divendres, 1 de desembre de 2017

CENT METRES LLISOS.


Ah, no, no parlaré d'atletisme. 
Però veure (i quasi no veure) una cursa olímpica de 100 m. llisos era apassionant per un nen o adolescent, tot comprovant la supremacia (es pot utilitzar aquesta paraula?) de la raça negra.
Aquesta superioritat ha originat algun episodi històric, com ara en els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. 
He tingut ocasió de conèixer alguns col·legues metges amb marques d’elit en relació a l’època i edat, i tots tenien una mateixa qualitat: extremadament tranquils, d'una actitud franciscana, tot el contrari del que algú s'imaginaria.
Deixem‘ho. 
Parlarem d'Amiodarona. 
L'Amiodarona fou un medicament descobert al 1961 per investigadors d'un laboratori belga, la Labaz company. Va tenir una indicació inicial per a l'angina de pit, posteriorment Rosenbaum un cardiòleg argentí va detectar el seu efecte antiarítmic, sobretot per les arítmies ventriculars. A 1980, a França i a tot Europa, es va comercialitzar com antiarítmic.

Al 1982 vaig tenir l’ocasió d'observar uns casos de pacients que essent tractats amb Amiodarona tenien afectació pulmonar extensa i greu, i vaig sospitar que probablement hi havia relació.
Precisament els efectes secundaris dels fàrmacs era un tema que feia anys m’interessava molt i fins i tot havia escrit un llibre sobre aquest tema i havia donat varies conferencies.
Així dons vaig comunicar-ho immediatament al Cap de Servei de Cardiologia, excel·lent en tots els aspectes.
-"No Morera, tinc molts pacients tractats i no n'he vist cap cas. Coincidències..."-
-"Però..."-
-"Coincidències, Morera, no hi busquis tres peus al gat..."-

Gràcies a que anava dient per tot l’hospital, sense malicia, -"Sabeu el Morera s'ha entestat en dir que l'Amiodarona produeix toxicitat pulmonar!!"-, m'estava fent publicitat gratis.

Mesos abans, al NEJM havia sortit una publicació de Heger sobre Amiodarona, que contenia una radiografia de tòrax similar a les dels meus malats.
Però aquest aspecte havia passat desapercebut a la comunitat cardiológica. 
Els sistemes de recerca de bibliografia encara eren manuals. 
Vàrem escriure uns carta al NEJM amb els nostres casos, i ens la van rebutjar: -"No aporta cap novetat"-. Sentència dels revisors. 
No era totalment cert, perquè nosaltres teníem l’anatomia patològica i descrivíem unes lesions molt característiques. 
Finalment la nostre carta es va publicar al setembre del 1982. Al Br Med. J.
Més endavant vàrem "descobrir" i publicar alguns aspectes menys coneguts de les lesions pulmonars secundaries al tractament amb Amiodarona.

Fa uns sis anys havia diagnosticat i tractat un pacient d'Alcoi, amb mes de 90 anys, prim, àgil, amb bastó, sempre acompanyat per dos nets, ja grans, net i neta. 
Un dia, fa uns dos o tres anys, em truca la neta.
-"Doctor, tinc una mala noticia, el nostre avi ha mort."-
-"Però si fa un mes estava força be."-
-"No, no ha mort de fibrosi pulmonar, ha mort d'una diverticulitis."-
-"Ho sento molt..."-

Però vaig respirar tranquil, no m’hi sentia responsable.

En medicina, publicar el primer es com una carrera de 100 m. llisos.
Tothom sap qui és Usain Bolt, però i Justin Gatlin?