HISTORIES DE COVID19 (3).

En aquests temps de pandèmia no he estat a primera línia, tot i que en diverses ocasions de la meva professió hi havia estat. D'haver-hi estat, haguera tingut molta por, però sense pànic.

En dies previs al confinament havia vist a la consulta alguns probables Covid19, no diagnosticats amb certesa per la dificultat de fer tests.

Durant el primer mes de confinament vaig reposar molt, cada setmana esperava els dijous i els divendres, que eren els dies que sortien el NEJM i el Lancet, per informar-me de les últimes notícies. El meu interès també estava motivat per la visita d’un pacient el darrer dia abans de l’estat d’alarma, posteriorment confirmat Covid, que m’havia estossegat amb zero distanciament social.

Vaig defensar a Linkedin la Hidroxicloroquina com medicament de primera fase després d’haver llegit un article del doctor marsellès Didier Raoult, barreja de post-hippy, pirata, fetiller i savi. 

Curiosament el treball de Raoult s’havia basat en un estudi virològic propiciat pel NIH i publicat el 2005 al AJRCCM, i que ningú estava citant! Deu meu, tant costa buscar la literatura del 2005, quan tothom recorda perfectament el “Pon de Replay” de la Rihanna, del 2005.

També defensava els corticoides a dosis altes a la segona fase, ara simplificats com Dexametasona, ja que les analogies amb el Distress (ARDS) ho feien aconsellable.

Retrocedint l'any 1964, a l'Hospital Clínic, mai oblidaré el bolus de 1000 mg. de prednisona a una pacient amb els pulmons blancs, l'endemà de què se m'hagués mort un malalt similar, un estudiant d'econòmiques, tractat amb nor-adrenalina. Jo aleshores era un estudiant de 4rt, fent guàrdies de Medicina.

Durant aquests dies de rigorós confinament, he llegit només medicina, he escoltat poca música, no veig series, he repassat els records que el cervell ens esborra i he fruit de la bellesa dels canvis de llum fins a l'hora foscant, al pati de casa.

A partir del segon mes he fet visita telemàtica, preferentment telefònica.

Gràcies a això he vist molts malalts amb post-Covid, entre altres patologies.

Els pacients que ho necessitaven es feien un TAC i un test en 24 h, i entre la meva dona que és radiòleg i jo orientàvem el diagnòstic. Aquest és el tàndem ideal pneumològic: pneumòleg/radiòleg. Estic satisfet de la feina feta.

Un dia, a les 19 h em truquen.

-"Em dic..., soc el fill d’un senyor ja gran que vostè va visitar un dia fa un parell d’anys. Es ex fumador i pateix dels pulmons."-

-"Quina edat té?"-

-"87 anys."-

-"D’acord, continua, continua."-

-"El meu pare està a una residència, a una residència cara, de la part alta de BCN. M’han avisat  que ha agafat el Covid19 i em diuen que als hospitals no hi ha lloc, i s’han negat a traslladar-lo."-

-"Està tot tant ple..., i aleshores que puc fer?"-

-"Me l’emportat amb el cotxe quasi per la força. De moment he anat a dos hospitals (un públic i un privat) i me l’han rebutjat per falta de llits. Voldria que vostè m’ajudes."-

-"Ho intento i et dic alguna cosa."-

Vaig parlar amb un tercer hospital, sabia que si podien l’ingressarien. Em van dir que ho mirarien i em dirien alguna cosa, però a les 20,30 h. em varen comunicar que l’únic llit vuit l’acabaven d‘ocupar.

Truco al fill i li explico la situació.

-"Que faig?, estic gairebé a la porta de l’Hospital X."-

-"No, no, aquest no té l’ingressaran. Millor proba a l’Hospital Y, que faré una trucada a urgències."-

A prop de les 22h em sona el mòbil.

-"Una altra vegada sóc jo. Estem a urgències de l’hospital que vostè m’ha dit, me l’estan visitant i l’ingressen."-

-"Ah, molt bé, que vagi tot bé."-

Des de fa 15 dies ja estic fent visites presencials, les “normals”. 

Entra somrient un home, d’enraonar un mica “pijo”, conduint una cadira de rodes amb un pacient gran, tapat fins el coll, bronzejat, molt prim, ulls vius.

-"Se’n recorda de nosaltres?, ...un vespre."-

-"Si, ara hi caic. Com està?"-

-"Molt bé"- , i de sota el llençol van sortir dos dits fent el signe de la victorià. També va ensenyar el puny d’una camisa perfectament blanca i neta. 

El fill: -"Esta molt bé, fins i tot manté el sentit de l’humor de sempre. M’ha costat que no entres al despatx fent el fantasma."-

Vaig riure. Jo també tinc sentit de l’humor. Dilluns vinent el veuré amb analítica i TAC. Les mascaretes ens recordaven que no podíem fer efusions emotives.

Arribo a casa, poso la tele i veig les cues per menjar a Santa Anna, i la següent noticia on s’aplaudeix la generositat de l’Estat per haver aconseguit “l’ingrés mínim vital”. La mirada es creua amb el llibre de Rutge Bregman, “ Utopia per a realistes”.

Aixeco el cap davant del mirall de la sala, i veig els núvols d’una pintura, semblen de Magritte, i unes lletres, cal·ligrafia de Magritte: ....aquesta distòpia si que és una distòpia. 

Lamentablement no tinc cap pintura de Magritte, però si que tinc imaginació.