MILWAUKEE.

Abril de l’any passat. Un matrimoni gran, vuitanta llargs.
Nomes enraona la dona, ell no diu gairebé mai res.
-"Hola doctor Morera, el Marius té ganes de que fem un viatge."-
-"Viatge a on?"-
-"A Milwaukee. Li sona?"-
-"Tenen un equip a la NBA, (en broma), no voldreu pas anar a veure un partit de Basket?"-
-"No, no, és que el nostres fills hi viuen, tenen unes beques de recerca i ara aviat tindrem un net."-
-"Mira Josefina, tu ja saps que el Marius està molt delicat, té una artritis reumatoide, una fibrosis pulmonar afegida i porta un stent. Milwaukee és fred, està a dalt de tot del mapa."-
-"Si, ja ho sabem, anirem preparats, amb assegurances del RACC i d’altres i a més a més hi tenim els fills..."-
-"No se, no se,  però dues setmanes potser si..."-
-"Es que no li hem dit tot, doctor, volem estar-hi uns tres mesos. La meva filla necessitarà que l’ajudin quan tingui el nen. Però no pateixi doctor, que qualsevol cosa que ens passes, els fill ens ajudarien."-

A la dona no l’he visitada mai. Deu estar bé. Molt decidida, tossuda, educada, i es mou còmodament  per les xarxes socials. 
-"Mira, ara està estable, té una saturació de 93%-94% però qualsevol cosa us el pot descompensar."-
-"Però Dr Morera, no ens ho faci, tenim molta il·lusió."-
-"Avui no, no us dono permís, torneu en 15 dies."-

En Marius, s’acomiada. Baixet, no fa més d’un metre i mig, té les dues mans deformades ( en coll de cigne) i quan li dones la mà notes com una bossa d’ossets.

La Montse em diu: 
-"No els hi trauràs del cap, ella és molt tossuda."-
-"Si..."-

Dues setmana després.
-"Ja tenim els bitllets, viatgem amb primera,  som del RACC, i de tres asseguradores més. Ens fa molta il·lusió. No ens ho faci..."-
-"Feu el que vulgueu, però jo no hi aniria."-

Vaig rebre múltiples guasaps:
-"Dr Morera, ja hem arribat. Saturació 96%. A Amèrica l’oxigen es més alt."-
-"Potser si."-

En van enviar fotos de ciutat, de camp, de flors, de paisatges, de canvis d’estació de començament de tardor, de festes folklòriques.....

Un dia: “ males noticies”.
-"Que passa?"-
-"Una pneumònia."-
-"Ingressat?"-
-"L’ingressen de dia i cap al tard ens el tornen. Li hem tingut que posar oxigen."-

Cada dia em feia el “parte”.
-"Doctor, un problema més. El dilluns que ve els nostres fills ja tornen a Barcelona, però la companya Delta no deixa viatjar encara al Marius."-
-"No es poden quedar uns dies més els teus fills?"-
-"No, als dos se’ls hi ha acabat  la beca i a més a més el dimecres operen a la meva filla a l’hospital de Sant Pau d’un malaltia importat. Estava programada de feia molt temps. "-
-"I vosaltres que fareu? Us enteneu amb prou feines..."-
-"L’amo de la casa ens ha allargat el contracte i els veïns ens ajuden."-
-"Com aneu de peles?"-
-"L’assegurança de moment ens cobreix."-

Dues setmanes després:
-"Bones noticies. Ens donen l’alta."-
-"Viatjarem amb oxigen."-

Ja a la consulta:
-"Quina “aventi”!"-
-"Oh, ja ho pot ben dir."-
-"Com et trobes?"-
-"Ara millor."-, (em va ensenyar el TAC fet a l’hospital, i era terrorífic)
-"Però ara estic molt trist."-
-"I ara, per que?"-
-"La meva filla m’acaba de telefonar que han ingressat a Sant Joan de Deu al meu net per una bronquiolitis. No s’acaba mai de patir..."-

Mai!