AMOR.

De la primera vegada que el vaig veure, deu fer deu anys i escaig. 
Afable, intel·ligent, mínim sobrepès, treballador rural, venia per que s’ofegava fent les tasques que abans podia fer fàcilment. 
Tenia al voltant de seixanta anys.
Amb els tests dels que disposem, fou relativament fàcil el diagnòstic.  Diguem-ne “Pneumònia Intersticial Crònica Usual”, tot i que la terminologia d’aquestes malalties la he vist canviar no menys de 5 vegades.
Li vaig explicar que teníem pocs tractaments a l’abast per la seva malaltia, però que ho provaríem, i que controlaria l’evolució de forma minuciosa.  Ho va entendre i ho va acceptar, una mica amb la fatalitat dels pagesos que han vist com uns pedregada els fon la collita i els fa perdre la feina i els diners.
Que hi farem...
Vaig continuar-li fent controls fins que un terrabastall a la seva salut, ja previst, el va obligar a un ingrés hospitalari també programat. 
Durant uns mesos vaig anar tenint noticies puntuals d’ell, algunes telefonades, missatges a la secretària....
Al cap de sis mesos va venir, acompanyat del seu fill. 
Estaven molt agraïts pels meus contactes i consells durant l’ingrés, i ara s’estava remuntant.
Em duien un regal. Me’l varen entregar amb molta il·lusió. Parlaven els dos alhora, era un I-Pad. Una de les cobertes era metal·litzada, i estava gravat el meu nom.
Jo estava satisfet, ells també, va ser el meu primer I-Pad.

El vaig veure durant aquests anys  per problemes concrets, una lesió fúngica a una cama i alguna febrada de menys de 24 h. El control estricte el duien al seu  l’hospital de referència. 
Durant els darrers quatre anys, un silenci, que sabia que tenia un significat menys optimista.
Un dia em va arribar un guasap d’ell:
-"Qualsevol tarda que baixi a Barcelona el passo a saludar."-

Fa unes setmanes, consulta plena, la Mònica em diu:
-"Ha vingut un pacient que està al passadís, i ha dit que no venia a visitar-se, que només vol saludar-lo."-
-"Val, ara el faig passar."-

Vaig sortir al passadís.
D’una distancia de uns 10m, amb veu potent em diu: 
-"Em reconeixes oi?"-
-"Si, clar."-

Ara anava amb cadira de rodes i duia oxigen portàtil.
-"Hola, i tant que et conec, veig un malalt, i després entres de seguida."-
-"No pateixis, porto bateries de recanvi per l’oxigen."-

Al cap de no massa estona surto i li dic: 
-"Passeu."-

Cap dels malalts que estaven primer varen protestar, cadira de rodes i oxigen desperten solidaritat.
La cadira la conduïa amb cura el seu fill.
Els dos davant meu. El pacient ara portava una barba llarga, blanca, ben retallada i cuidada.
Li donava un aire bíblic, semblava el Moisès de Miguel Angel. Vaig mirar buscant si duia les taules de la llei.
No, no, em portava uns tomàquets de l’hort.
-"Ostres, mira, - li dic tot senyalant el meu I-Pad- , encara utilitzo el vostre regal de fa set anys."-
L’atzar va fer que el portes aquell dia, no es freqüent, ja que amb el mòbil ho resolc gairebé tot.

-"Hem vingut perquè, -va senyalar el seu fill-, hem anat al traumatòleg."-
-"Res important?"-
-"No, una lesió cervical, poc important."-

Vàrem parlar afablement. Adaptat perfectament al oxigen, no se’l veia gens afligit. Algunes preguntes mèdiques intercalades amb una conversa variada.
-"Quina edat tens ara?"-
-"Acabo de complir 72."-
-"La collita de raïm serà bona?"-
-"Si, molt bona."-

Vaig adonar-me de que el fill també ja era més gran. Alt, ben plantat, samarreta negra oberta d’espatlles, ja calbejava.
-"I el teu cosí?"-  (És un personatge famós, surt sovint a la premsa)
-"El meu cosí, no para."-
-"Teniu molts turistes al poble?"-
-"Si, no tants com a Barcelona."-

Vàrem anar a parar al Procés.
-"Com ho veus?"-

Ell va encongir-se d’espatlles...
Jo: -"Començo a pensar que estem encallats."- , després d’una petita pausa afegeixo: -"...però be no dic res, que igual el teu fill és dels CDR."- 
-"No, no ho sóc."-

No vàrem tardar gaire més.
-"Va, treu-nos fora que tens la consulta plena, ja et tornarem a fer una visita."-
-"Ok, val."-

Surto a fora a acompanyar-los.
La Mònica impacient.
-"Corri, enllesteixi que se’ns han acumulat."-
-"Val"-
Faig fer passar el següent pacient que ja portava una estona esperant, em vaig disculpar i li vaig dir: 
-"Posat aquí al costat de la finestra que veuràs les palmeres, jo torno en un moment."- (ja em tocava fer una visita al Sr Roca). 

Just al costat del lavabo, vaig veure com el meu anterior pacient estava batallant amb la cadira i l’oxigen per entrar a l’ascensor.
M‘acosto, i dirigint-me a ells:
-"T’haig de felicitar per com cuides al teu pare."-

I aleshores, el pacient diu:
-"Es que no és el meu fill, - i orgullosament continua, somrient els dos: - és el meu “novio”, la meva parella."-

Encara em vaig atrevir a dir:
-"Va, encara m’ho creuré..."-

Somrient més els dos:
-"I ja fa 17 anys."-

I m’ensenya un braçalet que duia a l’avantbraç.
Aquí ja rèiem els tres.
-"A doncs, -xocant les mans -, així us felicito a tots dos."-

I des d’uns metres els hi dic.
-"Ah, us faré sortir a les meves anècdotes."-
-"Ah molt bé"-, van dir. Continuant rient els tres.

Al cap de pocs minuts, tornant al despatx, em vaig dir a mi mateix: - Això és amor!"-