LA DONA QUE SOMRIU.
No pretenc ser oportunista en un esdeveniment trist, a bastament tractat per la premsa, per l’exemplaritat del personatge.
Tot i que era conegut prèviament, vaig començar a saber d'ell a partir de la fundació del diari ARA. Li llegia les editorials amb regularitat.
Em va sorprendre la seva substitució a la Direcció, però les males noticies corren ràpid i més en l’àmbit mèdic.
Com el seu fill Aniol, madur prematurament, diu: ”El que més greu en sap és que quan sigui gran s’haurà descobert el remei pel el càncer”, desitjant que aviat es curi “l'emperador de tots els mals”.
Com jo ho també ho espero des del 1950, que després d'una conversa infantil amb el meu pare, em deia que el drac estava a punt de ser vençut, a partir de les notícies de l’èxit amb el tiroides i el Iode Radioactiu.
Després l'he continuat llegint, ha escrit cròniques magnifiques, com "Diguem-nos coses boniques", http://www.ara.cat/opinio/Diguem-nos-coses-boniques_0_1804019643.html , finalment el seu testament.
A mi m'han colpit especialment dues columnes que d'alguna forma haurien de ser reflexió per a tots el que exercim de metge:
“Mira’m al ulls, he dit als ulls” http://www.ara.cat/opinio/Miram-als-ulls-he-dit_0_1585641464.html i “La dona que somriu”, http://www.ara.cat/opinio/Carles-Capdevila-dona-que-somriu_0_1757224281.html , aquesta darrera, el millor elogi que mai s'ha escrit dels personatges anònims dels hospitals.
Rellegiu-los, si us plau, sobretot, els que sou col·legues.
Ahir la Rosa em va regalar “LA VIDA QUE APRENC”
Tot i que era conegut prèviament, vaig començar a saber d'ell a partir de la fundació del diari ARA. Li llegia les editorials amb regularitat.
Em va sorprendre la seva substitució a la Direcció, però les males noticies corren ràpid i més en l’àmbit mèdic.
Com el seu fill Aniol, madur prematurament, diu: ”El que més greu en sap és que quan sigui gran s’haurà descobert el remei pel el càncer”, desitjant que aviat es curi “l'emperador de tots els mals”.
Com jo ho també ho espero des del 1950, que després d'una conversa infantil amb el meu pare, em deia que el drac estava a punt de ser vençut, a partir de les notícies de l’èxit amb el tiroides i el Iode Radioactiu.
Després l'he continuat llegint, ha escrit cròniques magnifiques, com "Diguem-nos coses boniques", http://www.ara.cat/opinio/Diguem-nos-coses-boniques_0_1804019643.html , finalment el seu testament.
A mi m'han colpit especialment dues columnes que d'alguna forma haurien de ser reflexió per a tots el que exercim de metge:
“Mira’m al ulls, he dit als ulls” http://www.ara.cat/opinio/Miram-als-ulls-he-dit_0_1585641464.html i “La dona que somriu”, http://www.ara.cat/opinio/Carles-Capdevila-dona-que-somriu_0_1757224281.html , aquesta darrera, el millor elogi que mai s'ha escrit dels personatges anònims dels hospitals.
Rellegiu-los, si us plau, sobretot, els que sou col·legues.
Ahir la Rosa em va regalar “LA VIDA QUE APRENC”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada