dimecres, 20 de juliol de 2016

LA SENYORA G...

És un tòpic. El despatx d'un metge té alguna característica de confessionari. El lloc on els pacients aboquen les seves desgràcies, frustracions, a vegades tragèdies.
La senyora G..., força fumadora, d'uns cinquanta, nòdul dens que no arriba a 10 mm. Tinc el seu PET-TAC a la mà. 
No ho esperava. Ganglis captant al costat contrari. 
Això implicava un pitjor pronòstic. 
Enèrgica, immediatament es va fer un escenari de màxim dos anys. 
Dues filles post-adolescents, una mare gran, del marit no en parlava, separada segur, tots els diners depenien d'ella, a comissió d'una asseguradora, cartera de clients acumulada, automàticament deixaria de guanyar. 
No va plorar, dels que no ploren, però si que gesticula com un personatge de tragèdia grega. Òbviament els déus li eren desfavorables.
Resumiré diagnòstic: pas a oncòloga, rebuig de la primera oncòloga, segona oncòloga, quimio, radio, més maquillatge,... Mai, ni un dia va deixar de treballar..
L'he anat veient, o bé quant em comunica els resultats dels seus controls o quant li faig controls de la seva funció respiratòria. 
Un dia, passant per Ronda de Sant Antoni, se'm va posar al meu costat, com a presentació, ...
- "Dr Morera, encara estic viva."-

Mantenia el meu pas ràpid i vaig tenir la sensació d'un certa coqueteria femenina.
-"Ja saps, G...., que estic content de veure’t, tens un aspecte magnífic."-
-"Si, jo també estic contenta de veure't."-
-"On vas?"-
-"He quedat amb la meva dona."-
-"Jo vaig a casa la meva tia."-
-"Quant tens que tornar?"-
-"En un mes i mig."-

Ens vàrem acomiadar. Fins aviat.
La següent visita, la faig passar. Estava més ansiosa. 
-"Vas acompanyada?"-
-"Si, es el meu germà petit."-
-"Li passa alguna cosa?"-
-"Doncs si, és terrible, està boig. M'haig de cuidar d'ell."-
-"Vols fer-lo passar? Igual et puc ajudar."-

Uns quaranta cinc. Deuria haver estat atractiu. Barba d'un setmana, mal vestit, mossegant-se les ungles continuadament, monosíl·labs, medicat, una mica catatònic,..
-"Ves, torna a la sala d'espera..."-

Va sortir. 
-"Ja ho veu, doctor, la seva dona l'ha deixat, què penses?"-
-"Pot ser un brot esquizofrènic."-

Li vaig recomanar un centre.
La seguen visita, fa menys d'una setmana. 
-"Com estàs?"- 
-"Estic viva, l’oncòloga em diu que estic curada. Quatre anys i mig que vaig començar el tractament."-
-"Com esta el teu germà?"-
-"Com vols que estigui? Fatal. Mira, jo m'havia de morir, però mentrestant s'ha mort la meva mare, de vella. La vaig cuidar. La meva germana, també ha fet una leucèmia i s'ha mort. També l'he cuidat. I el meu germà, molt intel·ligent, diuen que es un Asperger que s'ha disparat."-
Buf!
-"I la feina?"-
-"He conservat els clients."-
-"Els controls com van? "-
-"Bé. Et faré un SMS quan em donin l'alta."-
-" Saps que escric un bloc?"-
-"Sobre?"-
-"La meva feina. Et faré sortir."-
-"Que tinc d'especial?"-
-"Ets molt valenta. Per cert, i les teves filles?"-
-"Ja tinc un net de cada una d'elles"-
-"Fins la pròxima."-

Va sortir del despatx, petjada amb talons i elegant, vestit jaqueta per a la seva feina. Deu...!

Ja he rebut el seu SMS.


La dona de blau, Acrílic sobre fusta, 2010, 100×70 cm  
Guillermo Marti Ceballos 
http://www.gmarticeballosart.com/portfolio-item/la-mujer-de-azul/ 



Publica un comentari a l'entrada