mediques?"-

Ho és, però sempre he dit que ni la medicina, ni el cinema, ni l'art ni quasi res a la vida és neutre. 

Com excusa podria parlar de l'Hospital d'Igualada, construït del 36 al 39, durant la Generalitat, i del que el primer director de l'hospital fou el meu pare, o també de la intensa lluita contra la tuberculosi durant aquest període. No cal...

Aquests dies s'ha cantat sovint “l'Estaca, però ningú ha cantat la cançó del Lluis Llach, dedicada a la revolució dels clavells: Abril 74  (https://www.youtube.com/watch?v=Jptmz2svi5g)

Que tinguem sort...