dimarts, 13 d’agost de 2019

WALLAPOP.

La vaig visitar per primera vegada quan ella estava a punt de complir els cinquanta.
La coneixia superficialment perquè era una col·lega d'algun hospital en què havíem coincidit.
El motiu de la visita era que tenia tos i també perquè fumava massa.
Jo ja sabia que en aquell moment estava de baixa per esquizofrènia. Mai sabrem la causa de l'esquizofrènia però ella arrossegava una vida de gran timidesa, bullyng, desamors, i finalment un intens mobbing a la feina.
Família de l'eixample, el pare la va tenir quan era bastant gran.
Òbviament tenia psiquiatra responsable. Mai havia sigut agressiva, ni havia fet intents d'autòlisi.
L'havia vist passejar pel carrer un gos que devia ser la màxima companyia. Feia brots de mania persecutòria.
-"Hola, Morera, vinc perquè el meu pare em fa visitar per tos i perquè fumo massa."-

Vam parlar del mobbing que li feien, de la seva darrera època d'especialitat mèdica activa, potser també de cinema, aparentant tenir tema.
Sabia que no deixaria de fumar i em vaig limitar a comprovar que no tenia cap malaltia greu. L'anava citant unes 4 o 5 vegades per any, conversàvem, ella coherent però massa obsessiva.
El temps passava i un dia va entrar amb un embalum de metre per metre. 
-"Te, t'he portat un regal. És un quadre d'un pintor que m'agrada."-

La pintura, acadèmica, totalment kitsch, representava una noia menjant-se un ou ferrat. De tan acadèmica impossible que m'agrades. Vaig identificar el pintor perquè sovint exposava a una galeria a prop d'on ella vivia.
-"Oh, que maca, et fa venir ganes de menjar un ou ferrat!"-
-"Te l'he comprat perquè a mi m'encanta i com a mostra de l'estimació que et tinc. També com a acomiadament, ja no tornaré a la consulta. M'internen."-
-"Ostres, que dius?"-
-"El pare és ja molt gran i el meu psiquiatre ho considera convenient."- 
-"I el teu gos?"-
-"El Black es va morir fa un mes. Sospito que algú el va enverinar."-
-"Ho sento molt."-
-"Et podré telefonar?"-
-"Si, clar."-

En aquell temps jo tenia el meu primer mòbil, un Erikson. A partir d'aleshores em trucava amb una freqüència d'un parell de vegades per mes.
Costava mantenir una conversa de deu minuts, tractament, menjar, alguns símptomes, el fred, rarament al·lusions al seu nèmesi del mobbing final.
-"Un dia Morera, ja no et podré trucar més. La família em diu que gasto massa amb el mòbil."-

Ara ja fa anys que no sé res d'ella.
Crec que malgrat ser bastant gran, encara deu ser viva.
Recordo haver vist l'esquela del pare ja fa temps.
La pintura mai la vàrem penjar, la vàrem deixar recolzada a la paret d'un lloc molt poc visible.

-"I si la posem a Wallapop?"-, em diu la meva dona.
-"No, no, és un record."-

A la pacient l'havien posat a Wallapop ja feia molts anys!