dimarts, 31 de desembre de 2019

JOC.

29 de desembre del 1972. 
Cap a les set de la tarda, guàrdia de divendres que era mítica, hospital, ara Vall d'Hebron, equip mèdic compacte en molts sentits, treballant amb entusiasme, aprenent de cada malalt, defensors de la medicina pública.
Potser actualment ningú la voldria fer, sent un divendres i a sobre en aquella època, l'endemà no es lliurava i el dissabte es treballava com cada dia.
Faltava molt poc per canviar d'any, avui fa 46 anys, el sostre del passadís estava modestament guarnit amb boix grèvol i bombetes de color. No cregueu, poques, potser deu punts de llum, tants com "cubicles".
Unes quantes infermeres amb esperit voluntari i nadalenc ho havien fet per animar aquells dies en què tots a la guàrdia estàvem una mica nostàlgics de les nostres llars.

Aquella tarda hi havia menys volum de feina. Epidèmia de grip segur que no.
A mi sempre m'han atret les dianes, i aquell dia vaig entrar a la nostra sala, buscant, sabia que no em costaria trobar-la, una goma elàstica, i amb l'esperit infantil de l'escola o bé de les vacances d'estiu a pagès, a l'Espelt d'Òdena, imaginant arcs amb branques i cordills, vaig fabricar amb la goma i un cartró compactat una mena de "tirachinas" amb projectil inclòs.
Sortint al passadís amb un dels companys, vaig dir-li:
-"Fixa-t'hi bé, faré "punteria" a aquella bombeta de color vermell."-

Unes quantes infermeres veient les meves intencions, es van afegir a nosaltres, tot rient, amb ambient d'expectació per veure el resultat.
Amb extremada concentració, sostenint l'improvisat "tirachinas" entre el polze i el quart dit de la mà dreta, tensant al màxim l'estri, mirant fixament la bombeta escollida, i tancant l'ull esquerre, van passar no menys de seixanta segons.
De cop i volta, el meu company es va girar cap a l'entregada audiència amb un gran somriure dibuixat a la cara. La bombeta havia caigut a terra, i s'havien escampat els vidres per tot arreu.
-"Vigileu!, no us talleu."-

Entre tots després ho vàrem recollir.
Ningú no es va adonar que el "balí" de cartró no va arribar a sortir mai del "tirachinas", vaig dissimular.
Un parell de veus:
-"Quina punteria Morera!", "Hauries de dedicar-t'hi!"-
-"Si, si."-

Transcendent, amb pensament matemàtic, vaig rumiar: "No massa més decimals que des del Big-bang, haguem pogut arribar a la guàrdia."

Vaig memoritzar la data.
Faltava poc per a què arribessin les lluites i la repressió als hospitals públics.