ATZAR.

 En la primera part del meu anecdotari vaig incloure algunes històries en què l'atzar tenia un protagonisme destacat.

Com que filosòficament , (que pretensiós), em considero determinista, vaig incloure en el preludi del llibre una cita dels tres versos darrers del sonet de Borges "Ajedrez II".

Dios mueve al jugador, y éste, la pieza. 
¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza 
de polvo y tiempo y sueño y agonía?

Potser per aquest motiu, ara m'he auto censurat i he evitat explicar massa anècdotes on les casualitats s'encadenin.
Però...
Farà uns cinc anys, primera hora de la tarda, una pacient que veia per primera vegada.
Tos persistent sense més importància. El seu cognom no era gens freqüent.
-"No ets pas germana d'una col·lega?"-
-"No, no, només tinc un germà i no és metge."-

En acabar la tarda, em ve un pacient ja diagnosticat d'una malaltia rara, amb una complicació absolutament inusual. Un amic me l'enviava per una segona opinió.
-"Ostres, quina casualitat! Avui he vist una pacient amb el teu cognom."- 

Comprovo aleshores que el segon cognom també coincideix.
-"Ah, devia ser la meva germana. ¿Es deia Isabel?"-
-"Sí, Isabel, clar és la teva germana. Li havies recomanat tu el meu nom?"-
-"No, no, que va, mai parlem de malalties ni de metges!"-
-"Simpàtica."-
-"Si, molt simpàtica."-

A la germana no la vaig veure més i en canvi al germà, el pacient de la malaltia rara, l'he anat veient fins ara. 
Ens costa no al·ludir a la casualitat del primer dia.
Si, l'atzar.