dilluns, 11 de juliol de 2016

NENS.

Avui, 14 de maig, una de les notícies als diaris, potser la menys dramàtica, donada la situació econòmica i política internacional, ha sigut la de que dos nens, de cinc i quatre anys que varen, no diria fugir, simplement sortir de l'escola per a un llarg viatge, des del carrer Ataülf, del barri de Santa Caterina, cap a Valldoreix. Un viatge per la jungla barcelonina, una “aventi”.
La noticia m'ha evocat que quant jo tenia 7 anys, els pobles com Igualada eren molt més permeable a la mobilitat, també vaig fer una petita escapada. Llegint un llibres de medicina del meu pare, que tenia molt al meu abast, un tractat en dos toms, com un Harrison o un Farreras d'ara, un text germànic traduït, m'havia autodiagnosticat una Leucèmia, no recordo en base a quin símptoma o simplement, per aprensió.
Me'n vaig anar de casa, amb qualsevol excusa, quasi segur un dissabte o període de vacances. Em vaig adreçar en direcció al despatx del Dr. Sant..., que ara en diríem multitasking: anestesista, hematòleg, analista, "banc de sang". 
Sense canviar de vorera, a uns 1500m, a l'altre extrem de la ciutat, Rambles, Plaça Neptú ( del rei perquè l'estatus anava coronada), i després el llarg Passeig de la Soledat, aleshores Soledad, i quasi a la sortida o entrada d’Igualada segons d'on es vingués.
Ja estic a l’escala del Dr. Sant...
Entresol, principal, arribo al 1 er pis, i truco el timbre.
M'obre, forçosament sorprès, i em diu:
-"Hola, que hi fas aquí ?"- 
(em coneixia, jo sempre anava arrapat al meu pare).

-"Dr. Sant..., el meu pare m'envia perquè em faci un anàlisi."-
-"Un anàlisi? De sang?"-
-"Si, si."-
-"I que vol?"-
-"Una velocitat de sedimentació i un hemograma."-
-"Per quin motiu?"-
-"Tinc angines freqüents."-

Crec, que pàl·lid que era de cara i prim, el deuria convèncer.
-"Et faré una mica de mal."-
-"No importa, el papa ja m'ha advertit."-
-"Doncs estira't."-

Em va fer estirar a una llitera de cuiro marró fosc.
Al cap d'un parell de minuts em fregava l’avantbraç  amb cotó fluix ,suposo el dret, per la direcció de la llitera, em va dir que tanques fort el puny, i em va lligar una goma, un smart. Amb l'agulla i la xeringa ( jo ja havia tancat els ulls) va realitzar sense èxit diverses punxades a diferents nivells, ( no va ser una " Matanza de Texas" perquè no sortia sang). Jo no em queixava, i ell, amb veu baixa anava dient mecagunms malgrat era molt religiós.
La suor que em baixava del front, fins el coll i que ja tenia el “nicky” amarat, i el meu pàl·lid color el va deturar, just abans de la lipotímia.
-"Quin número de telèfon teniu?"-
-"El 475."-
-"Hi és el teu pare a cas?"-
-"Si, és clar."-

De l'altre banda del despatx l'escoltava.
-"Ets tu Morera?"-
-"Que passa?"-
-"Soc en Sant...."-
-"Doncs que m'has enviat el teu fill a fer un anàlisis."-
-"Qui, el Josep?"-
-"Si."-
-"I que fot a casa."-
-"El tinc estirat, a punt de perdre el sentit."-

El meu pare sempre caminava ràpid però aquell dia més
-"Hola."-
-"Hola."-

En Sant..., li va fer un resum.
El meu pare, ja cridant.
-"Es que t'has begut l'enteniment? Com pots imaginar que t'he enviat el meu fill sol? "-
-"Ja, però..., "-
(no deuria gosar a dir que jo havia estat molt convincent).

Reblant-ho el meu pare, i agafant-li la xeringa de la mà
-"I a més  més no saps ni punxar, ja te n’ensenyaré."-
Amb 20 segons va obtindre els 10 cm3 necessaris.

-"Te, aquí ho tens."-
-"Estàs marejat?"-
-"Bé, ja no."-
-"Podràs caminar?"-
-"Si, si."-
-"Doncs anem."-
I dirigint-se al Sant...., enfadat,...:
-"Al menys fes-li l'hemograma."- 
-"Truca'm de seguida quant el tinguis."-

Pel camí, només em va dir:
-"Però com se t'ha acudit?"-

El seu interior estava content, orgullós, era la primera senyal de que acabaria sent metge.
L'hemograma va ser normal. 
La relació del meu pare amb en Sant... mai va tornar a ser la mateixa:
L'aire elegant d’en Sant...ja no ho era tant, els seus 1.80 deurien passar a 1.75, i l'angle estrictament recte, de 90 graus de la seva esquena deuria passar a 75. 
Aquesta va ser la primera exteriorització de les meves “neures” que ja feia anys que amagava.
Els infants pensen, senten, saben i tenen somnis que quasi mai és compleixen del tot.
Els nens d’Ataülf, “happy end”. I millor que no es busquin culpables. Són ells dos, que estan madurant més de pressa.

Millor perspectiva que la d’Antoine i René, al 1959 de Truffaut.



Publica un comentari a l'entrada