NERÒ.

Avui he visitat  un noi, 31 anys, la mare estava molt preocupada quan em va demanar la visita per telèfon. 
Res important, les mares, i també els pares, tendim a patir massa pels fills.

-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Professió?"-
-"Investigador."-
-"Detectiu?"-
-"No, que va, treballo en regeneració de teixits amb cèl·lules mare."-
-"Molt interessant, probablement serà el futur de la Medicina. Quin problema tens?"-
-"Doncs tos, molta tos des de fa dues setmanes, no em deixa concentrar en res."-
-"Més de nit?"-
-"No, al llevar-me."-
-"Has tingut xiulets?"-
-"No."-

Li fem una Rx de tòrax i una espirometria. Tot normal.

-"Mira, sempre quedo molt malament en casos com el teu, normalment no tenen importància, però pot durar uns quants dies i realment la tos sempre és molt empipadora. Com que no tusses de nit et donaré codeïna per prendre només puntualment. Si per exemple has d’anar al teatre, a un concert, o has de fer una presentació, o fins i tot si  has de llegir la tesi..."-
-"Uf, per la tesi encara em falta molt. Per cert, havia estat al Clínic vostè?"-
-"Si, però al segle passat."-
-"Jo també. Vaig esta investigant sobre càncer. Però hi havia un clima massa competitiu per mi."-
-"No m’estranya, en general això passa a la majoria d’institucions de prestigi, no sempre és fàcil trobar l’equilibri imprescindible per sobreviure amb tranquil·litat."-
-"Totalment d’acord."-

He fet flash-back. 
No sé per què m’ha vingut a la memòria un ex-professor meu del Clínic, al qual jo li havia posat l’àlies de Neró. Jo d’estudiant reconec que era molt crític i burleta amb tot el professorat. 
El sobrenom de Neró era perquè em recordava a l’actor Peter Ustinov, un dels protagonistes de Quo Vadis, que feia el paper del pervers i sanguinari Neró.
Tornant al professor, era molt competent i havia escrit un llibre i una revisió pionera de gran utilitat i interès.
Culte, tenia un cert aire aristocràtic, de tracte afable i cerimoniós.

Vaig visitar-li el pare un parell de vegades.
Un dia em ve amb un paquet molt ben embolicat.
-"Hola, Morera, és un petit regal, un llibre, has estat molt atent amb el meu pare."-
-"Per favor, no calia..."-
I aleshores el cor se’m va posar a 150. 
Seria Quo Vadis de l’autor Henryk Sienkiewicz?
Algú li hauria xivat que jo li deia Neró?
Es tractava d’una petita venjança?

Amb mans tremoloses i cara pálida vaig obrir el paquet, era una versió castellana de l’Alcorà!!.
No vaig poder-ho evitar:
-" l’Alcorà?"-
-"Si, un llibre fonamental, com la Bíblia."-

D’això fa gairebé 50 anys. 
Neró, Mahoma...una broma o un excés d’erudició?