L’HORA.

Baixet, prim, neguitós e impacient, acostumat a manar. 
Franc, extravertit, no tenies que preguntar-li, t'ho explicava tot. 
Flaire de cigarreta.
La primera vegada que el vaig visitar i conèixer tenia uns 65 anys, era d’origen basc, tan de cognom com de fets, guipuscoà. 
Presumit, presumia de tot, de malaltia, de cirurgians, de metges, de resistència, de com havia caigut, s'havia aixecat, caigut i tornat a refer, en els negocis, en la salut...
Però també humil, gens orgullós, agraint-li a la vida cada dia que es despertava.
Feia un 7 anys operat, de càncer de colon, feia uns 4 anys operat de metàstasis hepàtica a la Clínica Mayo, i feia dos anys d’una metàstasis pulmonar. També li havien fet a BCN radioteràpia i quimioteràpia, i actualment el portava un oncòleg de prestigi a Barcelona.
Venia a veurem amb molta recança per que li havien dit que tenia una funció respiratòria dolenta degut a una severa MPOC per fumador, agreujada per la cirurgia de la metàstasis pulmonar.
Supervivent, era un home poc disciplinat, però no ho amagava: 
-“Mira Morera, ves, ahora solo me fumo diez y los parto por la mitad. El tratamiento de la mañana lo hago pero el de las noches casi siempre me olvido. Y ademas Morera, tu sabes que me voy a morir del càncer, no de la MPOC, y que ademas he vivido mas de lo que merezco.”-

I després immediatament t'explicava un acudit. 
Era molt bo explicant acudits, amb les especialitats dels acudits verds i dels de bascos. Sempre molt curts.
Em venia a veure tant aviat  li augmentava l’expectoració i l'ofec.
-“No jodas, no me pongas oxigeno. Dejaré de fumar por unos dies.”-

La Rosa i jo varem anar tres vegades a sopar a casa seva, fora de Barcelona. Aprofitant el bon temps de la tardor o del final de la primavera, seiem al porxo de casa seva, d'una planta, acompanyat de la seva esposa, també del nord, de Santander, discreta i encantadora.
Els sopars sempre excel·lents, immillorables. Tenia una bodega prodigiosa que ens havia ensenyat,al soterrani de la casa, i n’estava molt orgullós, amb botelles molt antigues, que no vaig tastar mai, jo soc estrictament aiguader.
No hi havien compliments, volia ser estimat.
-“El año que viene nos vamos los cuatro a la Dominicana, lo pasaremos estupendamente.”-

La darrera vegada que vàrem sopar, estava taciturn. No tenia bones noticies de l’oncòleg.
-“Morera, esto ya va a durar poco.”-

Aprofitant un moment que estàvem sols: 
-“Morera, durante estos  tres años que nos conocemos, creo que nos hemos hecho amigos. No quiero sufrir. Tu sabes como y cuando lo tendras que hacer.”-
-“No digas eso."-

Va fer el gest de donar-me un sobre que ni vaig deixar que me l'acostes...
-“Por favor, J..."-
-“Bueno, confio en ti.”-

Després de l'estiu va tornar a Barcelona. Estava inquiet, amb insuficiència hepàtica i insuficiència respiratòria.
-“Tienes que ingresar.”-
-“No me jodas, para que me pongan sueros y oxigeno...”-

Vam estar de sort. Al caure la nit va entrar en coma.
Fa pocs dies a la Vanguardia, un In Memoriam de los seres queridos.
Ja han passat cinc anys i el recordo com si fos ara.