dilluns, 16 de novembre de 2020

ORGULL.


Setanta-dos anys. Uns 1.60. Pentinat “estilos”. Ben maquillada. Vesteix molt elegant.
La visito des de fa uns sis anys, però no li agrada gens anar a metge. 
És distant, i tot i els cognoms mai parla en català. És extremadament educada.
Sempre s'ha dedicat a la família i cultiva les amistats femenines jugant al bridge.

-"Encara jugues al bridge?"-
-"Sí i tant, però ja no és el mateix. Abans jugant es fumava molt, totes fumàvem, però ara ja no. I és una llàstima perquè la nicotina ajuda a concentrar-te."-
-"Has de plantejar-t'ho seriosament, qualsevol edat és bona per deixar de fumar."-
-"No, no penso fer-ho, és que m'agrada massa."-
-"Ja saps que tens emfisema i que el teu oxigen ha començat a caure."-

Mira al sostre, imagina el cel, i sembla que de pensament expressa un desig.
-"Bé, farem una altra ITV. Has tingut algun problema mèdic en aquest darrer any?"-
-"Uf! Molts. Al febrer vaig caure a les galeries... i em vaig fracturar l'húmer dret. Per sort no em varen haver de posar cap clau."-
-"Has de vigilar, les persones a partir dels setanta anys, estadísticament caiem una vegada a l'any."-
-"I espera, al juliol, no sé encara com, vaig relliscar i em vaig fracturar la pelvis. Això sí que ha sigut terrible, dos mesos immobilitzada i després en bastó. Ja fa tres mesos que l'he deixat."-
-"Déu n’hi do! Has tingut més ofec?"-
-"No, no. A més a més em porta el xofer del meu fill."-
-"Et demanaré un TAC. Vine d'aquí a una setmana amb el resultat."-
-"I no puc enviar-te'l? Em fa por anar per hospitals."-
-"D'acord, només quedaràs pendent de fer-te les proves de capacitat pulmonar."-
-"Oi, que contenta em fas!"-
-"Sobretot no caiguis, intenta fumar el mínim i no t'oblidis de donar menjar al teu àngel de la guarda."-
-"T'ho agraeixo molt. És tan perillós venir. Tornaré l'any vinent."-

Mentre la meva secretaria li feia les peticions de les proves, jo vaig creuar el passadís per recollir a recepció uns nous protocols de la Clínica.
Tornant, tot just ella sortia del despatx, i alentint el pas la vaig veure caminar uns quants metres. Caminava amb una certa solemnitat, el cap dret, mínimament inclinat a la dreta, mirada al cel infinit, i els raigs del sol, que les portes de l'entrada deixaven passar, li feien brillar el maquillatge del coll.
La vaig aturar: 
-"Escolta, has de mirar cap a terra, si no tornaràs a caure!"-
-"No puc, jo no sabria caminar mirant cap a terra, no ho he fet mai."-

(Em sembla que sé perquè)

1 comentari:

  1. ¡Lástima de vida! Quizá algún día su ángel de la guarda le facilite un tropiezo y así pueda caer en la cuenta.

    ResponSuprimeix