divendres, 8 de desembre de 2017

SUDDENLY LAST SUMMER.

Fa un parell de mesos vaig rebre un correu on se'm convidava a donar una conferència al Col·legi Major "Ramon Llull" sobre aquest Anecdotari i el primer llibre publicat "Anecdotari d'una vida mèdica". 
Em va afalagar però també sorprendre, donat que jo no els hi havia proposat, ni tampoc coneixia a ningú de la Institució. 
Òbviament em donava ocasió de parlar amb un públic jove, que probablement molts d'ells serien estudiants de medicina, per la proximitat geogràfica amb l’Hospital Clínic.
No tenia pràcticament temps per preparar la xerrada, i a més a més no sabia exactament que dir, donat que no es tractava d'una lectura d'una selecció d’anècdotes. 
El cap de setmana previ vaig decidir fer-ho amb suport de PowerPoint, pensant  que seria més versàtil per a estudiants de disciplines diverses, fent una introducció que menciones la interacció de la medicina, la literatura i altres arts. 
Fins i tot  vaig fer referència, com en alguns casos la literatura s'ha anticipat a la medicina i posava exemples d’obres literàries o artístiques que han plantejat de forma magistral problemes ètics.
Limitat com tenia el temps, l’ètica i el cinema ho vaig resumir en una pantalla on hi havia dues imatges:
- Un affiche d'Ikiru, un dels millors films de la historia del cinema i que havia estat menció d'una de les meves anècdotes de l’anecdotari, 
- I l'altre imatge era un fotograma on dialoguen Katharine Hepburn i Mongomery Clift, del film "De Repente el Último Verano". 

Amb les preses, no vaig poder comentar a fons l’últim film. Ara és el moment.
“De Repente el Último Verano” es va projectar per primera vegada al 1959, dirigida per Joseph Mankiewitz, basada en una obra teatral de Tenessee Wiliams, que participa en el guió conjuntament amb el gran Gore Vidal. Tot plegat un pertorbador relat cinematogràfic  en el que es toquen temes del calibre de l’homosexualitat, la prostitució masculina i el canibalisme.
L’acció transcorre a New Orleans i l'atmosfera del Sud d'USA més que ben descrita, jo diria que es pot mastegar.
El dilema és un clàssic: acceptar o no, el suborn del poder i del diner, a canvi de no ser fidel als nostres coneixements ni als nostres principis ètics i anant en contra dels interessos del pacient.
Aquest dilema es planteja molt sovint a la pràctica mèdica del dia a dia, i ningú no pot dir que mai l'ha vulnerada.
No n'hi ha prou en tenir penjat a la paret una reproducció del Jurament Hipocràtic, que per cert, jo des dels cinc anys llegia en el despatx del meu pare.

La trama del dilema és que una rica i influent dama , (Katharine Hepburn), ofereix fons per crear un hospital a un jove, famós i prometedor neurocirurgià, (Montgomery Cliff), a canvi de practicar una Lobotomia Frontal (resecció parcial del cervell), a la seva neboda (Liz Taylor), per guarir una dubtosa malaltia mental.
Però el veritable objectiu que persegueix la Hepburn, és impedir que la noia confessi, (extirpant-li el record), la verdadera causa de la mort del seu fill, (cosí de la Taylor), que viatjaven junts el darrer estiu, i que ha sigut ocultada amb el diagnòstic d'atac de cor. 
De fet, això és el motiu de la transitòria bogeria del personatge de la Taylor.  

Òbviament el jove neurocirurgià no accepta i com es diu ara, no faré d'spoiler però tampoc podria per que les escabroses escenes es transformen en imatges surrealistes, oníriques i críptiques, algunes d’elles, filmades a platges catalanes. Alguns hi han vist alguna al·lusió poètica a Lorca.
Aquest dilema és com una nina russa perquè inclou molts altres dilemes mèdics, com l’eficàcia real de la lobotomia, introduïda pel neuròleg portugues Moniz al 1935 i que fou premi Nobel al 1949.
Aquesta tècnica fou adoptada amb entusiasme, probablement pels guanys amb dòlars, fins al punt que al 1960, quant la lobotomia estava del tot qüestionada, ja se n'havien practicat 50.000. 
Dintre d'aquesta nina russa hi entren altres pràctiques paral·leles com ara els electroshocks, o bé  el falsos diagnòstics de malaltia mental, inventats  per Stalin, per anorrear els enemics polítics.
Aquests excessos  foren l'origen del moviment Antipsiquiatria, liderat per alguns autors com Laing o Bassaglia, que els curiosos com jo havíem llegit.
Com podeu veure la línia de l’ètica mèdica, potser no és recta, però no s'ha de creuar, si més no, mai deliberadament.

Que agradable anar al Col·legi Major Ramon Llull, que fou concebut al 1917 en un Congrés d'Estudiants de Catalunya i que principalment a l'actualitat pertany a la UB i ocupa estances d'un magnífic edifici modernista del finals del 20 i mitjans dels 30, del arquitecta, deixeble de Gaudi, Joan Rubió i Bellver.
Aquesta institució va tenir una revista pròpia fins el final de la República i va publicar  les primeres edicions de diversos poetes catalans, entre ells Rosselló-Pòrcel, “imitació del foc”. 
Tot això amb una magnifica hospitalitat del seu director actual.

El lema que guiava la meva presentació fou una frase del gran escriptor i metge, Anton Txejov: 
"La medicina és la meva dona i la literatura la meva amant"

https://www.slideshare.net/josepmorera/quan-la-realitat-supera-la-ficcio-anecdotari-duna-vida-mdica 

- imatges Col·legi Major Ramon Llull -